A poc que vos interessen els noms populars de les plantes, sabreu que entre ells hi ha llengües en abundància i per a tots els gustos; la qual cosa, s’ha de dir, no resulta estranya si es té en compte la vaga semblança morfològica entre aquest versàtil òrgan animal i les fulles de moltes espècies d’herbes. Potser la llengua de bou siga una de les que té més anomenada, tant en la seua accepció de planta vascular i aspra verdura de marge, com en la de saborós bolet tardoral; però també la de gos (o ca) gaudeix, per les seues propietats medicinals, d’una merescuda fama, tot i que hi ha qui li troba més semblança –qüestió d’apreciacions-- amb la de les ovelles. Hi ha, en segons quins llocs, llengües de cavall, de serp, d’oca, de gallina, fins i tot de passarell, totes elles apreciables per un motiu o per un altre. Però la meua preferida és, sense cap dubte, una singular falguera a la què els botànics denominen Phyllitis scolopendrium, i que la gent del país coneix com a llengua de cérvol.
Anomenada també herba melsera per la seua utilització tradicional per a tractar les afeccions d'aquest òrgan, la llengua de cérvol és, com s'ha dit, una falguera que, a diferència de la majoria de les seues congèneres que viuen en les nostres terres, no mostra les típiques frondes més o menys retallades. Les de Phyllitis scolopendrium, que poden assolir fins els seixanta centímetres de longitud, són senceres, lanceolades i un poc coriàcies, amb les vores sovint ondulades i una superfície lluenta que li dóna un aspecte molt atractiu. En el revers de les frondes madures es desenvolupen els sorus d'esporangis, que en aquesta espècie són linears i es disposen paral·lels entre si. En alguns exemplars, la presència dels sorus es manifesta sobre l'anvers donant-li a la planta un aspecte segmentat que evoca a les escolopendres, la qual cosa es reflexa tant en el seu nom científic, com en els noms comuns que rep en diverses llengües --i que potser guarden també relació amb alguns topònims, com ara el del barranquet de l'Escurrupénia, a la serra de Mariola. Un parent molt pròxim és l'escassa Phyllitis sagittata, pròpia d'habitats rocallosos ombrejats, i que viu prop del litoral en tota la conca mediterrània.
Amiga com poques d'humitats i tenebrors, la llengua de cérvol creix en tota Europa, i allà on es donen condicions propícies (com ara els boscos ombrívols i frescs) esdevé freqüent i fins i tot abundant: fa pocs dies la vaig veure en Euskadi --on per cert és coneguda com a orein mihia, que significa el mateix que en català-- fins i tot en zones enjardinades. En avançar cap al sud, però, va fent-se cada vegada més rara, fins quedar confinada en uns pocs enclavaments especialment favorables per a la seua supervivència, com ara boscos madurs, degotalls o barrancs humits. Al País Valencià es coneix d’unes poques localitats disperses, sobretot per les serres i barrancs del nord i l'interior. Cap al migjorn, i tret de la petita població que sobreviu a l'excepcional barranc del Condoig, del qual vam parlar no fa molt, la seua presència queda pràcticament restringida a coves i avencs: topònims com el Clot des cero, a Mallorca --on l'espècie és també molt rara-- o la Cova de la llengua de cérvol, a Vilallonga de la Safor, posen de manifest la preferència de l'espècie per aquests hàbitats recòndits i frondosos, en els quals troba encara les condicions d'humitat i frescor que necessita per a sobreviure. Una llengua, ja ho veieu, que fa front, amb una tenaç voluntat de pervivència, a les condicions més hostils i les circumstàncies més adverses. I la de cérvol, també.
Amiga com poques d'humitats i tenebrors, la llengua de cérvol creix en tota Europa, i allà on es donen condicions propícies (com ara els boscos ombrívols i frescs) esdevé freqüent i fins i tot abundant: fa pocs dies la vaig veure en Euskadi --on per cert és coneguda com a orein mihia, que significa el mateix que en català-- fins i tot en zones enjardinades. En avançar cap al sud, però, va fent-se cada vegada més rara, fins quedar confinada en uns pocs enclavaments especialment favorables per a la seua supervivència, com ara boscos madurs, degotalls o barrancs humits. Al País Valencià es coneix d’unes poques localitats disperses, sobretot per les serres i barrancs del nord i l'interior. Cap al migjorn, i tret de la petita població que sobreviu a l'excepcional barranc del Condoig, del qual vam parlar no fa molt, la seua presència queda pràcticament restringida a coves i avencs: topònims com el Clot des cero, a Mallorca --on l'espècie és també molt rara-- o la Cova de la llengua de cérvol, a Vilallonga de la Safor, posen de manifest la preferència de l'espècie per aquests hàbitats recòndits i frondosos, en els quals troba encara les condicions d'humitat i frescor que necessita per a sobreviure. Una llengua, ja ho veieu, que fa front, amb una tenaç voluntat de pervivència, a les condicions més hostils i les circumstàncies més adverses. I la de cérvol, també.
Les imatges són, de dalt a baix, d'Anglaterra, el Condoig d'Alcalà i l'illa Terceira, a les Açores. El detall dels sorus és d'un exemplar que conserve des de fa anys a casa, i que va nàixer a partir d'espores procedents de la Garrotxa.
