Per març, marcets

No són les úniques plantes que reben aquest nom, i de fet els nostres diccionaris l’assignen de forma preferent al seu parent conegut també com a jacint bord. Però encara que marcet només siga només una de les nombroses denominacions populars amb què són conegudes les diferents espècies del gènere Muscari que creixen a les nostres terres (calabruixa i les seues variants sembla ser una de les més esteses, però també se’ls diu barralets, frares, caps blaus i de moro, penitents o alls de bruixa, de serp o de fardatxo), trobe que l’apel·latiu resulta, per raons evidents i fenològiques, d'allò més apropiat. Més encara en un any com aquest en el què les condicions semblen haver estat especialment propicies per a l’espècie més freqüent a casa nostra (la que els botànics anomenen Muscari neglectum), que s'ha deixat veure en abundància en conreus, erms i caminals; abundant, comuna i fins i tot i si voleu vulgar, però indiscutiblement bonica i sense dubte, i també per això, digna d’atenció. Que no tot han de ser orquídies...

 

D’ençà de la plujosa primavera de l’any 2022, han hagut de passar uns quants marços per a què, a més de buscar flors, les nostres caminades puguen tindre també com a objectiu explícit veure córrer l’aigua. No tanta, a prop de casa, com en altres llocs, perquè encara que ha estat molt ben caiguda la quantitat arreplegada no ha estat extraordinària i en molts llocs no ha passat de ser discreta. Suficient, en tot cas, per millorar un poc una situació que ja era més que preocupant, i per tal que una visita a la Valleta d’Agres, el Barranc de l’Encantada o la Vall d’Alcalà (i fins i tot a Aialt) ens haja permès collir algunes imatges que feia temps que trobàvem a faltar. Bé estan per començar, però a  veure si hi ha sort i podem seguir sumant, que encara ens en fa falta molta més.

Equinocci

Passeig sota la pluja pel cor de Mariola entre masos, bancals, carrasques i pins. Amb les tempestes de les últimes setmanes la serra, preciosa com sempre, enganya un poc per la verdor, la broma i els bolets que comencen visiblement a moure; però després de tants mesos eixuts és fàcil de veure --no brolla la font, sense anar més lluny-- que ha de ploure més, molt mes. I ara que ha arribat finalment la tardor pot ser, podria ser, un bon moment per fer-ho. Boníssim, de fet. 

Etologia casolana

Va haver un temps en què un dels riscos principals per a la integritat física de les plantes de casa --incloent-ne moltes de les que teníem al patí, especialment les més joves i/o les que manteníem en cossiols-- era l'enrònia escarbadora dels nostres gats. Malgrat tindre al seu abast la civilitzada alternativa (almenys des d'una perspectiva humana) dels caixons areners, i a desgrat dels diferents obstacles físics amb els què tractàvem de limitar aquesta irritant activitat, els felins amb els quals compartim casa quasi sempre trobaven la forma d’arribar fins el seu objectiu, amb la consegüent i enutjosa escampadissa de terra vessada i plantes arrencades. Tot i que al final vam acabar donant-nos per vençuts, i sense saber per quina causa (potser va ser l'edat; la dels gats, vull dir), les malifetes van anar fent-se cada volta més ocasionals fins pràcticament desaparèixer; però des de fa alguns mesos, la inquietant imatge de plantes arrencades i terra espargida vora els cossiols ha tornat a ser habitual al nostre pati, encara que els malfactors en aquest cas no són mamífers domèstics sinó aus salvatges: supose que ho fan per buscar cucs i altres invertebrats que hi puguen viure i dels quals s'alimenten, però els estralls provocats per les merles a les nostres jardineres han deixat de ser anecdòtics i comencen a fer-se habituals i preocupants, fins el punt d'haver provocat ja baixes sensibles i d'obligar-me a confinar dins de casa algunes plantes delicades que m’aprecie especialment i per les quals aquests ocells, indubtablement estimables pel demés, semblen haver desenvolupat una especial i inoportuna preferència.

Pel que he vist a la xarxa, sembla ser que aquest comportament no és ni nou ni estrany entre les merles, i hi ha no poca gent que se’n queixa --iradament, en ocasions-- dels seues efectes sobre  jardins, balconades i terrasses. Quant al nostre cas, això de posar-se a regirar en el substrat dels cossiols si que és relativament recent perquè allò normal fins ara havia estat veure-les bambant pel pati engrescades a remoure terra i fullaraca amb un notable èxit i afectant a volums de vegades sorprenents per a ocells d'aquesta mida. La novetat, en tot cas, sembla resultar-los ben abellidora, i ni la nostra presència ni la de les gates les dissuadeix de la seua activitat fins i tot en les plantes que tenim al mateix ampit de les finestres. No gosaria assegurar quina ha estat la causa d'aquest canvi d'actitud en uns dels nostres més antics veïns de pati, però en fer-me l'efecte que prefereixen actuar --ja siga en terra o en cossiol-- a les plantes a les què hi ha més humitat, he pensat que potser siga aquest un factor a tindre en compte. Tot i que no assoleix encara la gravetat d’uns altres llocs, la sequera comença a fer-se notar a casa nostra després d'una tardor excepcionalment eixuta; a falta de pluja, i amb un pati eminentment de secà en el què tan sols reguem --i sovint només quan la situació s'acosta al límit-- els cossiols i alguns exemplars plantats a terra que resulten més sensibles, serien aquests punts els únics susceptibles d'oferir-los a les aus la possibilitat de cercar els llombrígols i altres menges a les què, en períodes més humits, poden accedir arreu i fàcilment. Fora desitjable, si més no per testar adequadament la hipòtesi, que arribaren prompte pluges generals i generoses, però com que em tem que no puc ser quant a això massa optimista, ho mantindré pel moment com una possible explicació pendent de contrastar. I almenys fins saber alguna cosa més, i encara que haja de recuperar alguna de les mesures dissuasives destinades originàriament als gats, tractaré de ser una mica comprensiu amb els ocells: quan pense en alguna "civilitzada alternativa" que poguera ser d'utilitat en aquest cas, els humans no eixim molt ben parats. 

Context

Hi ha hagut vegades, en alguns viatges, que hem caminat durant hores sota una pluja persistent, ens hem vist al mig d'una tempesta de llamps i trons o hem pujat (i hem baixat) d'alguna muntanya mentre ens queia al damunt un xàfec torrencial. I que jo recorde, tret potser d'alguna volta en algun cim més exigent, rarament ens hem plantejat deixar de fer el que teníem planejat, més encara quan, per a fer-li front a aquestes i a altres inclemències, solem comptar amb l'equipament adequat. Per això segueix sorprenent-me un poc que, quan es tracta d'eixir a caminar a prop de casa, hi haja prou amb una vaga perspectiva de pluja per a que estiguem pendents de models, radars i previsions fins el punt que, en aquestes ocasions, no és excepcional que ho deixem córrer i ens estimem més quedar-nos a casa. Ho he pensat això, altres vegades, i l'única explicació raonable que em ve al cap té a veure amb el context: en un viatge, sobretot quan és llunyà, tendim a imposar-nos l'exigència --de vegades, de forma  inadvertida-- d'aprofitar al màxim tot el temps del quan es puga disposar; un temps que sempre és, en aquests casos, necessàriament limitat, i que a més a més, en estar habitualment organitzat de forma prèvia (si cal arribar a fer nit a un allotjament determinat, posem per cas). limita també les opcions de flexibilitzar-lo. Això no passa, en canvi, quan es tracta d'eixides més properes, a les quals tenim la sensació de què podrem tornar sempre que vulguem. No passa res, per això, si decidim algun cap de setmana deixar-ho córrer, i si al remat eixim i les coses es compliquen --que en aquestes ocasions és com dir "si plou un poc"-- tampoc no importa massa deixar-nos-les a mitges, canviar de plans o directament mamprendre una digna retirada a esmorzar en el bar que ens quede més a mà: ja hi tornarem, si de cas, un altre dia.

Les tempestes que ens estan visitant els últims dies, a més de ser sempre benvingudes perquè feia falta que ploguera i almenys fins ara i per ací segueixen caient amb cert trellat, han tingut precisament --ja ho deixava caure l'altre dia-- aquest efecte. Fins el cap de setmana passat, que vaig pensar que ja n'hi havia prou d'estar pendent de l'oratge i, convenientment fornit amb tot el que vaig creure que calia (bàsicament unes botes i un poc de roba impermeable, la capa d'aigua i un paraigua, no penseu...), vaig decidir eixir a caminar, dissabte a la Font Roja i diumenge a Mariola. Un poc d'aigua si que en vaig empomar en tots dos dies, però tampoc va ser, la veritat, cap cosa exagerada: anat torcant la càmera de tant en tant, anar alerta amb unes sendes un poc més esvaroses, i haver de buscar recer al cada volta més assolat Mas de Nones en un moment en què el xàfec es va fer més intens i que vam aprofitar per esmorzar. Però a canvi les muntanyes, pràcticament desertes d'uns altres caminants, em van semblar especialment esplendoroses aquells dies, perquè la pluja, com la boira, crea el seu propi context: amb ella, els paisatges que hem recorregut mil vegades sota el sol adquireixen un aspecte diferent, amb la llum canviant a cada instant, i fins i tot el simple fet de caminar sembla distint quan es fa en aquestes condicions. Tractaré de recordar-ho quan, qualsevol cap de setmana, em faça peresa eixir només per si em banyara... Bon cap de setmana!

Paisatge i més

La imatge del riu Barxell precipitant-se per l’imponent esglaó rocós del paratge del Salt d’Alcoi ha estat una de les estampes més icòniques de les moltes que han deixat, en aquestes comarques, les abundants pluges d’aquesta extraordinària primavera. Esmentat ja, amb la seua acostumada precisió, per Cavanilles ("muy presto se ve caer de lo alto de una peña una cascada cristalina que va á dar al rio: vense correr las aguas por canales, óyese el murmullo de otras que se precipitan á lo léjos, creciendo el ruido al paso que disminuye la distancia de doce molinos papeleros y tres batanes que se hallan en ménos de una hora de cuestas rápidas"), feia temps que el riu, habitualment sec a hores d’ara per les extraccions d’aigua per a consum humà a la font que l’origina, no mantenia un cabal constant i significatiu durant tantes setmanes --allò més habitual és que el Xorro, com se’l sol anomenar per ací, aparega només després d’episodis de pluges fortes per desaparèixer després en uns pocs dies--, la qual cosa, junt amb les facilitats que hi ha actualment per accedir fins a la zona gràcies a diversos senders abalisats, ha fet que molta gent, procedent no solament d’aquesta contornada, s’hi haja acostat aquestes últimes setmanes i n’haja deixat oportú testimoni gràfic a blogs i xarxes socials.

El Salt (sec llavors) i les fàbriques nascudes al seu voltant vistes
des del Castellar ara fa poc més d'un any

Evidentment, i tot i que no he estat dels més matiners --realment, no va ser fins la setmana passada que m’hi vaig acostar finalment--, tampoc jo me n’he pogut sostreure a l’encís d’aquest paratge que forma part dels meus records d’infantesa i amb el què m’uneix una especial vinculació, perquè el Salt és, com no podria ser d’una altra forma, molt més que un paisatge fotogènic. Fa algun temps parlava ací mateix de la rellevància del jaciment paleolític que ocupa part de la contrada, amb presència destacada de restes de neandertals, i que deu part del seu extraordinari estat de conservació al paper dels travertins generats precisament per l’acció de l’aigua rica en carbonats. Però no és aquest, en tot cas, l’únic element històric remarcable configurat per la presència del riu: és molt probable que a finals del segle X la cabdal Séquia de Barxell, que duia l’aigua des del naixement del riu fins a les hortes abancalades de la foia alcoiana, discorreguera ja pel nord de la cascada, no molt lluny del lloc que devia ocupar l’alqueria andalusina de Torc, avui desapareguda, i vorejant també en el seu trajecte el puig que ara anomenem el Castellar, sobre el qual s'alçava el hisn d’Alquy. La mateixa séquia que, segles després, va permetre la implantació, en aquesta mateixa zona, d’un conjunt extraordinari de molins i batans als quals s’hi referia també Cavanilles i que, junt amb les restes d’altres elements com la peculiar Cava de Cortés, les canalitzacions bastides al llarg dels segles per a incrementar encara més l’aprofitament de l’aigua o les extraccions de pedra tosca, fan d’aquest enclavament un testimoni fonamental i insubstituïble del patrimoni històric alcoià.

La història no és, en qualsevol cas, l’únic element a destacar en l’entorn del Salt. El propi ressalt de més 80 metres de caiguda que dona lloc a la cascada, format per l’enfonsament d’una volta de travertins generada per les pròpies aigües –tant del riu com de diverses surgències d’origen càrstic-- ha estat considerat com un punt d’elevat interès geològic i geomorfològic, en constituir un valuós testimoni dels diversos processos implicats en la formació i desenvolupament dels dipòsits de tosques, tant en el Salt pròpiament dit com en les seues rodalies riu avall. Però a més a més, aquestes mateixes formacions de travertí constitueixen, des del punt de vista biològic, un hàbitat singular en el qual la presència de molses i falgueres, agents actius en la precipitació del carbonat de calci, assoleix una rellevància excepcional, i que de fet ha estat considerat com a prioritari per la Unió Europea a efectes de la seua conservació... En tot això pensava, l’altre dia, corprés com tantes altres voltes per la bellesa de l’indret i per l’estrèpit de l’aigua que es precipitava penya avall: un preciós paisatge que amaga, com quasi sempre passa, molt més del que aparenta; i ja veieu que n’aparenta molt.

Molses i falgueres als travertins del brollador del Molí Mató, a Agres (El Comtat)

 

Sol eixit

Bé, ho he de reconèixer: després de pràcticament dues setmanes de pluja i núvols, veure el sol traspuar des de fa una estona en el cel encara tèrbol ha estat una agradable sensació. Més encara, després del final sonat amb què ens va obsequiar ahir el temporal (més de cent litres damunt de casa, però amb registres que superen els dos-cents, a afegir a tot el que ja havia caigut fins el moment, a alguns llocs del Comtat i les Marines) i d'un matí de pujada a la Foradà, encara un poc més màgica hui entre boires i plugims, amenitzada pels intents sovint infructuosos d'esquivar tolls i bassals i per la vida que comença a esclatar pertot arreu, i que ben aviat --diuen els pronòstics que potser encara tindrem algun arruixonet els pròxims dies, però que després el sol s'acabarà instal·lant per una temporada--  se'ns mostrarà sota una llum ben diferent. I a mi, ho de reconèixer, tampoc m'ha de saber gens greu.

A l'entrada de divendres, abans de tota la pluja caiguda ahir, vaig posar algunes imatges de com estava el riu d'Alcoi al seu pas pel poble veí de l'Alqueria; ahir hi vaig tornar, i no em puc estar de posar també un parell de fotos, per si teniu gust de comparar-les. Tot i que és evident que d'aquestes ja en deuen d'haver passat unes quantes, feia cosa veure les pobres tortugues de rierol maldant per resistir-se a la força del corrent...