"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 29 de novembre del 2021

Cinefòrum (relats conjunts)

 

Fina Veciana, 2021, Un conte per anar a dormir

En les primeres versions del guió escrit per Arthur C. Clarke i el mateix Stanley Kubrick, l’artefacte que simbolitza la intel·ligència extraterrestre i que actua com a estímul per a l’evolució humana en diferents moments de la trama apareix representat com una calaixera, i fins i tot s’ha conservat un storyboard preparat pel director en el qual es poden veure algunes escenes de la pel·lícula en la qual hi apareix. Segons va declarar Clarke, “la calaixera em va semblar una metàfora perfecta, perquè cap espècie pot evolucionar fins a la fase dels vols interplanetaris si no es capaç de mantenir els mitjons ben endreçats, no sé si m’entens”. Però a Kubrick, en canvi, li preocupava que, d’aquesta forma, la trama fora massa fàcil d’entendre per a la majoria de la gent (“la relació entre la calaixera i una civilització extraterrestre tecnològicament superior que, a través d’ella, impulsa els grans salts evolutius de la humanitat, és tan òbvia que fins i tot un xiquet seria capaç de veure-la”, va deixar escrit) i per això va optar finalment per relegar-la a un discret segon pla --les calaixeres només apareixen en l’escena final, quan Dave Bowman està a punt d’esdevindre un fetus espacial-- i substituir-la pel famós monòlit, molt menys explícit quant a la seua interpretació fins el punt que, de fet, la seua presència i el paper que representa realment en la trama han contribuït a fer de “2001: una odissea de l'espai” una de les pel·lícules més aclamades i menys enteses de la història del cinema universal. 



Doncs mira, que se m'havia passat el relats conjunts d'octubre --que per cert, ha donat lloc a uns contes preciosos que vos recomane llegir-- i com que em sabia mal i malgrat haver superat de llarg qualsevol termini raonable, no m'he pogut estar d'aportar el meu despropòsit habitual. I ara, imagineu amb mi l'escena: un grup d'homínids en la sabana, música de Richard Strauss de fons, troben un estrany objecte que s'alinea amb el sol i la lluna i que els inspira, no sé sap molt bé com, a fer servir un os com a arma; un artefacte que resulta ser... una gran calaixera! Si o què?

Imatge de la xarxa



diumenge, 21 de novembre del 2021

El bany


La pluja, fina però seguida, ha caigut tota la nit, i podria imaginar-me'ls ben xopats després d'hores precàriament arrupits entre les fulles d'algun arbre. Però en deixar de ploure, amb les primeres ullades de sol, els teuladins del veïnat es llancen enjogassats al toll que s'acaba de formar i es banyen amb delit entre esguits i revolades. Molt probablement, pense mentre els mire, l'aigua fangosa els servirà per protegir les seues plomes dels molests paràsits, la qual cosa explicaria aquest comportament que em resulta un poc xocant perquè, després d'una nit sencera sota l'aigua, crec que jo m'haguera estimat més aprofitar el sol per eixugar-me. És evident, però, que ells ho veuen d'altra forma, i m'hi fan pensar, també: poca cosa hauran pogut fer, durant la nit, per evitar mullar-se, però el bany --el lloc i el moment, potser també la companyia-- l'escullen ells. I diria, francament, que es diverteixen. 



divendres, 12 de novembre del 2021

Tocats del bolet

Bolets d'estepa o fredolics (Tricholoma terreum)
Tot i tractar-se d’una zona amb una llarga i antiga tradició boletaire (Font i Quer, en el seu extraordinari llibre sobre plantes medicinals, la situa pràcticament com la més meridional de les regions històricament micòfiles de la Península Ibèrica), no hi ha dubte que aquesta pràctica té, a les comarques del sud del País Valencià, unes peculiaritats innegables, atribuïbles en última instància a les característiques ecològiques pròpies d’aquest territori i, en conseqüència, al poblament fúngic que li resulta propi. Un poblament que, sense ser en absolut desdenyable quant a diversitat, si més no en algunes àrees concretes (al parc natural del Carrascal de la Font Roja s’hi han identificat més de 560 espècies diferents de basidiomicets), si que condiciona notablement l’afició dels que ens reconeixem com tocats del bolet, atesa la manca --o l’extrema raresa-- de moltes de les espècies que són objecte habitual de recol·lecció en altres territoris. Ceps, ous de reig, rossinyols, camagrocs, cama-secs o trompetes, per citar-ne només algunes de les més conegudes, falten per complet o són excepcionalment escasses en aquesta zona, i per trobar-ne ens hem de desplaçar centenars de quilòmetres cap al nord o cap l’interior. En compensació, tampoc és fàcil trobar a la meua terra espècies perilloses per la seua toxicitat: a banda de la gírgola d’olivera, freqüent i ben coneguda a la zona per la seua perillositat, només en alguns llocs comptats apareixen farineres bordes, i altres bolets potencialment mortals com Galerina marginata o diverses especies petites del gènere Lepiota, no desperten cap interés ni poden ser fàcilment confoses amb cap espècie comestible. 

Dalt, girgola d'olivera (Omphalotus olearius, una de les poques espècies perilloses que es fan a aquestes comarques. Baix, mapa de les regions micòfiles (caps als anys de 1950) del deliciós "Plantas medicinales" de Pius Font i Quer; si teniu ocasió, no vos perdeu l'apartat del llibre dedicat als fongs, on entre altres coses repassa breument l'afició boletaire en aquells anys, sobretot a Catalunya.



Esclata-sang ver (Lactarius sanguifluus)
A hores d’ara, la major part dels buscadors de bolets que recorren a la tardor aquestes muntanyes tenen com a objectiu pràcticament únic el que ací denominem esclata-sang (en pobles pròxims es coneix com rovelló o pebràs),  nom que en realitat engloba diverses espècies del gènere Lactarius fàcilment reconeixibles pel seu làtex més o menys rogenc; L. sanguifluus és l’espècie més habitual per aquestes terres i també la més apreciada, però també solen trobar-se a les cistelles L. semisanguifluus --molt similar a l’anterior, de la qual es diferencia pel barret verdós i el làtex que vira del taronja al roig-- i L. deliciosus (el conegudíssim pinetell), tot i que aquest últim, fàcil de distingir pel seu làtex immutablement ataronjat, té una pitjor reputació a la meua zona, on se la considera com a menys gustós que els anteriors. Potser l’única espècie que pot competir com a objecte de desig amb els esclata-sangs és el rubiol o bolet de xop,  també molt apreciada en aquestes terres, per bé que no compta a aquests efectes per donar-se pràcticament tot l’any en els llocs adequats --sobretot, com el seu nom indica, a les xopades que voregen rius i barrancs-- i sempre que les condicions de pluja hagen estat també les apropiades.

Farinera (Amanita ovoidea), comestible d'escassa qualitat poc buscada malgrat ser localment abundant i assolir una grandària respectable.

Morenes (Agaricus sp)

La preferència actual pels esclata-sangs entre els boletaires de les meues comarques més pròximes no vol dir, però, que no hi haja qui se n’interesse per altres espècies. Fins i tot abans de la popularització de la caça de bolets que s’ha produït en els últims anys, i que ha obert la recerca a espècies que fins llavors comptaven amb poca o cap tradició a la zona, n’hi havia d’altres que, si bé de forma més minoritària, han comptat des de sempre amb els seus addictes. A Alcoi, per exemple, les morenes (nom que engloba diverses espècies de xampinyó silvestre o Agaricus) o les primaverals gírgoles (Morchella), que a casa sempre he sentit anomenar com a múrgoles, compten amb autèntics entusiastes, mentre que d’altres com les turmes, les orelletes, les punxetes, les poagres o les mocoses eren també ben conegudes pels buscadors de més edat, per bé que en molts casos havien deixat de ser recollides fins que la popularització recent de l’activitat ha servit també per a que alguns d’aquests bolets tornaren a fer-se coneguts. Un cas curiós d’aquest fet és el bolet d’estepa (Tricholoma terreum), buscat en altres èpoques i esdevingut ara de nou popular, tot i que és simptomàtic constatar que la majoria dels nous recol·lectors no coneixen el nom local i fan servir el més estès de fredolic. Tot i que en menor grau, el mateix passa amb espècies com la cama de perdiu o el bolet de panical, molt més conegudes ara que fa uns anys, mentre que espècies com ara l’apagallums, el bolet de tinta, la pimpinella morada o el carlet, de les que no em consta cap tradició de recol·lecció a la zona, són ara buscades i recollides, si més no per part d’alguns buscadors diguem-ne il·lustrats.  


Dalt, judio (Boletopsis grisea), recollida antigament i que havia de ser bullida abans de consumir-la per llevar-li l'amargor. Baix, bolet de panical (Pleurotus eryngii), comestible excel·lent cada volta més buscat i apreciat

Però a més de les espècies que s'hi poden trobar, diria que un altre tret singular --per bé que no exclusiu-- d’aquesta feréstega zona és la forma de buscar-les. Recorde les primeres voltes, fa ja molts anys, que vaig anar a buscar bolets a les pinedes de Terol o a la Serranía de Conca, i la impressió que em provocar trobar els esclata-sangs --i moltes altres coses-- pràcticament exhibint-se sobre la molsa i entre la pinassa, en un paisatge de pinedes obertes, pendents moderades i sense plantes punxoses. A la meua zona, omplir una bona cistella --sobretot si hom fuig dels indrets més accessibles i que solen concentrar la major part dels buscadors-- representa quasi sempre recórrer distàncies notables per barrancs abruptes i costeres empinades cobertes d’argelagues i coscolles, i tractar d’intuir el possible senyal de la presència del bolet en un bony de la fullaraca o al peu de les estepes i els ginebres. Una forma de buscar que sorprèn sovint a qui està més habituat a fer-ho en altres paisatges, i que va donar lloc a ferramentes específiques com els coneguts a la comarca com a ganxos d’alcoià, uns estris actualment (i afortunadament) prohibits, quasi sempre fabricats expressament per a aquesta finalitat pels manyans locals, que consistien en un mànec llarg acabat en dues puntes i que recorde haver vist utilitzar a la gent major per alçar una mica la fullaraca buscant la cobejada aleta, amb una delicadesa tal que després no es notava que algú hi havia estat recercant. Res a veure, doncs, amb el rastre lamentable que, amb ganxos o sense ells, deixen a la serra alguns “buscadors” actuals en forma de terra remoguda i desenes d’exemplars --alguns d’espècies que altres coneixen i aprecien, però tots ells respectables pel seu paper com a part fonamental dels ecosistemes en què prosperen-- arrencats i llençats a perdre sense cap profit. 

Cresta de gall (Clathrus ruber), sense cap interés gastronòmic però fonamental, com la resta de fongs, per la seua funció ecològica als boscos i matollars

En el que no som gens originals, en aquestes terres, és en el goig que fa una cistella plena --més encara si és amb caputxó, açò és, amb unes branquetes de romer tot rodant per augmentar-ne l’altura i per tant la seua capacitat-- i un bon plat posat a la taula... Però això, si vos sembla, ho deixem per a una altra ocasió. 



Potser m’estic posant un poc pesat amb aquestes coses dels bolets, però feia temps que volia escriure sobre el tema i m’ha semblat que ara, quan la temporada comença a acabar-se, era un bon moment. Per cert, si voleu saber més sobre aquestes qüestions, podeu fer una ullada a aquest treball del mestre i amic Antoni Conca, a qui dec pràcticament tot el (poc) que sé al respecte. I quant a la setmana, doncs un poc atrafegada --estem de canvis, a la feina, i això sempre es nota-- i amb un ull posat, sense moltes esperances, a Glasgow; ja en parlarem, també, d'això, si en fora el cas. Pel moment, i com demana el divendres, que passeu un bon cap de setmana... amb permís de Blas i les seues conseqüències.



divendres, 5 de novembre del 2021

A casa

Superat el breu però intens parèntesi de llunyania del cap de setmana passat, torne de nou a l'àmbit de les proximitats, a les quals i de fet he pogut dedicar, aquesta setmana i per motius de feina, alguna de les estones que de tant en tant em permeten eixir del despatx. Paisatges de tardor, per bé que marcadament diferents, a la Marjal de Pego i Oliva i al Carrascal de la Font Roja: tots els reflexes de l’aigua, en el primer cas, i tots els colors del bosc --del verd al roig, o viceversa-- en el segon. Molt probablement, i a banda de complir amb la tradició de visitar la Fira de Tots Sants de Cocentaina --prolongada enguany un cap de setmana més per veure de reduir, sembla que sense massa èxit, les també tradicionals aglomeracions de visitants--, part del cap de setmana que tot just comença se n’anirà en seguir gaudint dels atributs tardorencs pels paratges que em queden més a prop. Però sobretot, crec que aquest serà un d’aquells caps de setmana, propis també de l’estació, en que allò que més abelleix és quedar-se a casa. Perquè les llunyanies estan bé, sense cap dubte; però anar-hi cansa. I perquè encendre --per primera volta enguany-- la llar, i seure davant el foc amb un poquet de condonyat, un gotet d’herbero i un bon llibre a les mans, no deixa de ser una forma tan bona com qualsevol altra de gaudir de la tardor. O almenys, a mi m'ho sembla.




A banda de l’inevitable cansament acumulat, la pel demés magnífica escapada a l’Atlas ha tingut com a conseqüència imprevista una avaria a la càmera de fotos que m’ha privat, sembla que temporalment, de poder-la fer servir. Pel moment, vaig tirant mà d’una de prestada i del mòbil quan es pot, però sense que abans les meues fotos foren res d'extraordinari, trobe que no és el mateix, així que espere que sabreu disculpar-ho. Que descanseu, també, si fora el cas, i bon cap de setmana!







dimarts, 2 de novembre del 2021

Muntanya, i més

Ha estat una escapada curta, a penes de divendres a dilluns, i ja m'hauria agradat poder allargar-la una mica més. Però amb tot, l'ocasió s'ho mereixia, i no només per l'oportunitat de tornar de nou a l'Atles i el Toubkal a gaudir de la muntanya, que també: aquesta volta, es tractava sobre tot de fer una mà a les activitats que acaba d'encetar a la zona l'Associació Toubkal Rock, i que bàsicament tenen com a objectiu la cooperació amb la població local per al desenvolupament de les activitats de muntanya en la zona més enllà de la pràctica actual del trekking (majoritàriament centrat en l'ascens al cim del Toubkal) i sota criteris estrictes de responsabilitat social i mediambiental. Com podeu veure a la web del projecte --promogut i coordinat per Pako Crestas i que compta ja amb més de trenta membres-- en aquesta primera fase està treballant-se sobretot en "crear diferents escoles o sectors per a la pràctica de l'escalada esportiva en tres zones ben diferenciades: Imlil, Sidi Chamharouch i proximitats dels refugis Toubkal". Quant a mi, és precisament en els aspectes ambientals on tractaré d'aportar el meu granet de sorra, de forma que les activitats que es vagen promovent no solament siguen compatibles a llarg termini amb els excepcionals valors naturals de la zona, majoritàriament inclosa dins d'un parc nacional, sinó que també puguen contribuir de forma activa a millorar el coneixement i la conservació de la flora i la fauna, i la implicació de la població local en aquesta tasca. Ja aniré contant-vos si de cas, perquè el projecte es troba encara en les seues primeres fases, queda molta feina per fer i aquesta ha estat, per la meua part, una primera presa de contacte. Però hi ha il·lusió, molta, per dur-ho endavant, i poder compartir aquests dies, a peu de paret, amb qui està posant-lo en marxa des d'ací i des d'allí, ha estat un plaer i un privilegi. Així que ja ho veieu: hi ha hagut muntanya, i de la bona; però també aquesta vegada, molt més que això.