Nous veïns

No puc dir que trobar-lo haja estat una sorpresa, perquè si fins no fa molt el bosc del Carrascar de la Font Roja representava l'únic reducte conegut del picot garser gros al migjorn valencià, la seua presència a les arbredes de la vall del riu d'Alcoi va començar a detectar-se fa uns pocs anys. Des de llavors, i almenys en aparença, la seua població ha d'haver anat creixent, i d'un temps ençà, ja siga amb el seu vol característic o bé deixant-se veure fugaçment entre els cimals dels xops i els àlbers, la seua presència  ha esdevingut habitual en les meues passejades d'horabaixa a prop de casa. Va creixent, doncs, la llista de veïns interessants i agradables, i ja sabeu que a mi, aquestes coses, sempre m'alegren. I no estan els temps com per deixar-ne passar cap, d'alegria, per modesta i intranscendent que puga ser. Bon cap de setmana!

Un succeït

Ja sabeu que a casa ens tenim per obertament biofílics i, amb algunes excepcions diria que justificades (francament, m’estime més que els ratolins facen la seua vida de portes cap a fora, i com menys insectes córreguen per dins de casa, molt millor), ens solem alegrar quan constatem la presència d’algun nou veí que s’hi afegeix a la relativament extensa comunitat d’animals i vegetals amb els que compartim part del nostre espai. La qual cosa no lleva que, de tant en tant, algunes d’aquestes incorporacions, per estranyes o imprevistes, puguen ser la causa d’un bon ensurt: fa uns dies, mentre feinejava per casa, la meus filla menuda, futura biòloga, se’n va emportar un de notable quan va veure, dins la pica de la cuina, una massa fosca i peluda d’una grandària respectable que es bellugava entre els atifells de l’escurada. Superat el desconcert inicial i descartades paneroles, aranyes i altres opcions igualment inquietants però improbables, la massa en qüestió va resultar ser exemplar totalment xop i visiblement perjudicat de rata penada de graner o d’horta (Eptesicus isabellinus), una de les espècies de quiròpter més grans de les que viuen a la zona, habitual com el seu nom indica a les edificacions humanes però que no havíem vist fins ara per ací, i que encara no entenem com va poder entrar a casa per acabar a remulla i a punt d’ofegar-se indignament entre paelles i perols. 

Al remat, i a desgrat de l’ensurt, l’aigua, les gates i tota la resta de perills que va haver d’afrontar l’animalet, la cosa va acabar aparentment bé: una volta rescatada i després d’eixugar-se al sol del pati, la rata penada es va recuperar i va desaparèixer branques amunt d’una olivera. Ara, farem una ullada amb més detall per veure si tenim alguna colònia de cria a prop –estem en l’època i les caixes de les persianes són un lloc que els agrada especialment-- però almenys ja sabem a què atenir-nos si ens tornem a trobar una cosa fosca i peluda en algun lloc que no pertoca. I en tot cas, i a més de veïns nous, ens queda un succeït –un sussuït, en deia la meua avia-- amb final feliç i simpàtic de contar. Ignore que pensarà al respecte la pobra i despistada rata penada, però no tinc cap dubte de que podria haver-li anat bastant pitjor.

Li manlleve imatges i vídeo a la meua filla, que en va deixar constància detallada amb el seu mòbil mentre tot anava esdevenint-se, i a més amb la meua altra filla, que corria en aquell moment per Alemanya, oportunament connectada en directe per ajudar i no perdre’s detall de tot plegat; jo, que venia conduint des de València, no me’n vaig assabentar fins que hi vaig arribar, però encara me’n sorprenc, amb tot açò de la tecnologia... Quant a Eptesicus isabellinus, es tracta d'una espècie pròpia del sud de la Península Ibèrica i el nord d’Àfrica que fins fa poc es considerava com una forma de la rata penada bruna de graner (Eptesicus serotinus), d’àmplia distribució euroasiàtica, de la qual ha estat separada en detectar-se diferències genètiques significatives. Es tracta, en tot cas, d'espècies molt pròximes, difícils de distingir morfològicament i amb una ecologia molt similar.

Cicles

Van arribar, al principi de la primavera, de sobte i sense previ avís: d'un dia per l'altre, dotzenes de teuladins van començar a ocupar, a la caiguda del sol i amb la notable xilladissa que els sol acompanyar, les branques del lledoner del pati. I, amb idèntica i bulliciosa cerimònia, cada matinada, entre dues claroretes, reprenien la seua animada conversa fins que, a poc a poc, anaven abandonant el seu atapeït dormidor per retornar a les seues ocupacions habituals. Durant mesos, ens vam acostumar a la seua presència diària, fins el punt que la seua esvalotada irrupció vespertina, adaptada en cada moment als canvis horaris de l'estació, marcava també i d'alguna forma el nostre ritme quotidià. Va arribar la tardor, però, i de forma tan intempestiva com van vindre, van deixar un dia de comparèixer en el pati; potser va ser la nuesa incipient del lledoner, que fins llavors els havia aixoplugat, el senyal per a buscar un recer més segur i confortable per a l'hivern que començava a insinuar-se.

Ara, tardor avançada i a desgrat d'alguna visita més o menys ocasional de merles, cua-roges o reiets, el pati sembla haver esdevingut territori quasi exclusiu dels inquiets tallarols o busqueretes, que en Alcoi anomenem xennes i que revolen sense descans entre els arbres atipant-se d'arboços, murtons i olivetes d'ullastre. Alegra escoltar, mentre salten de cimal a cimal, el característic espetec que tenen per cant, però d'ençà que els teuladins marxaren les vesprades a casa, cada cop més curtes, són també molt més silencioses i un poc anodines. Ara com ara, no sabria dir si el seu pas pel pati va ser un episodi merament circumstancial --ben mirat, fa ja anys que hi vivim, i mai fins enguany havíem gaudit de tan animada companyia-- o si per contra, passat l'hivern, potser quan el lledoner torne a vestir-se de fulles, les seues sorolloses bandades s'hi tornaran a llançar, com si es deixaren caure, des dels terrats propers. Es tancaria, així, una mena de cicle dels teuladins, un altre a afegir als ritmes que, cada any, marquen la vida de la vida que viu al pati. I a mi, personalment, m'agradaria que fora així; ignore que pensaran, al respecte, els tallarols.

Rauc, va dir ella

Tot i que sembla que amb menys freqüència que abans, la presència de granotes en els estanys i les fonts dels nostres parcs i jardins no és en absolut extraordinària, i per això no m'ha sorprès massa que, des de fa un parell de setmanes, un eixerit i comunicatiu exemplar haja decidit incorporar-se a la petita comunitat de plantes i animals que habita la minúscula basseta de la font del pati. La qual cosa no vol dir, però, que hi haja en el fet alguns aspectes que em resulten, com a mínim, curiosos. Per exemple, la procedència del nou veí i el recorregut que ha hagut de fer fins arribar-hi, perquè des del punt d'aigua més pròxim a casa, des del qual inferisc que podria haver vingut, l'animalet ha hagut fer una excursió considerable per terrenys eixuts, oberts i asfaltats, incloent-hi la travessada, sempre compromesa, d'una carretera local però significativament transitada. Com m'intriga, també, com s'ho haurà fet per a entrar al pati des de fora: descartada per improbable --almenys a mi m'ho sembla, a falta de criteri d'expert-- l'opció que haja pogut enfilar-se o botar el mur d'un parell de metres d'alçària que l'envolta, només queda la possibilitat que s'hi haja esmunyit per l'estret badall que deixa per baix la porta que dóna a la carretera; cosa, en tot cas, que tampoc li degué resultar senzilla per la minsa obertura disponible, justeta fins i tot per a una granota de mida discreta, i que m'ha fet pensar també en si l'impuls per a prendre aquesta última i definitiva decisió va ser una mera casualitat, o si d'alguna forma els seus sentits amfibis l'havien ja alertat de la presència, a l'altra banda, d'un hàbitat aquàtic disponible i potencialment adequat.

Siga com siga, i si més no pel moment, l'aventura de la granota sembla haver-li eixit a compte: de menjar, sobretot ara en estiu, no li'n faltarà, perquè de mosques i mosquits anem ben servits; les gates, pel que he pogut comprovar, tendeixen a ignorar-la amb displicència, i tot i que la basseta no dóna per a grans proeses natatòries, ja fem per que mantinga tot l'any un nivell d'aigua suficient per als quatre peixos rojos que, després de molts anys com a senyors absoluts de la font i els seus tresors, han de compartir-la ara amb el nouvingut sense que això semble tampoc inquietar-los massa. Quant a mi, ja ho sabeu, sempre m'alegra que una nova espècie --animal o vegetal-- vinga a instal·lar-se a casa. Però reconec que, aquesta vegada, això de la biofília està costant-me un poc més del que és habitual; només que raucara, almenys per les nits, un poc més fluixet...

Amb un poc més de temps lliure aquest cap de setmana i poques ganes de dedicar-lo a altres tasques més productives, m'he pogut fixar més en el que passa a la basseta i la seua rodalia, i cal fer al respecte alguna actualització: la primera, i potser més rellevant, és que no hi ha una granota, sinó dues, de grandàries visiblement diferents i probablement mascle i femella; les gates --o almenys alguna d'elles-- ja no es mostren tan displicents, i han donat algun ensurt als amfibis quan s'aventuren, sobretot per la nit, fora de la seguretat de l'agua; i, finalment, trobe que els peixos mostren una notable predilecció --fins i tot a desgrat de la seua pròpia seguretat-- per pellucar sobre les herbes submergides molt a prop d'on solen posar-se les granotes a assolellar-se, la qual cosa em fa pensar què molt probablement estan fent-se'n un fart amb una probable posta. Raucar, encara rauquen.

Oikos

S'assemblen tant als cucs de terra (llombrígols, en diem a Alcoi) que fàcilment podríeu confondre'ls  amb un d'ells. Però si els pareu un poc més d'atenció, reparareu en el seu cos cobert d'escames, en la falta del característic clitel i sobretot, en la presència d'un vertader cap, coronat per dos ullets diminuts i del qual surt de tant en tant una petita llengua bífida. Perquè allò que, a primer cop de vista, hauria passat --no solament pel seu aspecte, sinó també pel seu comportament-- per un anèl·lid, és en realitat un parent pròxim de les sargantanes i les serps; en concret, es tracta d'un amfisbènid, un grup de rèptils singular i poc conegut, l'únic representant del qual a les nostres terres s'anomena popularment serpeta (o colobreta) cega (Blanus cinereus).

La serpeta cega il·lustra, amb el seu aspecte vermiforme, allò que en biologia es coneix com evolució convergent: grups de ser vius remotament emparentats poden desenvolupar solucions anàlogues per als mateixos problemes adaptatius, la qual cosa els dóna --com succeeix, per exemple, amb els peixos i els dofins-- un aspecte enganyosament similar. Com els llombrígols, les serpetes viuen excavant sota terra o entre la fullaraca, on s'alimenten de larves i insectes, als quals localitzen sobretot mitjançant l'olfacte i l'oïda (els seus ulls són pràcticament vestigials). Aquests hàbits fan que siga difícil veure-les en la superfície, tot i que en funció de la temperatura i la humitat del sòl poden abandonar de tant en tant les seues galeries subterrànies. Per aquesta raó, no se sap molt encara sobre la seua distribució i abundància, però sembla preferir llocs relativament càlids i amb una certa humitat. A hores d'ara, hom considera que Blanus cinereus viu només al centre i l'est de la Península Ibèrica; estudis recents proposen que les poblacions nord-africanes de serpeta cega, com també les del sud-oest peninsular, correspondrien en realitat a espècies distintes (B. mettetaii i B. mariae, respectivament) però estretament emparentades amb aquella.

No he tingut moltes ocasions de veure aquests singulars animalets al camp, i per això sempre m'alegra trobar-ne alguna. El que no esperava, i m'ha sorprès especialment, era trobar-ne una... al mateix pati de casa. De fet, van ser les gates les qui la van trobar primer, però vaig arribar a temps de salvar-la de la seua curiositat felina i, ja posats, de fer-li unes quantes fotos abans de deixar-la tornar, esglaiada però aparentment estàlvia, al seu fresc i fosc món subterrani. Ignore com han pogut arribar les serpetes al pati; potser la terra de les plantes que de tant en tant hi porte des de la serra hi duguera algun ouet, o potser ja hi eren quan vam arribar i no ha estat fins ara que les he vistes. Però afegir-les a la llista de veïns no humans que comparteixen la casa amb nosaltres no deixa de ser una alegria afegida; biofilia, ja sabeu. I ja sabeu, també, que oikos, arrel d'ecologia, vol dir casa...

Menjar i veure

Des de la meua perspectiva de biòleg i ecologista, sempre m'ha esmussat allò que podria anomenar-se paternalisme ambiental, una actitud –àmpliament estesa, fins i tot de forma inconscient, en el món occidental actual-- segons la qual la natura ens necessita, als humans, ja siga per ajudar-la a que mantinga --o recupere-- un hipotètic estat d'equilibri ideal que nosaltres mateixos ens entestem a amenaçar de forma permanent i irresponsable, o fins i tot per esmenar el que hom interpreta com "errades" en el seu funcionament (he arribat a escoltar, de boca d'algun tècnic, que si les carrasques no es poden no fan fruit; ignore com s'ho feien els pobres arbres per reproduir-se sexualment abans de l'aparició de la nostra espècie). Tot i les seues diferències aparents, totes dues visions –diguem-ne la col·laboracionista i la correctora-- coincideixen en considerar-nos, als humans, com una entitat distinta i separada de la resta de la natura; però a més, i en situar-la d'alguna forma sota la nostra tutela, també ens atribueix un paper de superioritat sobre aquella, per bé que, si més no en teoria, l'objectiu de la nostra actuació haja de ser --i d'ací l'ús del terme "paternalisme"-- conservar-la o millorar-la. No voldria ara mateix estendre'm en aquesta qüestió, que donaria per a una llarga exposició i per a no poques discussions; només apuntaré que, des del meu punt de vista, és evident que la nostra espècie (i les societats que genera) només pot entendre's com a part indissociable del medi ambient en el qual s'enquadra, i que l'eventual resolució dels impròpiament anomenats "problemes ambientals" passa, en tot cas, per una reformulació profunda de les estructures socioeconòmiques vigents i, en conseqüència, de la forma en què la nostra societat es relaciona amb els ecosistemes que, en última instància, la sustenten. Qui té un problema, i a més ben greu, no és la natura, som nosaltres.

Vinc a dir-ho, tot açò, perquè no sóc d'aquells que pensen que, si no fem res, els pobrets pardalets del camp passaran fam perquè l'hivern és molt dur i, a més, segur que ara els pardalets ho passen molt pitjor que abans per culpa d'algun equilibri ecològic que els humans hem trencat i que hauríem de compensar fent alguna cosa que ens rente un poc la consciència, però que no siga massa cara ni exigisca molt d'esforç. Així que, si al remat m'he decidit a posar enguany en el pati un menjador per als ocells --artesanal però convincent, crec-- no ha estat per res d'això, sinó simplement perquè tinc l'esperança que, si hi baixen a menjar (que pel moment, encara res) podré veure'ls més fàcilment, perquè això si que m'agrada, i molt. Paternalisme, el justet; però biofília, per donar i per vendre. Bon cap de setmana, i feliç Carnestoltes!

Inicialment, i en contra del meu costum de divendres, hui no havia afegit cap cançó a l'entrada. Però a tall del comentari de xavier pujol, m'ha vingut al cap aquesta, del gran Mikel Laboa, i m'ha semblat que pagava la pena corregir-ho. Eta nik... txoria nuen maite. Bon cap de setmana, de nou!

Decaocto

Segons tots els senyals, el pati de casa tindrà nous inquilins aquesta primavera que està a punt de començar: des de fa uns dies, i malgrat el grapat d'ulls felins que se les miren des de baix amb intencions poc amistoses, una parella de sorolloses tórtores turques (Streptopelia decaocto) han començat a deixar-se veure amb insistència sobre els arbres i el terrat. I encara que sempre m'alegra que una altra espècie s'incorpore --veurem si per quedar-se-- a la petita comunitat de plantes i animals que animen el jardí, reconec que en aquest cas me les mire amb certa prevenció, habituat com estic a conviure, pels carrers de València, amb els seus crits més aviat escandalosos i amb les llamparnades que, indefectiblement, acaben decorant-te el cotxe quan l'acabes de rentar. S'ha de reconèixer, però, que l'arribada de les tórtores al pati té un sentit especial, perquè forma part d'un espectacular procés expansiu --especialment cridaner en una espècie no migradora-- que, en apenes cinquanta anys, les ha dutes a colonitzar pràcticament tota Europa des de les seues poblacions originàries en la Mediterrània oriental i l'Orient mitjà.

Tot i que en altres llocs del món l'expansió de la tórtora turca ha estat deguda a introduccions a partir d'exemplars criats en captivitat, la seua arribada al nostre país --i a la resta d'Europa occidental-- és, com s'ha dit, un fenomen recent i realment interessant que, en aparença, s'ha produït sense intervenció humana i que ha donat lloc a una gran quantitat d'estudis i investigacions. La presència d'alguns exemplars en la Península Ibèrica comença a reportar-se des de 1960, però la primera notícia confirmada de cria per a l'espècie la situa en Santander en 1974. A Catalunya, i a banda d'alguna citació accidental en els anys seixanta, comença a fer-se habitual a partir de 1980, i vint anys després ja ocupava pràcticament tot el territori. Al País Valencià, la primera referència de la seua presència sembla remuntar-se a 1993 --l'Atlas de las Aves Nidificantes de 1991 no l'esmenta, potser per confusió amb alguna altra espècie. A partir de l'any 2001, es multipliquen les cites arreu el país, i en l'actualitat cria a moltes comarques. També en les Illes, on sembla que va arribar a partir dels anys 1990, s'ha estès per tot arreu.

La tórtora turca és una de les quatre espècies del seu gènere que, sobre el paper, poden trobar-se a hores d'ara als Països Catalans. D'elles, només la denominada vulgar o comuna (Streptopelia turtur), una espècie migradora que també es deixa caure de tant en tant pel jardí, es pot trobar en estat salvatge i des de sempre a les nostres terres, tot i que sembla ser cada volta més escassa. Les altres tres, tan semblants entre elles que són virtualment indistingibles excepte per a especialistes, podrien ser de fet dos: a més de la nouvinguda tórtora turca, hi ha molts autors que consideren que la tórtora domèstica (Streptopelia risoria) i la tórtora de collar (S. roseogrisea), de la qual hom pensa que podria descendir aquella, són en realitat una mateixa espècie. Una i altra són criades des de fa segles en captivitat --en realitat, els "coloms" que fan servir els mags són formes completament blanques de tórtores domèstiques-- tot i que ocasionalment poden assilvestrar-se, i de fet han estat citades de tant en tant com a nidificants en les nostres comarques. Curiosament, la tórtora de collar és considerada, a hores d'ara, una espècie exòtica i invasora, però no succeeix el mateix amb l'omnipresent tórtora turca, atès que si més no a casa nostra, la seua expansió no ha estat deguda --almenys directament-- a la mà humana i per tant ha de ser considerada com una espècie autòctona.

Distribució de la tórtora turca --baix, a l'esquerra-- en la meua 'Peterson' de 1982

Tal i com recordava fa poc Màrius Domingo al seu magnífic blog, tant el nom específic de la tórtora comuna ("turtur") com el de la turca ("decaocto") semblen tenir com a origen una onomatopeia del seu parrupeig característic. Però en aquest últim cas, a més, hi ha una llegenda grega que el gran Gerald Durrell, en el seu llibre "Birds, beasts and relatives" ("Bichos y demás parientes" en l'edició en castellà que tinc a mà) posa en boca del doctor Teodor Stefanides, i que no puc resistir-me a transcriure:

"--En griego --dijo Teodoro, masticando metódicamente su emparedado-- la tórtola turca se llama dekaoctur, sabe, "dieciochera". Cuenta la leyenda que cuando Jesucristo... hum... subía al Calvario con la cruz a cuestas, un soldado romano, viéndole exhausto, se apiadó de Él. A la vera del camino estaba una vieja que vendía... hum... que vendía leche, conque el romano fué y le preguntó que a cómo vendía la taza. Ella le contestó que a dieciocho monedas. Pero el soldado no tenía más que diecisiete. Así que... eh... así que trató de convencer a la mujer de que le diera una taza de leche para Cristo por diecisiete monedas, pero ella, codiciosa, no quiso bajar de las dieciocho. Conque, cuando Cristo fué crucificado, la vieja quedó convertida en tórtola, y condenada a repetir dekaocto, dekaocto,"dieciocho, dieciocho", hasta el fin de sus días. Si alguna vez consiente en decir dekaepta, diecisiete, recobrará su forma humana. Y si, por empecinamiento, dice deka-ennaea, diecinueve, entonces se acabará el mundo."

I és que, pel que es veu, va haver un temps en què els déus (o Déu) maleïen els gasius, els mesquins i els avariciosos; hui, en canvi, els fan ministres, membres d'una troika o presidents de consells d'administració. I encara hem de confiar en què no els pegue per dir "dinou"...








Tornar, després d'uns dies de multituds, estrèpit i bullícia fallera, a la tranquil·litat del poble; trobar al pati els narcisos florits, perdre's una estona per la muntanya, recuperar forces per preparar-se a tornar, l'endemà, a la ciutat, la seguida i la faena... No negaré que hi ha voltes que aquesta vida amfíbia resulta un poc cansada. Però en general, i a aquestes alçades, crec que no sabria --o no voldria-- fer-ho d'altra forma...

Herbes de Sant Joan

És sobradament coneguda l'ancestral vinculació entre la festa del solstici d'estiu i les virtuts remeieres --reals o suposades-- de les plantes. Com recorda Joan Amades, "Hom creu que la virtut de les herbes està en relació amb la força i la durada de la claror del sol que els dóna gràcies i vida. Fins avui la virtut de les herbes ha anat augmentant a mesura que el dia anava creixent i des d'avui anirà minvant amb la claror i la força del sol. Per tant, avui, per ésser el dia més llarg, és el moment de l'any en què tota planta té més virtut". El mateix Amades dedica vint pàgines del seu "Costumari" a les creences, ritus i costums relacionats amb les virtuts dels vegetals i la nit de Sant Joan, la qual cosa dóna idea de la riquíssima cultura popular associada a aquest àmbit.

A més d'altres espècies directament vinculades als rituals de la nit més curta de l'any --com la miraculosa falguera que hauria d'haver florit màgicament aquesta nit, la ruda que fa fugir les bruixes, o la sanadora berbena, que probablement va acabar donant nom als balls que precedien la seua recol·lecció-- hi ha més de vint espècies diferents que són conegudes, en algun lloc dels nostres Països, com a herbes de Sant Joan o santjoaneres, des de la camamirla amarga fins el lligabosc, passant per la sempreviva borda o la centaura. Però l'herba o flor de Sant Joan per excel·lència és, sense dubte, el també anomenat hipèric o pericó, de fama medicinal tan justa com reconeguda, i que es recull en aquestes dates per a preparar el conegudíssim oli de pericó.

Ahir, aprofitant la frescoreta del capvespre i atès el meu inexplicable desinterés per la sort de la selecció espanyola de futbol, vaig eixir a fer una volteta pels vessants mariolencs que em peguen a prop de casa. Tractant-se d'un dia tan assenyalat, no em va sorprendre trobar, de seguida, les daurades flors del pericó, ni tampoc les pinyes de Sant Joan, que aci anomenem també carxofetes, i en les virtuts antihemorroïdals de les quals vaig perdre un poc la fe quan em van explicar que hi havia prou amb dur-les a la butxaca. Però el vegetal santjoaner que més em vaig alegrar de trobar va ser una esplèndida figuera, ben carregadeta de bacores --un poc verdes encara, però gustoses. Que ja ho diu la dita que he sentit des de xicotet: bona vista vejam, bacores per Sant Joan...

Llàgrimes d'avet

El color verd ha esdevingut, a aquestes alçades de l'any, senyor quasi absolut del pati. Només algunes pinzellades subtils de blanc --les flors perfumades de les murteres, les restes de la rígida floració de l'acant-- esguiten encara la general verdor del seguit d'arbres i arbrissons que, amb més intuïció que propòsit, hem anat plantant d'ençà que vam arribar a la casa. Aquests, junt amb els pocs arbres que hem conservat d'entre aquells que ens precediren (la majoria han anat caient víctimes de l'envelliment, les malalties o, simplement, una ubicació especialment inoportuna), formen ara un doser fresc i ombrívol que cobreix pràcticament cada racó del jardí.

Dos avets cepats es compten, precisament, entre els supervivents del jardí que ens hi trobàrem. Per les seues característiques, i a falta de criteri més fundat, els tinc per avets grecs (Abies cephalonica) o algun dels seus híbrids, i tot que reconec que els aprecie especialment, no deixen de donar algun petit maldecap. En estar massa pròxims a la façana de la casa, el seu atapeït ramatge impedeix que hi arribe la llum, la qual cosa s'agraeix en estiu però imposa, en hivern, una foscor prematura i excessiva. Però potser el principal destorb que se'ls pot atribuir (i que assoleix en aquestes setmanes el seu nivell culminant) és l'abundant exsudació de resina que, en degotejar de forma constant des de fulles i gemmes, acaba enviscant qualsevol persona, animal o cosa que reste una estona sota la seua ombra. És el que les meues filles anomenen el plor dels avets.

La producció de resina --o trementina-- és un dels trets distintius del gènere Abies, i la seua recol·lecció i preparació ha estat de fet una de les principals utilitats d'aquests bellíssims arbres des de temps immemorial. L'oli de l'avet blanc (Abies alba) era molt apreciat per les seues virtuts medicinals; les trementinaires l'obtenien de les avetoses pirinenques i prepirinenques i, com recorda Font i Quer, el portaven a pobles i ciutats arreu del país. D'altres espècies d'avet s'obtenen, també, tipus diferents de resines amb usos o virtuts específics, com ara el bàlsam de Canada, molt conegut per tots aquells que hem hagut de fer preparacions per al microscopi, i que s'obté de l'avet balsàmic d'Amèrica del Nord (Abies balsamea).

"Aquests dies els avets estan plorant molt", m'ha dit la meua filla menuda quan he arribat hui a casa. Li explique --sense saber-ho cert-- que probablement és cosa de la calor, que fa la resina més fluida. Però no he pogut evitar pensar que potser és que els avets ens comprenen més del que ens pensem. Potser, fins i tot, saben coses que nosaltres ignorem...

Aquests últims dies (si fa no fa, els mateixos que he estat quasi sense passar per ací) el meu context professional més immediat ha accelerat la seua imparable transformació des de "vulgar fangar" a "tarquimar pudent". Estalviaré detalls d’aquest procés, que m'ha servit almenys per recordar principis bàsics com ara que cadascú gestiona la incertesa de forma diferent, que la gallina de dalt caga a la de baix, i que per sortir d'arenes movedisses convé evitar moviments bruscos i compulsius. És molt probable que, encara que potser siga absurd --John Carlin en parlava fa poc en El País-- no ens quede cap altra eixida que seguir buscant el costat bo de la vida. Fins i tot, mentre veiem les creus alçar-se en l'horitzó.

Caca de lluna

Aquests dies, pels racons del pati, han aparegut unes estranyes masses toves i blanquinoses que s'arrapen a pedres, branquetes i fulles seques. Tot i que el seu aspecte recorda més aïnes a un esguit d'escuma o al resultat d'haver digerit malament un iogurt, es tracta en realitat d'un ésser viu que, a més, forma part d'un dels grups més interessants i desconeguts que podem trobar a les nostres terres. Quant al nou habitant del jardí, i a falta d'una anàlisi més detallada, diria que es tracta de Mucilago crustacea; pel que fa a la seua filiació, és una de les espècies que integren allò que els britànics anomenen slime molds i que els biòlegs designen com a mixomicets, que vindria a significar 'fongs gelatinosos'. Però tot i aquest nom, i malgrat que els mixomicets van ser considerats durant molt de temps com un tipus peculiar dins el regne dels fongs, la realitat és que es tracta d'un grup de característiques realment fascinants, que s'assembla ben poc als típics xampinyons i esclata-sangs.

Només durant una petita part del seu singular cicle de vida, els mixomicets --i d'altres grups pròxims-- recorden vagament als fongs. Però aquests éssers fascinants passen la major part de la seua vida com a amebes microscòpiques, que es mouen lliurement pel sòl i la fullaraca per alimentar-se de bacteris i protozous. Quan les condicions ambientals són les adequades, aquestes amebes unicel·lulars s'hi agrupen per formar masses mucilaginoses o plasmodis com els que he trobat aquests dies al meu jardí, els quals llisquen lentament sobre el substrat --no són estranyes velocitats d'un mil·límetre per hora-- en busca d'aliment. Finalment, quan les característiques del medi esdevenen altra vegada desfavorables, el plasmodi comença a endurir-se i acaba donant lloc a petits cossos fructífers --pareguts a minúsculs fongs-- productors d'espores que, en germinar, originaran de nou les amebes que tancaran el cicle. És per aquesta peculiar combinació de característiques al llarg de la seua vida, que els mixomicets no resulten fàcils d'enquadrar entre la resta dels éssers vius. Ara com ara, i per si sou aficionats a les classificacions, l'opinió majoritària els ubica dins el regne dels protists, un dels cinc en què, segons la proposta més generalment acceptada, tendeixen a agrupar-se totes les formes vives que habiten el planeta.

Els mixomicets viuen pràcticament a tot el món. Moltes espècies són també freqüents en els nostres camps i boscos, tot i que evidentment només resulten visibles quan assoleixen la fase de plasmodi o, més sovint, quan els seus petits --i sovint acolorits-- cossos fructífers o esporocarps cobreixen fulles i branquillons. I és en aquesta fase quan les seues singulars característiques, la velocitat amb que apareixen i desapareixen, i el seu aspecte informe i no sempre fàcil de relacionar amb altres coses més familiars, els ha envoltat a molts llocs d'una aura de misteri: hi ha referències que els vinculen amb l'enigmàtica gelea d'estrelles, una substància gelatinosa que, segons la tradició, cau a la terra quan es produeixen les pluges de meteorits, i a Finlàndia s'associen algunes espècies a esperits malvats que les bruixes invoquen per espatllar la llet. Però la menció que m'ha resultat més cridanera és la d'una espècie europea i centreamericana (anomenada Enteridium lycoperdon), els cossos fructífers joves de la qual són fregits i consumits a certes zones de Mèxic. Allí en diuen cacas de luna, i m'ha semblat una forma tan poètica d'anomenar-los que ara, quan els veja aparéixer pels racons del patí, me'ls miraré d'una altra forma.

Aquest mati, fent la segona passada al pis, m'he hagut de contindre per no acabar pintant alguna paret de blau i de grana. S'ha de dir, i ben fort: anit, al Santiago Bernabeu, es va fer justícia i va guanyar el millor; i ho va fer d'una forma que, una volta més, ens fa  sentir-nos orgullosos d'aquest equip.

I, parlant de justícia, potser demà, a València, començarà també a fer-se'n i qui sap si no acabaren veient, d'ací un parell de setmanes, com els patètics protagonistes d'alguns comportaments obertament immorals han de pagar també per fets il·legals. Poc viurà qui no ho veurà. Llàstima que, posats a demanar, no hi hagen perspectives immediates de poder jutjar també --amb jurat popular, per suposat-- als responsables d'avantposar l'avarícia i els interessos misserables dels 'mercats' als drets més bàsics dels ciutadans d'açò que anomenem Europa, i que cada vegada s'assembla menys a allò que alguns creiem que hauria de ser. O, fins i tot, als irresponsables que han dilapidat, a Durban, una nova oportunitat --i ja en són massa i els temps s'esgota-- de limitar, ni que fóra tímidament, la contribució humana a la seua pròpia autodestrucció. No són bons temps, ni per al planeta, ni per a Europa, ni per a la justícia; si més no, quan no hi ha el Barça pel mig...

Fill de gat, gatet

He rebut un correu electrònic bastant inquietant i que m'ha deixat un poc preocupat. Procedia d'un organisme que diu anomenar-se Kittens Without Borders (KWB) i el seu contingut, que traduisc directament de l'anglès, deia el següent:

"Benvolgut senyor, lamentem comunicar-li que en un dels nostres programes de seguiment rutinari de continguts hem comprovat que, a diferència de la immensa majoria de pàgines web arreu del món, el seu blog "La línia de Wallace" no disposa encara de cap fotografia de gats o de gatets. Si aquesta inacceptable situació no es corregeix a la màxima brevetat, ens veurem obligats a adoptar les mesures escaients. Tot esperant que subsane immediatament la deficiència detectada, quedem a la seua disposició. Atentament,

Charles Francis Harper, Departament de Seguiment, KWB"

Ja havia sentit parlar d'aquestes coses, però mai no hauria pensat que podriem passar-me a mi --i potser també a vosaltres, aneu alerta. Així que, en previsió de mals majors, he decidit atendre l'amable suggeriment i sumar-me, per aquesta vegada, al corrent majoritari. Se'n diu Mixi, i és la gata de les meus filles. Encara no té un any i, pel moment, s'ha limitat a demostrar gran habilitat en trobar llocs còmodes i dormir quan ho considera convenient, que és quasi sempre; és a dir: un gat com cal, ni més ni menys. I tot i que supose que, amb açò, els  de la KWB s'haurien de donar per satisfets (si més no, les meues filles ho estan), em curaré en salut i hi afegiré, a més, el que potser constitueix un dels documents més crus i punyents sobre la no sempre senzilla relació entre humans i felins (gràcies, clidice, per descobrir-me'l).

Ja ho deia el mestre Perich, que d'aquestes coses sabia molt: que potser hi ha gats policia?

PS: potser hui hauria estat convenient escriure sobre coses molt més serioses i que, encara que de vegades no ho semble, em tenen realment preocupat. Podriem haver dit de les terribles dades d'atur, o del degoteig continu de notícies econòmiques que anticipen un futur encara més inhòspit. O bé de la perversa i manipulada interpretació que, segons tots els indicis, ha fet Espanya d'allò què des d'ací s'ha vingut anomenant "corredor mediterrani" i que ara, en contra de tota lògica geogràfica o socioeconòmica, ha de passar per Madrid --paradigma de la mediterraneïtat-- i no per les comarques d'Alacant. O, fins i tot, d'un 9 d'octubre que, a tenor del moviment que s'hi detecta, passarà amb tota seguretat per ser un dels més ensopits de la nostra història recent. Però és el cas que, si parle d'economia, caldrà tornar a qüestionar el model en la seua totalitat i recordar que hi ha un decreixement que potser ens convé més del que ells voldrien. I hauria de dir que el tal corredor, més o menys mediterrani, no deixa de ser una obra faraònica que, presumiblement, consumirà una quantitat immensa de recursos públics i tindrà uns efectes ambientals difícils d'avaluar. I també, bé que ho sabem, que els mals que afecten al meu País van molt més enllà de quatre pocavergonyes amb els seus vestits regalats. Així que he decidit quedar-me hui amb la gateta, que ja tindrem temps en altre moment per parlar d'atur, d'expoli i de traïdors. Malauradament.

De roquers

Ja és ben cert que per a gustos, colors. Però convindreu que hi ha característiques i atributs que, en apareixer en la mesura i les proporcions oportunes, doten a qui les poseeix d'un atractiu innegable i pràcticament universal. Quan aquestes qualitats --no totes elles necessàriament tangibles-- es presenten, a més, juntes i harmònicament combinades, poden arribar a resultar simplement irresistibles. Potser és per això que, per a un botànic sensible, hi ha poques plantes que resulten més sexys que aquelles que reuneixen unes flors vistoses, un hàbitat roquer i una àrea geogràficament restringida. Entre els estudiosos i els aficionats, abunda qui s'ha deixat seduir apassionadament pels petrocoptis, els antirrhinum o les saxifragues. Però no són les úniques, perquè a les parets i cingleres de les serralades valencianes (i de la resta del país) sovintegen altres espècies que, en major o menor mesura, responen també a aquest estereotip. I, entre elles, hi ha una que tot just ha acabat d'alegrar els roquers cimers de Mariola, Benicadell o la Serrella amb la seua delicada floració: es tracta dels geranis (o caragols) de roca, que els biòlegs anomenen a hores d'ara Erodium saxatile però que durant molts anys ha estat coneguda també com a E. valentinum.

El caragol de roca és un parent molt pròxim dels populars rellotgets o agulles, que abunden en primavera en els nostres camps i marjades: els fruits inconfusibles, objecte de jocs infantils i als quals deuen el seu nom comú, en són un dels testimonis més evidents d'aquesta estreta relació. Però, a diferència d'aquells, E. saxatile és una planta perenne, amb les flors majors i que forma petites mates en medis rocallosos i muntanyers. Tot i que la seua àrea se centra en les muntanyes de l'Alcoià, el Comtat i les Marines, sembla trobar-se també en algunes localitats murcianes. En tot cas, l'espècie forma part d'un grup que arreplega altres formes relativament similars --i no sempre fàcilment distingibles des del punt de vista taxonòmic-- que prosperen en diferents serralades de la Península Ibèrica. Així, E. celtibericum (originalment descrit, com el mateix E. saxatile, per mossén Cavanilles) apareix en diverses muntanyes del Sistema Ibèric i té en Penyagolosa una de les seues principals localitats; E. cheilanthifolium és pròpia de les serralades Bètiques andaluses, mentre E. rupestre o E. crispum són endemismes restringits als Prepirineus i Montserrat, en el primer cas, i a l'Alt Empordà en el segon. E. glandulosum, finalment, s'estén pels Pirineus, la serralada Cantàbrica i el Sistema Ibèric. Diverses formes més o menys locals es troben encara subjectes a controvèrsia taxonòmica.

Fa un parell de setmanes, quan vaig fer aquestes fotos, les flors rosades dels caragols de roca esguitaven encara tots els racons de Montcabrer entre la indiferència general dels no pocs excursionistes que visitaven el cim; però no ha estat fins ara que he trobat una estoneta per parlar-ne. Perquè ja sabeu que a mi, parlar de plantes --fins i tot les que ni es beuen ni es fumen-- m'agrada, i em posa de bon humor. Però sobretot, perquè és evident que també jo sóc un d'aquells que ja fa anys que van sucumbir a l'encant subtil i tenaç de les plantes de roquer, encara que no a tothom li semblen igual de sexys. Serà que estic enamorat...

De pors, manies i fòbies

No em considere persona especialment propensa a les pors. Tinc les meues manies, com tothom (bé, potser tinc algunes manies més que tothom) però, com dic, no sóc conscient de patir cap aversió o fòbia realment remarcable. Paraula aquesta, per cert, què tot i la benedicció dels diccionaris crec que tendim a utilitzar de forma un poc abusiva: sent etimològicament (i clínicament) estrictes, només hauriem de parlar de fòbia per referència a un temor intens i desproporcionat, que és el que els passa als claustrofòbics amb els espais tancats, o als aracnofòbics amb les aranyes. La utilització --molt estesa-- del terme per a referir-se al rebuig o a l'odi extrem cap a algú o alguna cosa seria, per tant, impròpia: el que en realitat estariem dient quan parlem que algú és xenòfob, homòfob o catalanòfob (afecció que no em consta que estiga reconeguda per la Organització Mundial de la Salut, probablement perquè aquesta organització està en mans dels maleïts catalanistes) és que mostra una por intensa i irracional als estrangers, als homosexuals o als catalans, respectivament. Si el que mostren és odi o aversió extrema, que és el que de fet sol passar, el que serien --a més de profundament imbècils-- és xenomísics, homomísics o catalanomísics: el sufix misia deriva al seu torn del grec misos (μῖσος), que forma part per exemple de la molt més coneguda --però igualment estúpida-- misogínia o odi a les dones.

Però encara dins de l'àmbit de les pors patològiques, un altre ús probablement exagerat de fòbia deriva de l'evident facilitat per associar-la amb pràcticament qualsevol altre terme, preferentment d'arrel grega, per tal de generar paraules rotundes i d'apariència culta que descriurien tota classe d'afeccions i comportaments de pànic o rebuig. És cert que allò que desencadena algunes fòbies autèntiques i mèdicament reconegudes pot semblar certament singular --i fins i tot increïble-- per a qui no les pateix. Només cal que feu una ullada a qualsevol de les innombrables pàgines (com ara aquesta o aquesta, per exemple) que es dediquen a llistar-les, per comprovar com poden ser de singulars algunes d'elles. Però també abunden, en aquestes llistes, pressumptes malalties que no estan reconegudes com a tals pels professionals, però que no deixen de ser dignes de comentari. A banda dels aspectes específicament  mèdics de la qüestió --que m’imagine que no deuen ser cosa de broma si és que algú realment les pateix--, que et diagnostiquen consecotaleofòbia (por als bastonets xinesos), caliguinefòbia (por a les dones boniques), deipnofòbia (por als sopars), hexakosioihexekontahexafòbia (por al número 666) o, fins i tot, valonofòbia (por als belgues francòfons) deu ser una cosa curiosa. Per no parlar d'algunes malaties que, d'existir realment com a tals --evidentment, no tinc criteri per a discriminar què hi ha de cert en les llistes que abans he esmentat, i en moltes altres similars--,  haurien de ser considerades com autèntiques epidèmies en aquest país nostre, com ara la ponofobia (por a treballar en excés), l'epistemofòbia (por al coneixement) o la fronemofòbia (por a pensar).

Pensava tot açò perquè, sense arribar quasi mai a extrems clínics, és evident que qui més qui menys té les seues petites pors, animadversions o antipaties, i hi ha determinades coses de les que tendeix a fugir amb major o menor dignitat o urgència. Potser està lleig que ho diga, però a mi, això, em passa sobretot amb un animalot negre i volador que a més, i en aquestes dates, abunda especialment en el meu patí. A aquestes comarques solem dir-li brumerol, mentre que a altres llocs se l'anomena borinot negre o abella fustera; els entomòlegs li diuen Xylocopa violacea. I, des de que tinc memòria, aquests aparatosos cosins germans de les abelles m'han provocat una inquietud notable i relativament incontrolada, per bé que reconec que amb el temps (i un esforç gens menyspreable) he aconseguit mantindre-la dins de límits assumibles per a un biòleg decent. De fet, i racionalment parlant, em sembla un insecte realment interessant, amb un cicle de vida digne de conéixer i, fins i tot, bonic pels brillants reflexos blau metal·lic del seu cos. Però, a diferència del que em passa amb la resta dels himenòpters habituals en les nostres comarques --abelles, borinots llistats, fins i tot vespes, en principi molt més intimidatòries pels seus vistosos colors aposemàtics-- quan m'encare amb els foscos brumerols he de fer un esforç conscient per controlar les ganes de posar terra pel mig.

Realment, no sé perquè em passa açò amb uns bitxos que, pel demés, ni em provoquen fàstic ni tampoc són especialment agressius ni perillosos per als humans; pot ser que, en algun moment remot de la meua infància, patira alguna topada inoportuna que m'haja quedat gravada en el subconscient, però ningú de la meua família ho recorda i, per tant, no ho he pogut constatar mai de forma fefaent. Potser tinga alguna rellevància, també, que allò que més m'inquieta de les xilocopes siga probablement el seu brunzit greu i sorollós, molt més que la mateixa vista dels animals (els quals, en un esforç heròic d'autocontrol, he arribat fins i tot a capturar i a agafar amb la mà). Fins i tot ara, que la florida de les wistèries al pati es veu animada amb la visita de desenes de brumerols, procure imposar-me la teràpia de seure a sota, tan tranquil·lament com puc, a gaudir de la vista espectacular dels penjolls de flors i de tota la brunzent vida alada que s'alimenta amb fruició del seu nèctar. Ara bé, ho reconec: açò de tindre una càmera amb zoom no deixa de ser una cosa realment útil, sobretot quan tens tendències brumerolofòbiques. O, per no caure en la mateixa trampa: quan els tens als brumerols una mica de mania... i ja se sap que, les manies, no les curen els metges.

Biofília

S'ha fet esperar un poc més que altres anys, però quan ha arribat ho ha fet amb força i, a poc a poc, els senyals de la primavera van imposant-se definitivament per muntanyes, camps i jardins. També al raconet que a casa anomenem pati --uns quants metres quadrats al darrere, el Montcabrer de fons, suficients per encabir quatre arbres i una hamaca-- es nota, i molt. Han minvat ja, fins quasi desaparèixer, les violes semi-salvatges que animen les últimes setmanes de l’hivern. Lledoner, glicínies i algun altra caducifòlia mostren encara les seues branques nues, en les que a penes comencen a apuntar-se les primeres gemmes. Però lliris blaus, narcisos, safrans i d'altres herbes de bulb han esclatat amb entusiasme en una floració general i generosa. Amb elles, s’han fet també més visibles vespes, abelles, papallones de la col i d’altres bitxets matiners, presidits pel brunzit inquietant dels borinots negres, que allí diem brumerols. Encara no he vist entre les flors cap dels altres borinots (els vellosos i llistats Bombus, senyaladors fiables del final definitiu dels freds) que també semblen anar un punt retardats.

A falta que les oronetes es decidisquen a començar una cria que ve quasi tres setmanes desfasada respecte a l’any passat, he comptat tres ous al niu de les merles (disculpeu la qualitat de la foto; està feta braç en alt sense mirar) i una parella de verderols canta, des de fa uns dies, al cormull del xiprer. És molt probable que s'hagen incorporat, també, a la petita comunitat d'ocells que crien, han criat o es deixen veure en aquest racó, i de la qual, amb merles i oronetes, formen part teuladins, estornells, capellanes, coloms i tórtores domèstiques, papamosques grisos, cagamànecs, busqueretes de casquet, caderneres, passerells i gafarrons. Xapi, el rateret nascut a València i trasplantat a la muntanya, ja no està aquesta primavera per gaudir dels primers raigs de sol i lladrar indignat a les oronetes, que se’l miraven amb curiosa i distant condescendència. Pel moment, doncs, la fauna estrictament domèstica ha quedat limitada a un hàmster i un periquito, sense comptar evidentment a qui vos conta açò.




Perquè, a qui vos conta açò, ja es veu que la proximitat d’altres sers vius no humans (plantes o animals, domèstics o no) li resulta agradable, plaent i relaxant. Potser el meu cas siga un poc extremat (ja parlarem un altre dia de Gerald Durrell), però no es tracta de cap cosa excepcional: la major part de les persones, sobretot les procedents d’entorns urbanitzats, experimenten aquestes sensacions positives en presència de plantes i animals, a les que per això procuren fer un espai als seus habitatges, o cap als què es desplacen, de vegades de forma marcadament gregària, quan l’ocasió ho permet. Un sentiment que el biòleg Edward Osborne Wilson, des del meu punt de vista un dels més brillants i influents científics vius, anomena biofília. La biofília de Wilson recull un concepte apuntat –amb altres matissos--per Erich Fromm, però en essència es defineix com la necessitat humana d'interactuar amb un nombre determinat d’altres espècies vives, per al propi benestar i salut mental. Una necessitat que deu tindre, segons aquest autor, unes profundes arrels en la nostra història evolutiva, si es té en compte la universalitat de determinats trets que la caracteritzen. Podeu trobar una detallada formulació al llibre homònim, de 1984 (en castellà, "Biofilia", Fondo de Cultura Económica, 1989)

El concepte de biofília no és, ni de bon tros, l’única aportació remarcable de Wilson, qui com dic ocupa un lloc destacat en el meu panteó particular de pensadors indispensables. A finals dels anys 60, i en col•laboració amb el prematurament desaparegut Robert MacArthur, va formular la Teoria de Biogeografia d’Illes, una brillant aproximació a la relació entre superfície dels hàbitats insulars, distància al continent i nombre d’espècies que poden albergar, que ha tingut aplicacions fecundes en camps com el disseny d’àrees protegides o la conservació d’espècies amenaçades. El llibre de MacArthur i Wilson (“The Theory of Island Biogeography”, 1967) és a hores d’ara un autèntic clàssic de la literatura ecològica, i per algun lloc dec guardar una edició en català que va fer l’Editorial Moll l’any 1983, la procedència balear de la qual em va semblar, per raons òbvies, d’allò més escaient. Uns anys després vaig retrobar Wilson en una altra de les seues obres clàssiques: “Sociobiology: The New Synthesis”, 1975 (en castellà, "Sociobiología", Omega, 1980). Es tracta d’un llibre fascinant dedicat essencialment als insectes socials (l’especialitat de Wilson és la mirmecologia o estudi de les formigues, sobre l’ecologia i evolució de les quals ha fet aportacions cabdals) i a altres societats animals, i que va assolir una notòria repercusió no solament per ser considerat com a tret fundacional d’aquesta branca de la biologia evolutiva. També per l’atreviment de l’autor, que en un dels últims capítols de l’obra gosa de fer algunes consideracions al voltant del comportament i la societat humanes i el seu significat evolutiu. Aquesta proposta, discutible en alguna de les seues afirmacions, va ser completada en altres obres posteriors (sobre tot, “On Human Nature”, 1979; en castellá, “Sobre la naturaleza humana”, Fondo de Cultura Económica, 1983) i li ha valgut crítiques acarnissades des de determinats sectors científics, filosòfics i ideològics liderats pel paleontòleg Stephen Jay Gould i el genetista Richard Lewontin. Segons els seus detractors, el determinisme biològic extrem que atribueixen a la sociobiologia pot ser invocat per a justificar l’egoisme humà, el racisme o les posicions polítiques autoritàries. La controvèrsia encara es manté viva en molts aspectes, pel que almenys caldrà reconéixer l’aportació de les idees de Wilson a un debat sobre la humanitat i les seues societats que, fal·làcies a banda, només hauria de servir per conéixer-nos un poc millor.

Una altra aportació de Wilson a la història recent de la biologia --si es vol més anecdòtica que les anteriors, però no per això menys important-- és la popularització del terme “biodiversitat”, un concepte ben conegut des de fa temps pels biòlegs i ecòlegs, però que amb el seu sentit actual va començar a ser emprat per Wilson en una série de treballs i articles publicats des de mitjan dels anys 80, i en els que alertava de l’alarmant pèrdua d’espècies que està patint el planeta i que pot tindre repercussions irreversibles per a la nostra. “The diversity of Life” (“La Diversidad de la Vida”, Crítica 1994); el ja esmentat “Biophilia”, o els nombrosos llibres i articles divulgatius que, en els últims trenta anys, ha publicat sobre aquestes qüestions, han convertit Wilson en un dels majors activistes científics a favor de la conservació de les espècies a tots els seus nivells. Una conservació que, per aquest autor, representa una autèntica prioritat d’abast mundial, que ha de transcendir creences i ideologies i que exigeix, per això, de ferramentes (científiques, polítiques, socials i ètiques) realment eficaces. Com diu en un dels últims capítols de “La Diversidad de la Vida”, de lectura tan amena com recomanable, "Els avanços humans estan determinats no sols per la raó sinó també per les emocions peculiars de la nostra espècie, complementades i temperades per la raó. Allò que ens fa persones i no computadores és l'emoció. No tenim massa idea de la nostra vertadera naturalesa, del que ha de ser humà i per tant de cap a on els nostres descendents voldran algun dia que haguéssem dirigit la Nau Espacial Terra. Els nostres problemes, com Vercors va dir en "You Shall Know Them", sorgeixen del fet que no sabem què som i no ens posem d'acord en què voldriem ser. La causa primera d'aquest fracàs intel·lectual és la ignorància dels nostres origens. No vam aplegar a aquest planeta com a extraterrestres. La humanitat és part de la natura, una espècie que va evolucionar entre altres espècies. Com més estretament ens identifiquem amb la resta de la vida, més ràpidament podrem descobrir les fonts de la sensibilitat humana i adquirir el coneixement sobre el què poder construir una ètica perdurable, un sentit de direcció preferent".

Com els passa a milions de persones, les flors al meu patí i els ocells que el sobrevolen em fan sentir bé, i no m'importa fer segons quines coses per intentar que, l'any que ve, hi seguisquen o hi tornen. Probablement és així perquè la biofília està escrita en els meus gens, en els gens de tothom. O potser és que en tindre altres necessitats bàsiques cobertes, puc permetre'm el luxe de gaudir amb aquest sentiment. Però tampoc això és rellevant, o almenys no ho és tant com reconéixer en aquesta sensibilitat, "complementada i temperada per la raó", una base sòlida sobre la que construir –atenció, amics i amigues ensenyants— una acció decidida i necessària a favor del planeta i totes les espècies que l’habiten. Necessària i egoista.




Un dels últims projectes impulsats per Edward O. Wilson és la “Encyclopedia of Life” (EOL), una eina col·laborativa que tracta de documentar i sistematitzar tota la informació disponible sobre les prop de dos milions d’espècies conegudes, en un projecte científic liderat per diverses institucions (entre elles, la Universitat de Harvard, Missouri Botanical Garden, Smithsonian Institution, els Museus d’Història Natural de Nova York o Londres, o els Royal Botanic Gardens de Kew). Com diuen els promotors, en completar-se la Enciclopèdia (aspiren a cobrir un milió d'espècies en cinc anys) "servirà com una eina sobre la biodiversitat global, i proporcionarà als científics, polítics, estudiants i ciutadans la informació que necessiten per a descobrir i protegir el planeta i promoure el coneixement i la conservació”. Tan de bo els vaja molt bé, pel bé de tots.