Quan ho va explicar, tremolant encara per la impressió, no va haver ningú en el poble que se'l creguera. Alguns, burletes, van voler saber quantes botelles d'akevitt s'havia begut abans del succeït; d'altres, més considerats, van tractar de convèncer-lo de que havia estat víctima d'algun efecte òptic, potser un espectre de Brocken o algun fenomen similar, o be que simplement ho havia somniat. Ell, però, mai no els va voler donar la raó, i cada capvespre, quan la boira començava a alçar-se lentament des del fiord, s'acostava a la llinda del bosc amb l'esperança de tornar-la a veure. Com a molt, es deia, podria arribar a acceptar que el que va trobar aquell dia no havia estat una fada; però un bes com aquell, d'això estava segur, era impossible que se l'hagués imaginat...
La meua proposta --ja sabeu, val més tard que mai-- per als relats conjunts de desembre, sobre "La fada que va desaparèixer" de Kittelsen. Acompanyada, com en els vells temps, d'una cançó de divendres, perquè mentre hi pensava, m'han vingut al cap els finesos Värttinä, i m'ha semblat que la seua "Donzella de la boira" (Utuneito) feia al cas. Bon cap de setmana!
