Paraulejant

Era raonable suposar, amb permís de l'homonímia, que entre els "càlculs" que diem del mal de pedra i els dels còmputs matemàtics hi podia haver, com és el cas, alguna relació etimològica. I tampoc no em va sorprendre massa saber que qui més a prop estava de l’origen del mot (el llatí calculus, que significa literalment “pedreta”) eren els primers, cosa que evidentment no requereix massa explicacions; la segona accepció, en canvi, es basa en l’ús ancestral de pedres o altres elements similars --penseu, per exemple, en els clàssics àbacs-- com a mètode per a fer comptes, el que no es pot negar que té també la seua lògica. Quant a "còlic", en tant que “dolor abdominal agut”, procedeix directament del llatí colon, que a hores d’ara designa com és sabut una part de l’intestí gros però que en el terme original grec (κῶλον) sembla que tenia un sentit més general com a membre, extremitat o part d’alguna cosa, no necessàriament del cos humà: els anglesos li diuen colon als nostres dos punts --i semicolon al punt i coma-- a partir d’una de les accepcions (“part d’un vers”) de la paraula grega... 

A aquestes alçades, crec que ja vos podeu fer una idea de fins a quin punt tinc presents, darrerament, tots aquests mots: han calgut mesos i unes quantes proves mèdiques per confirmar que la “tecla” que m’afligeix des de fa temps és precisament un cudolet enutjós i inoportú, i em tem que encara hauré d’esperar unes setmanes més fins que me’l puguen treure perquè sembla clar que no té cap intenció de fer-ho pels seus propis mitjans. Amb tot, i malgrat el persistent i inevitable malestar associat a aquesta afecció, i d’alguns episodis més intensos --còlics, ja sabeu-- que deixarem per ara en francament molestos, vaig podent fer vida quasi normal en molts aspectes, tot i que he limitat molt algunes activitats com ara eixir a la serra i, fins i tot, posar-me a escriure perquè quasi sempre acabe fent-li voltes al mateix. La part bona, en tot cas, és que atenent als meus antecedents mèdics recents la cosa podria haver estat pitjor, molt pitjor, així que farem per ser positius i seguirem tirant de paciència (i analgèsics) almenys per una temporada. Per cert, dient de paraules i homonímies, no deixa de ser curiós que el terme ”lític” tinga dues accepcions, amb les seues respectives etimologies: la relativa a les pedres, que és el que significa el grec líthos (λίθος), i la forma sufixada que deriva del mot també grec lýsis (λύσις), que vol dir “dissolució”, i que en combinació amb l’anterior m'evoca ara mateix un desig irresistible. De les paraules que podria fer servir per qualificar a qui hauria de vetlar per una sanitat pública de qualitat i està fent exactament el contrari, vaig fent una llista i ja ho anem parlant.

Amb poquetes ganes com dic de caminar --diuen que va bé per a les pedres, però a mi no m’acaba de provar--, una de les poques eixides que he fet aquestes últimes setmanes ha estat una volteta pel tram  del riu d’Alcoi entre l’Orxa i Vilallonga, un indret preciós que m’estime especialment i del qual ja he parlat ací altres vegades. A veure si a poc a poc vaig animant-me a eixir una mica més, perquè llegir a la vora de la llar (ja vos contaré, si això) no està tampoc gens malament, però quan vulga tornar a fer servir les cames hauré de fer un curset per recordar-me'n, i a més a més l'hivern va avançant i a poc que m'encante m'hauran passat de llarg les flors dels ametlers. I ja posats, faig propòsit també d'anar tornant a escriure, encara que siga a pesar de pedres, mazons, trumps i altres xacres front a les quals només cap una actitud: combatre-les, i fer tot el possible per extirpar-les.

El sol i el riu

D'Heràclit a Borges, de Manrique a Verdaguer, el riu ha estat des de sempre metàfora del pas del temps i del curs de la vida, escolant-se en una única i inexorable direcció: panta rei, tot flueix, com l'aigua que s'obri pas entre muntanyes camí de la mar i que no té marxa enrere perquè, com se sol dir, dia que passa dia que no torna i d'aigua passada molí no en mol. Una al·legoria universal i indubtablement poderosa però que, segons es mire, contrasta amb el que vindria a ser el símbol per excel·lència --igualment poderós i universal-- d'aquestes dates solsticials, el renaixement del sol que inicia ara de nou el seu cicle etern fins que, d'ací uns mesos, la llum i la primavera tornen a omplir el món de vida... En aquestes coses pensava l'altre dia, l'hivern a penes estrenat, caminant vora riu sota un sol lleganyós a qui li va costar obrir-se pas entre la boira: ací estem un any més a punt de celebrar, seguint costum ancestral i àmpliament acceptat, un punt arbitrari del cicle solar que els nostres avantpassats van reconèixer, no dubte que justificadament, com a especialment rellevant, i que la majoria de nosaltres, amb tots els matisos i les puntualitzacions que facen al cas i sota el nom que més convinga, hem acabat fent nostre. Un cicle més, doncs, que com cadascun dels anteriors ens deixarà --el riu ens ho recorda-- un poc més a prop de la desembocadura, però amb molts paisatges encara per travessar i amb les ganes intactes de poder fer-ho. I amb el mateix desig, també, que sempre, potser fins i tot un poc més en aquests temps incerts de deltes i omicrons: que sigueu molt feliços, també en aquestes dates, i que tingueu unes bones Festes. Les millors, si pot ser.