Durant molts segles, i a desgrat del risc que comporta el consum continuat d'algunes d'elles, van ser part rellevant de la dieta de persones i animals; n'hi ha, de fet, que encara són elements més o menys habituals en la nostra taula, tot i que en la majoria dels casos s'han vist desplaçades per altres conreus més rentables o productius. En tot cas, ja siga com a vestigis renaturalitzats d'antics aprofitaments hui pràcticament oblidats, o bé com a exemplars que escapen puntualment dels camps on encara es cultiven, hi ha prou amb fer una ullada a marges i ribassos per trobar-les, aquests dies, en tot el seu esplendor: veces, guixes, faves, èdrols, guixons, pèsols, llentilles i moltes altres lleguminoses donen color, amb les seues característiques flors en forma de papallona, als esponerosos herbassars que, allí on no arriba la moderna dèria herbicida, voregen camins, erms i bancals. I potser és cert que no resulten, aquests humils llegums de marge, tan exòtics i suggeridors com altres plantes que mouen passions i entusiasmes entre botànics i aficionats; però hi ha ocasions en què cal reconèixer que, si es tracta de bellesa i colorit, poden competir sense complexes amb qualsevol altre grup vegetal. Amb un avantatge afegit: aquestes, a més, es mengen.
Curtegen ostensiblement els ànims, aquestes últimes setmanes. I a falta d'algun motiu concret i específic que ho justifique, m'incline per pensar que es tracta, com en el 'mal de les guixes', d'un efecte acumulatiu. La qual cosa és rellevant perquè, en circumstàncies com aquestes, allò que cal no és un antídot, sinó un canvi de dieta. O de rumb. Així que és qüestió de posar-se mans a la faena, i com més prompte millor...
