Llegats

No tindria més de dotze o tretze anys quan hi vaig anar, en un d’aquells viatges que fèiem amb els Salesians. Però la impressió que em va causar llavors la visita a la Mesquita de Còrdova va ser profunda i duradora, fins el punt que no descartaria que la meua posterior fascinació pel mon andalusí enfonsara d’alguna forma les arrels en aquells dies remots. Han hagut de passar molts anys abans de trobar el moment oportú per tornar a la antiga capital del Califat; i he de dir que, malgrat que la recordava molt menys concorreguda, recórrer de nou el grandiós bosc de columnes --el primer dia, oportunament guiats, però tots els demés i aprofitant que ens hi allotjàvem literalment a la vora, en l’escàs període del matí en què es permet l’entrada lliure-- ha resultat ser una experiència tan fascinant i commovedora com la primera volta. Afegiu la visita, també llargament postergada, a les restes de l’extraordinària ciutat califal de Medina Azahara, la possibilitat de conèixer altres vestigis igualment remarcables de la Corduba romana i visigòtica i de la Qurtuba musulmana, o simplement de vagarejar pels carrerons d’un nucli urbà que conserva racons realment encisadors, i convindreu en que no calen moltes excuses per justificar una escapada a aquesta ciutat extraordinària. Altra cosa és la inevitable percepció --que cada volta m’assalta amb més freqüència-- d'estar contribuint a un model de turisme massiu que expulsa als veïns, aprofundeix les desigualtats i amenaça el propi patrimoni cultural i natural, però d'això ja en parlarem si de cas en un altre moment. Ara com ara només volia dir que, malgrat que s'ha fet esperar molt (tota una vida, com aquell que diu), m'ha agradat tornar a la que va ser al llarg de segles la capital d’al-Àndalus, i conèixer un poc més d’una etapa de la història que forma part també de la nostra: el llegat andalusí, en les abruptes muntanyes en les que visc i que van ser part del seu Orient, no es manifesta quasi mai a través de grandiosos monuments, però està encara molt més present del que podria pensar-se. I difícilment podrem comprendre allò que som sense acceptar-ho.

Aquesta setmana (els investigadors consideren el 5 de maig de 1276 com a data més probable del succeït) s’han complert set-cents cinquanta anys de la mort, mentre atacava la vila d’Alcoi amb un grup de genets nord-africans, del wazir Abu-Abd-Al·lah Muhàmmad ibn Hudhayl, més conegut amb el sobrenom d’Al-Azraq. La figura del cabdill andalusí que va encapçalar la resistència a la conquesta feudal de Jaume I és, com ja vaig deixar escrit ací mateix, ben coneguda a les comarques muntanyenques del sud valencià, però no tant fora del que va ser el seu àmbit principal d’actuació. Pràcticament, les úniques dades que es coneixen són les que ofereix el mateix Conqueridor a la seua crònica, i hi ha encara moltes incògnites del seu origen --no es coneix cap referència anterior al denominat Tractat del Pouet de 1245, on el seu nom apareix documentat per primera vegada-- i sobre molts altres episodis rellevants de la seua vida, la qual cosa ha contribuït a una idealització del personatge que potser està assolint, en segons quins cercles, unes connotacions una mica cridaneres. Per la meua part, des de la plena consciència de ser hereu d’aquells a qui combatia (i per tant, com ja vaig dir una vegada, “Sense culpabilitats estèrils, evidentment; però també sense mitificacions puerils i innecessàries”), seguiré defensant la necessitat de reivindicar el paper del Blau a partir d’una anàlisi rigorosa i rebutjant obertament relats potser benintencionats però sense cap suport històric i que, per tant, no contribueixen a comprendre una etapa tan convulsa com fascinant i que, en última instància, representa l’origen de la nostra pròpia existència com a poble.

Encimbellat

Cada vegada que m'hi aplegue fins el cim de la Penya --i ja sabeu que ho faig, per un costat o per altre, amb certa freqüència-- he de dedicar invariablement una estona a imaginar l'aspecte que tindria la fortalesa que, segons les fonts històriques, s'alçava en aquest indret. A força d'anys, aquesta evocació del desaparegut castell --la disposició i l'aspecte dels murs i torres que el protegirien, les possibles estructures que els seus defensors, cristians o musulmans segons el moment, haurien de menester per fer més passadora la feixuga tasca de protegir l'estratègic emplaçament-- ha passat a ser, junt amb la contemplació quasi reverencial dels paisatges que s'albiren als seus peus (i, encara que estiga un poc lleig dir-ho, el cigarret després d'esmorzar a la vora de la fita cimera), una autèntica litúrgia que es remunta a les meues primeres caminades per aquesta muntanya, quan eren sobretot les seues plantes allò que m'interessava però quan no podia deixar de prestar atenció als rastres d'una història que, ja aleshores, intuïa com especialment suggeridora.

És obvi que, si cal recórrer a la imaginació, és perquè poca cosa s'ha conservat de la que devia ser una de les fortificacions més importants i imponents del migjorn valencià. Tan pocs senyals hi han quedat --només els abundants fragments de ceràmica dispersos pel mateix cim i la seua rodalia, un pou, i alguna resta més, atribuïble amb reserves a les construccions que en formarien part-- que fins i tot alguns investigadors han arribat a posar en dubte la seua ubicació en l'escarpat crestall de la serra, i van proposar la seua identificació amb el proper castell de Carbonera. Tot sembla indicar, no obstant això, que el castell que les fonts medievals anomenen Binnah Qatal, Peña Cadiella, Pennacatell o Penacadell, s'alçava realment en aquest punt. Si teniu interès sobre la qüestió, i a banda de recórrer directament als treballs dels investigadors que se n'han ocupat, podeu fer una ullada a la detallada introducció a aquesta entrada del sempre recomanable blog "A un tir de pedra", on podreu trobar informació sobre el particular. També un documentat treball de Vicente Carlos Navarro Oltra, del qual vaig tindre coneixement precisament a través d'aquell mateix blog, aporta dades interessants al respecte (entre elles, la referència a una incursió aragonesa, el 1124, que no coneixia i de la qual deixe pendent buscar algun detall més).

He tornat, fa poc, al cim de Benicadell, i com totes les voltes anteriors, m'he pres el meu temps per pensar també en el castell. Però aquesta vegada, l'evocació no s'ha limitat només al seu possible aspecte físic: aquest estiu va arribar a les meues mans “Al-Azraq, el Blau”, una curiosa recreació novel·lada de la conquesta d'aquestes muntanyes en el segle XIII, en la que Just I. Sellés, fotògraf expert i entusiasta de la història i la geografia d'aquestes terres que són també les seues, aventura la visió d'aquest moment històric des del costat dels andalusins, víctimes i perdedors de l'expansió feudal que, al remat, va acabar representant la seua desaparició i va donar origen al nostre propi poble. La novel·la, entretinguda de llegir, em va fer recordar l'audaç però infructuós intent d'assalt al castell de Benicadell per part d'Al-Azraq, episodi que coneixia per la descripció del Llibre dels Fets, però que pren un matís diferent en ser llegit des del punt de vista –òbviament fictici, però raonablement plausible-- dels assaltants. És per això que, aquesta vegada, vaig tornar a triar l'accés al cim des del sempre recomanable però exigent Regall, tot passant per l'Alt del Guatleró --un dels dos emplaçaments probables des dels quals els andalusins van planificar el setge al castell, segons ho relata Jaume I a la seua crònica-- i tractant també d'intuir el degueren sentir els qui participaren, d'un costat o d'un altre, en aquells fets. Que es tan com dir d'aquells que defensaven la terra en què van nàixer, la seua forma de vida i la de les seues famílies, i els qui maldaven per conquerir aquella mateixa terra per implantar-ne un sistema radicalment diferent a través d'una autèntica colonització que, en última instància, exigia –i va aconseguir-- l'extermini de la societat preexistent. Un extermini, deia l'historiador Miquel Barceló, desaparegut ara fa un any, "planificat i dut a terme amb minuciositat extrema".

Ho pensava després, assegut ja al cim, en bona companyia i amb el cigarret en la mà: la història, de vegades, pot resultar incòmoda, sobretot per a qui, com nosaltres els valencians, ens hem de reconèixer indiscutiblement com a hereus dels conqueridors, i no de les víctimes d'aquesta conquesta. Però això no pot justificar que la ignorem, aquesta història, ni molt menys que acceptem manipulacions irracionals o simplificacions absurdes per tractar d'adaptar-la als nostres propis prejudicis. "Afirmar que la nostra societat medieval fou més "tolerant" que altres no té cap sentit ni justificació, més enllà de l'autocomplaença", escriu el bon amic Josep Torró. Com tants altres pobles arreu del món, som el que som i venim d'on venim, per a bé i per a mal, i no hi ha cap més opció que conèixer-ho, comprendre-ho i acceptar-ho. Sense culpabilitats estèrils, evidentment; però també sense mitificacions puerils i innecessàries.

Des del meu modest --i profà-- punt de vista, hi ha encara molta feina a fer quant a la divulgació seriosa i científicament documentada de la història del País Valencià, i no solament pel que toca a l'època medieval. Per sort, i a més de comptar amb investigadors rigorosos a les obres dels quals és imprescindible recórrer per tal de rebatre idealitzacions estantisses i manipulacions interessades, hi ha també iniciatives que tracten de respondre a aquesta necessitat divulgativa: sense sortir de l'àmbit de la blogosfera valenciana, Clapir i Harca són dos llocs de visita indispensable. I el llibre al qual ha donat lloc aquest darrer ("Fer harca", editat per Llibres de la Drassana), una de les meues pròximes lectures, tan bon punt trobe un poc de temps per llegir.

Caçar castells

Si heu nascut en aquestes comarques centrals del País Valencià, o esteu mínimament familiaritzats amb la història --i les tradicions-- d'aquestes terres, el nom d'al-Azraq no vos resultarà gens estrany. Però si no fóra el cas, val a dir que amb aquest sobrenom (que significa "el blau") va ser conegut en el segle XIII un cabdill (wazîr) andalusí anomenat Muhammad ibn Hudayl Abu Abd Allah, el qual controlava diversos castells en les muntanyes de les actuals Marines, i que va oferir una resistència activa a l'avanç de les tropes feudals de Jaume I. L'abril de 1245, al-Azraq va establir un pacte amb el rei, a través del seu fill Alfons, pel qual conservaria durant tres anys alguns dels castells que tenia sota el seu control; aquest acord, conegut com Tractat del Pouet, està plasmat en un excepcional document bilingüe que alterna línies en àrab i en castellà, llengua de l'infant Alfons, i que incorpora importants diferències --de datació i de contingut-- en una i altra llengua. El 1247, però, al-Azraq va iniciar una revolta (probablement, a causa de l'incompliment del tractat per part dels feudals) que es va estendre per diversos indrets del Regne i que es va perllongar fins que va ser derrotat el 1258. Exiliat des de llavors en el regne de Granada,  al-Azraq encara va tornar a les seues terres per encapçalar una nova revolta el 1276, però el seu efímer intent li va costar la vida ben a prop d'Alcoi. Pocs mesos després, el 27 de juliol, Jaume I moria també en Alzira.

El Tractat del Pouet. De la web
La Vall de Gallinera.

Fins que el va haver de retre, el juny de 1258, després de huit dies de setge, al-Azraq va tindre en el castell d'Alcalà --al-Qal'a-- la seua residència principal ("son alberg major que en altre llogar", diu la Crònica del rei en Jaume). I no resulta sorprenent que fóra així, si es té en compte la privilegiada situació de la fortalesa, aixecada sobre els abruptes estreps de la serra del Xarpolar i dominant l'accés per ponent a la Vall de Gallinera. Dos elements, doncs --el seu interés històric, vinculat a la singular figura del wazîr andalusí, i l'excepcional paisatge muntanyenc en el qual s'enclava-- que justifiquen de sobres la curta però empinada passejada que hi porta des de la rodalia de Benissili. Jo hi vaig tornar ahir, i a més de la mà de la magnífica guia que Vicent Morera i Juanjo Ortolà han publicat sobre aquestes terres ("La Vall de Gallinera. Per camins de moriscos i mallorquins". IECMA, 2011), imprescindible per a qui vulga conéixer un poc millor la història, les persones i els paisatges que fan d'aquesta vall un indret únic.

El castell, que ha estat objecte d'algunes actuacions de consolidació en els últims anys, el vaig trobar tancat, i també l'annexa caseta de l'Alemà, escenari d'algunes correries de joventut. El dia, però, es prestava a allargar la caminada, i encara va haver temps per tornar també a la moleta del Xarpolar, on un excepcional jaciment ibèric espera encara una investigació sistemàtica, i per gaudir dels paisatges que s'albiren des de les descarnades carenes de la Foradada. I al final, assegut junt a la font del Castell, que el mestre Pellicer s'estimava tant, va resultar inevitable tornar a pensar en els temps en que al-Azraq senyorejava aquestes terres; i en la traïció d'aquell sarraí, que era "molt privat d'Alçrac, e anava ab ell, e faïa molt per son consell", i que pel preu de "tres-cents besants e quatre jovades de terra en Benimarçoc" va assegurar a Jaume I que podria convéncer al-Azraq per vendre el gra de què disposava, amb la qual cosa deixaria desproveïts els castells i el monarca els podria "acometre aquesta pasqua primera, que no els trobarets negun conduit, car ell lo li farà vendre". Aquesta, però, és una altra història. La nostra, de fet.

El títol de l'entrada procedeix d'un conegut passatge de la 'Crònica', en la que narra com al-Azraq, assetjat ja per Jaume I, va anar a trobar al rei de Castella a Alacant, "E Alaçrac venc a ell, e besà-li la mà. E el rei de Castella demana-li si sabia caçar. E Alaçrac dix-li que si ell se volia, caçaria castells del rei d'Aragó". I si vos interessa aquesta apassionant època, no deixeu de consultar els treballs del bon amic Josep Torró, i en especial el seu imprescindible "El naixement d'una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276)", que he tornat a fullejar, amb el mateix plaer que sempre, només baixar des del castell.