L'Alt Atles és una de les tres branques principals --junt amb l'Atles Mitjà i l'Antiatles-- en què es divideix la vasta serralada nord-africana dins el territori marroquí. Conegut també com Atles Gran (o Adrar n Drn en amazic taixelhit), aquesta imponent cadena muntanyosa està constituïda al seu torn per tres nuclis principals: l'Alt Atles Occidental, que representa la part geològicament més antiga i on s'eleva el conegut pic del Toubkal i la majoria de cims que superen els quatre mil metres d'altitud; l'Oriental, amb altures màximes per damunt dels tres mil metres, topografia relativament suau i extenses formacions forestals al seu vessant septentrional; i el Central, que correspon òbviament al sector situat entre els dos anteriors (açò és, aproximadament entre Warzazat a l'oest i Azilal a l'est), format per materials predominantment calcaris que donen lloc a un relleu en el que sovintegen moles i congosts, i on apareixen també alguns cims que s'aproximen o superen per poc els quatre mil metres; és el cas de l'Iguil M'Goun, de 4.071 metres d'altitud i, en última instància, causa principal del meu últim viatge a terres amazigues.
La veritat és que, quan es tracta de tornar a caminar per les muntanyes del Marroc, no puc dir que em faça falta cap motivació especial. Però en aquesta ocasió, la proposta de l'amic Pako Crestas per ascendir el M'Goun per la seua cara sud em va resultar especialment oportuna per diverses raons: per tractar-se d'una zona en la què no hi havia estat mai i per la que sentia una especial curiositat, i també perquè amb part del grup que hi participava ja he compartit altres viatges i són gent que m'estime especialment. Però sobretot, perquè desprès d'uns mesos pendent de resultats mèdics i malgrat ser conscient de no trobar-me en la meua millor forma (i de fer molt de temps que no xafava neu com cal), m'abellia especialment tornar a la muntanya a gaudir dels espais oberts i, per què no dir-ho, per veure també com responia el cos --i el cap-- després d'un temps d'activitat física més aïna escassa. Així que amb aquestes premisses vaig volar l'últim dia de març cap a Marràqueix, amb la previsió de trobar l'endemà, ja a peus de la muntanya, a la major part del grup, que havia estat fent uns altres recorreguts per la zona en dies anteriors.
El llarg trajecte per carretera entre Marràqueix i el llogaret d'Ameskar Amajial, punt d'inici de la nostra caminada, travessa les muntanyes de l'Atles pel coll de
Tizi n'Tichca, inusitadament verd en aquest any de precipitacions excepcionals al Marroc; davalla després fins als turons de Warzazat i, en arribar a
Kalaat m'Gouna (
Tighremt n Imgounen), s'endinsa de nou cap a les muntanyes resseguint el curs del riu M'Goun per la coneguda com a
Vall de les Roses per la rellevància del cultiu d'aquestes flors, destinades a l'obtenció d'olis essencials. Finalment, i després d'unes quantes hores de viatge, una precària carretera de muntanya en va dur fins a la nostra destinació, on havent-nos reunit amb la resta del grup, vam fer nit en la confortable
gîte d'étape de Brahim. Al dia següent, uns pocs quilòmetres de camí per dins la vall del riu --quasi sempre travessant còmodament les arbrades hortes dels llogarets que anem deixant enrere, però amb un tram un poc més exposat a mitja paret del congost-- ens van portar fins al nostre següent alberg a Ifri n'Aït Hamou, punt de patida de l'ascensió al cim.
A grans trets, pot dir-se que el trajecte fins el M'Goun per aquest vessant és una pujada llarga i sostinguda, sense cap dificultat especial més enllà de la distància i el desnivell que cal superar. Abans de les cinc de la matinada, a la llum dels frontals i amb una temperatura tirant a alta, començàrem a caminar primer pel familiar paisatge de matolls encoixinats i, una estona després, ja sobre una capa de neu que a poc a poc anava fent-se més espessa. Finalment, després d'un llarg recorregut per una preciosa però interminable coma i equipats ja amb grampons i piolet, afrontàrem l'última i empinada pujada per assolir el crestall de la muntanya... i ací va ser quan la cosa, que fins llavors m'havia anat raonablement bé, se'm va començar a tòrcer: a dures penes --i gràcies a la companyia de Marta i Pako-- vaig poder arribar fins la carena, on pensant en la llarga tornada que encara teníem per davant, vaig decidir prescindir de l'últim tram que em separava del cim, i donar per finalitzada la meua ascensió. Una espineta més a afegir a una llista que està fent-se més extensa del que m’agradaria.
Havent tornat sense incidències a Ifri n'Aït Hamou, i després d'un bon sopar i una nit reparadora a la senzilla però agradable
gîte d'ètape de Mohamed, per tancar el nostre recorregut ens quedava encara cobrir el trajecte fins Alemdoun, amb el pas de Tizi n’Aselda com a punt culminant de la jornada. Una etapa llarga però esplèndida pels vells camins de muntanya que han unit des de temps immemorial pobles, llogarets,
azibs i
ajdals, travessant paratges d’esquerpa bellesa i proporcions colossals. Amb l’arribada al capvespre a Alemdoun, amb les seues verdes hortes i les restes del
ksar de Tighremt n'Ougouguene, bastit per controlat la sèquia que les alimenta, donàvem per tancada la nostra caminada, a falta encara de retornar l’endemà fins a Marràqueix --amb parada inclosa al turístic i concorregut enclavament d'
Ayt Benḥaddu-- per les mateixes carreteres que ens van dur fins a la serralada; un trajecte que, també en aquesta ocasió i a desgrat del temps i la distància, ens va permetre gaudir de les vistes canviants però sempre imponents d’aquesta terra extraordinària, de la què encara em queda molt per conèixer i a la què espere poder tornar més prompte que tard. I amb el propòsit ferm --ja m’hi vaig posant a la faena-- de que, si he de carregar espines, que siguen només les de les roses.
Seguint el costum habitual després de cada viatge, amb aquest se m’han obert les ganes no només de tornar algun dia a encarar-me amb el M’Goun --probablement, per la seua cara nord-- i recórrer el Geoparc Mundial declarat per la UNESCO al seu entorn, sinó també de conèixer millor la vall de Kalaat m'Gouna, especialment si ho puc fer coincidir amb el moment àlgid de la floració dels rosers, de la què en aquesta ocasió només hem vist la mostra perquè ens n’hem avançat en algunes setmanes: la de llocs als quals anar és una altra llista que segueix creixent, però aquesta no em sap massa mal que ho faça. I deixeu-me també que, a més de Pako, agraisca aquests dies magnífics a l’equip local --guies, cuiners i mulaters-- que ens ha acompanyat, i al grup de gent bonica amb el què he tornat a tindre la sort de compartir-los: Marta, Ferran, Josep Maria, Rut, Fernando i Santi, moltes gràcies (tanemmirt!) per tot, segur que ens tornarem a veure ben aviat.
