A casa

Tenint en compte què han hagut de passar quasi vint-i-sis anys --els que fa que vivim a la casa a la què va arribar amb nosaltres-- fins que s’ha decidit finalment a florir, no sembla exagerat dir que el Selenicereus hamatus del nostre pati s’ho ha agafat realment amb calma. Fa algun temps vaig parlar d’ell ací mateix a tall sobretot de la seua resistència, però també hi apuntava les meues limitades esperances d’arribar a veure a casa les seues esplèndides i efímeres flors nocturnes; suposició errada, doncs, perquè fa algunes setmanes ens va sorprendre descobrir-li, en una de les tiges que pengen sobre el pati, tres ufanosos capolls el primer dels quals va esclatar finalment fa unes poques nits. En tindre un poc més de temps cercaré alguna informació complementària d’aquest curiós cactus mexicà, en especial sobre les condicions sota les quals floreix a les nostres latituds, a les què per cert acaba de ser reportada per primera volta com a escapada de cultiu. Però pel moment, em limitaré a deixar constància de què, quasi vint-i-set anys després d’haver-lo plantat i sense que puga atribuir-ho per ara a cap motiu concret, aquests dies --aquestes nits, de fet-- hem pogut veure a casa, durant unes poques hores, les flors obertes del Selenicereus. I que això de anomenar-lo “reina de la nit” potser sona d’entrada un poquet cursi, però que si ho pense bé tampoc no desdiu massa.

Entre les calorades, les ganes de vacances i el penosíssim panorama polític, per dir-li d’alguna forma, que entre uns i altres --inútils, corruptes, renegats i malparits en general-- s’han entestat en convertir en paisatge habitual, em costa especialment trencar l’ensopiment físic i mental per veure de posar-me a escriure alguna cosa amb un mínim trellat. No és estrany, per això, que en dates com aquestes se’m revifen inevitablement les ganes de llegir, i ja va bé que siga així perquè la llista de pendents és encara significativa i per sort no falten a casa racons (i moments) especialment escaients per a aquesta sempre recomanable ocupació. I al remat, a banda d’ajudar a fer més passadora la calor i l’espera de vacances, llegir (i rellegir) no deixa de ser també una forma de fer front a tots aquells, malauradament cada volta més i més presents, que l’únic que esperen dels llibres és que cremen bé...

Imatge de la xarxa 

  

Rosa safrà

Quan per casualitat em vaig trobar amb la pàgina web que els oferia no m’ho vaig pensar ni un segon. Va ser després, en rebre a casa el paquet amb una bona cinquantena de bulbs de safrà manxec, que vaig reparar en què l’espai disponible al pati no dona per a tant, així que vaig acabar encabint-los en uns quants cossiols. A hores d’ara la majoria han tret les fulles, però només uns pocs han arribat a florir, tot i que confie que no seran els únics perquè encara estem en plena temporada. Espere doncs poder gaudir, durant unes setmanes més, de les seues precioses flors, de vistosos pètals rosats però a les què devem, a causa de l’apreciat colorant que produeixen i a través del llatí crocus, la nostra forma peculiar d’anomenar el color groc. I si al final m’arribara per a arreplegar ni que fora un pessiguet de l’aromàtica i acolorida espècia, doncs tampoc no estaria gens malament.

Etologia casolana

Va haver un temps en què un dels riscos principals per a la integritat física de les plantes de casa --incloent-ne moltes de les que teníem al patí, especialment les més joves i/o les que manteníem en cossiols-- era l'enrònia escarbadora dels nostres gats. Malgrat tindre al seu abast la civilitzada alternativa (almenys des d'una perspectiva humana) dels caixons areners, i a desgrat dels diferents obstacles físics amb els què tractàvem de limitar aquesta irritant activitat, els felins amb els quals compartim casa quasi sempre trobaven la forma d’arribar fins el seu objectiu, amb la consegüent i enutjosa escampadissa de terra vessada i plantes arrencades. Tot i que al final vam acabar donant-nos per vençuts, i sense saber per quina causa (potser va ser l'edat; la dels gats, vull dir), les malifetes van anar fent-se cada volta més ocasionals fins pràcticament desaparèixer; però des de fa alguns mesos, la inquietant imatge de plantes arrencades i terra espargida vora els cossiols ha tornat a ser habitual al nostre pati, encara que els malfactors en aquest cas no són mamífers domèstics sinó aus salvatges: supose que ho fan per buscar cucs i altres invertebrats que hi puguen viure i dels quals s'alimenten, però els estralls provocats per les merles a les nostres jardineres han deixat de ser anecdòtics i comencen a fer-se habituals i preocupants, fins el punt d'haver provocat ja baixes sensibles i d'obligar-me a confinar dins de casa algunes plantes delicades que m’aprecie especialment i per les quals aquests ocells, indubtablement estimables pel demés, semblen haver desenvolupat una especial i inoportuna preferència.

Pel que he vist a la xarxa, sembla ser que aquest comportament no és ni nou ni estrany entre les merles, i hi ha no poca gent que se’n queixa --iradament, en ocasions-- dels seues efectes sobre  jardins, balconades i terrasses. Quant al nostre cas, això de posar-se a regirar en el substrat dels cossiols si que és relativament recent perquè allò normal fins ara havia estat veure-les bambant pel pati engrescades a remoure terra i fullaraca amb un notable èxit i afectant a volums de vegades sorprenents per a ocells d'aquesta mida. La novetat, en tot cas, sembla resultar-los ben abellidora, i ni la nostra presència ni la de les gates les dissuadeix de la seua activitat fins i tot en les plantes que tenim al mateix ampit de les finestres. No gosaria assegurar quina ha estat la causa d'aquest canvi d'actitud en uns dels nostres més antics veïns de pati, però en fer-me l'efecte que prefereixen actuar --ja siga en terra o en cossiol-- a les plantes a les què hi ha més humitat, he pensat que potser siga aquest un factor a tindre en compte. Tot i que no assoleix encara la gravetat d’uns altres llocs, la sequera comença a fer-se notar a casa nostra després d'una tardor excepcionalment eixuta; a falta de pluja, i amb un pati eminentment de secà en el què tan sols reguem --i sovint només quan la situació s'acosta al límit-- els cossiols i alguns exemplars plantats a terra que resulten més sensibles, serien aquests punts els únics susceptibles d'oferir-los a les aus la possibilitat de cercar els llombrígols i altres menges a les què, en períodes més humits, poden accedir arreu i fàcilment. Fora desitjable, si més no per testar adequadament la hipòtesi, que arribaren prompte pluges generals i generoses, però com que em tem que no puc ser quant a això massa optimista, ho mantindré pel moment com una possible explicació pendent de contrastar. I almenys fins saber alguna cosa més, i encara que haja de recuperar alguna de les mesures dissuasives destinades originàriament als gats, tractaré de ser una mica comprensiu amb els ocells: quan pense en alguna "civilitzada alternativa" que poguera ser d'utilitat en aquest cas, els humans no eixim molt ben parats. 

Bones Festes

La cosa ha anat si fa no fa com tots els anys quan es tracta de dates (i d'entrades) com aquesta. Primer he buscat a la xarxa les darreres novetats sobre arqueoastronomia del solstici d'hivern, però el fil aquesta volta no m'ha portat enlloc. He eixit després al pati per veure voletejar al pit-roig que ha tornat a alegrar-nos amb la seua presència l'hivern incipient, però m'ha semblat que potser quedaria redundant; he fet una ullada ràpida a la premsa, suficient per constatar una volta més que la cursileria, la coentor i sobretot la hipocresia son trets que segueixen campant a pler en aquests dies, i he acabat fullejant la Guia de Nadal per a ateus, on en aquesta ocasió tampoc no hi he estat capaç de trobar cap idea que em fera paper. I al remat, després de passar una bona estona pensant en què era en realitat allò que voldria deixar dit, crec que podria resumir-ho com segueix: no sé molt bé per quina causa --potser poder passar més temps amb les meues filles, que tornen a casa per un dies, i també amb la resta de la família i els amics, als qui no he vist darrerament tant com voldria-- però me n'adone, no sense una certa sorpresa, de que el Nadal em fa enguany menys peresa que altres voltes; que espere, per això, aprofitar-lo tant com puga i de totes les formes que puga; i que desitge de tot cor que també vosaltres, siga el que siga allò que celebreu, ho pugueu fer amb les persones que estimeu, i que no deixeu passar cap bri de felicitat que es pose al vostre abast. O, com se sol dir en dates (i en entrades) com aquesta: que tingueu unes Bones Festes!

Pas a pas

Han estat dies de casa i de cadira, per prescripció facultativa i perquè, francament, tampoc és que tinguera jo el cos com per a massa valenties. Sabia, en tot cas, que calia passar aquesta etapa, i crec que tindre-ho assumit de feia temps ho ha fet tot un poc més fàcil; això, i la sort de que quan dic casa estic parlant també del pati i dels seus habitants: observar les àgils i infatigables busqueretes (o ser observat per elles, que és el que semblava quasi sempre) ha estat agradable i entretingut, perquè per més que ho tinguera ja assumit i m'haguera reservat per a aquests dies feines i llibres, a estones s'ha fet llarg i un poc pesat. Siga com siga, sembla que les coses van com cal, i des de fa uns dies ja no he d'estar tan pendent de casa i de cadira; pas a pas, doncs, i sense pressa, però sense aturar-se tampoc més enllà del que siga estrictament imprescindible. 

Becquerianament

Tal i com estava anant la temporada, amb poquíssims exemplars deixant-se veure fins ara pels cels del poble i el solitari niu visiblement danyat per les inclemències de l’hivern, les meues expectatives de que les oronetes cuablanques tornaren a la finestra de la casa veïna, en la qual es van instal·lar un poc sorprenentment la passada primavera, eren més aviat remotes. Però des de fa uns dies, una animada parella d’aquests ocells ha començar a deixar-se veure per la rodalia i tot sembla indicar, per la intensa activitat que despleguen entrant i eixint del niu, que estan considerant la possibilitat de tornar-hi per criar. I tan de bo que finalment siga així, perquè ja sabeu que a mi, per intranscendents que siguen, aquestes coses sempre em resulten agradables, i més encara quan es tracta d’unes aus entranyables per les quals ja he manifestat altres vegades la meua especial predilecció. Així que, a falta de poder-ho confirmar els pròxims dies (hui plou de nou, i ja no hi veig el mateix moviment) m’haureu de permetre que, almenys per un moment i perquè em sembla que l’ocasió ho demana, em pose un poc becquerià per dir-vos que sembla que les oronetes --fosques, ja sabeu, només segons des d'on miren-- han tornat. I que si són, o no, d’aquelles que van aprendre els nostres noms, em sembla ara com ara un assumpte irrellevant.

 

Curiositats arran de terra

D’ençà que vaig parlar fa uns mesos de les flors de l’aspidistra, a tall de la no-floració dels pothos de casa, he anat fent de tant en tant alguna ullada als dos cossiols que mantenim des de fa molts anys per veure si es tornava a repetir una floració (llavors vaig arribar tard i només vaig poder veure les restes d'una flor seca) que té reputació de produir-se molt rarament en aquestes latituds. Ha passat poc més d’un any des de llavors, però fa unes poques setmanes que a les nostres cepades mates --a les dues, i pràcticament alhora-- els van començar a nàixer arran de terra uns petits capolls verdosos, sorgits directament dels rizomes de la planta, que han acabat esclatant en unes curioses floretes acampanades, amb el marge lobulat i un viu color rosat a l’interior, i no sabria explicar molt bé per què, però reconec que m'ha fet goig veure-les nàixer. M'hi seguiré fixant, a partir d'ara, no fora cas que alguna d'elles acabara donant fruit, però sembla francament improbable que això passe: durant molts anys, el mecanisme de pol·linització de l’Aspidistra elatior (i, en general, de les prop de dues-centes espècies reconegudes a hores d’ara dins d’aquest gènere, originari dels boscos de l'est i el sud-est d'Àsia) va romandre desconegut, i grups tan dispars com caragols, crustacis, col·lèmbols o fins i tot llimacs, van ser proposats com a possibles responsables del procés. 

No fa molt, però, sembla haver-se constatat que per a la nostra planta i en el seu hàbitat natural als boscos del sud del Japó, aquest paper correspon en realitat a uns petits dípters coneguts en conjunt com a mosquits dels fongs, els quals són atrets a les flors pel seu aspecte vagament fúngic (penseu, per exemple, en les nostres reixes del diable) i, sobretot, per un aroma fort i almescat que imita també el d'alguns bolets. El mecanisme concret a través del qual té lloc la pol·linització encara és objecte d'estudi: ens alguns casos, com en l'espècie de Vietnam Aspidistra xuansonensis, sembla que les responsables del procés són les femelles dels insectes quan visiten diferents flors per a pondre-hi els ous, ja que les larves se n'alimenten d'elles, però en el cas d'Aspidistra elatior, els visitants detectats van ser sempre mascles que acudien a les flors per a menjar i no per a reproduir-se. Siga com siga, allò que sembla clar a hores d'ara és que l'estratègia reproductiva de les Aspidistra té un caràcter molt més especialitzat del que es pensava, i que es basa en l'engany i la imitació, tal i com passa en moltes altres plantes com ara les orquídies. I encara que fer-se passar per fong per entabanar unes mosquetes potser no resulte tan sexy com el que fan aquestes, sé que des d'ara me les miraré, a les sòbries i sofertes aspidistres, amb uns altres ulls.

Retorns

Rodó com el pit-roig que no claudica,

que sempre torna al meu pati d'hivern

on és d'aire també la paciència,

un any,                  

un any passa de pressa.

Maria Josep Escrivà, "Pati d'hivern 2018" 

Feia ja algunes setmanes que havia reparat en la seua presència, però no havia trobat encara el moment per prestar-li l'atenció que mereix i ell, com si m'ho retraguera, s'havia mostrat particularment esquívol i distant. Fins avui, que he pogut dedicar-li per fi una estona, i diria que hem resolt finalment el malentès: jo li he donat formalment la benvinguda, un hivern més, al pati que espere que durant un temps serà també sa casa, i ell s'ha quedat quiet per un instant, sense herbes ni branques ni fulles protectores, abans de reprendre ("tan breu en el seu ara") la seua discreta i agitada activitat. Ja ha passat un any, des de l'últim hivern al pati i els últims pit-rojos habitant-lo, i ha passat de pressa; aquest, potser, especialment, o a mi m'ho sembla...

Els ulls de la nit

Amb ulls encesos cal entrar

dins la nit del misteri,

perquè el secret, així com l'aire

que bat als ulls, penetri fins al cor.

Joan Vinyoli

No sé per quina causa, però els mussols del veïnat estan aquests dies un poc rebolicats. No són els únics habitants de la nit que volten pel poble: de tant en tant s’hi deixen sentir en la distància els xiscles inquietants de la bellíssima òbila, i tampoc no és estrany, en les nits de l’estiu, escoltar pel mig les oliveres el xiulit inconfusible dels xots, als que ací diem cornetes. Ni les unes ni els altres, però, arriben ni de lluny a l’abundància dels mussols, que només es deixen veure de tant en tant però els crits dels quals ens acompanyen pràcticament cada nit. I encara més en aquests dies, que no sé què o qui els escarota però fins i tot algun d'ells, que s’ha acostat més a la finestra del que sol ser habitual, ha arribar a despertar-me amb els seus esgarips un parell de matinades. I no negaré que esvera un poc, obrir els ulls així; però posats a que em desperte algun soroll, no puc dir ni de bon tros que aquest siga el pitjor. 

Un dels privilegis de la meua  feina és poder estar present, de tant en tant, quan s'alliberen ocells recuperats en algun dels nostres centres que es dediquen a aquesta tasca. Tant la imatge del mussol --que li manlleve a l'amic Rafa Enguix-- com la de l'òbila, que és per cert una de les meues aus preferides des de fa molts anys, són d'una d'aquestes ocasions. I a veure com es porten, els mussols, aquesta nit... Bon cap de setmana!

Amor i odi

Imatge de la xarxa

Em fan veure a casa, on els encanten, que parlar d’odi en aquest context és potser una mica excessiu. Així que ho deixaré, si més no pel moment, en que els alvocats em produeixen una profunda desplaença: no dubte de les bondats nutricionals que se'ls atribueixen, però no m’agraden ni el sabor, ni l’olor, ni la textura, fins el punt que l'indici de la seua presència en algun plat --i ací tornaria a aproximar-me perillosament a l’odi, potser no tant a la fruita en si com a la moda de fer-la servir de forma indiscriminada: és realment necessari posar-li’n pràcticament a tot?-- sol ser motiu suficient per a que prescindisca de tastar-lo. Per a la meua sorpresa, faig una ullada a la xarxa i veig que no sóc, tampoc en açò, gens original, i que sovintegen al respecte opinions semblants a les meues, quan no directament molt més explícites, tant pel que fa als aspectes estrictament gastronòmics com --i d’això no en tenia molta informació-- a l’impacte ambiental i social que l’expansió del seu conreu, i en especial de l’omnipresent varietat Hass, la més consumida arreu del món, està tenint a moltes zones tropicals i subtropicals del planeta.

Imatge de la xarxa

El cas és que, en la mateixa mesura que em desagrada l’alvocat a l'hora de menjar-ne, m’encisa l’arbre que els produeix i el grup al qual pertany. Els alvocaters, estretament emparentats amb els nostres llorers, pertanyen al gènere Persea, un grup d'arbres i arbustos de fulla perenne que presenten a hores d'ara una distribució disjunta, amb un grup d'espècies pròpies de l'est i el sud-est asiàtic, i un altre que creix al continent americà, des de l'Amèrica Central --d'on procedeix P. americana, origen dels alvocaters cultivats-- fins a Xile. Segons sembla, però, el gènere es va originar fa uns seixanta milions d'anys a l'Àfrica Occidental, i va estar ben representat, com altres membres de la mateixa família, en els boscos de laurisilva que creixien en el sud d'Europa en el Miocè; de fet, i a hores d'ara, l'única espècie del gènere que creix de forma natural fora d'Àsia o Amèrica és el viñátigo o vinhático (P. indica), endèmic dels boscos macaronèsics de Canàries, Açores i Madeira. La major part dels representants del gènere, poc tolerants quant al fred i exigents pel que fa a la humitat, són propis també de formacions forestals ben conservades, com ara els boscos nebulosos d'Amèrica Central i del Sud, on diverses espècies --conegudes localment com aguacatillos-- constitueixen una font vital d'aliment per a molts ocells, com ara els quetzals. Algunes Persea són també apreciades com a ornamentals: a més del mateix alvocater, utilitzat sovint com a planta d'interior, altres membres del grup com ara P. borbonia, P. lingue. P. thunbergii o P. ichangensis es cultiven amb aquesta finalitat a diversos llocs del món.

Al remat, i a la vista dels amors i els odis que ens desperta l'alvocat, a casa vam arribar ja fa temps a un pacte: a qui li agrada, per exemple en l’amanida, se’l posa directament en els seus propis plats. Jo sóc pertinentment advertit de les receptes en les quals la seua presència resulta justificadament ineludible --no, tampoc no m'agrada el quacamole--, les quals evite consumir; i a més a més, me'n faig càrrec dels pinyols, dels quals sempre en sol haver algun a remulla esperant a germinar. Bé, dels pinyols i del que ve després, perquè ja en són uns quants, d'alvocaterets d'edats i varietats diverses, creixent en cossiols pel pati, amb l'única exigència de regar-los tant com cal i de protegir-los adequadament quan ve el fred. Mai arribaran, per això, a donar lloc als arbres imponents que he vist en els jardins d’amics que viuen en llocs de clima més apropiat, però les plantes en cossiol es presten a fer proves amb la poda per veure de donar-los un port atractiu sense que superen una mida raonable, i amb les seues vistoses fulles perennes queden d’allò més bé dins de casa quan arriba l’hivern. De tant en tant se n’acaba morint algun, però creixen ràpid i sempre n'hi ha un altre pinyol a punt i disposat a rellevar-lo. I tot i que sé que és poc probable que arribe mai a veure algun alvocat penjant de les seues branques, la veritat és que en aquest cas tampoc m'importa massa: segur que, si passara, no seria jo qui els tastaria. Com a molt, me n'encarregaria dels pinyols.

Comença oficialment la tardor amb un ull posat al cel --plou, amb ganes a estones, i sembla que seguirá fent-ho, amb DANA o sense ella, encara uns dies més-- i un altre a l’illa de la Palma i als efectes corprenedors de l’erupció que s’hi està esdevenint des de fa uns dies. No cal dir que lamente profundament el patiment dels afectats (costa imaginar el que deu sentir-se, en unes circumstàncies com aquestes) però no puc evitar sentir-me fascinat per les impressionants imatges del volcà que circulen, pràcticament en directe, pels mitjans i per les xarxes, i que m’han fet reviure l’impacte que em va causar, sent jo un xiquet, l’erupció –en blanc i negre, llavors-- del Teneguía. Tant de bo les imatges impressionants que ens està deixant aquests dies el nou volcà de Cumbre Vieja siguen prompte també només un record, i que els danys, pel demés inevitables, siguen fins llavors els menys possibles.

Torre de l'antiga església d'Urzelina (illa de São Jorge, Açores), l'única resta que va sobreviure --encastada parcialment en una colada basàltica que va sepultar la resta de l'edifici i la major part del poble--  a l'erupció volcànica que va tindre lloc el 1808. Veient les imatges de la Palma, ha estat inevitable recordar, també, aquell viatge. 

Divendres, estiu

No he eixit molt, d'ençà que vaig tornar del viatge. Entre anar reprenent la seguida, que sempre costa un poc, i les calors que pertoquen a l'època de l'any i que se'm fan de mal pair, he optat temporalment per dedicar la major part del meu temps lliure a la vida interior, que ve a ser buscar un lloc fresquet (dins de casa mentre pica el sol, i a l'ombra de la garrofera del pati quan comença a córrer l'aire) i llegir algun dels llibres pendents que sempre n'hi ha per casa. Sé que no em durarà molt, açò de l'interiorisme, i que prompte voldré marxar una altra volta, perquè queden encara vacances per davant (a mitjans d'agost, si tot va bé) i perquè hi ha una fam de verd --de verd-verd, no sé com dir-ho-- que ni el garrofer del pati ni els pins i les carrasques de la serra, tot i que em consta que fan allò que bonament poden, no aconsegueixen apaivagar. Però ara mateix, acabada la setmana faenera i sota una calitja inclement i ensopidora, ja em va bé tindré l'opció, quasi diria que el privilegi, de poder comptar amb una ombra tan benèfica i acollidora com la de la garrofera. Podria cuidar-la més, és cert, però ella sap que l'aprecie. I que per lluny que me'n vaja a buscar verds, muntanyes o el que siga, sempre acabe tornant al seu recer... Cuideu-vos de la basca, i bon cap de setmana!

Un succeït

Ja sabeu que a casa ens tenim per obertament biofílics i, amb algunes excepcions diria que justificades (francament, m’estime més que els ratolins facen la seua vida de portes cap a fora, i com menys insectes córreguen per dins de casa, molt millor), ens solem alegrar quan constatem la presència d’algun nou veí que s’hi afegeix a la relativament extensa comunitat d’animals i vegetals amb els que compartim part del nostre espai. La qual cosa no lleva que, de tant en tant, algunes d’aquestes incorporacions, per estranyes o imprevistes, puguen ser la causa d’un bon ensurt: fa uns dies, mentre feinejava per casa, la meus filla menuda, futura biòloga, se’n va emportar un de notable quan va veure, dins la pica de la cuina, una massa fosca i peluda d’una grandària respectable que es bellugava entre els atifells de l’escurada. Superat el desconcert inicial i descartades paneroles, aranyes i altres opcions igualment inquietants però improbables, la massa en qüestió va resultar ser exemplar totalment xop i visiblement perjudicat de rata penada de graner o d’horta (Eptesicus isabellinus), una de les espècies de quiròpter més grans de les que viuen a la zona, habitual com el seu nom indica a les edificacions humanes però que no havíem vist fins ara per ací, i que encara no entenem com va poder entrar a casa per acabar a remulla i a punt d’ofegar-se indignament entre paelles i perols. 

Al remat, i a desgrat de l’ensurt, l’aigua, les gates i tota la resta de perills que va haver d’afrontar l’animalet, la cosa va acabar aparentment bé: una volta rescatada i després d’eixugar-se al sol del pati, la rata penada es va recuperar i va desaparèixer branques amunt d’una olivera. Ara, farem una ullada amb més detall per veure si tenim alguna colònia de cria a prop –estem en l’època i les caixes de les persianes són un lloc que els agrada especialment-- però almenys ja sabem a què atenir-nos si ens tornem a trobar una cosa fosca i peluda en algun lloc que no pertoca. I en tot cas, i a més de veïns nous, ens queda un succeït –un sussuït, en deia la meua avia-- amb final feliç i simpàtic de contar. Ignore que pensarà al respecte la pobra i despistada rata penada, però no tinc cap dubte de que podria haver-li anat bastant pitjor.

Li manlleve imatges i vídeo a la meua filla, que en va deixar constància detallada amb el seu mòbil mentre tot anava esdevenint-se, i a més amb la meua altra filla, que corria en aquell moment per Alemanya, oportunament connectada en directe per ajudar i no perdre’s detall de tot plegat; jo, que venia conduint des de València, no me’n vaig assabentar fins que hi vaig arribar, però encara me’n sorprenc, amb tot açò de la tecnologia... Quant a Eptesicus isabellinus, es tracta d'una espècie pròpia del sud de la Península Ibèrica i el nord d’Àfrica que fins fa poc es considerava com una forma de la rata penada bruna de graner (Eptesicus serotinus), d’àmplia distribució euroasiàtica, de la qual ha estat separada en detectar-se diferències genètiques significatives. Es tracta, en tot cas, d'espècies molt pròximes, difícils de distingir morfològicament i amb una ecologia molt similar.

Boniques de mirar

Pel que es veu a les xarxes, sembla que és a hores d’ara una de les plantes més de moda, i he de reconèixer que resulta comprensible pel seu aspecte atractiu i original. Jo no coneixia de la seua existència fins que fa uns mesos va aparèixer (amb la cridanera etiqueta de “planta dels diners xinesa”) al meu viver de capçalera, i no em vaig poder resistir a endur-me-la cap a casa. La planta en qüestió, que ha resultat ser un parent de les ortigues de nom botànic Pilea peperomioides, és originària en efecte de les muntanyes del sud-oest de la Xina, s’ha adaptat d’allò més bé a les condicions del pati i, a més de ser realment fàcil de mantenir i de reproduir, té una història ben curiosa que, tot i que pot consultar-se ací en la font original (un preciós treball dels botànics Phillip Cribb i Leonard Forman), no puc resistir-me a transcriure i resumir.

Fulla peltada (és a dir, amb el peciol insertat al centre
del limbe) característica de l'espècie

Segons conten els autors, cap als anys de 1970 i tot i ser pràcticament desconeguda per als botànics europeus, la planta es trobava ja molt estesa com a cultiu decoratiu a les cases de la Gran Bretanya. De fet, no va ser fins 1978 que, gràcies a que una de les nombroses mostres que els aficionats remetien al Jardí Botànic de Kew per a la seua fins llavors infructuosa identificació incloïa un ramellet de flors masculines (una mateixa planta en produeix de mascles i femelles, però aquestes són molt més rares i a més els exemplars cultivats no solen florir), es va poder confirmar que es tractava de la Pilea, una autèntica raresa pròpia de les altes muntanyes de Yunnan i Sichuan que havia estat descrita el 1912 a partir d’exemplars recollits, pocs anys abans, pel botànic i explorador escocès George Forrest. Aquest fet, però, encara va intrigar més els investigadors, incapaços d’esbrinar per quina via una estranya planta xinesa, absent de la majoria dels herbaris i les col·leccions botàniques europees, havia aconseguit fer-se tan popular a les cases britàniques simplement passant d'un a altre aficionat de mà en mà. 

Esqueixos basals de Pilea, a partir dels quals és molt fàcil
reproduir la planta

Incapaços de resoldre aquest enigma, Cribb i Forman van demanar al periodista Robert Pearson, del Sunday Telegraph, que publicara un article sobre el tema demanant a qui poguera tindre informació sobre la introducció de la planta a Gran Bretanya que es posara en contacte amb els científics. Una de les respostes a l’article, publicat a principis de 1983, va donar una pista que al remat va resultar definitiva: vint anys abans, una família de Cornualla havia portat un esqueix de la planta des de Noruega. La recerca, llavors, es va dirigir cap a Escandinàvia, tot i que en principi amb idèntic resultat: la planta era desconeguda per a botànics i viveristes, però una presentació del cas a la televisió sueca, en busca també de més informació, va provocar una allau de cartes (més de 10.000) de persones que la mantenien a sa casa. Finalment, la solució la va aportar el fill d’un missioner noruec, de nom Agnar Espegren, qui va relatar com son pare, evacuat de la Xina el 1944, va adquirir un exemplar de la planta en un mercat local durant una escala a Yunnan i la va dur finalment a Noruega el 1946. Espegren regalava amb freqüència brots basals de la planta als seus amics, amb la qual cosa la Pilea es va estendre primer per Noruega (on es coneix precisament com a “planta del missioner”) i, més avant, a Suècia, Gran Bretanya i més enllà. La història encara té algun detall curiós més (incloent-hi la comprensible emoció dels autors per haver pogut desentranyar el trencacloques), pel que vos recomane llegir l’article original si és que en teniu interès.

Parlava no fa molt del cas del potus i del seu trajecte sorprenent des de la remota illa de Moorea a les cases de mig món. La història de la planta xinesa dels diners, planta del missioner o com vulga que se l’acabe batejant ací (he vist que en altres llengües europees se li diu també para-sols, planta dels creps, melics o orella d'elefant), en té molts aspectes en comú, per bé que en aquest cas, gràcies a la constància i la imaginació d’uns investigadors, s’ha pogut posar dates i noms a un procés que, a poc que es pense, ha d’haver-se produït de forma anònima centenars, potser milers de voltes al llarg de la història humana. Amb plantes (i animals) bones per a menjar, per a vestir-se i per guarir, per suposat, i també amb d'altres apreciades pel seu paper simbòlic, màgic o religiós. Però em costa creure que, si més no quan les circumstàncies ho permeteren, almenys alguns dels nostres avantpassats no es feren acompanyar també d’algunes plantes només pel fet que els resultaren, simplement, boniques de mirar.

Balanç de danys

Han passat ja unes setmanes des de les gelades de principis de gener i, després d'un temps prudencial per donar temps a eventuals (i habituals) recuperacions, aquest cap de setmana tocava recompte de baixes i reparació de danys entre les sofertes plantes amb les que compartim pati. Cal dir que, en general, aquesta volta ha estat ben poca cosa si es compara amb els efectes quasi catastròfics d'altres fredorades anteriors; ni va gelar tant (amb prou feines baixàrem dels quatre sota zero) ni ens va agafar d'improvís, amb la qual cosa vam poder posar a cobert molts cossiols i protegir precàriament algunes altres plantes que tinc com a especialment sensibles. Afortunadament, tampoc aquelles que no admeten aquestes proteccions semblen haver patit danys remarcables. La llimera i el taronger, per exemple, però també un dels cactus que hi viuen des de fa ja molts anys i que, com es veu a la imatge de dalt, fa de mal resguardar per grandària, hàbit i ubicació. Respon al nom científic de Selenicereus hamatus, i a banda de la seua remarcable capacitat per sobreposar-se a les inclemències (no solament les gelades: em consta per experiència la seua extraordinària resistència a la sequera), destaca per ser una espècie epífita i enfiladissa les tiges de la qual poden arribar a assolir, en les selves mexicanes de les què sembla ser originari, fins a dotze metres de longitud; a casa, a falta d'arbres pròxims sobre els que créixer, s'enfila paret amunt fins que troba un punt de suport adequat per deixar-se penjar. 

Detall de la tija, amb els característics apèndixs en forma d'ham
que l'ajuden a enfilar-se i que justifiquen el seu èpitet específic

Encara que els ciris de la lluna (que això és el que significa l'epitet genèric Selenicereus, probablement a causa de la seua floració nocturna) no són ni de bon tros els únics representants de les cactàcies que creixen al pati, reconec que em resulten especialment simpàtics, tot i que no sabria dir exactament perquè. Per la seua contrastada capacitat per resistir i sobreposar-se a les condicions adverses, probablement, i per la facilitat amb que es propaguen només amb plantar un fragment de la tija. Però també pel seu aspecte malgirbat i extravagant, que contrasta amb l’harmònica elegància de la majoria dels seus congèneres i que li dona un aire –o així m’ho sembla a mi—despreocupat, rebel i un poc murri. Llàstima que, almenys a casa, siga difícil gaudir de les seues vistoses flors, absents fins a la data; potser els nostres hiverns no són suficients per a matar-la, però algun efecte deuen de tindre en una espècie, com aquesta, d'origen tropical. Un petit inconvenient, en tot cas, fàcilment excusable davant la resta d'avantatges que presenta. I a més, no punxa.

Dalt, els dos extrems del degà dels Selenicereus del pati. Baix, la flor de l'espècie, de la xarxa

Li deia fa poc a l'il·lustre Pons que l'hivern no és la millor època per parlar de plantes en un blog, però aquest cap de setmana m'he posat a remenar pel pati i mira, açò és el que ha eixit. I encara he tingut temps de fer una volteta per la serra i trobar les primeres abelleres fosques (en sentit ampli) de la temporada. O siga, que si més prompte ho dic...