Avenir

Al fons de tot es dreça una muntanya

prometedora, el dia ja finit.

És bo no tenir sempre el que volem

i bastir una cabana d'esperances:

així, per l'entrellum, el primer estel

fulgura net, silenciós incita,

sense fer mal, a un goig que no turmenta

que sigui breu; sabem que en esvanir-se

serà tot lluminària el firmament.

No em puc, doncs, plànyer de la meva sort;

aquí m'estic ple de pressentiment

d'una vida auroral sempre futura

que és ara sols nit clara sense vent.

Joan Vinyoli, "El primer estel"

Potser no és aquest un moment en el què el bosc es mostre especialment ufanós, sobretot si se’l compara, posem per cas, amb l’explosió de colors de la tardor o la pletòrica exaltació vital de primavera. I amb tot, caminar pel Carrascar en dates com aquestes --un dia fresc i plujós de finals de l’hivern-- sempre m’ha agradat especialment: hi ha, o almenys a mi m’ho sembla, una pau especial i seductora en aquest bosc de colors apagats i silencis serens, quan tot es troba encara en aparent repòs però comença ja a intuir-se el retorn imminent de la vida que renaix. O potser és, simplement, que és per aquestes dates que faig anys --cinquanta-nou, hui mateix, nombre primer i número últim abans de canviar, ai, de desena-- i sempre que això passa em pega per posar-me un poc solemne i cavil·lós. Però només un poc i per poc temps perquè, al remat, tampoc jo no em puc plànyer de la meua sort; em sent realment privilegiat per la vida que visc, pel que he viscut fins ara i pel que espere viure a l’avenir, i la meua cabana d’esperances ha resistit sòlidament, un altre any, al pas del temps i a l'embat dels temporals. I al fons de tot es dreça, prometedora, una muntanya.