"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ametlers. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris ametlers. Mostrar tots els missatges

dilluns, 10 de febrer del 2025

Quinze (i remitjó)

Doncs mira, m'ha tornat a passar. I no serà perquè no hi vaig pensant de tant en tant al llarg de l'any, i em faig llavors propòsit ferm d'estar aquesta volta una mica més pendent. Però torna a arribar el vint-i-quatre de gener, que és el dia que fa anys la línia, i per una cosa o altra se me'n torna a anar el sant al cel i quan vinc a caure en el compte ja he fet tard; enguany, de llarg, que amb un escaig com aquest no puc ni  recórrer a l'acostumada dita de que fins els huit dies val. El cas és que, malgrat tot, sempre em sap mal no aprofitar l'avinentesa per deixar escrita alguna cosa sobre tot açò d'un nou aniversari, i més encara aquesta volta perquè, sense ser pròpiament un nombre redó, el quinze no deixa de tindre també la seua gràcia. I al remat, i si fora per les dites, sempre es pot adduir que val més tard que mai... Gràcies, com sempre i de tot cor, per haver compartit camí tots aquests anys, i a veure si l'any que ve estic una mica més al cas, encara que vistos els antecedents no gosaria prometre res...



L'únic avantatge de fer tard és que hui puc tirar ma, per il·lustrar-ho, de la sempre estimable floració dels ametlers, que a poc a poc va agafant embranzida; la d'aquests, caminant per una preciosa i hivernal Valleta d'Agres, on he començat també a complir el propòsit de moure un poc les cames després d'aquestes setmanes d'inactivitat "calculada". Poc a poquet l'hivern...






dimarts, 7 de març del 2023

Apamar


Es tracta, de vegades, d'un ramal de camí en el qual feia temps que havíem reparat però que encara no havíem trobat el moment de recórrer amb la calma deguda. O bé d'un pou de neu, o d'un antic corral, d'un mas o d'un castell que ja coneixíem però als què feia anys que no havíem tornat, o dels quals hem llegit sobre algun detall que ens havia passat desapercebut fins ara. Podria ser també, i hi ha èpoques de l'any que ens passa molt sovint, que es tracte de tornar al lloc on vam trobar un rotgle de bolets, o alguna orquídia en flor, o aquell ocell que sabem que  també aquest hivern s'hi ha deixat veure al peu de les cingleres... Nosaltres, a això --a tractar de conèixer millor allò ja conegut, objectiu habitual de les nostres caminades per les serres que ens envolten-- li diem apamar, que és paraula viva per aquestes terres i no solament sembla que s'adiu amb el significat que se li atribueix: potser només és cosa meua, però no se m'acut una forma més bonica d'expressar-ho... 




De totes les eixides d'apamar que hem fet darrerament, em quede amb aquesta recent de la preciosa Vall de Seta, que estiguérem recorrent no fa molt per la rodalia del seu castell i de la monumental olivera de Gorga, a la què les imatges mai li fan justícia. I per cert, i encara que només siga per deixar-ne testimoni: heu de saber que aquesta entrada l'ha escrita una persona amb seixanta anys. I tot i que no negaré que això d'ingressar en la seixantena fa una mica de vertigen, tampoc no m'ho he de prendre massa fort; confie --i toque ferro-- en tindre encara bona cosa de ruta per davant...






dilluns, 31 de gener del 2022

Aitanejant

Sembla que, si més no per ara, tot el blanc hivernal que veurem per aquestes muntanyes serà el de les flors dels ametlers. Que tampoc és que estiga malament, la veritat, però no puc negar que trobe molt a faltar la neu, i em tem que les circumstàncies no acompanyen, també i almenys per ara, per a que puga anar fins altres terres i altres serres a buscar-la. Encara queda hivern, però, i mentre arriba --si és que arriba-- el moment de retrobar-nos, és qüestió d'aprofitar aquests dies de cels clars i llum radiant per trescar per les muntanyes que em queden més a prop, que ja sabeu que, per sort, en tinc bona cosa per triar, de serres i de camins. La darrera tria, aquest mateix cap de setmana, ha estat una volta més l'Aitana, i el camí, fugint un poc dels indrets més freqüentats de la muntanya, ens va dur des de la Moleta d'Aitana fins al mateix cim tot resseguint la carena de la serra, en un trajecte encisador malgrat la presència lamentable de les instal·lacions (militars i de telecomunicacions) que fa anys que la profanen, farcit de fites singulars, i amb vistes com sempre extraordinàries siga cap on siga que un s'encare.



De totes les opcions per accedir fins als 1.468 metres d'altitud de la Moleta, potser la més interessant és la que remunta les cingleres que culminen la muntanya per l'indret anomenat Arrant dels Esquiladors, no molt lluny de la coneguda Font de l'Arbre, tot i que no és un camí recomanable si no es coneix la traça o no es té almenys un cert hàbit de muntanya. Siga com siga, el trajecte, que a penes s'arriba a endevinar vist des de baix, permet gaudir de ben a prop de la imposant bellesa de les parets calcàries i dels seus habitants característics, com el sempre interessant pela-roques. Una volta guanyat el replanell cimer de la Moleta, no hi ha més que seguir cap a llevant el sender que voreja els penya-segats i que, després de perdre un poc d'altura al Coll de l'Arbre, remunta ja pràcticament sense pausa fins a les primeres antenes i les tanques del recinte militar que barra l'accés al molló cimer de la serra, a 1.558 m. Quant a les vistes, ja les he qualificat abans d'extraordinàries: no hi ha moltes serres que, des d'un mateix punt, permeten albirar les costes d'Eivissa, els cims de Penyagolosa i Peñarroya i fins i tot el perfil característic de la serra granadina de la Sagra, a 215 km en línia recta des d'ací. 


I encara em permetreu que, a més de penyals i precipicis (després de pujar per l'Arran, baixàrem pel molt més conegut però també impressionant Passet de la Rabosa), parle també d'algun misteri: el del mateix nom de la muntanya, popularitzat com a antropònim d'ençà que María Teresa León i Rafael Alberti, enamorats dels paisatges d'aquesta terra des de la qual partiren a l'exili, l'escolliren com a nom per a la seua filla, però l'origen i significat del qual segueix sent ara com ara desconegut. Hi ha qui en la seua rotunda sonoritat hi ha volgut trobar, no diré que injustificadament, remotes reminiscències basco-ibèriques, i el mateix Coromines, després de descartar sense contemplacions la presumpta ascendència àrab a la qual es refereix l'Alcover-Moll, proposa com a origen una hipotètica muntanya dels Edetans (o Montanea Edetana) que a mi, que de tot açò conec ben poc, em sembla agafada un poc per pèls. Tard o d'hora, algú que en sàpiga d'aquestes coses acabarà desvetllant l'origen del nom de la muntanya, i tot el que podem fer pel moment és esperar; però gosaria postular que, qui finalment ho aconseguisca, ho farà amb la vista posada en la llengua que van dur a aquestes terres els amazics que les poblaren durant segles, i els rastres de la qual, per bé que a penes perceptibles (em ve al cap el cas, significatiu, d'Artana, posat de manifest per Miquel Barceló, però també probablement d'altres com Tafarmatx o Tamargut, no molt lluny de la mateixa serra) comencen a ser tinguts cada volta més en compte. Per si de cas, i aprofitant que mentre aitanejava aquesta volta duia la bandera a la motxilla, no vaig voler deixar passar l'ocasió; i als meus amics de l'Atles, que de noms en Ait- en coneixen bona cosa, segur que els farà gràcia... 







divendres, 19 de febrer del 2021

A mig aire de la serra


"Llençols grisos de gebre
cobrien els bancals dels ametllers,
però les pluges van venir com màscares
i l’herba va esborrar els miralls del fred.
L’aire càlid als ulls de l’hivern
començava a mentir a les ales grises
d’ocells erràtics dins els arbres nus.
En una sola nit de tebiesa
amb la fosca d’imatges al mirall
es van obrir les flors dels ametllers.
Tu també vas venir en un temps de fred
i soledat: l’amor va ser un oratge
damunt del gebre gris. Flors oblidades
escampaven perfum de primavera
en els àmbits glaçats, càlida neu
d’efímeres flors blanques. Amb tristesa
les recordo a l’hivern
que en una sola nit les va glaçar."

                                Joan Margarit, "Flors blanques en la boira"

.

He de confessar, no sense recança, que és molt poc el que conec de Margarit. Però hi posaré prompte remei, sense cap dubte, perquè alguns dels poemes que he llegit ací i allà arran de la seua mort recent, m'han resultat propers i colpidors. Així que, tot i que ja es veu que aquesta nota havia nascut amb intencions obertament maragallianes, em permetreu que canvie, de poema i de poeta, només per deixar dit que un any més, els ametlers --aquells que sobreviuen, malgrat tot, a la seua pròpia i devastadora pandèmia-- han tornat a florir a les serres i valls que tinc per meues.  I que a ma mare, que ahir va fer un any que ens va deixar, li agradaven molt, també, les seues flors, encara que feia ja molt de temps que no podia dir-nos-ho.