Sendes velles

De tots els camins que porten fins al cim del Montcabrer, els meus records més antics són d'aquells que parteixen des d'Alcoi, que és el meu poble. Res sorprenent, doncs, i no solament pels innegables mèrits muntanyencs d’uns trajectes (el que travessa l'espectacular Barranc del Cint, i el que puja per Serelles i els Talecons per ajuntar-se amb l’anterior al Coll de Sabata) que es compten entre els més coneguts i apreciats de tota Mariola: en aquells temps remots en què començàvem a moure’ns per la muntanya, les nostres cames eren pràcticament l´únic mitjà del què podíem disposar per acostar-nos a la serra, pel que els recorreguts “de proximitat” --aquells que podíem començar (i acabar) caminant-los des de casa-- solien ser els nostres objectius més habituals. Han passat els anys, i el Montcabrer segueix sent una destinació freqüent per a les meues eixides muntanyenques; però feia molt de temps --ara tinc més a mà unes altres opcions-- que no recorria aquelles velles sendes, testimoni de tantes i tan memorables caminades, i em va agradar tornar fa uns pocs dies a pujar al cim a través dels entranyables paisatges que travessen: les pinedes que reneixen després del foc a les faldes de la Mola de Serelles, l’eminent Cavall Bernat destacant sobre la rasa de l’Alberri, l’encisador Pla de les Vaques als peus de les Penyes Munteses ja ben a prop de l’última pujada fins el punt culminant de la muntanya. I travessar de tornada, també com tantes altres voltes, l’esponerós barranc del Carrascalet, que cada volta mereix menys el seu diminutiu... Pendent encara d’algunes incerteses mèdiques que no se m’acaben d’esbandir, i assistint entre el fàstic i el neguit als darrers espernetecs de la miserable vida política del miserable Mazón i a l’inquietant adveniment de qui ha estat designat, per l’extrema dreta espanyola, com al seu successor, caminar per la muntanya torna a resultar-me una autèntica teràpia; fer memòria, si més no de certes coses, també.  

Recupere, mentre actualitze informació per a un projecte sobre la Serra d’Aitana al qual m’havia compromés fa ja algun temps però que no he fet avançar fins ara tant com voldria, un text en llatí de Cavanilles publicat al volum II de la seua obre "Icones et Descriptiones Plantarum" en el què, a més d’aquella serra, parla de Penyagolosa ("Idubeda", en aquest text) i Mariola, a la què s’hi refereix com a "Orospeda". Diu l’insigne rector, a tall del cim culminant d’aquesta última (“vulgo Montcabrer”) i en traducció lliure de l’original, que “té una forma cònica i una base ampla, situada a la part més alta de la muntanya. L'ascens a la base esmentada és força fàcil, però més enllà és difícil: perquè les roques sobre les quals s'assenta ara estan tallades per la natura en una línia, ara interrompudes per solcs. No veureu barrancs, sinó precipicis per tot arreu”. I per contraposició a Penyagolosa, on les fonts són escasses, destaca que a Aitana i Mariola, a més de freqüents, “són pures i saludables, que donen una vida alegre i riquesa als territoris dels pobles veïns, especialment a Alcoi, la més noble de totes les ciutats, tant si observeu els teixits fets a mà, els camps de conreu, com el nombre de màquines”. Tot cert, em sembla.

 

A banda i banda

"Hemos dicho que el valle de Agres se termina en los cerros de Bocayrént; más sin embargo puede considerarse como continuación del de Biár, unidos ambos por el canal ó marjales de Bocayrént que se extienden una legua desde esta villa hasta el collado de San Antonio. (...) Caminando desde el collado á la ermita se ve una humilde loma con dirección de norte á sur, que divide el curso de las aguas de tal modo, que puesto en ella y sin mudar los pies puede uno verter un jarro de agua ó hácia el Xucar por el oriente, ó hácia Elche por el rumbo opuesto. Porque desde aquel punto empiezan á correr las aguas unas hácia el barranco de la Fos y pantano de Ontiniént continuando por el rio Albayda hasta entrar en el Xúcar; y otras hácia Bíar en busca del rio de Vinalapó, que sigue por Villena, Saix, Elda, Novelda y Elche". 

Antoni Josep Cavanilles, "Observaciones"

Situada en una zona plana i intensament modificada per l'activitat humana, la partió entre les conques del Xúquer i el Vinalopó a la què fa referència Cavanilles no és una d'aquelles divisòries evidents en les quals els vessants divergeixen visiblement cap a una i altra banda. Però el prevere coneixia bé aquella zona de la qual formen part les terres del mas de la Linda, propietat del seu amic Josep Joaquim Castelló --il·lustrat bocairentí autor d'un extraordinari manuscrit titulat "Descripción general del Reyno de Valencia e introducción a la particular del mismo"-- i en el qual es va allotjar en diverses ocasions. De fet, va ser en una d'aquestes estades, l’estiu de 1792, quan Cavanilles va herboritzar a l'immediat Cabeço de Sant Antoni (la "humilde loma" a la que es referia a les "Observaciones") el material que li va servir de base per a descriure dues noves espècies de rabet de gat (Sideritis chamaedryfolia i S. leucantha) procedents d'aquesta mateixa zona, per bé que l’eminent botànic lleidatà Pius Font i Quer, que s’hi va desplaçar el 1919 per a buscar-les, no les va poder trobar. Vaig recordar totes aquestes coses en passar per Sant Antoni --collado, ermita i cabeço-- aquest darrer dissabte, com a part d'una preciós recorregut amb origen i final al mateix Bocairent, que ja sabeu que és terra que m'estime especialment, i caminant per banda i banda de la seua vall: d'anada, per la Senda de les Haques cap l'obac de Mariola fins el Morro del Porc i la Font del Roglar, i de tornada pels turons i barrancs del Posolo, la Replana i la Frontera. Bones vistes es mire cap on es mire (incloent-hi, en un moment donat, la inconfusible silueta del Penyagolosa alçant-se en la distància sobre el poble), i molts elements d’interès al llarg del camí: paisatges i natura, per suposat, però també rastres, històries, fets i succeïts --des de les coves-graner andalusines fins a les batalles de les guerres carlines-- de tots aquells que al llarg dels segles han ocupat aquestes contrades, de les què ja sabeu que m’agrada tot. O quasi.

Camins, fites i assegadors

Camí vell de Xixona a Alcoi a punt d'arribar dalt del port de la Carrasqueta

M’agradaria molt saber quin era el traçat original del Camí Vell (o Reial, o Major, que també l’he vist anomenat d’aquestes formes) que discorria, presumiblement des d’època medieval, entre Alcoi i Xixona. Estic convençut que això ja ho deu haver investigat algú amb més traça i coneixements que jo, però si ha estat així no he sabut trobar la referència; tampoc no he pogut dedicar molt de temps a buscar alguna cosa sobre el tema per la xarxa (em tem que per consultar arxius encara hauré d’esperar; fins que em jubile, segurament) però el poc que he trobat no m’ha resultat massa aclaridor: ni Münzer, a finals del segle XV, ni Villuga un segle després, donen cap informació rellevant més enllà de constatar l’existència del trajecte que unia Xàtiva i Alacant passant per Alcoi i Xixona, mentre que del diari del viatge del cavaller Des Essarts el 1659 es pot concloure que el camí de “Jixona à Coyst”, que és com anomena a Alcoi, era “fort mauvais”: “On monte la siera Jarasqueta, et il faut descendre le mont Sant Antonin, qui est tout en precipice et fort élevé”. Amb tot, i pel que sé, no sembla haver-hi molt de dubte pel que fa als dos extrems del camí que m’interessa: l'eixida des d'Alcoi cap a la vall de la Canal, després de travessar, a l’extrem de llevant del Carrascar de la Font Roja, la serreta de Sant Antoni coronada per la seua entranyable ermita; i la pujada des de Xixona cap al Port de la Carrasqueta, vorejant la preciosa vall de Bugaia, en un dels trajectes més bonics que poden fer-se a hores d’ara en aquestes comarques pel camí pròpiament dit (empedrat i atalussat) i per les vistes que s’hi albiren des d’ell.

De dalt a baix, la partida de la Canal vista des de dalt de la serra de Sant Antoni; camí i conreus als masos a prop de la Sarga, i església del mateix llogaret; dos trams del camí vell de Xixona, i vistes de la costa i la vall de Bugaia des de prop del pou del Surdo. 

No ho veig tan clar, en canvi, en el tram que discorre en direcció a Alcoi des de dalt mateix del Port fins arribar a la Canal, on em fa l’efecte que podrien haver-hi diversos traçats alternatius del camí (que, per cert, sembla que també era conegut com la Travessa, que és com ací diem a les dreceres). Ara com ara, m’incline per pensar que el recorregut principal vindria a coincidir bàsicament amb la carretera actual, oberta al segle XIX, tot i que cap al final de la baixada i a punt ja d’entrar al terme alcoià, la traça primitiva es desviaria una mica cap a l’est, segons recullen els plànols antics que he pogut veure, deixant a l’esquerra el Mas de la Sénia. Però la referència de Cavanilles, quan va fer aquest recorregut a finals del segle XVIII, a un "distrito llamado Mamelludes” abans de baixar a la Canal, i la situació d’un tossal que conserva encara el topònim en aquesta zona, un poc allunyat de la carretera però molt a prop del camí que abans se’n deia “del Fondo”, vora la casa del mateix nom, fa pensar en una variant del traçat més propera als masos de la partida i que potser passaria, abans d’encarar-se també cap a Alcoi, pel llogaret de la Sarga. I encara em queda el dubte de saber, pel que fa a les comunicacions entre les foies d’Alcoi, Castalla i Xixona, quin paper va tindre l’important assegador conegut a hores d’ara com a “Canyada d’Alcoi”, a través qual podia davallar-se des del mateix port, pels masos del Corbó i el Malany, fins al fons de la vall de la Canal i enllaçar amb el camí vell d’Alcoi a Ibi i Villena.

Terrenys del Mas de Cano i aljub del Mas de la Castellana, al principi de la baixada cap a la Canal des del port; molló al punt on es troben els termes d'Ibi, Xixona i Alcoi, molt a prop de traçat de la Canyada d'Alcoi; conreus a la Canal Alta molt a prop del límit entre Alcoi i Ibi; i un fragment de la fulla 847 ("Jijona") del mapa militar 1:50.000 de 1938. 

El cas és que tot açò ve a tall, precisament, de Cavanilles i les Mamelludes, de les quals ja havia parlat ací fa temps però que vaig deixar pendents per a un millor moment: aquest setembre passat, cercant un lloc on anar a caminar, vam pensar en reprendre la qüestió i acostar-nos a fer una ullada, seguint en la mesura possible les petjades del mossèn, cap al tossal que deia més amunt, una petita elevació cònica, totalment envoltada a hores d’ara per terres de conreu, al capdamunt de la qual hi consta la presència d’un poblat de l’Edat del Bronze.  Malauradament, i com passa sovint en aquestes contrades, la tanca que envolta des de fa un temps el mas del Fondo de la Canaleta (i que talla alguns camins, no sabria dir si privats o no, però pels quals abans es podia transitar) ens va impedir arribar fins a la nostra destinació, tot i que a la seua rodalia, allí on afloren les margues i calcàries del miocè --el característic tap d'aquestes comarques-- sí que vam trobar alguna cosa que podria encaixar, per lloc i descripció, amb allò que va deixar escrit el mossèn; ara bé, si era això o no al que s'hi referia, em tem que mai no ho sabrem cert. 

Aflorament del 'tap' miocè sobre el qual apareixen ací i allà les protuberàncies pètries a les que potser s'hi referia Cavanilles com a origen del topònim de Mamelludes, i que descriu així: "Diéronle este nombre porque está sembrado de ligeras elevaciones, cuya forma es muy parecida al pecho de una muger: todas representan una media esfera mas ó ménos abultada terminada por un pezon; varían de diámetro de tres á ocho pulgadas, y todas están asidas al suelo calizo y blanquecino como ellas". Un parell d'anys després del pas de Cavanilles, l'ntendent Carlos Beramendi, que va fer aquest mateix trajecte, també esmenta les Mamelludes, un terreny pedregós a "tres cuartos de legua" des de l'ermita de Sant Antoni, on "casi todas las piedras tienen la figura de un pecho de mujer, pero tan bien imitado que más parece obra del arte, que de la naturaleza". Ho deixe al vostre criteri, però a mi em sembla que un aire sí que tenen; i, com se sol dir, se non è vero è ben trovato.

 

Les abelletes de Cavanilles

Tot i que molt menys coneguda, entre el públic general, que les seues famoses “Observaciones” (el professor López Piñero se’n lamentava de veure’l amb freqüència reduït a “una especie de excursionista por tierras valencianas”), l’obra botànica d’Antoni Josep Cavanilles assoleix una rellevància fonamental que fa d’ell un dels científics més importants que han donat aquestes terres, hereu d’una tradició que es remunta segles enrere amb figures com Joan Plaça o Pere Jaume Esteve. Ja fora a partir de les seues pròpies recol·leccions, com sobre materials procedents de diverses expedicions científiques al continent americà, Cavanilles va descriure, seguint la metodologia linneana introduïda a Espanya des de mitjans del segle XVIII, centenars de gèneres i espècies de plantes, la majoria de les quals hi figuren en la seua obra "Icones et Descriptiones Plantarum", escrita en llatí i de la qual se’n van publicar sis volums entre 1791 i 1806, dos anys després de la mort del prevere.

En els diferents volums de les “Icones” s’hi inclou la descripció de set-centes dotze espècies diferents, la majoria d’elles acompanyades, a més de la preceptiva descripció, d’una làmina que il·lustra els detalls de cada planta. Com s’ha dit, una part significativa d’aquests taxons --fins a 162, tot i que molts d’ells han canviat posteriorment de rang taxonòmic o han estat recombinats a uns altres gèneres-- corresponen a plantes recol·lectades pel botànic al llarg dels seus viatges pel territori valencià, d’algunes zones del qual l’obra incorpora també referències específiques. Al volum II, per exemple, s’hi inclouen, entre d’altres, descripcions breus però detallades de les serres d’Énguera (“De Montibus Enguerinis”), Mariola, Aitana i la Serralada Ibèrica (“De Orospeda, Aytana et Idubeda”) o de la Vall d’Albaida (“Albaydae Vallis descriptio physica”), en les que a més de diverses consideracions de caire geogràfic, s’hi sol incloure una referència a les plantes més destacades que poden trobar-se a cada zona.

He recuperat la còpia que tinc per casa de les “Icones” en recordar que una de les orquídies més habituals en aquestes dates per les serres que freqüente, la denominada abellera groga, és precisament una de les espècies descrites per Cavanilles en aquesta obra: explica el botànic que la va trobar en llocs humits i ombrívols a prop d’Albaida (“in humidis umbrosis prope Albaydae oppidum”) i, sobretot, al peu d’un turó a prop del naixement de la font (“praesertim ad collis radicem iuxta fontis originem”), on també va descobrir --i descriure-- l’abellera becada, i després d’assenyalar que floreix entre març i abril, indica que és coneguda al país com abelletes grogues (“id est apes luteae”). I tampoc és que al remat siga massa rellevant, però el fet que fóra presentada al món, per part d'un preeminent botànic valencià, a partir d'exemplars recollits a les veïnes terres albaidines, no deixa de ser un motiu més, a banda de la seua innegable bellesa, per a que em semble una planta especialment apreciable. I fotogènica, també. 

He de dir-ho: les paraules entusiastes de Cavanilles, al prefaci d'aquest mateix volum segon de la seua obra, en parlar de la seua terra ("La bellesa dels turons, la fertilitat dels camps, els fruits eterns, les fonts més clares, l'aire saludable i l'abundància de totes les coses per a la vida i l'entreteniment, commou tant als visitants que exalten una província digna de lloança amb els més alts elogis") ben bé podrien servir, a hores d'ara, com a motiu per a una campanya turística; molt millor, al meu parer i amb tots els respectes, que això de Lope de Vega, que ho trobe un poc forçat... 

Ombries i solanes

"Van cayendo estas [les aigües] al barranco que la ignorancia y la credulidad llamó de la Encantada por la piedra circular de unos cinco pies de diámetro, que en forma de ventana cerrada se ve en la garganta del barranco á 20 pies del nivel ordinario de las aguas. En esta fingió el vulgo la boca de cierta mina, donde los Moros escondiéron sus tesoros, y dexáron encantada una doncella, que cada 100 años sale para volver a entrar en el mismo dia. Fábulas indignas de hombres juiciosos, perpetuadas solamente por la superstición é ignorancia".

Antoni Josep Cavanilles, "Observaciones"

Ves a saber si era per la donzella, o bé per ser pagana, o potser per totes dues coses alhora; però ja es veu que, a Mossèn Cavanilles, no li feia gens de gràcia una llegenda que és només un atractiu a afegir als molts que s'apleguen al bellíssim Barranc de l'Encantada. Ahir, amb gel de ple hivern als fondals ombrius --el Toll del Salt estava totalment glaçat-- però amb llum quasi de primavera en remuntar un poc els solells, tornàrem a caminar-lo amb una colla de bons amics, perquè sempre va bé començar l'any compartint, amb gent estimable, passeig, conversa, taula i sobretaula. Per cert, potser vos semblaré un poc obsessionat amb tot això de la llum; però per un instant, el sol tocava de tal forma els pins de la carena, que si haguérem estat en la vespra de Sant Joan no m'haguera sorprès gens veure-hi sorgir, resplendent, l'encantada aloja del barranc. Serà que en sóc poc, de juicioso...

Dona d'aigua.

Esperit rebel del bosc,
criatura de la lluna.
Dona d'aigua.
Sentinella de tresors,
puny encés i esquena nua.