Després d’un quants anys sense anar-hi (per causes diverses, però entre elles hi ha també que les últimes vegades em van resultar un poc massa multitudinàries), aquest matí he tornat a la ja tradicional pujada excursionista de Cap d’Any al Montcabrer. He de dir, quant a això, que la meua sociabilitat no ha patit cap canvi substancial i segueix tan limitada com ve sent habitual; però enmig de tota la gent --suficient però no excessiva, m'ha semblat aquesta volta-- hi havia amics i amigues als què feia temps que no veia, i amb qui m’abellia passar ni que fora una estoneta, més encara en un lloc pel qual compartim una estima especial i en un moment al què hem convingut en dotar d'un innegable simbolisme. Al remat, ho pensava baixant ja cap a casa, haver volgut tornar a acomiadar l’any al cim de Mariola no deixa de ser coherent amb l’expressada voluntat d’aprofitar, aquest Nadal, tots els bons moments possibles, i he de dir que aquest, tal i com s’esperava, ho ha complit sobradament: transitar pel 2023 no ha estat, a temporades, tasca fàcil, però també ha tingut moments brillants, aprenentatges intensos i experiències inoblidables, i m'ha agradat poder començar a dir-li adéu allà dalt amb un somriure i en bona companyia. I pel que fa al 2024, en unes poques hores l'encetaré també entre gent estimada, i encara que m'hauria agradat més que començara ben plogut, sense bombes criminals i amb l'ultradreta (d'ací i d'arreu) un poc menys envalentida, encara li queden dotze mesos per davant i ja veurem al capdavall com va el trajecte. El desig, almenys, no admet matisos: que tingueu una molt bona entrada d'any, i que aquest que està a punt de començar siga, sobre tot, un any feliç.
