Sagrat

A hores d’ara pot semblar poc més que un covatxol, una cavitat relativament petita d’accés embosquinat i sense cap tret aparent que la singularitze. Però per als antics habitants d’aquestes terres, la que ara coneixem com a Cova de la Pastora per trobar-se als terrenys del mas del mateix nom va ser, durant mil·lennis, un lloc sagrat. Primer, sobretot a finals del Neolític i el Calcolític però allargant-se fins a l’Edat del Bronze, com a lloc d’enterrament: les excavacions dutes a terme a mitjans del segle XX, reinterpretades recentment amb nous estudis, van exhumar les restes d'almenys cinquanta-nou individus --homes, dones i xiquets-- els ossos dels quals, en la majoria dels casos prèviament descarnats, havien estat acuradament dipositats junt amb aixovars funeraris formats per puntes de fletxa, elements d’adornament i, sobretot, ídols sobre os, entre ells els característics ídols oculats que, segons estudis recents, s’haurien expandit a gran part de la Península Ibèrica a partir del seu origen precisament a aquesta zona. La cova, però, va conservar el seu caràcter  religiós molt després de deixar de ser utilitzada amb finalitats funeràries, com demostren les troballes de materials --ceràmica i objectes metàl·lics com anells de bronze-- interpretats com a ofrenes i que arriben almenys fins a l’època Ibèrica, al segle IV aC, i encara pot ser que fora usada amb idèntica finalitat en època romana; cinc mil anys, poc dalt o baix, fent d’espai simbòlic i ritual no està gens malament per a una petita i aparentment insubstancial coveta.

Tot i tenir-la ben a ma, i a diferència d’altres jaciments de la rodalia alcoiana que formen part de la meua “arqueologia sentimental”, mai no havia estat a la Cova de la Pastora. La idea de que, almenys fins a l’adveniment dels GPS, no era un lloc fàcil de trobar, com també la sensació que no devia quedar a l’espai físic del jaciment molta cosa a veure (la major part dels materials recuperats a les excavacions, entre ells fins a cinc cranis trepanats, estan dipositats al Museu de Prehistòria de València) havien fet que fins ara no haguera trobat el moment propici per a posar-hi remei. El cas és que, amb el propòsit enunciat d’anar recuperant a poc a poc l’hàbit de caminar, però assumint també que mentre no puga donar per acabada la meua particular edat de pedra no estic com per a pujar (i baixar) moltes muntanyes, el recorregut --curt i senzill-- que porta fins la cavitat es va presentar com una bona alternativa, amb la possibilitat a més a més de completar-la amb altres punts d’interès a la rodalia de la serra que a hores d’ara anomenem "dels Plans", nom que em fa l’efecte que no fa molt que se li aplica i del què potser diré en altre moment alguna cosa: els masos i les restes de la Colònia Agrícola que s’hi va implantar l’any 1908 --un altre assumpte que mereix comentari i que em deixe pendent--, l’entranyable llogaret de la Sarga i, encara que des de fora en aquesta ocasió, les extraordinàries pintures rupestres del Barranc de la Cova Foradada, parcialment contemporànies, per cert, de les restes trobades a la de la Pastora.

Pel que he anat llegint, l’aspecte actual de la cova ha de ser ben diferent al que mostrava quan va ser descoberta per Vicente J. Pascual Pérez l’any 1934 en la finca familiar de la Pastora. Buida a hores d’ara dels sediments que la reblien quasi per complet --a penes hi havia llavors un metre d’alçària entre terra i sostre-- i dels què van anar recuperant-se els materials arqueològics, l’accés a l’única sala de què consta la cavitat no presenta actualment cap dificultat; a prop de la boca, coscolles, carrasques i pins van cobrint els muntons d’enderrocs procedents de les excavacions dels quals, per cert, encara s’han pogut recuperar, gràcies a les recents investigacions i a una prospecció més acurada, moltes restes d’interès que havien estat ignorades en les primeres campanyes. Pel demés, i com s’ha dit abans, res no faria pensar al visitant que ignore la història de la cova que es troba en presència d’un enclavament que, al llarg dels segles i per a tanta gent, va tindre una significació tan profunda com difícil de copsar, a hores d’ara, en tot el seu abast. Nosaltres ens limitàrem a esmorzar-hi, però d’alguna forma vam tindre també la sensació d’haver complit un deute pendent des de feia massa temps; a prop, entre les pedres, desenes de narcisos començaven a florir.

Habitualitats

Anar donant eixida al rebals inevitable de tasques a la faena, reprendre allí on els vaig deixar els llibres i altres coses que van quedar pendents quan vaig marxar, tornar a caminar per paisatges familiars i indubtablement més manegívols... També aquesta vegada --ja em va passar una cosa pareguda quan vaig tornar fa uns mesos del meu últim periple marroquí-- està costant-me bastant recuperar el ritme normal de les coses, potser perquè almenys una part de tal “normalitat” em fa, francament, molta peresa. A poc a poc, però, m’hi vaig sobreposant, i la llista d’habitualitats finalment recuperades després del parèntesi viatger va incrementant-se dia rere dia. Hui mateix, sense anar més lluny, hi afegisc tornar a escriure al blog; començar a preparar algun pròxim viatge, no haurà d’esperar massa a incorporar-se.

Veig, repassant entrades antigues del blog, que alguna cosa he deixat dita sobre els voltors que a hores d’ara sobrevolen Mariola, però pràcticament res de l’escenari físic --les Pedreres Blanques o de Sant Cristòfol-- del projecte que va aconseguir que aquesta emblemàtica espècie tornara a les comarques del sud valencià de les què havia desaparegut feia molts anys. Deixe doncs pendent per a una altra ocasió dir també alguna cosa d’aquest paratge singular, modelat per segles d’acció humana però que ha assolit a hores d’ara una rellevància ambiental innegable, i pel qual sempre paga la pena tornar a caminar. I a tall, per cert, de l’habitualitat com a paraula: mentre que el diccionari de l’AVL l’admet senzillament com a “qualitat d’habitual”, no la trobe recollida al DIEC però si al Vocabilari Jurídic del Termcat, on es defineix com a “grau de recaiguda en la comissió d'una mateixa infracció penal per part d'un mateix subjecte”; crec que, quant a mi i si més no en aquest context, em fa més paper la primera accepció...

Tardorejant

També per aquestes terres avança la tardor encara que no ho semble, perquè seguim esperant --i ja comença a fer-se llarg-- que ploga i que refresque, i tot apunta a que el característic canvi de color de les fulles que es preparen per a caure no passarà enguany de fugaç i testimonial: no m'he acostat encara a la Font Roja, que és el nostre escenari tardorenc per excel.lència, però vista des de lluny a penes s'hi perceben algunes taques marronoses que esguiten la verdor immutable del carrascar. Quant a les vores dels rius i dels barrancs, que solen ser el nostre últim recurs de tardoreig en anys tan poc propicis com aquest, no és molt tampoc el groc que ha resistit les ponentades de les últimes setmanes, per bé que tenint-les tan a mà he volgut deixar-ne testimoni perquè és molt probable que, quan torne a tindre ocasió de passejar-hi, no quede ja cap rastre: almenys alguns dels meus espere (els més importants, sense cap dubte) han anat complint-se en aquests dies, les proves mèdiques han eixit raonablement bé i aquesta mateixa vesprada marxe cap al Marroc durant uns dies per fer un viatge que m'il.lusiona especialment per raons que ja vos aniré contant. Així que deixe enrere per uns dies la tardor o el poc que va quedant-nos d'ella, i ja veurem com va la cosa a la tornada; amb tota seguretat, deixar d'estar pendent de les notícies per un temps tampoc no m'anirà gens malament.

Camins, encara

Ja m`ha passat altres vegades, i quasi sempre amb algun indret que em queda ben a prop i que m’aprecie especialment. Aquesta volta ha estat amb l’alcoiana ermita de Sant Antoni, un lloc al qual dec haver anat dotzenes de vegades i d'on guarde moltíssims records des de ben xicotet: arran de l’entrada que vaig escriure sobre el camí vell entre Alcoi a Xixona, buscava l'altre dia al meu ordinador alguna imatge digital de Sant Antoni, amb el sorprenent resultat de que no en vaig trobar cap. Coses, estic convençut, de la coneguda tendència, de la qual ja he deixat ací mateix algun altre testimoni, que ens duu sovint a no prestar l’atenció que mereix a allò que ens resulta més proper i familiar. L'avantatge en aquests casos és que la proximitat, a banda de ser probablement una de les causes principals de que això passe, facilita també posar-li remei, així que fa uns dies ens vam acostar cap a l’ermita a la què, aquesta volta sí, vam dedicar una estona suficient per tal d'atendre tant els seus propis i innegables mèrits com els del lloc, tan bonic com avinent, al qual va ser bastida fa més de sis segles.

Oportunament reparada la llacuna documental, semblava bon moment per apamar el traçat del camí per aquesta zona, en la qual l’antic trajecte, després de superar la notable pujada des d’Alcoi i de passar vora l’ermita, que també va ser hostal des del segle XV, es dividia en dos ramals: el ja esmentat que portava, travessant la Carrasqueta, fins a Xixona i Alacant, i un altre que girava cap a ponent en direcció a Ibi, Castalla i Villena. D’aquest darrer, que va ser també camí públic i cabdal, vam poder constatar que pràcticament no queda, a hores d’ara, cap tram que es puga transitar. També té el pas barrat un tros del traçat primitiu del de Xixona que coincideix a més a més amb l’assegador de la Canyada del Port; almenys, en aquest cas, hi ha un trajecte obert alternatiu, a diferència del que passa amb altres vies pecuàries de la zona aparentment tallades sense cap contemplació, la qual cosa ja s’ha fet saber a l’administració competent per a que adopte les mesures oportunes: en aquest cas, amb la llei a la mà i si no passa res estrany, no ha de ser molt difícil instar als propietaris a restablir el trànsit lliure; però pel que fa als “camins vells”, i a falta d’un inventari municipal de camins públics, la cosa serà molt més complicada. I creieu-me si vos dic que ja em sap greu no haver pogut fer més, per aquestes qüestions, en aquells temps en què tenia un poc més de marge per a fer-ho. O si més no, jo m’ho pensava.

 

A mode de dietari, i encara que siga només per deixar-ne constància també ací: amb el temps que fa que no plou per aquestes serres i la calor de les últimes setmanes, estàvem ja pràcticament resignats a donar per perduda la temporada de l'esclata-sang. Així que l’imprevist i un poc sorprenent culet de cistella que ha caigut aquest cap de setmana ens ha sabut a glòria, i menjar-nos-els, encara més. Potser que, si tenim un poc de sort, no siguen els últims d'enguany, però el que va davant va davant...

Camins, fites i assegadors

Camí vell de Xixona a Alcoi a punt d'arribar dalt del port de la Carrasqueta

M’agradaria molt saber quin era el traçat original del Camí Vell (o Reial, o Major, que també l’he vist anomenat d’aquestes formes) que discorria, presumiblement des d’època medieval, entre Alcoi i Xixona. Estic convençut que això ja ho deu haver investigat algú amb més traça i coneixements que jo, però si ha estat així no he sabut trobar la referència; tampoc no he pogut dedicar molt de temps a buscar alguna cosa sobre el tema per la xarxa (em tem que per consultar arxius encara hauré d’esperar; fins que em jubile, segurament) però el poc que he trobat no m’ha resultat massa aclaridor: ni Münzer, a finals del segle XV, ni Villuga un segle després, donen cap informació rellevant més enllà de constatar l’existència del trajecte que unia Xàtiva i Alacant passant per Alcoi i Xixona, mentre que del diari del viatge del cavaller Des Essarts el 1659 es pot concloure que el camí de “Jixona à Coyst”, que és com anomena a Alcoi, era “fort mauvais”: “On monte la siera Jarasqueta, et il faut descendre le mont Sant Antonin, qui est tout en precipice et fort élevé”. Amb tot, i pel que sé, no sembla haver-hi molt de dubte pel que fa als dos extrems del camí que m’interessa: l'eixida des d'Alcoi cap a la vall de la Canal, després de travessar, a l’extrem de llevant del Carrascar de la Font Roja, la serreta de Sant Antoni coronada per la seua entranyable ermita; i la pujada des de Xixona cap al Port de la Carrasqueta, vorejant la preciosa vall de Bugaia, en un dels trajectes més bonics que poden fer-se a hores d’ara en aquestes comarques pel camí pròpiament dit (empedrat i atalussat) i per les vistes que s’hi albiren des d’ell.

De dalt a baix, la partida de la Canal vista des de dalt de la serra de Sant Antoni; camí i conreus als masos a prop de la Sarga, i església del mateix llogaret; dos trams del camí vell de Xixona, i vistes de la costa i la vall de Bugaia des de prop del pou del Surdo. 

No ho veig tan clar, en canvi, en el tram que discorre en direcció a Alcoi des de dalt mateix del Port fins arribar a la Canal, on em fa l’efecte que podrien haver-hi diversos traçats alternatius del camí (que, per cert, sembla que també era conegut com la Travessa, que és com ací diem a les dreceres). Ara com ara, m’incline per pensar que el recorregut principal vindria a coincidir bàsicament amb la carretera actual, oberta al segle XIX, tot i que cap al final de la baixada i a punt ja d’entrar al terme alcoià, la traça primitiva es desviaria una mica cap a l’est, segons recullen els plànols antics que he pogut veure, deixant a l’esquerra el Mas de la Sénia. Però la referència de Cavanilles, quan va fer aquest recorregut a finals del segle XVIII, a un "distrito llamado Mamelludes” abans de baixar a la Canal, i la situació d’un tossal que conserva encara el topònim en aquesta zona, un poc allunyat de la carretera però molt a prop del camí que abans se’n deia “del Fondo”, vora la casa del mateix nom, fa pensar en una variant del traçat més propera als masos de la partida i que potser passaria, abans d’encarar-se també cap a Alcoi, pel llogaret de la Sarga. I encara em queda el dubte de saber, pel que fa a les comunicacions entre les foies d’Alcoi, Castalla i Xixona, quin paper va tindre l’important assegador conegut a hores d’ara com a “Canyada d’Alcoi”, a través qual podia davallar-se des del mateix port, pels masos del Corbó i el Malany, fins al fons de la vall de la Canal i enllaçar amb el camí vell d’Alcoi a Ibi i Villena.

Terrenys del Mas de Cano i aljub del Mas de la Castellana, al principi de la baixada cap a la Canal des del port; molló al punt on es troben els termes d'Ibi, Xixona i Alcoi, molt a prop de traçat de la Canyada d'Alcoi; conreus a la Canal Alta molt a prop del límit entre Alcoi i Ibi; i un fragment de la fulla 847 ("Jijona") del mapa militar 1:50.000 de 1938. 

El cas és que tot açò ve a tall, precisament, de Cavanilles i les Mamelludes, de les quals ja havia parlat ací fa temps però que vaig deixar pendents per a un millor moment: aquest setembre passat, cercant un lloc on anar a caminar, vam pensar en reprendre la qüestió i acostar-nos a fer una ullada, seguint en la mesura possible les petjades del mossèn, cap al tossal que deia més amunt, una petita elevació cònica, totalment envoltada a hores d’ara per terres de conreu, al capdamunt de la qual hi consta la presència d’un poblat de l’Edat del Bronze.  Malauradament, i com passa sovint en aquestes contrades, la tanca que envolta des de fa un temps el mas del Fondo de la Canaleta (i que talla alguns camins, no sabria dir si privats o no, però pels quals abans es podia transitar) ens va impedir arribar fins a la nostra destinació, tot i que a la seua rodalia, allí on afloren les margues i calcàries del miocè --el característic tap d'aquestes comarques-- sí que vam trobar alguna cosa que podria encaixar, per lloc i descripció, amb allò que va deixar escrit el mossèn; ara bé, si era això o no al que s'hi referia, em tem que mai no ho sabrem cert. 

Aflorament del 'tap' miocè sobre el qual apareixen ací i allà les protuberàncies pètries a les que potser s'hi referia Cavanilles com a origen del topònim de Mamelludes, i que descriu així: "Diéronle este nombre porque está sembrado de ligeras elevaciones, cuya forma es muy parecida al pecho de una muger: todas representan una media esfera mas ó ménos abultada terminada por un pezon; varían de diámetro de tres á ocho pulgadas, y todas están asidas al suelo calizo y blanquecino como ellas". Un parell d'anys després del pas de Cavanilles, l'ntendent Carlos Beramendi, que va fer aquest mateix trajecte, també esmenta les Mamelludes, un terreny pedregós a "tres cuartos de legua" des de l'ermita de Sant Antoni, on "casi todas las piedras tienen la figura de un pecho de mujer, pero tan bien imitado que más parece obra del arte, que de la naturaleza". Ho deixe al vostre criteri, però a mi em sembla que un aire sí que tenen; i, com se sol dir, se non è vero è ben trovato.