Senyals de vida

No ha estat, aquesta volta, ni antic ni molt llarg. Però ja sabeu que sempre que aquest blog torna d'algun dels seus silencis recurrents, em costa resistir-me a dir al respecte alguna cosa. Així que deixeu-me almenys que diga que, en aquesta ocasió, allò que m'ha tingut especialment ocupat el temps i el cap, ha estat el projecte en curs de fer un llibre sobre Aitana (em referisc evidentment a la muntanya, no siga que ho cerqueu a Google i vos feu una idea equivocada) que crec que progressa adequadament però que, a més de moltes hores davant de la pantalla, m'ha dut també a dedicar la major part dels meus caps de setmana a recórrer les sendes de la serra, per  algunes de les quals feia bastant temps que no trescava. I si, és cert que una volta capficat en rellegir, caminar i escriure no queda molt de marge per a unes altres coses, i que ja veurem al remat que ix de tot açò; però ara com ara, i a més d'agrair la confiança de qui me n'ha fet l'encàrrec, he de reconèixer que m'ho estic passant francament bé. 

Pel demés, i deixant de banda --si és que això fora possible-- la ràbia, el neguit i la impotència que em provoquen la situació mundial i la colla de miserables malparits que la provoquen o la justifiquen per al seu propi benefici, he de dir que les coses em van raonablement bé: com veieu no falten els projectes, tant sobre el paper com --ja vos contaré-- sobre el terreny; si no passa res estrany, compte en mesos el temps que em queda per a (pre)jubilar-me, però mentre arriba el moment i encara que el vent no ens és massa propici, anirem fent tot el que es puga a la faena; després d'uns mesos d'incerteses inquietants, sembla que la malaltia (o almenys el seu marcador) es manté sota control i a fe que com a mínim fins al pròxim escorcoll ho aprofitarem tant com podrem; i ahir mateix vaig fer seixanta-tres anys, vaig tornar a Mariola a celebrar-ho, i vaig decidir que tot i que queda encara molt per fer fins acabar el llibre, era (és) un bon moment per trencar aquest silenci i donar, si més no, senyals de vida. Que la primavera se'ns ve a sobre, i no ens podem permetre perdre ni un segon. 

Sóc qui torna

En principi, de veres vos ho dic, només he entrat a fer una ullada per veure quan va ser l'última volta que vaig estar a Columbrets, perque jo, llavors, aquestes coses les posava sempre al blog, i sabia que havia estat feia uns quants anys però em costava concretar-ho i tenia curiositat per saber-ho. I mira, entre unes coses i altres, m'he posat a repassar entrades antigues, a rellegir comentaris i a revisitar blogs amics, i sense saber molt bé com ni per què, ací estic cara a la pantalla escrivint, dos-cents noranta-set dies després de la darrera vegada que ho vaig fer, que l'altre dia vaig tornar a Columbrets, que feia mil huit-cents huitanta-huit dies que no hi anava. I que me n'alegre, molt, d'haver tornat. A tots dos llocs.

Se'm fa un poc estrany, després d'un grapat de mesos de silenci i algunes temptatives --poc decidides i evidentment frustrades-- de reviscolar la Línia, estar ara ací de nou, sense saber si encara esteu ahi ni si seré capaç de recuperar un ritme mínimament decorós d'entrades perquè, francament, tampoc és que em passen --ni pel cap ni per la vida-- moltes coses dignes de ressenyar; en tot cas, m'ha abellit molt tornar a provar-ho, i tampoc no es perd molt si al final la cosa no acaba d'anar com m'agradaria. Valga, doncs, com a intent, aquesta vegada si, decidit. I vosaltres, com esteu? Va tot bé? 

Al·legoria

He tornat hui a la faena, després d'un parell de setmanes de parèntesi que han estat, més que unes simples (i esperadíssimes) vacances, l'oportunitat de complir un somni cobejat durant molts anys. I si, no negaré que m'abellia poder dir, des de la línia, que ja conec (un poc) alguns dels extraordinaris parcs nacionals de Costa Rica; però també he pensat que tornar a escriure-hi, després d'uns mesos de pausa --aquest blog cada volta s'assembla més a la Mare de Déu d'Agres-- podria ajudar a fer(-me) més passador un agost que, vist des d'ací, fa com a mínim un poc de mandra. Així que, amb un peu encara a la selva i l'altre pensant en el queda per davant, la imatge era pràcticament inevitable... Ens veiem per ací, si vos ve de gust; i, en tot cas, bon estiu, i bones vacances!

A banda del peresós tridàctil (Bradypus variegatus), fàcil de reconèixer per la seua característica màscara, a Costa Rica hi sovinteja també el de dos dits (Choloepus hofmanni), que comparteix amb aquell hàbitat i costums. Fotografiar peresosos, per cert, està molt bé per als qui no som molt destres amb la càmera: costen un poc de localitzar entre els arbres, però una volta trobats, si surten desenfocats, no serà per la seua velocitat al moure's... 

Un silenci

El procés, si fa no fa, sol anar més o menys així: per una o altra raó, arriba un moment en què deixe de poder dedicar-li al blog temps, cap o totes dues coses, la qual cosa acaba tenint com a conseqüència una aturada temporal (i habitualment no premeditada; "no programada", podria dir-se...) de l'activitat de La línia. Tard o d'hora, però, les circumstàncies acaben canviant; els tràfecs que ocupaven el temps, el cap o totes dues coses comencen a esbandir-se, i a poc a poc comença a haver-hi alguna vesprada disponible per seure davant del teclat i veure de recuperar alguna de les idees que, fins i tot en els moments més atrafegats de l'aturada, no han deixar de rondar pel cap perquè a aquestes alçades ja fa temps que em vaig adonar que una cosa és deixar d'escriure al blog, i altra molt diferent deixar de pensar-ne. I ací és on ve el problema, perquè --digueu-me maniós-- quan arriba aquest moment sempre em fa la sensació que, en aquestes circumstàncies, no n'hi ha prou amb reprendre-ho simplement allà on ho vaig deixar, i que hauria de trobar alguna forma de reomplir el buit, d'apedaçar l'incòmode i imprevist esquinç que li ha quedat al blog després d'aquestes setmanes d'abandonament... És el cas, però, que aquesta vegada, amb les vacances ja a la vista i després d'un parell d'intents òbviament infructuosos de reomplir i apedaçar, he decidit fer-ho senzill, deixar-me de manies i, simplement, començar a escriure per començar a tornar. Ha estat, només, un silenci.