Blanc sobre negre

No pot dir-se que haja estat, ni de bon tros, una gran nevada. Però ja va bé perquè feia ja bastant temps que no la veiem per ací, i després de les lleus enfarinades dels dies anteriors a les obagues de l'Aitana o la Serrella, la neu que va caure diumenge a les terres altes del Comtat i les Marines ha donat, almenys, per a eixir a xafar-la una miqueta. I a més cal dir que aquesta volta ha caigut molt ben caiguda, perquè molts dels llocs on ho va fer són els mateixos que van cremar fa uns mesos en un dolorós i devastador incendi. Especialment benvinguda, doncs, aquesta neu que ha cobert de blanc el negre per uns dies, i que segur que ajudarà a fer un poc més curt el camí de tornada cap al verd. 

Tretze

Han estat, com probablement heu vist, unes setmanes de parèntesi. I tampoc aquesta volta, com sol ser habitual, sabria dir molt bé per quina causa; alguna cosa haurà tingut a veure un innegable augment de tràfecs al treball, o també que darrerament (i en especial, a partir del poc temps lliure del qual vaig poder disposar en un Nadal que ara sembla ja remot) m'he tornat a lliurar a les meues inclinacions col·leccionistes, que feia temps que les tenia bastant abandonades. El cas és que, tot i que amb uns dies de retard, he reparat que fa no res (el dia 24) es van complir tretze anys d'ençà que la línia va començar el seu camí, i m'ha semblat que era un bon moment per tornar a posar les mans sobre el teclat, per deixar-ne constància de la fita i per donar-vos les gràcies, de tot cor i una volta més, per haver estat ací tot aquest temps. I bé, potser el número no és el més bonic; però sense passar per ell, no hi ha forma coneguda d'arribar fins el catorze...

D'escriure, i no solament al blog, he escrit més aviat poquet aquestes últimes setmanes. Però de caminar, tot el que he pogut, encara que no tot el que m'haguera agradat. Les imatges són d'ahir a l'Aitana, amb les restes --migrades-- de la recent enfarinada; espere que hui se n'haja afegit una mica més... Ja vos contaré, si això. 

Silenci

El primer impuls, després de la nevada d'ahir (no pot dir-se que imprevista, però si un poc sorprenent per les cotes tan baixes a les que finalment hi va arribar la neu) era pujar a algun dels cims emblanquinats de les serres de la rodalia, i amb aquesta intenció he eixit de casa aquest matí. A mig camí de la Serrella, però, m'ho he repensat, un poc intimidat davant la perspectiva, en dia festiu, de trobar-me amb la gentada habitual que s'hi sol aplegar a la muntanya en aquestes ocasions. No puc dir que no em sàpiga un poc greu, perquè vista des de baix la cosa prometia i segur que amb gent i tot hauria pagat la pena. Però a canvi, caminant en solitari per les sendes conegudes d'Alfaro i Malafí, he pogut gaudir d'un regal esplèndid i inesperat: el silenci. I m'ha sorprès tant trobar-me'l de sobte, quan he parat un moment de caminar, que fins i tot m'ha commogut. Ni una veu, ni un crit, ni la remor llunyana d'un motor; només el refilar dels ocells en el barranc, algun corb grallant de tant en tant en tant, i les esquelles d'un ramat invisible pasturant Alfaro amunt... Un silenci natural, rotund, vivificant, com feia temps que no l'experimentava en aquestes muntanyes, i que fins i tot m'ha permès adonar-me'n, pel sorollet quasi imperceptible d'una pedra rodolant, que jo mateix era observat, a més d'observador. Després, ja de tornada, no he pogut deixar de pensar en com ens hem acostumat, penosament, a viure sense ell; tant, que al principi m'ha costat un poc reconèixer-lo, i que poder gaudir-ne per unes hores m'ha semblat una raresa, un autèntic privilegi que --malauradament-- no sé quan es podrà tornar a repetir. Nevar, si fa no fa, neva tots els hiverns...

Any de neu

Francament, no puc dir que li tinga jo molta fe al proverbi en si, perquè sense anar més lluny el gener de l'any passat Gloria ens va deixar, a més d'aigua a manta, un bon tallonet a la serra, i ja veieu després com van anar les coses. Però tal i com està l'assumpte, tampoc no es perd res per donar-li al refranyer una altra oportunitat. Així que, ben entès que un any de Déu vindria a ser, bàsicament, un bon any, tan de bo que les neus que ens està duent la tal Filomena complisquen, enguany si, amb allò que s'espera d'elles paremiològicament parlant. I entre això, les vacunes, un poc de sort i molt de trellat, a veure si el dos mil vint-i-u es guanya finalment el qualificatiu, que falta ens fa.

Lliure ja --pel moment, i toque ferro-- de contactes amb el virus, i superat per tant el confinament domiciliari nadalenc, no he volgut deixar passar l'últim dia de vacances per anticipar-me a la previsible allau de gent que omplirà les muntanyes el cap de setmana i m'he allargat a Mariola a fer una ullada. Molta boira i poca neu fins els vuit-cents metres, però a l'altura de l'evocador Racó Llobet, que passa per poc dels mil, dos pams llargs acumulats i una nevada encara intensa que m'ha dissuadit de seguir pujant. Ja pujaré més dissabte, o diumenge, si trobe algun lloc tranquil; i millor si ja no neva, que enfocar amb les mans gelades i el torb en les ulleres no se'm dona gens bé...