No podria assegurar --ho deixe, si de cas, en mans de qui ho entén-- si aquest ha estat un d’aquells hiverns en els quals els lluerets, sense que se sàpiga encara de cert per quina causa i sense atendre tampoc a cap patró periòdic detectable, s’hi desplacen en massa cap a la Península des de les terres del nord d’Europa. Però allò cert és que feia temps que no en veia tants, per aquestes dates i en aquesta zona, d'aquests eixerits ocellets, encara que també podria ser que enguany m'hi haja fixat més: tot i que les obres a casa van avançant i els obrers --que són d'aquells que en saben, que en deia Papasseit, i el mateix fan un porxo com una xemeneia-- ja no han de picar tant com en els primers dies, persisteixen encara sorolls i polsegueres, amb la qual cosa els meus passeigs ocasionals per la ruralia que em queda més a prop han esdevingut ara mateix una rutina convenient i pràcticament diària per fugir per una estona d'un enrenou que en tot cas apunta a tindre ja, com se sol dir, els dies comptats. Com el mateix hivern, si fa no fa.
Espere que se m’entenga quan dic que, en general, conceptes com ara “respecte a la integritat territorial” o “compliment de la legalitat internacional” no em resulten especialment motivadors, i que també en açò, com en tantes altres ocasions, tendisc a pensar que les coses sempre són molt més complexes del que sembla a primer cop de titular. Però res d’això no impedeix que crega que l’agressió del dèspota de Putin i el seu exèrcit invasor sobre Ucraïna és un crim indecent i sense pal·liatius, i que totes les meues simpaties estiguen ara mateix amb la capacitat de resistència, el patiment i el coratge del poble ucraïnès. Tan de bo que aquest malson --que em tem que malauradament pot ser-ho encara més-- acabe com més prompte millor, i que tots els seus responsables acaben pagant per tot plegat.
