Iolair-uisge

El procés, com sol ser habitual en casos com aquest, va començar en realitat bastant abans, perquè hi ha molts aspectes (científics, administratius, legals i socials) que cal dissenyar, aclarir i posar a punt de forma prèvia. Però si hom considera com a punt de partida l'arribada i posterior alliberament dels primers animals, pot dir-se que el projecte per a reintroduir l'àguila pescadora al País Valencià va començar el juny de 2019, quan els primers quatre polls de l'espècie, procedents en aquell moment d'Andalusia i Balears, van arribar a la Marjal de Pego i Oliva. Han passat des de llavors moltes coses --des dels dos primers anys, que poden considerar-se com d'aprenentatge i que es descriuen en detall en aquest informe, fins a les diverses vicissituds patides per tots els exemplars alliberats fins ara i que han anat quedant també enregistrades cada temporada-- fins que divendres passat es van presentar en societat els dotze polls, procedents d'Escòcia, que en unes setmanes sobrevolaran les costes i els aiguamolls de la Marina i que esperem que algun dia hi tornaran per a fer niu. Un objectiu que no serà --mai ho és, en aquests casos-- ni ràpid ni senzill d'aconseguir, però que compta a hores d'ara amb una sòlida xarxa de complicitats i moltes persones de procedències molt diverses compromeses amb l'èxit del projecte. A mi, que feia ja algun temps que estava en altres coses, em va agradar molt tornar a veure-les --amb algunes absències significatives com la de l'amic Miguel Ferrer, de la Fundación Migres, a qui espere tornar a veure ben aviat en plena forma-- perquè tot i que cada volta tinc la vista més posada en els anys que em falten per a poder-me jubilar, també va bé mirar de tant en tant enrere per veure que, ni que siga només un entre molts altres, almenys algun granet de sorra hem anat deixant pel camí. I tan de bo que no ens falte un poc de ganes i de força per posar-ne encara algun altre.

La procedència escocesa dels polls que seran alliberats enguany, que cal agrair a l'estreta col·laboració de la Roy Dennis Wildlife Foundation i que no vos negaré que m'alegra especialment atesa la meua reconeguda debilitat per aquell país, ha donat lloc a una curiosa història que encara que siga molt breument no puc resistir-me a ressenyar: dos dels polls que han vingut a Pego són coneguts a Escòcia perquè el seu niu compta amb una webcam instal·lada per la Woodland Trust Scotland que, pel que es veu, és seguida per molt gent; el cas és que aquesta temporada els animalets no eren alimentats pel pare com calia i començaven a veure's molt debilitats, per la qual cosa es va proposar treure'ls del niu i incloure'ls al projecte valencià. Ara, tots dos estan ja al seu hacking a la Muntanyeta Verda, i de la notícia --i del projecte-- se n'ha fet ressò fins i tot la BBC: com diu el portaveu de la Woodland Trust, "Scotland has reintroduced species such as beaver, red kite and sea eagle thanks to other nations gifting us their animals. I think it is great that Scotland is giving this gift to Spain and we are proud this Arkaig pair are going to be a part of that". Per cert: probablement ja jo hareu deduït a aquestes alçades, però iolair-uisge ("àguila d'aigua") és el nom de l'espècie en gaèlic escocès. I si, també m'agrada molt... 

Terra d'àguiles

Com he dit en altre lloc, el cap de setmana passat vam estar fent un passeig per la serra Escalona, a l'extrem meridional del País Valencià. Escalona és, probablement, una de les serres valencianes menys conegudes, però també un dels espais naturals més interessants i sorprenents de les nostres comarques. Sorprenent perquè, a despit de les condicions generals que caracteritzen el Baix Segura (en especial, la seua aridesa: la precipitació mitjana anual no supera els tres-cents milímetres), la serra es troba coberta d'una densa pineda, que ofereix a qui la visita un paisatge inesperat, de vegetació esponerosa, que contrasta poderosament sobre les terres que l'envolten. I interessant perquè, a banda del seu evident valor paisatgístic i de la presència de diverses espècies vegetals de rellevància, Escalona constitueix un enclavament privilegiat per la riquesa i varietat de la seua fauna, sobre tot de rapinyaires. Valguen com a exemple dues dades: la població de duc o brúfol (Bubo bubo) és, probablement, la més important del món per la concentració de parelles nidificants d'aquesta au nocturna. Però a més, s'ha comprovat que la serra actua com a àrea de dispersió de dues espècies tan emblemàtiques com l'àguila daurada (Aquila chrysaetos) i l'àguila de panxa blanca (Hieraaetus fasciatus): cap de les dues hi nidifica, però durant la tardor, desenes d'exemplars joves d'aquestes espècies es concentren en Escalona, des d'on es dispersaran, uns mesos després, per tal de colonitzar nous territoris. Probablement, l'abundància de conills és un factor clau per a explicar la rellevància de la zona per a aquestes i d'altres espècies de rapinyaires diurnes i nocturnes --com també d'altres carnívors, com el gat salvatge, que abunden també en aquesta àrea--, però en qualsevol cas la relació entre una adequada preservació de la serra, i la supervivència de moltes espècies amenaçades, no ofereix a hores d'ara cap dubte.

Aquests, i altres motius, són els que ens dugueren un any més cap a Escalona, acompanyats a més a més --i com ve sent també habitual-- per la gent que millor coneix i més s'estima la serra. L'amic Carlos Javier Durà, expert naturalista i bon coneixedor dels secrets d'aquestes terres, ens va tornar a guiar en els nostres recorreguts, adobats a més a més amb l'experiència creixent que la seua associació, Amigos de la Sierra Escalona (ASE), va adquirint a través de l'establiment d'acords de custòdia del territori amb diversos propietaris privats de la zona. Treballar per la conservació en moltes zones del País Valencià és, com bé sabeu, una tasca complexa i plena de dificultats; però quan es tracta del Baix Segura, aquesta tasca pot qualificar-se sovint de realment heròica. Hui per hui, ni urbanitzacions, ni abocadors, ni transformacions agrícoles han pogut encara profanar el cor de la serra --per bé que s'han quedat ben a prop--, però les amenaces són tantes, tan intenses i tan imminents que el treball de l'associació i els seus membres, en tant que les administracions posen a punt els instruments necessaris per a garantir una adequada protecció d'aquest enclavament --que forma part de la xarxa Natura 2000 i està pendent de ser declarat parc natural des de fa massa temps-- és ara com ara insubstituïble. No deixeu de visitar la web d'ASE per saber un poc més de les característiques i la importància de la zona, com també de la tasca que realitzen en la seua defensa i en l'estudi i divulgació dels seus valors. I, si no hi heu estat mai, no deixeu tampoc d'acostar-vos a conèixer, de primera mà, aquest indret excepcional. 


Àguila de panxa blanca a Escalona. De la web d'ASE



D'aigua i vida

En la mitologia grega, Limnê era una nàiada associada, com totes les de la seua classe, a les aigües dolces. Filla del riu Ganges, segons el poeta romà Ovidi, el seu nom procedeix de la mateixa arrel grega que designava els llacs (limnee, Λίμνη) i que, per extensió, ha donat nom a la limnologia, ciència que estudia els medis associats a les aigües continentals --llacs, rius, marjals, estuaris, etc. Per la mateixa raó, Limne és també el nom d'una fundació valenciana que té, com a objectiu general, fomentar la participació ciutadana en la conservació del patrimoni social i ambiental dels ecosistemes aquàtics. La Fundació Limne es va constituir  l'any 2007 com una organització sense ànim de lucre, d'àmbit estatal --el seu camp d'actuació prinicipal abasta no solament el País Valencià, sinó també les àrees de Castella-La Manxa compreses dins la demarcació hidrogràfica del Xúquer--, i en formen part diverses persones --entre les quals em compte -- relacionades amb la investigació, la gestió i la conservació dels rius i aiguamolls.

Inicialment, la funció primordial de Limne va centrar-se en desenvolupar, en el seu àmbit d'actuació, el denominat Projecte Rius. Aquesta iniciativa, que potser coneixeu, va nàixer fa més de deu anys a Catalunya de la mà de l'Associació Hàbitats, i va anar estenent-se progressivament a altres territoris ibèrics, entre ells al País Valencià, on va ser inicialment implantat per l'associació Xúquer Viu --què, a hores d'ara, forma part també del patronat de Limne. Essencialment, el Projecte Rius promou, en una primera fase, la constitució de grups de voluntariat que duguen a terme un seguiment de l'estat ecològic dels rius i zones humides, mitjançant l'aplicació d'una metodologia comuna i científicament contrastada. Actualment, al País Valencià, hi ha més de quaranta grups duent a terme aquestes inspeccions; podeu consultar l'informe dels resultats de l'any 2009 clicant ací. A més d'aquestes tasques de coordinació del voluntariat d'inspecció i seguiment de rius, Limne desenvolupa altres projectes relacionats amb el seu camp d'actuació, com ara diverses actuacions de voluntariat per a la neteja i conservació fluvial ("Mans al Riu"), la confecció de materials i programes didàctics ("Camins d'Aigua") o la promoció de l'Adopció de Rius per part de grups de voluntaris, que s'impliquen així de forma més activa en la gestió d'aquestes àrees mitjançant la realització de diverses accions. De totes aquestes iniciatives, i d'altres que es desenvolupen des de la Fundació, podeu obtindre informació en la web ja indicada.

Limne no és, ni de bon tros, l'única entitat valenciana preocupada per la conservació dels rius i els ecosistemes humits del País. Des de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua (en la constitució de la qual, com també de la mateixa Fundació Limne, va tindre un paper primordial el desaparegut Antonio Estevan) al ja esmentat Xúquer Viu, passant per Acció Ecologista-Agró, AEMS-Rius amb Vida o molts altres grups d'abast local o comarcal, són nombroses les entitats ciutadanes que reclamen una gestió adequada i responsable dels nostres ecosistemes humits i dels recursos hídrics, tot i que la seua tasca no sempre és coneguda ni valorada per la major part de la societat. I tot açò ve a tall del fet que, com heu vist ací al costat, el Blog Action Day d'enguany està dedicat genèricament a l'aigua (i, específicament, al dret a l'accés a l'aigua neta i potable del qual encara careixen quasi mil milions de persones al planeta). Més de quatre mil blogs d'arreu del món s'han compromés a parlar hui d'aquest tema des d'un punt de vista o un altre. I, des del meu punt de vista, és un tema pertinent, també a casa nostra. Perquè de seguir la tendència fluvicida que ha caracteritzat el nostre País els últims decennis, és probable que fenòmens ben coneguts --com la contaminació o la sobrexplotació--, junt amb altres, com el canvi global, dels quals apenes comencen a esbrinar les conseqüències, ens posen més  prompte que tard del costat de la humanitat que no té accés a un bé tan vital i necessari com l'aigua. Però també perquè no hauriem d'oblidar que mai podrà garantir-se aquest dret --tampoc en aquestes terres-- si seguim concebint rius, marjals i aqüífers com a simples dipòsits o canonades al nostre servei (i dels nostres camps de golf), com a canals disponibles per a desguassar  revingudes, com a clavegueres més o menys dòcils i conspícues. Sense rius i marjals vives, diverses i ecològicament viables, l'aigua està també en perill. I nosaltres amb ella, per moltes tecnologies i infraestructures que s'hi invoquen per a dissimular-ho.