A banda i banda

"Hemos dicho que el valle de Agres se termina en los cerros de Bocayrént; más sin embargo puede considerarse como continuación del de Biár, unidos ambos por el canal ó marjales de Bocayrént que se extienden una legua desde esta villa hasta el collado de San Antonio. (...) Caminando desde el collado á la ermita se ve una humilde loma con dirección de norte á sur, que divide el curso de las aguas de tal modo, que puesto en ella y sin mudar los pies puede uno verter un jarro de agua ó hácia el Xucar por el oriente, ó hácia Elche por el rumbo opuesto. Porque desde aquel punto empiezan á correr las aguas unas hácia el barranco de la Fos y pantano de Ontiniént continuando por el rio Albayda hasta entrar en el Xúcar; y otras hácia Bíar en busca del rio de Vinalapó, que sigue por Villena, Saix, Elda, Novelda y Elche". 

Antoni Josep Cavanilles, "Observaciones"

Situada en una zona plana i intensament modificada per l'activitat humana, la partió entre les conques del Xúquer i el Vinalopó a la què fa referència Cavanilles no és una d'aquelles divisòries evidents en les quals els vessants divergeixen visiblement cap a una i altra banda. Però el prevere coneixia bé aquella zona de la qual formen part les terres del mas de la Linda, propietat del seu amic Josep Joaquim Castelló --il·lustrat bocairentí autor d'un extraordinari manuscrit titulat "Descripción general del Reyno de Valencia e introducción a la particular del mismo"-- i en el qual es va allotjar en diverses ocasions. De fet, va ser en una d'aquestes estades, l’estiu de 1792, quan Cavanilles va herboritzar a l'immediat Cabeço de Sant Antoni (la "humilde loma" a la que es referia a les "Observaciones") el material que li va servir de base per a descriure dues noves espècies de rabet de gat (Sideritis chamaedryfolia i S. leucantha) procedents d'aquesta mateixa zona, per bé que l’eminent botànic lleidatà Pius Font i Quer, que s’hi va desplaçar el 1919 per a buscar-les, no les va poder trobar. Vaig recordar totes aquestes coses en passar per Sant Antoni --collado, ermita i cabeço-- aquest darrer dissabte, com a part d'una preciós recorregut amb origen i final al mateix Bocairent, que ja sabeu que és terra que m'estime especialment, i caminant per banda i banda de la seua vall: d'anada, per la Senda de les Haques cap l'obac de Mariola fins el Morro del Porc i la Font del Roglar, i de tornada pels turons i barrancs del Posolo, la Replana i la Frontera. Bones vistes es mire cap on es mire (incloent-hi, en un moment donat, la inconfusible silueta del Penyagolosa alçant-se en la distància sobre el poble), i molts elements d’interès al llarg del camí: paisatges i natura, per suposat, però també rastres, històries, fets i succeïts --des de les coves-graner andalusines fins a les batalles de les guerres carlines-- de tots aquells que al llarg dels segles han ocupat aquestes contrades, de les què ja sabeu que m’agrada tot. O quasi.

Opcions

De Bocairent m'agrada tot. Bé, potser l'herbero, irreprotxable pel demés quant als preceptius  ingredients vegetals, els queda un poc massa dolç per a les meues preferències. Però aquest detall, d'abast limitat però que m'ha semblat oportú ressenyar perquè és de gustos personals d'allò de que parlem, queda de sobres compensat per tots els mèrits, valors i belleses que es concentren en el poble i els seus entorns més immediats. La mateixa vila, sense anar més lluny, tenaçment arraïmada en el turó que en temps coronava un castell i que ara culmina el campanar, i que en aparença i segons des d'on es mire poc ha canviat des dels temps en què Mossèn Cavanilles va voler deixar plasmada, en lletra i en estampa, la seua "hermosa vista". O els nombrosos i remarcables testimonis de la seua llarga història --d'arrels com a mínim romanes si hom até a l'origen més que probablement llatí del seu topònim-- entre els quals, i per mèrits propis, és imprescindible fer esment de les cèlebres Covetes dels Moros, un dels diversos exemples de les construccions excavades en roca que sovintegen en el terme, les quals en el seu dia van voler atribuir-se a vagues utilitats monàstiques però que a hores d'ara s'interpreten com a graners col·lectius d'origen berber, explicació que pot semblar prosaica però que trobe, potser precisament per això, no solament sòlida sinó també singularment evocadora.

Mariolenc com el que més, i potser encara més, la serra mostra a Bocairent, punt de partida idoni per a recórrer-la, una de les seues cares més conegudes i característiques, molt menys feréstega i accidentada que altres de fama merescuda, però excepcionalment rica, encara i malgrat tot, en verds i en aigües, pròdiga en fites remarcables --ja siguen humanes, naturals o les dues coses-- i travessada per sendes antigues i de bona petjada, d'aquelles que es fan estimar pels qui estimen caminar. Per això gosaria dir, amb totes les prevencions que corresponguen, que la major part de la gent que s'hi acosta a Bocairent en busca de paisatges muntanyencs, ho fa pensant quasi sempre en Mariola, i no seré jo qui diga que no els falten bones raons per a que siga així. Però és el cas que, de Bocairent estant i si de caminar es tracta, Mariola és només una de les opcions, i segons per a quines coses --parlem, no ho oblidem, de mèrits subjectius i de gustos personals, i qualsevol intent de generalitzar-los és sempre arriscat i un punt petulant-- no ha de ser necessàriament la millor. Posem que, ja siga per qualsevol mena de predisposició general o bé perquè el dia, l'estació o els ànims vos ho reclamen, vos estimeu més mineral que vegetal, barrancs que cims o molíns que masos. Doncs bé, també Bocairent vos en dóna l'opció, i no és gens rebutjable: al nord del poble, formant part d'una extensa alineació muntanyenca de nom mutable i altituds modestes, la qual s'estén pràcticament sense solució de continuïtat des de Benicadell fins a Villena, s'alcen un seguit de tossals i moles, profundament excavats per barrancs i aigüeres, que en conjunt configuren un agrest paisatge la fragositat del qual es veu accentuada per la petjada dels focs, l'últim d'ells --el setembre de 2010-- encara dolorosament present pertot arreu.

Ja sabeu que, per decisió conscient i vull creure que justificada, no és aquest el lloc més adient per cercar referències concretes sobre sendes i caminades, que ja hi ha qui fa això i ho fa molt millor, per traça i per tracks. Però si heu arribat fins ací, trobe just fer-vos-en almenys cinc cèntims del que a mi m'agrada, que podria ser: eixiu de la vila pel pont de Darrere, seguint el preciós Camí Vell d'Ontinyent, fins que poc després de l'ermita de Sant Antoni Abad, el deixareu per agafar una senda, part del PRV 122, que davalla, sovint excavada directament en la roca, el Barranc de la Fos. Seguireu el congost del barranc, esguitat d'antics molins, fins que sense pèrdua possible arribareu fins a la font del Barranc dels Tarongers i des d'ella, rebutjant --o no-- allargar-se fins a l'immediat i concorregut Pou Clar d'Ontinyent, haureu de remuntar, per la coneguda i ben traçada Senda dels Enginyers, el barranc de la Penya Roja fins al Pla del Quincaller, on una àmplia pista que discorre per l'alt de la serra vos durà, entre paisatges oberts, fins a l'enlairada i encisadora ermita del Sant Crist, a tocar ja del poble i del punt de partida.

Després de bastant temps sense acostar-m'hi, fa un parell de setmanes vaig tornar a fer aquest camí amb una colla d'amics del grup de muntanya que, deu anys després i malgrat tot, seguim mantenint (relativament) actiu a la faena; tot i que a poc a poc va adquirint la fama que des del meu punt de vista mereix, molts d'ells no havien estat mai al poble, i cap no havia caminat mai per aquestes sendes. Quant a mi, a més de constatar que hi ha voltes que l'estiuet de Sant Miquel mereix el seu nom a bastament, la caminada em va servir per refermar-me en la meua opinió sobre Bocairent, els seus mèrits, valors i belleses; opinió que, tot s'ha de dir, no és compartida pels meus acompanyants: a ells, sí que els va agradar l'herbero.

Va caure setembre com un codony madur, i va caient octubre com, no sé, com una magrana madura? Siga com siga: les setmanes passen rapidíssimes, els tràfecs a la feina, d'ençà que vaig tornar a la feina, semblen haver-se multiplicat --potser és només cansament acumulat, però també pot ser que siga allò que pertoca a aquestes altures de l'any i la legislatura-- i els ànims, tot s'ha de dir, no sempre acompanyen, perquè per cada problema que es resol n'apareixen tres pendents de resoldre, i un voldria estar acabant coses quan té la sensació que a penes ha tingut temps de començar-les. Però potser el pitjor és constatar com, malgrat ser plenament conscient de la futilitat d'aquestes preocupacions --massa senyals, malauradament, segueixen demostrant-ho-- seguim caient una volta i una altra en el mateix parany i descuidant allò realment important... La teoria està clara, doncs; seguirem provant de dur-la a la pràctica: dels codonys farem codonyat; de les magranes... doncs el que siga. Bon cap de setmana!

Una pedra més

Poseu que hi ha una finca –privada— situada a tocar del parc natural de la serra Mariola, en el límit entre el bosc i les terres cultivades. La neu i el vent han afectat la vegetació, molt densa i poc madura, de pins relativament joves i brolles i matollars nascuts sobre els bancals abandonats. La zona ha esdevingut, per això, un punt especialment delicat, perquè a l’acumulació incontrolada de ramulla s’hi afegeix la proximitat a zones agrícoles, la facilitat d'accés i la seua situació a la part baixa de la gran massa forestal que sobreviu encara a les ombries de la muntanya. Poseu que un grup de voluntaris es plantegen la necessitat de fer-hi alguna actuació que, si més no, contribuisca a millorar aquesta situació i a disminuir el risc que, en temporades menys propícies, el foc s’inicie o s’estenga amb major rapidesa per aquest punt. I poseu, finalment, que uns i altres –propietaris i voluntaris— s'hi posen d'acord i mobilitzen no solament a altres grups per tal que facen una mà en aquesta acció, sinó també a les administracions (local i autonòmica) perquè posen els seus mitjans i col·laboren en la intervenció. Poseu-ho tot junt, i tindreu un exemple bastant ajustat del què és, i representa, la custòdia del territori, de la què ja he parlat en diverses ocasions en aquest blog.

Dissabte passat vam estar fent custòdia del territori a Bocairent. La jornada la van organitzar Avinença –com a xarxa valenciana d’associacions i entitats de custòdia— i els amics i amigues de Mariola Verda, que són una d’aquestes entitats preocupades per la conservació del patrimoni natural valencià. Hi van col·laborar la Creu Roja de Banyeres, l’Ajuntament de Bocairent i la pròpia Conselleria de Medi Ambient. I, evidentment, la propietat de la finca sobre la què es va actuar. Un centenar de persones –moltes d’elles, membres d’altres associacions que formen part de la xarxa i que, com els voluntaris de Friends of Avinença, s’hi van voler sumar a la iniciativa— vam estar ajudant a eliminar el brancam acumulat en aquesta zona, junt al Mas de Terrers i als peus de la Serra Mariola, en la que les espècies típiques de la màquia i el bosc mediterrani comencen poc a poc a fer-se presents. Per la vesprada, una visita guiada al casc antic de Bocairent i a les Covetes del Moros per a tots els participants, va completar una jornada magnífica.

I, al remat, per què? És cert que, des del punt de vista pràctic, una acció com aquesta, limitada a un lloc i un moment molt concret, no passa de ser un simple granet d’arena. Calen molts més recursos per tal de poder dissenyar i executar actuacions racionals (i cal insistir en això: dissortadament, amb això de les neteges, segueixen fent-se massa barbaritats a les nostres serres) que reduisquen el risc d’incendis en àrees crítiques, amb criteris ecològics i sense posar en perill la conservació del sòl i de les espècies de flora i fauna que hi viuen. Però la possibitat que la pròpia societat civil –entitats i propietaris— s’organitze per a actuar, i que les administracions públiques hi presten el seu suport actiu i la seua col·laboració, representa una via d’actuació que no hauriem de rebutjar: a molts altres països del món ho saben, i han fet de la custòdia del territori una eina imprescindible per a la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic, i per a la implicació social en aquesta conservació. La nostra capacitat, com a ciutadans i ciutadanes, és molt major de la que sovint assumim, i la custòdia del territori una de les vies de què disposem per tal d’exercir una responsabilitat directa i compartida en la preservació d’un patrimoni comú. I és tanta la faena que queda per fer, tan gran la paret que volem bastir, que tota pedra hauria de ser, ara i sempre, benvinguda...