“Recorrí el
bosque inculto del Carrascal cubierto de fresnos, arces, carrascas y
multitud de arbustos”
A. J. Cavanilles, “Observaciones”
Potser és, només,
una impressió meua; però em fa l’efecte que, de tots els arbres
que formen part de l’extraordinari bosc del
Carrascal de la Font Roja, el freixe
no és dels que desperta més interès entre aquells que el visiten,
eclipsat potser per altres espècies més abundants o cridaneres. Cal
reconèixer que el freixe (el
Fraxinus ornus dels botànics)
no té la força evocadora dels teixos, ni tampoc l’esvelta estampa
dels
galers; a l’estiu, les seues fulles a penes contrasten amb el
verd viu de les omnipresents carrasques, mentre que en la tardor
difícilment poden competir amb l’acolorida bellesa dels tons –del
groc viu al roig encés—que adornen les dels
aurons. Només durant
un breu interval de temps, al principi de la primavera, els freixes
semblen voler reclamar un poc de protagonisme, quan les seues
blanques i petites flors cobreixen els arbres abans de donar lloc,
poques setmanes després, a uns característics ramells de llavors
rogenques. Les flors, fragants i vistoses quan es veuen en conjunt,
representen de fet un dels trets característics d’aquesta espècie,
ja que les inflorescències de la major part dels seus congèneres
europeus estan formades per flors verdes i inconspícues. El nom de
freixe (o
fleix)
de flor, amb que és conegut
des d’antic a les nostres terres, dona testimoni d’aquesta
singularitat.
La blanca i olorosa
floració del freixe no és, però l’únic tret remarcable d’aquest
arbre. Com altres espècies del mateix gènere, la seua fusta dura i
flexible era molt apreciada per a diversos usos, especialment com a
mànec per a ferramentes, mentre que els seus ramells es
recollien com a farratge per al ramat, sobretot en èpoques –com el
ple de l’estiu—en que les pastures verdes escassegen. Amb tot,
la utilització més coneguda del freixe de flor, aquella que li ha
valgut el nom que encapçala aquestes línies, és la seua utilitat
medicinal: la seua saba, en assecar-se, forma una substància
groguenca i dolça, utilitzada com a purgant suau i que, a partir de
l’època medieval, es va comparar per les seues virtuts amb el
mannà bíblic. Segons indica
Font i Quer,
el freixe de flor es cultiva en el sud d’Itàlia i en Sicília amb
aquesta utilitat: “
en dichos paises plantan el orno y suelen
criarlo de veinte a treinta años, o poco más o menos. Cuando han
llegado a sazón, los árboles se sangran haciendo incisiones en su
corteza durante el verano, por los cuales fluye un licor que pronto
se espesa, y a las pocas horas se convierte en una masa sólida de
color amarillento y sabor dulce, el maná”. Segons sembla,
també els
andalusins coneixien i apreciaven les propietats medicinals del freixe, al qual
anomenaven
dardar, tot i que no resulta fàcil saber a quina de les
diferents espècies del gènere s’hi referien.
Amb tot, potser el
tret del freixe que més ha cridat l’atenció dels investigadors ha
estat la seua àrea de distribució. Freqüent en els boscos
caducifolis de la Mediterrània central i oriental, des de Síria i
el Líban fins Sardenya, es troba absent de la major part del sud de
França i de les Illes Balears, però reapareix de nou en les
comarques centrals valencianes, en les que semblen ser les úniques
poblacions espontànies de l’espècie en la Península Ibèrica.
Aquesta peculiar disjunció entre la seua àrea principal i les
localitats ibèriques ha estat explicada habitualment des d’un punt
de vista biogeogràfic, com el resultat del canvi progressiu de les
condicions climàtiques: en anar fent-se aquestes més seques i
caloroses, el freixe, com altres espècies aparentment més pròpies
de climes més frescos i humits, hauria anat reduint la seua àrea, tot quedant acantonat en les zones especialment favorables. En les nostres terres, per tant, es
tractaria d’una espècie relíctica, un testimoni d’èpoques
en que les condicions eren diferents a les actuals. Però malgrat que
aquesta és l’explicació més generalment acceptada entre els
especialistes, no hauria de descartar-se la hipòtesi que els nostres
freixes tingueren el seu origen en alguna antiga introducció: en
tractar-se d’una espècie, com s’ha dit, que ha estat objecte de
diversos usos per part de les societats humanes, i tenint en compte a
més la seua facilitat per fer-se subespontània a partir d’exemplars
cultivats –fins i tot, en determinades circumstàncies, amb trets
que recorden a certes espècies invasores— aquesta possibilitat
mereix almenys ser considerada.
En un cas o en un
altre, allò evident és que el Carrascal de la Font Roja no seria el què és
sense la presència cabdal i particularitzadora dels freixes de flor,
i que només per això mereixen, també, el protagonisme que els
pertoca. Potser no tenen la màgia del teix, l’elegància del
galer, la tenacitat de la carrasca o la delicadesa de l’auró; però
ja es veu que tenen, també, moltes històries que contar. I algunes d’elles, si més no, amb evident sabor oriental.
