Descans de descans

Costa del Marroc a prop d'Iftane, al sud d'Essaouira

Primers dies de faena --m’hi vaig reincorporar dimarts-- després d’unes vacances més tardanes enguany del que sol ser habitual, però tan viatgeres (o fins i tot més) com les dels últims anys: a banda del tast previ a Ellan Vannin, del qual ja vaig deixar escrita alguna cosa, he tingut ocasió aquestes últimes setmanes de fer dos recorreguts magnífics --tots dos amb l'amic Pako Crestas i pràcticament, com se sol dir, sense solució de continuïtat-- primer per la costa atlàntica del Marroc i després per les terres dels samis al nord de Noruega. Un carpe diem, doncs, en tota regla, amb la millor de les companyies i ple de moments memorables, que encara que ha complert a bastament allò que hom pot esperar d’unes vacances en tant que desconnexió de la rutina, potser se m’ha quedat un poc justet pel que fa a allò de descansar, si més no físicament. Segur que després del cap de setmana i un parell de bones dormides ho veig amb uns altres ulls, però assumisc que, a efectes de descans, no m’anirà malament prescindir de viatges almenys durant un temps; això si, ni més ni menys del que siga estrictament imprescindible. 

Cap Nord (Davvinjárga o Nordkapp) des de Knivskjellodden

Encara que també aquest any la Diada Estellés m’ha agafat lluny de casa i del blog, no he volgut renunciar a recordar-la, com tantes altres vegades, en aquestes planes. Amb alguns dubtes quant a la tria de poemes, com sol ser també habitual, per bé que dins d’un marc malauradament ben definit: si hi ha alguna cosa que abunde ara mateix, són els qui mereixen que se’ls lliure, amb totes les seues conseqüències, el “títol greu de Fills de la Gran Puta”...

Ara us diria el pare: 

He lluitat, he patit.

He de lluitar encara,

fills.

 

Tinc un gran cansament.

Tot açò és avorrit.

I al capdavall... No sé,

fills.

 

Mai sabreu quina pena

ara em creuava el pit,

perquè us escric açò,

fills.

 

Els patiments, les còleres,

la pena sense fi,

l'empenta inesperada,

fills.

 

Totes aquelles coses

d'un món amarg i trist

que voldria evitar-vos,

fills.

 

Un dia em moriré

-tots ens hem de morir-,

i no serà la pau,

fills.

 

Ni la pau ni el descans,

que diuen en llatí.

Us deixaré a vosaltres,

fills.

 

Us deixaré en aquesta

selva del bes i el crim,

les cauteles, les tàctiques,

fills.

 

En aquest món que creue

brut d'amor i tarquim,

cansat de cap a peus,

fills.

 

Un món de gents astutes,

rancoroses, gentils,

d'impersonals prosòdies,

fills.

 

Creixen roses i creixen

geranis i gesmils,

i els fills de mala mare,

fills.

 

Un món d'ungles, de tigres,

de cor ocult i prim,

que espera entre les canyes,

fills.

 

Assetjances, enveges,

cobejances, oblits,

les paraules que maten,

fills.

 

He tornat ara a casa

creuant, amarg, la nit.

Duc els ulls arrapats,

fills.

 

Torne d'haver viscut

l'heroisme mesquí,

obscur, quotidià,

fills.

 

Escric no sé per què,

mentre dormiu als llits.

Escric lletres de sang,

fills.

 

Creix, de boira, i prospera,

un sentiment hostil.

Hi ha molt de fill de puta,

fills.

 

Lentament, tristament,

lletres de sang escric.

Una nit com una altra,

fills. 

La veu d’un poble (reentrada i homenatge a Estellés)

Assumiràs la veu d'un poble

i serà la veu del teu poble,

i seràs, per a sempre, poble,

i patiràs, i esperaràs,

i aniràs sempre entre la pols,

et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set,

no podràs escriure els poemes

i callaràs tota la nit

mentre dormen les teues gents,

i tu sols estaràs despert,

i tu estaràs despert per tots.

No t'han parit per a dormir:

et pariren per a vetlar

en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva,

la paraula viva i amarga.

Ja no existiran les paraules,

sinó l'home assumint la pena

del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes,

de fer‐te el nus de la corbata:

seràs un poble, caminant

entre una amarga polseguera,

vida amunt i nacions amunt,

una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.

Car diràs la paraula justa,

la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula

amb voluntat d'antologia,

car la diràs honestament,

iradament, sense pensar

en ninguna posteritat,

com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser

se'n riguen, potser et delaten;

tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència

de no ser res si no s'és poble.

I tu, greument, has escollit.

Després del teu silenci estricte,

camines decididament.

Aprofite una volta més la Diada d’Estellés --especial, enguany, per commemorar-se el centenari del naixement del poeta-- per donar per tancades unes vacances que al remat han resultat francament viatgeres: després de les Canàries, amb una breu pausa faenera al mig d'agost, ha estat Gal·les, que també feia molt de temps que formava part de la meua llista de pendents i que ha estat a l'altura de les expectatives, i no solament per tot allò que s'hi pot veure, que és molt i variat. Potser només han estat imaginacions meues, però en el poc que he pogut conèixer sobre la situació d’aquell país --la llengua, la política, la pressió quasi sempre asfixiant del veí poderós-- m'ha semblat reconèixer trets massa familiars com per no sentir-me d’alguna forma concernit. Per exemple, la ferma i decidida voluntat de sobreviure malgrat tot. I una nítida consciència, ací i allí, de no ser res si no s'és poble. 

Imatge de Pedro Zorrilla (ACPV-Federació Llull)

És inevitable que algunes de les qüestions que m'han interessat aquest estiu en recórrer terres canàries i gal·leses acaben en aquestes planes, i tan de bo que també a vosaltres vos puguen resultar almenys curioses. Pel moment, i com sol ser habitual, vaig posant ordre en notes i idees, però també --i especialment-- llegint sobre allò que m'ha resultat més cridaner a tots dos llocs, que no ha estat poc. Lectures que m'han dut, per exemple, al que els gal·lesos anomenen "hiraeth", un concepte que crec que no ens resulta estrany a molts valencians i valencianes. O a aquest fragment de "A Welsh Landscape" (1955), del poeta gal·lès en llengua anglesa R.S. Thomas, en traducció lliure sobre versions --en anglès i castellà-- trobades a la xarxa, i que trobe especialment colpidor: 

(...) No pots viure en el present,

almenys no a Gal·les.

Hi ha la llengua, per exemple,

les consonants suaus

estranyes a l'oïda.

Hi ha crits en la foscor a la nit

com mussols que responen a la lluna,

i espesses emboscades d'ombres

callen als racons dels camps.

No hi ha present a Gal·les,

ni futur;

només hi ha el passat

fràgil amb relíquies,

torres i castells mossegats pel vent

amb fantasmes falsos;

pedreres i mines corcades;

i un poble impotent,

malalt de consanguinitat,    

vetlant el cadàver

d'una cançó antiga.

Dóna'm lluita (homenatge a Estellés)

 

Imatge de la xarxa 

(...) Que em facen les paraules servei concret de pedres

per tirar-les a un riu o tirar-les a un cap.

Deixa’m, així, dempeus: açò, només, et pregue.

Dóna’m lluita, car no vull posar-me a adorar

els ídols imbecils de les paraules, ara

que és el temps d’agafar-les com ganivets o malls.

És el temps d’agafar-les i fer-les foc i flama,

de dir açò i allò clarament i tenaç.

Dóna’m lluita i motius de plany o d’esperança.

Si no tingués què dir, tapa’m la boca amb fang.

No em deixes a la vora de l’ègloga i les dàlies.

No vull trair qui lluita, qui passa son o fam.

No em deixes a la vora del riu de les paraules.

Ni vull saber nadar i guardar bé la roba.

Vull llençar-me, de cap, i jugar a les clares.

No em dónes, doncs, la pau. Et demane altra cosa.

Solament que em sostingues ben calent, ben humà.

El camí de la punxa conclou sempre en la rosa.

Jo sóc un entre tants: em sent un entre tants

que agafen el tramvia i ploren, cada jorn,

silenciosament, quasi sense plorar.

Europa em dol i els dies de la seua tristor.

Europa em dol i em dol ben concreta i calenta,

com un pa que es fa agre de no portar-lo al forn.

Com un pa entre les mantes d’una por inconcreta,

que creix i creix amb una tristíssima buidor.

És l’hora de creuar-lo amb una ganiveta,

és l’hora violenta, per fi, de la saó!

És l’hora clara i alta dels cors i els peus oberts.

De dir allò que hi manca. I de dur el pa al forn.

De cremar les paraules i fer, del fum, el llenç

que òmpliga el món, la tarda, altra vegada el món.

És l’hora de parlar clar i ras, sant Vicent.

(¿O de seure’s a un còdol i callar ja del tot?)

"A sant Vicent Ferrer", fragment

Enguany, de nou, el meu primer dia de faena després de les vacances coincideix amb la Diada d’Estellés. I com sol ser també habitual, m’abelleix afegir-me des d’ací a la commemoració perquè em sembla un bon moment, aprofitant les paraules com pedres del poeta, per tornar a deixar clara la voluntat decidida de mantenir-nos dempeus i de seguir lluitant: pese a qui pese, no serà, tampoc ara, que seurem a un còdol ni callarem ja del tot.

 

Amb el retorn al treball --ple d’incerteses encara, mentre esperem que vagen aclarint-se amb prioritats, criteris i organització-- i el pas, fugaç i discret a la meua comarca, de la primera DANA de la temporada, done també per tancat aquest estiu indubtablement inusual però que, vist en perspectiva, ha acabat sent molt més "normal" del que uns mesos abans hauria gosat aventurar. Tan de bo puga dir el mateix, d’ací uns mesos, de la tardor imminent... 

Espais viscuts

 
No puc parlar pròpiament de nostàlgia, però he de reconèixer que l’assalt dels records, caminant l’altre dia cap al Puig d’Alcoi, em va agafar un poc desprevingut. I no només pel fet que el jaciment ibèric, habilitat per a la visita des de fa uns anys, siga un d’aquells paratges que formen part rellevant --ja n’he parlat d’això, altres vegades-- de l’arqueologia sentimental de la meua joventut. Des del mateix sender que hi porta, vorejant el Barranc de la Batalla, i que començàrem a recuperar amb l’amic Jeroni en els temps ja llunyans en què m’hi dedicava a aquestes coses a l’Ajuntament d’Alcoi, fins als paisatges, massa temps amenaçats, de la Canal --impossible no evocar, contemplant aquelles planes, la figura extraordinària d’Antonio Estevan, qui fa ja catorze anys llargs que ens va deixar--, l'intent d'instal·lar als terrenys del Mas del Regadiu una planta de transferència de residus urbans, o el mateix traçat de l’autovia a Alacant, oberta l’any 2011 i en la definició del qual també tinguérem alguna cosa a veure, són molts els moments, episodis i vivències en les què no pensava des de feia molt de temps (tant, si fa no fa, com el que feia que no caminava per aquestes contrades) i que em van anar venint al cap al llarg del trajecte. I no parlaré, pròpiament, de nostàlgia, però és evident que van passant els anys, i és especialment en els espais viscuts on això se’ns mostra amb major claredat: també jo soc, inevitablement, animal de records. Per sort, i pel moment, ni lent ni trist; o al menys, no massa... 

 

Pensar i fer

 

Potser el que m’ha resultat més molest ha estat haver-me d’alçar del llit quasi a l’hora en què comença a poder-se dormir, que la calor no afluixa i les nits es fan feixugues. Però tret d’això, i de que m’ha costat un poc més del que pensava tornar a seure davant del teclat en tornar a casa de vesprada, un any més he pogut constatar que, tal i com passa amb moltes altres coses --anar al dentista o llegir-se “Noruega”, posem per cas-- la tornada de les vacances fa més peresa quan es pensa que quan es fa. Valguen en tot cas aquestes quatre ratlles per deixar constància expressa del retorn, com també per avançar que malgrat els efectes funests dels incendis d'agost --el de les valls de la Marina m’ha tocat, no cal dir-ho, de molt a prop-- aquestes setmanes de pausa han cobert a bastament els objectius previstos; de muntanyes, paisatges, llibres i d’altres avorriments més o menys fructífers, ja aniré contant-vos si es presenta l'ocasió. Segur que, en refrescar, tot serà més fàcil...

Encara que siga amb uns dies de retard --tot i que ja havia acabat formalment les vacances, la data en qüestió em va agafar capficat en pensar i amb poques ganes de fer-- m'haureu de permetre que em faça ressò, un any més, de la Diada d'Estellés, i que ho faça de nou amb un dels primers poemes que li vaig llegir. Res no hi ha clar, com no hi ha res fosc...

Un entre tants, en un lloc de la Terra.

L’home ha arribat als voltants de la Lluna

i n’ha transmés les imatges a la tele.

Un astronauta llegia uns versicles.

Sobre la taula hi havia residus

de l’adorable sopar en família.

Un entre tants, en un lloc de la Terra.

És el meu lloc i és el lloc on els meus

treballen, lluiten, esperen i blasmen,

fan els seus fills, descabdellen, cabdellen.

Res no hi ha clar, com no hi ha res fosc,

tot es baralla, es desfà i es refà.

Resta la Lluna, l’enigma. ¿L’enigma?

¿I el cor humà? N’hi ha transplants, com sabeu.

El vell amor, insondable, terrible,

i al capdavall els versicles solemnes,

aquells fragments que ningú no desxifra

d’una manera, diríem, plausible.

Hi ha morts que viuen i donen la mà,

tenen a punt una frase oportuna

i saben dur una vida discreta,

sense cridar l’atenció,

morts que ningú no sabrà que són morts

i van a missa de dotze els diumenges.