Familiaritats

Soc, sobretot, animal de bosc, de roca i de muntanya, i fins i tot quan m’hi aprope a la mar em sent atret especialment per les costes esquerpes de penya-segats, esculls i cales. Però tampoc no rebutge, si és el cas, l’enganyosa placidesa dels litorals baixos de dunes i arenals ni l’exuberància extraordinària i un poc aclaparadora de les marjals i els aiguamolls, i de fet aquesta va ser, aquesta volta, l’opció que finalment vam escollir: els paisatges vagament familiars (tinc l’Albufera ben a prop i molt present) però sempre sorprenents del Delta de l'Ebre, al què feia molt de temps que no m’hi acostava, per a un cap de setmana de trobada, familiar també, d'aquelles que solem fer des de fa temps per donar la benvinguda a la tardor però més àmplia enguany per concurrència. Bona companyia, doncs, per gaudir de les vistes i la llum, dels ocells, dels camins i de l’arròs --al camp i al plat-- en un espai que el riu i el mar fan i desfan (“Parlo del llarg silenci on es fonien / l’aigua dolça del riu, la mar amarga”) i que mereix, per molts motius, el qualificatiu d’excepcional. Però també per constatar que deu ser cert això de que hom no oblida mai com anar en bicicleta; que la vista de la mar, ni que siga només per una estona, ajuda a descansar, com escrivia Thomas Mann, dels laberints interiors i el seu absurd embull. I que la familiaritat, amb els indrets com amb les persones, no hauria de ser motiu per descuidar-les, sinó justament tot el contrari.

Terra d'aigua

"La sensación que produce el confuso paisaje en el que se alternan las superficies acuáticas con las de lodos y tierra más o menos firme --a veces se trata de barros movedizos--, es la de un mundo inconcluso (lo es: la naturaleza prosigue lenta el proceso de colmatación, el barro forma parte de la laguna al tiempo que la engulle: es, a la vez, nacimiento y agonía), tramposa foto fija del instante en que Dios empezó a separar las aguas de la tierra, geografía sin definir, que sigue haciéndose, detenida en la mañana del tercer dia de la creación, si hacerse fuera algo distinto que destruirse: el mismo mecanismo que hizo nacer el pantano le procura su desaparición. Lo que lo engendra lo condena a borrarse."

Rafael Chirbes, "En la orilla"

Vam parlar --és inevitable quan passeges la Marjal amb algú que la coneix bé i se l'estima-- de tot el que s'ha fet malament, del que podria haver-se fet millor, i de tot el que queda encara per fer; del que podria haver estat, del que és encara, malgrat tot, i del que voldríem que fóra. I parlàrem, també, de Chirbes, que la fa escenari d'una història de vida i mort, de rendicions i resistències que, potser, no és tan diferent de la del propi aiguamoll: "Llamamos naturaleza a formas de artificio que precedieron a las nuestras, no nos paramos a distinguir que los paisajes no son eternos, han estado, y están --como nosotros-- condenados a dejar de ser, no siempre más despacio que nosotros mismos".

Podria haver escrit alguna cosa més sobre aquesta terra d'aigua i els seus paisatges extraordinaris que he recorregut moltes vegades, i sobre una visita curta però magnífica i amb la millor companyia possible. Però la veritat és que, d'ençà que hi vam ser dilluns passat a Pego, he estat esperant el moment de tornar a agafar "En la orilla", així que ja escriuré, si de cas, en altre moment; si l'heu llegida, estic segur que m'enteneu... Bon cap de setmana!

Darrere els senills

Si mireu només la imatge, potser vos semblarà un més dels fragments d'aiguamoll que, arreu les planes litorals del País Valencià, malden encara per sobreviure a segles de dessecacions, aterraments i agressions de tota mena. Però darrere dels senills, els joncs i el perluc, s'amaga molt més que això: fa pocs anys, la major part d'aquest mateix terreny, enclavat al bell mig dels anomenats Carrissars d'Elx --una antiga zona humida, part de la denominada Albufera d'Elx, que va ser dessecada per al cultiu en el segle XVIII-- estava ocupat per l'alfals i altres conreus. A hores d'ara, gràcies a un acord de custòdia del territori entre els propietaris de la finca, la Comunitat de Regants dels Carrissars i dues entitats conservacionistes (AHSA i ANSE), està duent-se a terme la restauració i regeneració natural de la zona, amb el resultat que podeu veure. En total, i en aquest cas concret, està actuant-se sobre quatre hectàrees d'especial importància per a la conservació de la carregada i altres ocells propis d'aquesta mena d'ambients, alguns d'ells tan amenaçats com la rosseta. Però la intervenció forma part d'un projecte molt més ambiciós, en el qual els regants tenen un paper protagonista, i que preveu demostrar, en última instància, que l'agricultura no solament pot ser compatible amb la conservació del patrimoni natural, cultural i paisatgístic, sinó que pot contribuir activament a aquesta conservació.


Fa uns dies vaig tindre ocasió de comprovar, de la mà d'alguns dels seus responsables, l'esperançadora evolució del projecte --la Bassa dels Prats, li diuen-- d'ençà que es va iniciar fa tres anys. Hi ha també bones perspectives per a que aquesta experiència singular de col·laboració entre llauradors i ecologistes es consolide i s'estenga; d'idees no els en falten, i estic convençut que, malgrat les dificultats, el projecte eixirà avant gràcies a l'entusiasme de tots els que hi participen. Però tota l'ajuda compta, així que, si teniu ocasió, no deixeu de col·laborar-hi. O, millor encara, de conèixer sobre el terreny el que està fent-se i el que queda per fer: els Carrissars, com tot el seu entorn --en ple Camp d'Elx, amb els parcs naturals del Fondo i les Salines de Santa Pola a tocar-- justifiquen sobradament una visita, i l'esforç per trobar vies alternatives per al futur de l'agricultura i la conservació mereix tot el suport. I, a més de gaudir del paisatge, de la flora i de la fauna, no oblideu tampoc provar els melons i les magranes: no vos en penedireu.

Perluc, que segons em van explicar és com es coneix en aquestes terres meridionals la vegetació submergida que creix en basses i assarbs, símptoma de bona qualitat de l'aigua i de que la recuperació de l'aiguamoll va per bon camí.

La invasió del taro

Els botànics l'anomenen Colocasia esculenta, i pel que he anat veient ací i allà, no solament es tracta d'una de les plantes cultivades més antigues i esteses arreu del planeta, sinó que també deu ser una de les espècies amb més noms populars diferents, per bé que alguns d'ells siguen compartits amb altres espècies més o menys similars. Amb tot, sembla que la forma més habitual de referir-se'n és el nom polinesi taro; malanga s'utilitza també a molts països sud-americans, mentre que les varietats ornamentals solen anomenar-se, per les seues vistoses fulles, orelles d'elefant. De la planta s'aprofiten sobretot els seus corms o tubercles, molt rics en midó però tòxics en cru, per la qual cosa han de coure's prèviament a ser consumits; les fulles, també cuites, es consumeixen com a verdura.

Hom pensa que el taro és originari de les zones pantanoses del sud-est d'Àsia, des d'on el seu cultiu va anar estenent-se fins assolir pràcticament totes les zones tropicals i subtropicals del món. Capaç de viure sota condicions ecològiques molt diverses (incloent-hi sòls inundats), amb un creixement molt ràpid i amb una gran capacitat reproductiva --tant mitjançant llavors com asexualment-- la Colocasia escapa amb freqüència dels cultius, i pot arribar a representar un greu problema en desplaçar a altres espècies autòctones: a Texas i Florida, per exemple, és considerada una espècie invasora per la seua capacitat per ocupar ràpidament extensions significatives d'aiguamolls i altres zones humides. A la Península Ibèrica s'ha detectat per primer cop a Andalusia, on creix en les riberes de rius; però la Colocasia invasora també ha arribat al País Valencià: des de fa uns pocs anys, una vigorosa població s'ha instal·lat en l'Ullal de l'Estany del Duc, en l'extraordinària i amenaçada marjal de Gandia.

No se sap de cert quin ha estat l'origen d'aquesta població; potser algú la va plantar al mateix ullal per raons estètiques o bé pràctiques --aprofitar les seues arrels--, però també és possible que hi haja arribat a partir d'algun exemplar conreat proper. Ja fa algun temps que l'Ajuntament tracta de mantindre sota control les plantes, que fàcilment arriben a ultrapassar els dos metres d'altura, amb segues i altres actuacions, però malgrat tot, la presència de Colocasia és ben visible, sobretot en les illes de l'ullal, i sembla que la població es troba en expansió. Aquesta setmana passada vam acompanyar als companys que s'ocupen d'aquest assumpte, per tal de valorar les possibles estratègies per poder eradicar-la. Probablement, el cobriment amb plàstic o alguna altra cobertura opaca, que ha donat bons resultats en el cas d'altres plantes invasores, siga també la millor opció en aquest cas, però caldrà esperar per avaluar l'eficàcia d'aquest mètode a partir de les proves que van fer-se. En uns mesos sabrem els resultats. Però en tot cas, una cosa s'ha de reconèixer: invasora, ho és; però bonica, també.

Aiguamolls (i empantanaments)

Aquest matí, conduint cap a València i mentre anava deixant arrere la tímida però apreciable nevada que ha emblanquinat les serralades del meu poble, algú a la ràdio ha recordat que hui, com cada 2 de febrer, es commemora el Dia Mundial dels Aiguamolls. Probablement, de la llarga llista de jornades dedicades a aspectes diguem-ne ambientals que esguiten el calendari, és aquesta una de les més conegudes i difoses: molts mitjans de comunicació, i la pràctica totalitat de les organitzacions ecologistes i conservacionistes, fan hui un espai per dir la seua. Quant a mi, ja he parlat en alguna ocasió de la meua poca fe en aquestes efemèrides periòdiques; la qual cosa no lleva que els reconega una certa utilitat divulgativa  –ja es veu que, si més no per un dia, aconsegueixen que alguns mitjans de comunicació parlen de les qüestions o problemàtiques a les què es refereixen— i que, de fet i per això, no siga la primera vegada que me’n faig ressò d’alguna d’elles. M’ha semblat que hui també pagava la pena fer-ho.

L'elecció d'aquesta data per recordar la importància de les zones humides commemora la signatura, el 2 de febrer de 1971, de la Convenció relativa a les zones humides d'importància internacional especialment com hàbitat d'aus aquàtiques, més coneguda com a Convenció (o Conveni) de Ramsar per haver estat signada en aquesta ciutat iraniana. L’objectiu bàsic d’aquesta convenció internacional, a la qual hi ha adherits a hores d’ara 160 estats, és la “conservació i l’ús racional dels aiguamolls mitjançant accions locals i nacionals i gràcies a la cooperació internacional”. Per tal d’aconseguir aquesta meta, els Estats que la ratifiquen adquireixen tres compromisos: el més conegut és l’obligació de designar zones humides adequades que complisquen els criteris per formar part de la Llista de Zones Humides d’Importància Internacional ("Llista de Ramsar"), però també de dur a terme una gestió eficaç d'aquestes zones per tal de garantir la seua preservació. A més, les parts contractants han de “treballar en pro de l’ús racional de totes les zones humides del seu territori”, així com “cooperar internacionalment respecte a aiguamolls transfronterers”. L’Estat espanyol va ratificar el Conveni el 1982, i ara com ara hi contribueix a la Llista amb 73 aiguamolls, dotze d’ells als Països Catalans. Altra cosa seria parlar-ne –si més no en alguns casos-- de l'eficàcia en la seua gestió, o de l’ús racional de totes les zones humides existents en el territori. Quant al Dia Mundial pròpiament dit, Ramsar escull cada any un tema –quasi sempre relacionat amb la funció social de les zones humides— al voltant del qual es dissenyen i desenvolupen les diferents activitats. Enguany, el tema escollit ha estat la relació entre aiguamolls i turisme, en el seu doble sentit de problema --pels impactes que provoca-- i oportunitat per divulgar els valors de les zones humides i proporcionar una activitat econòmica sostenible per a les comunitats locals.

Hauria de ser innecessari, a aquestes altures, haver d’insistir en la necessitat de mantindre i potenciar les funcions naturals de les zones humides, i en el valor immens que aquests ecosistemes representen per a la societat. Valor ambiental i paisatgístic, evidentment; però també cultural, històric i fins i tot --com recorda precisament Ramsar en aquesta ocasió-- econòmic. Hauria de ser innecessari, però malauradament no ho és: poc després de referir-se al Dia Mundial dels Aiguamolls, la mateixa ràdio que escoltava aquest matí anunciava les intencions, exposades ahir pel ministre Arias Cañete, de modificar –evidentment a la baixa, per fer-les menys “restrictives”— algunes de les principals lleis ambientals, entre elles les referents a les costes o a l’aigua, amb el fantasma dels transvasaments planant de nou sobre el nostre cap. A la vista dels seus antecedents, tampoc és que esperàrem molt més de l’actual titular del departament que, suposadament, hauria de vetlar per la preservació del nostre medi ambient en lloc de veure’l (tendenciosament) com un problema per al creixement, com si no hagueren estat precisament els models econòmics obsolets, injustos i insostenibles els responsables, en gran part, de l'actual situació. Però d'entrada, sobta l’audàcia i l’agressivitat demostrada en aquesta primera declaració d'intencions, tot i vindre acompanyada d'altres exemples de fins a quin punt les polítiques que ens esperen els pròxims anys representaran un retrocés (o, en el millor dels casos, un empantanament) respecte de molts avanços socials que ha costat decennis aconseguir.

Caldrà veure fins a quin punt les funestes intencions pressumptament ambienticides exposades pel govern de Madrid (i aquells que li donen suport) poden dur-se realment a la pràctica, ja que moltes d’aquestes lleis --indubtablement millorables, en tot cas, per exemple pel que fa a tràmits i terminis-- han estat dictades en compliment de normes i directives europees que no està a la seua mà modificar. Però mentre anem coneixent detalls, em preocupa –molt— que entre tant de front on atendre i en un context presidit per la necessitat de sortir de la crisi, la major part de la societat (fins i tot, aquella que comença a revoltar-se contra altres agressions i retallades) trobe que “això del medi ambient” no és prioritari ni mereix una resposta contundent perquè no li afecta o és cosa de quatre ecologistes eixerebrats. Segur que seguirem parlant-ne; però convé que comencem a pensar, i a fer pensar, que d'allò del què realment és tracta no és de preservar la felicitat d’uns ànecs o les bucòliques postes de sol. El que ens hi juguem són drets bàsics --la salut, entre ells: parlem de l'aire que respiren o de l'aigua que beuen els nostres fills-- i això ens afecta, a tots i a totes. Molt.

D'aigua i vida

En la mitologia grega, Limnê era una nàiada associada, com totes les de la seua classe, a les aigües dolces. Filla del riu Ganges, segons el poeta romà Ovidi, el seu nom procedeix de la mateixa arrel grega que designava els llacs (limnee, Λίμνη) i que, per extensió, ha donat nom a la limnologia, ciència que estudia els medis associats a les aigües continentals --llacs, rius, marjals, estuaris, etc. Per la mateixa raó, Limne és també el nom d'una fundació valenciana que té, com a objectiu general, fomentar la participació ciutadana en la conservació del patrimoni social i ambiental dels ecosistemes aquàtics. La Fundació Limne es va constituir  l'any 2007 com una organització sense ànim de lucre, d'àmbit estatal --el seu camp d'actuació prinicipal abasta no solament el País Valencià, sinó també les àrees de Castella-La Manxa compreses dins la demarcació hidrogràfica del Xúquer--, i en formen part diverses persones --entre les quals em compte -- relacionades amb la investigació, la gestió i la conservació dels rius i aiguamolls.

Inicialment, la funció primordial de Limne va centrar-se en desenvolupar, en el seu àmbit d'actuació, el denominat Projecte Rius. Aquesta iniciativa, que potser coneixeu, va nàixer fa més de deu anys a Catalunya de la mà de l'Associació Hàbitats, i va anar estenent-se progressivament a altres territoris ibèrics, entre ells al País Valencià, on va ser inicialment implantat per l'associació Xúquer Viu --què, a hores d'ara, forma part també del patronat de Limne. Essencialment, el Projecte Rius promou, en una primera fase, la constitució de grups de voluntariat que duguen a terme un seguiment de l'estat ecològic dels rius i zones humides, mitjançant l'aplicació d'una metodologia comuna i científicament contrastada. Actualment, al País Valencià, hi ha més de quaranta grups duent a terme aquestes inspeccions; podeu consultar l'informe dels resultats de l'any 2009 clicant ací. A més d'aquestes tasques de coordinació del voluntariat d'inspecció i seguiment de rius, Limne desenvolupa altres projectes relacionats amb el seu camp d'actuació, com ara diverses actuacions de voluntariat per a la neteja i conservació fluvial ("Mans al Riu"), la confecció de materials i programes didàctics ("Camins d'Aigua") o la promoció de l'Adopció de Rius per part de grups de voluntaris, que s'impliquen així de forma més activa en la gestió d'aquestes àrees mitjançant la realització de diverses accions. De totes aquestes iniciatives, i d'altres que es desenvolupen des de la Fundació, podeu obtindre informació en la web ja indicada.

Limne no és, ni de bon tros, l'única entitat valenciana preocupada per la conservació dels rius i els ecosistemes humits del País. Des de la Fundació Nova Cultura de l'Aigua (en la constitució de la qual, com també de la mateixa Fundació Limne, va tindre un paper primordial el desaparegut Antonio Estevan) al ja esmentat Xúquer Viu, passant per Acció Ecologista-Agró, AEMS-Rius amb Vida o molts altres grups d'abast local o comarcal, són nombroses les entitats ciutadanes que reclamen una gestió adequada i responsable dels nostres ecosistemes humits i dels recursos hídrics, tot i que la seua tasca no sempre és coneguda ni valorada per la major part de la societat. I tot açò ve a tall del fet que, com heu vist ací al costat, el Blog Action Day d'enguany està dedicat genèricament a l'aigua (i, específicament, al dret a l'accés a l'aigua neta i potable del qual encara careixen quasi mil milions de persones al planeta). Més de quatre mil blogs d'arreu del món s'han compromés a parlar hui d'aquest tema des d'un punt de vista o un altre. I, des del meu punt de vista, és un tema pertinent, també a casa nostra. Perquè de seguir la tendència fluvicida que ha caracteritzat el nostre País els últims decennis, és probable que fenòmens ben coneguts --com la contaminació o la sobrexplotació--, junt amb altres, com el canvi global, dels quals apenes comencen a esbrinar les conseqüències, ens posen més  prompte que tard del costat de la humanitat que no té accés a un bé tan vital i necessari com l'aigua. Però també perquè no hauriem d'oblidar que mai podrà garantir-se aquest dret --tampoc en aquestes terres-- si seguim concebint rius, marjals i aqüífers com a simples dipòsits o canonades al nostre servei (i dels nostres camps de golf), com a canals disponibles per a desguassar  revingudes, com a clavegueres més o menys dòcils i conspícues. Sense rius i marjals vives, diverses i ecològicament viables, l'aigua està també en perill. I nosaltres amb ella, per moltes tecnologies i infraestructures que s'hi invoquen per a dissimular-ho.