Encara m'han quedat per fer alguns recorreguts que ja completaré, si tot va bé, en passar l'estiu o quan refresque una miqueta. Però en pujar l'altre dia amb la meua filla a la Mallada del Llop --i al Morro dels Regalls, que ens venia de pas de tornada ja cap a Famorca-- no solament vaig completar la ronda d’actualització que vaig començar fa unes setmanes pels principals cims de la Serrella; d’alguna forma, també vaig tindre la sensació d’estar donant una etapa per tancada, perquè la Mallada va ser el lloc que vaig escollir per tornar a la muntanya quan vaig començar de nou a caminar-la després de la meua operació. Ha passat quasi un any des de llavors, i han passat --com se sol dir-- moltes coses; però allò més rellevant, sense cap dubte, és que pel que fa a la salut tot sembla progressar com ha de fer-ho: els resultats de les proves periòdiques van sent favorables, a penes em queda ja cap seqüela de la cirurgia, i jo --que a més a més fa ja quasi un any que tampoc fume-- em trobe en general francament bé. Així que, conscient de que encara queda per davant camí per fer però atenent també a tot el trajecte ja recorregut i, sobretot, al caràcter inevitablement discrecional d’allò que solem anomenar canvis de cicle, no veig cap inconvenient en donar aquest llindar per traspassat. I fins arribar al següent, que no sé molt bé encara quin o quan serà, seguir aprofitant el temps tot el que es puga.
dilluns, 8 de juliol del 2024
Passar d'etapa
Encara m'han quedat per fer alguns recorreguts que ja completaré, si tot va bé, en passar l'estiu o quan refresque una miqueta. Però en pujar l'altre dia amb la meua filla a la Mallada del Llop --i al Morro dels Regalls, que ens venia de pas de tornada ja cap a Famorca-- no solament vaig completar la ronda d’actualització que vaig començar fa unes setmanes pels principals cims de la Serrella; d’alguna forma, també vaig tindre la sensació d’estar donant una etapa per tancada, perquè la Mallada va ser el lloc que vaig escollir per tornar a la muntanya quan vaig començar de nou a caminar-la després de la meua operació. Ha passat quasi un any des de llavors, i han passat --com se sol dir-- moltes coses; però allò més rellevant, sense cap dubte, és que pel que fa a la salut tot sembla progressar com ha de fer-ho: els resultats de les proves periòdiques van sent favorables, a penes em queda ja cap seqüela de la cirurgia, i jo --que a més a més fa ja quasi un any que tampoc fume-- em trobe en general francament bé. Així que, conscient de que encara queda per davant camí per fer però atenent també a tot el trajecte ja recorregut i, sobretot, al caràcter inevitablement discrecional d’allò que solem anomenar canvis de cicle, no veig cap inconvenient en donar aquest llindar per traspassat. I fins arribar al següent, que no sé molt bé encara quin o quan serà, seguir aprofitant el temps tot el que es puga.
diumenge, 6 d’agost del 2023
Anar tornant
La setmana passada, quasi dos mesos després de l'operació, em van donar l'alta i vaig tornar a la faena. Encara he d'anar amb compte i procure tindre-ho ben present, però la veritat és que m'hi trobe francament bé, el ritme de l'agost sempre fa més fàcil la tornada, i a més a més espere marxar de nou, aquesta vegada de vacances, d’ací uns pocs dies. A caminar havia començat ja algunes setmanes abans --des del mateix moment en què els metges i les circumstàncies m'ho permeteren-- amb passejades pel pla i sense allunyar-me molt de casa, però no ha estat fins aquest mateix cap de setmana que he decidit finalment fer un pas més i encarar-me a la muntanya. He triat, sense haver de pensar-hi molt, la meua estimada Serrella, i he de dir que no ha anat tampoc gens malament, que la Mallada del Llop lluïa com sempre esplendorosa, i que poques voltes me n'he alegrat tant per poder tornar a trepitjar-la... És evident que encara em queda camí per davant, i no poques incerteses mire cap on mire; però quasi dos mesos després, sembla un bon moment per veure d'anar tornant. O per començar a fer-ho, almenys.
dilluns, 28 de novembre del 2022
Etiquetes
Ho he d'acceptar: pel que es veu, això d'etiquetar les entrades del blog no se'm dona massa bé. Jo li pose voluntat, i de fet podeu comprovar que la llista que acompanya aquestes planes ha arribat a assolir, a aquestes alçades, una extensió considerable. Però després m'hi pose a veure què és el que havia escrit fins ara de Famorca, i comprove, no sense sorpresa, que no hi he deixat cap referència: ni per ser el lloc des d'on solen començar les meues caminades per l'Alfaro i la Serrella (aquestes si, ben representades al recull), ni pel seu topònim, tan evocador com intrigant, al qual Coromines, que tempteja amb un origen amazic, dedica --conjuntament amb el veí Fageca-- una extensa reflexió. Però tampoc pels nombrosos jaciments arqueològics que alberga el terme i la seua rodalia, les vicissituds dels colons mallorquins que vingueren a poblar-la després de l'expulsió dels moriscos, ni tan sols per les inoblidables estones passades recorrent els carrerons del poble després de dinar a l'entranyable i desapareguda Casa Pura. Així és que, aprofitant que no fa molt vam estar fent una preciosa caminada per terres famorquines, i tot i que han passat ja unes setmanes des de llavors, he pensat que era un bon moment per afegir a la llista una etiqueta que ja fa molt de temps que hauria d'haver-ne format part; segur que no haurà de passar molt de temps abans que torne a utilitzar-la.
Tret de la vista del poble, que és de l'any passat però que m'ha semblat que convenia, totes les altres imatges --incloent-hi la de l'heura de fulles curiosament lineals i la de l'acolorida larva de borinot de les letereses-- van ser fetes al llarg del recorregut al qual em referia més amunt, i que a més del singular paratge del Pla de la Cova i els seus extraordinaris corrals --amb pintures rupestres descobertes no fa massa-- ens va dur, després d'un preciós trajecte a peus de la Serrella, fins al rellevant jaciment de la Cova de Santa Maira, dins ja del terme veí de Castell de Castells, que veig per cert que almenys si que tenia ja una etiqueta però que em sembla molt poc per al que mereixeria. No, definitivament, no se'm dona bé...