Demà, com cada 31 de desembre, Mallorca celebrarà la seua Diada. La Festa de l'Estendard, que commemora l'entrada a Ciutat de les tropes de Jaume el Conqueridor el 1229, és la festa cívica més antiga d’Europa, i va precedir d’altres celebracions similars com les de València o Oriola. Tot i els intents de menystenir-la, i d’haver quedat oficialment reduïda a una festa local (l’any 1997, el Consell Insular la va substituir per una jornada espúria i postissa que té lloc el 12 de setembre), la celebració segueix conservant el seu caràcter popular. A més, i des de fa alguns anys, el 31 de desembre ha esdevingut una jornada de reivindicació dels drets nacionals, i la manifestació que s’hi celebra tal dia com hui, representa un dels referents més clars i contundents de la voluntat dels mallorquins i mallorquines de no renunciar a la seua llengua, la seua cultura i la seua nació, que és també la meua, la nostra.Mai no he estat a la Diada, i no podré estar-hi tampoc en aquesta ocasió. Però enguany, per moltes raons, m’hi sent més a prop que mai del que aquesta jornada representa. Per tot el que, al llarg d’aquest any que s’acaba, he seguit aprenent, coneixent i estimant de les Illes i la seua gent; però també per la virulència amb que el govern de Bauzà està aplicant-se per reduir a la mínima expressió qualsevol rastre de la llengua o la cultura catalanes en aquelles terres. Com recordava ahir Vicent Partal, els canvis legals absurds i injustificables, la repressió desproporcionada de l’independentisme o el revifament de projectes que amenacen el territori, formen part d’una estratègia premeditada i conscient, de la qual els valencians i valencianes venim sent víctimes, també, des de fa molt de temps: el premi per avergonyir-se en públic per parlar valencià, és que et nomenen consellera d'educació.
Per tot això, ho deia també Partal, els mallorquins i mallorquines que eixiran d’ací unes hores al carrer ens defensen a tots. I encara que siga des d'una distància que només és física, des d’aquesta banda de la mar serem molts els qui estarem fent-los costat, perquè la seua lluita és també la nostra; perquè, mal que pese a algú, tots som uns.
Ja sabeu que, en general, sóc persona més donada a l’avaluació continua (i un poc precipitada) que al balanç pausat, sistemàtic i meditat, que és el que tradicionalment demanen dates com aquestes. Així que també enguany me’l deixe pendent per a un moment més propici. De totes formes, i sense pensar-hi molt, crec que de totes les coses bones i dolentes que m’ha portat aquest any 2011 que està a punt d’acabar-se, han pesat molt més les primeres que les segones, i per tant no puc dir que, quant a mi i pel que fa a allò realment important, haja estat un mal any. I encara gosaria menys dir-ho quan, fent escandall de tot el què s’està esdevenint al meu voltant, veig a tanta gent que m’estime afrontant incerteses, dificultats i injustícies amb una determinació i una fermesa admirables. Tan de bo que l’any que comença porte per a tothom noves esperances i forces renovades per seguir lluitant; i tan de bo que unes i altres arriben primer allà on més falta fan.
