Senyals de vida

No ha estat, aquesta volta, ni antic ni molt llarg. Però ja sabeu que sempre que aquest blog torna d'algun dels seus silencis recurrents, em costa resistir-me a dir al respecte alguna cosa. Així que deixeu-me almenys que diga que, en aquesta ocasió, allò que m'ha tingut especialment ocupat el temps i el cap, ha estat el projecte en curs de fer un llibre sobre Aitana (em referisc evidentment a la muntanya, no siga que ho cerqueu a Google i vos feu una idea equivocada) que crec que progressa adequadament però que, a més de moltes hores davant de la pantalla, m'ha dut també a dedicar la major part dels meus caps de setmana a recórrer les sendes de la serra, per  algunes de les quals feia bastant temps que no trescava. I si, és cert que una volta capficat en rellegir, caminar i escriure no queda molt de marge per a unes altres coses, i que ja veurem al remat que ix de tot açò; però ara com ara, i a més d'agrair la confiança de qui me n'ha fet l'encàrrec, he de reconèixer que m'ho estic passant francament bé. 

Pel demés, i deixant de banda --si és que això fora possible-- la ràbia, el neguit i la impotència que em provoquen la situació mundial i la colla de miserables malparits que la provoquen o la justifiquen per al seu propi benefici, he de dir que les coses em van raonablement bé: com veieu no falten els projectes, tant sobre el paper com --ja vos contaré-- sobre el terreny; si no passa res estrany, compte en mesos el temps que em queda per a (pre)jubilar-me, però mentre arriba el moment i encara que el vent no ens és massa propici, anirem fent tot el que es puga a la faena; després d'uns mesos d'incerteses inquietants, sembla que la malaltia (o almenys el seu marcador) es manté sota control i a fe que com a mínim fins al pròxim escorcoll ho aprofitarem tant com podrem; i ahir mateix vaig fer seixanta-tres anys, vaig tornar a Mariola a celebrar-ho, i vaig decidir que tot i que queda encara molt per fer fins acabar el llibre, era (és) un bon moment per trencar aquest silenci i donar, si més no, senyals de vida. Que la primavera se'ns ve a sobre, i no ens podem permetre perdre ni un segon. 

Sendes velles

De tots els camins que porten fins al cim del Montcabrer, els meus records més antics són d'aquells que parteixen des d'Alcoi, que és el meu poble. Res sorprenent, doncs, i no solament pels innegables mèrits muntanyencs d’uns trajectes (el que travessa l'espectacular Barranc del Cint, i el que puja per Serelles i els Talecons per ajuntar-se amb l’anterior al Coll de Sabata) que es compten entre els més coneguts i apreciats de tota Mariola: en aquells temps remots en què començàvem a moure’ns per la muntanya, les nostres cames eren pràcticament l´únic mitjà del què podíem disposar per acostar-nos a la serra, pel que els recorreguts “de proximitat” --aquells que podíem començar (i acabar) caminant-los des de casa-- solien ser els nostres objectius més habituals. Han passat els anys, i el Montcabrer segueix sent una destinació freqüent per a les meues eixides muntanyenques; però feia molt de temps --ara tinc més a mà unes altres opcions-- que no recorria aquelles velles sendes, testimoni de tantes i tan memorables caminades, i em va agradar tornar fa uns pocs dies a pujar al cim a través dels entranyables paisatges que travessen: les pinedes que reneixen després del foc a les faldes de la Mola de Serelles, l’eminent Cavall Bernat destacant sobre la rasa de l’Alberri, l’encisador Pla de les Vaques als peus de les Penyes Munteses ja ben a prop de l’última pujada fins el punt culminant de la muntanya. I travessar de tornada, també com tantes altres voltes, l’esponerós barranc del Carrascalet, que cada volta mereix menys el seu diminutiu... Pendent encara d’algunes incerteses mèdiques que no se m’acaben d’esbandir, i assistint entre el fàstic i el neguit als darrers espernetecs de la miserable vida política del miserable Mazón i a l’inquietant adveniment de qui ha estat designat, per l’extrema dreta espanyola, com al seu successor, caminar per la muntanya torna a resultar-me una autèntica teràpia; fer memòria, si més no de certes coses, també.  

Recupere, mentre actualitze informació per a un projecte sobre la Serra d’Aitana al qual m’havia compromés fa ja algun temps però que no he fet avançar fins ara tant com voldria, un text en llatí de Cavanilles publicat al volum II de la seua obre "Icones et Descriptiones Plantarum" en el què, a més d’aquella serra, parla de Penyagolosa ("Idubeda", en aquest text) i Mariola, a la què s’hi refereix com a "Orospeda". Diu l’insigne rector, a tall del cim culminant d’aquesta última (“vulgo Montcabrer”) i en traducció lliure de l’original, que “té una forma cònica i una base ampla, situada a la part més alta de la muntanya. L'ascens a la base esmentada és força fàcil, però més enllà és difícil: perquè les roques sobre les quals s'assenta ara estan tallades per la natura en una línia, ara interrompudes per solcs. No veureu barrancs, sinó precipicis per tot arreu”. I per contraposició a Penyagolosa, on les fonts són escasses, destaca que a Aitana i Mariola, a més de freqüents, “són pures i saludables, que donen una vida alegre i riquesa als territoris dels pobles veïns, especialment a Alcoi, la més noble de totes les ciutats, tant si observeu els teixits fets a mà, els camps de conreu, com el nombre de màquines”. Tot cert, em sembla.

 

Històries de l’ala oest

A falta d’opinió millor fundada, done per bones les ubicacions que sembla haver fixat la cartografia recent respecte als modestos cims mariolencs del Pic de la Creu i el Capollet de l’Àguila, tots dos ben pròxims al nucli urbà de Banyeres. El primer se sol identificar a hores d’ara amb un tossal de 959 m d'altitud, al qual s’accedeix fàcilment per pista forestal, i coincideix amb el punt que alguns mapes antics identificaven precisament amb el segon, un altre turó lleugerament més alt (962 m, segons el visor cartogràfic de l’ICV) i que se situa molt a prop del límit amb el terme municipal de Bocairent. No hi ha actualment cap creu al Pic de la Creu, però si en un altre alteró rocallós de 908 m situat a poc menys de mig quilòmetre al sud-oest d’aquest; quant al Capollet, sembla que aquest nom alterna (o alternava) amb el de Capoll i Cabecet, de l'Àguila tots dos, però també hi ha qui l'anomenava la Mola --jo mateix l'he vist com Muela en mapes antics-- o directament el considerava com el mateix que el de la Creu. 

Quant a l'anomenat Morro del Porc, inevitablement lligat per als qui ho vam viure al terrible incendi de 1994 i a l’accident d’avió que va costar la vida a cinc participants en les tasques d’extinció i en va deixar un altre greument ferit, sembla clara l'altitud (964 m) i la situació. El cim culmina un estret crestall rocallós que a penes destaca sobre la carena de la muntanya, densament coberta de nou pels pins, però ben delimitat a banda a banda per sengles colls; ignore quin pot ser l’origen del nom, que potser al·ludeix a l’aspecte de la lloma vista des d’algun punt en concret, però m’ha sorprès un poc saber que hi ha almenys dos Morros de Porc més, un a Centelles (Osona) i un altre a Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Una altra qüestió és parlar de Benifarraig, topònim que segons la cartografia antiga correspon realment a Benifaraig, homònim per tant de la pedania de València. Pel que fa a la seua situació, algunes fonts l'ubiquen --de vegades com una partida del terme de Bocairent, tot i que és dubtós que haja tingut mai aquesta consideració-- a la rodalia del Pla de Santa Bàrbara, però allò més habitual és que sota el nom de Massís de Benifaraig (o Benifarraig) s'abaste gran part del vessant bocairentí de la muntanya, quasi des de la fita amb Banyeres fins a prop del Cabecet de Montserrades, a tocar ja del terme d'Alfafara. Els mapes antics (de 1899 i 1903) que he pogut consultar al visor de cartografia històrica de l'IGN tampoc no aclareixen molt el tema més enllà, com ja s'ha dit, de fer servir la forma Benifaraig: sobre el paper se'n grafia un, que les llibretes d'itineraris identifiquen com a cim, molt a prop del Morro ("Cerro") del Porc i que fins i tot podria ser que coincidira amb el que ara anomenem així; un altre està retolat, en efecte, al nord de Santa Bàrbara, entre Sant Jaume i el Salt d'Alcoi. I entre tots dos, el nom de Loma de Benifaraig sembla referir-se, com s'ha esmentat abans, a una àrea extensa i de límits aparentment imprecisos; qualsevol informació sobre aquesta qüestió serà benvinguda. 

El sector al qual corresponen totes aquestes notes, a la vora occidental de Mariola, es caracteritza per un relleu suau ben diferent de l’agrest i empinada vessant de llevant de la muntanya. Una sèrie de fractures inverses delimiten aquest flanc de l’anticlinal que constitueix la serralada, la volta del qual es va enfonsar per donar lloc a un paisatge abellidor en el què alternen les llomes i les planes; masos i conreus han ocupat secularment aquesta àrea, en la que sovintegen les fonts i a través de la què discorren també nombrosos camins. Si més no per comparació amb altres parts que em queden més a ma, les meues visites a aquesta ala oest de la serra no són massa freqüents, i solen obeir a algun motiu concret (buscar alguna planta que sé que hi viu, o comprovar l’estat del riu Vinalopó per la rodalia del seu naixement, per exemple). També aquesta volta ha estat així, per bé que com veieu la motivació principal ha sigut geogràfica i toponímica: malgrat tants anys com fa que la recórrec, hi ha encara moltes coses que ignore de Mariola en general, i d’aquesta zona en particular; probablement, la meua idea de fer també un llibre sobre ella --el que em faltaria per completar una prevista trilogia que per diverses circumstàncies es va quedar en els dos primers-- no passarà mai de ser un projecte. Però no crec que deixe mai de voler conèixer-la més i millor, i no necessàriament per a escriure sobre ella. 

Ja heu vist que no he escrit molt al blog darrerament. I no ha estat perquè no haja fet coses. Caminar, per exemple: passejades tranquil·les quasi sempre, sol o en companyia, gaudint entre plantes i paisatges de les últimes alenades de la primavera; però també, per allò d’anar  provant-me, amb algun trajecte un poc més exigent i que diria que he resolt de forma digna.  He avançat (quasi he tancat, de fet) alguns compromisos adquirits fa temps, i que com sol passar sovint m’han costat més de fer –d’escriure, vaja-- del que m’havia fet el compte. He tingut la sort i el privilegi de conèixer en persona a la meua admirada Gioconda Belli (gràcies, Carmina, per això i per tot), i encara que he rebaixat un poc la llarga llista de llibres pendents de llegir, també n’he afegit algun de nou perquè de determinades persones cal llegir sense falta tot allò que publiquen. Podria dir que no he escrit més per culpa de l’oratge (ja sabeu com m’arriben a afectar aquestes primeres i sobtades calorades), o perquè llegir les notícies –d’ací, d’allà i pràcticament de tot arreu—em resulta cada dia més indignant i depriment i em falten les paraules per a dir-ho; alguna cosa haurà tingut a veure tot això, sense cap dubte, però em sembla que, en el fons, la causa d’aquest silenci temporal ha estat un poc de cansament i un altre de gossera. A  veure què puc fer, amb l’un i l’altra...

(Des)viar

Des de fa unes setmanes, les meues ocasionals passejades entre vies discorren per un paisatge sensiblement diferent a l'habitual. L’únic dels trajectes que encara es mantenia operatiu --el que discorre entre Alcoi i Xàtiva, i des d'allí a València-- ha començat a ser objecte d’una completa i esperadíssima remodelació, i presenta a hores d’ara un aspecte sorprenent i un poc inquietant. Afortunadament, el desmantellament sistemàtic al qual està sent sotmès el traçat ara mateix té un caràcter temporal, però en caminar sobre el balast de les vies a hores d'ara (des)viades, és inevitable pensar en totes les voltes que el fantasma de la desaparició definitiva ha sobrevolat aquesta línia, i en la tasca impagable de tota la gent que, des de fa molts anys i de totes les formes imaginables, ha alçat la veu per evitar-ho. Si es compleix el pla previst (si el pla no es foravia, podria també dir-se), en menys de dos anys hauríem de recuperar un servei de tren millorat i vital per a aquestes terres. I mentre això arriba, caminada a caminada, aniré mirant com van anant les obres: aquesta primavera també s'acabarà, i llavors podré començar a fixar-me en altres coses.

Colors

Passeig primaveral pel cor de Mariola i la seua fillada de fonts que corren, amb la idea principal de veure com avança enguany la temporada d’orquídies, però no solament això. Fins i tot havent-la caminat tantes vegades, la serra sempre guarda alguna cosa per mostrar, i més encara en aquesta època de l’any. Tant, que al llarg de tot el dia no em puc treure del cap un pensament: si el pas del temps ens ha de fer colors, que siguen, si pot ser, com els d’aquesta esplèndida primavera mariolenca.

Incidentalment: en haver aprofitat el dilluns de la festa de Sant Vicent Ferrer per a fer aquesta ja tradicional visita orquidofílica a la Mariola, l’apagada elèctrica em va agafar de ple, encara que jo no me’n vaig assabentar --no estava molt pendent del mòbil, i no és estrany per aquestes serres quedar-se de tant en tant sense cobertura-- fins unes quantes hores després, quan vaig tornar al cotxe i vaig posar la ràdio. Com li deia després a un amic al facebook: que l’apocalipsi t’agafe mirant flors a la muntanya no sembla el pitjor pla per a una fi del món...