Iolair-uisge

El procés, com sol ser habitual en casos com aquest, va començar en realitat bastant abans, perquè hi ha molts aspectes (científics, administratius, legals i socials) que cal dissenyar, aclarir i posar a punt de forma prèvia. Però si hom considera com a punt de partida l'arribada i posterior alliberament dels primers animals, pot dir-se que el projecte per a reintroduir l'àguila pescadora al País Valencià va començar el juny de 2019, quan els primers quatre polls de l'espècie, procedents en aquell moment d'Andalusia i Balears, van arribar a la Marjal de Pego i Oliva. Han passat des de llavors moltes coses --des dels dos primers anys, que poden considerar-se com d'aprenentatge i que es descriuen en detall en aquest informe, fins a les diverses vicissituds patides per tots els exemplars alliberats fins ara i que han anat quedant també enregistrades cada temporada-- fins que divendres passat es van presentar en societat els dotze polls, procedents d'Escòcia, que en unes setmanes sobrevolaran les costes i els aiguamolls de la Marina i que esperem que algun dia hi tornaran per a fer niu. Un objectiu que no serà --mai ho és, en aquests casos-- ni ràpid ni senzill d'aconseguir, però que compta a hores d'ara amb una sòlida xarxa de complicitats i moltes persones de procedències molt diverses compromeses amb l'èxit del projecte. A mi, que feia ja algun temps que estava en altres coses, em va agradar molt tornar a veure-les --amb algunes absències significatives com la de l'amic Miguel Ferrer, de la Fundación Migres, a qui espere tornar a veure ben aviat en plena forma-- perquè tot i que cada volta tinc la vista més posada en els anys que em falten per a poder-me jubilar, també va bé mirar de tant en tant enrere per veure que, ni que siga només un entre molts altres, almenys algun granet de sorra hem anat deixant pel camí. I tan de bo que no ens falte un poc de ganes i de força per posar-ne encara algun altre.

La procedència escocesa dels polls que seran alliberats enguany, que cal agrair a l'estreta col·laboració de la Roy Dennis Wildlife Foundation i que no vos negaré que m'alegra especialment atesa la meua reconeguda debilitat per aquell país, ha donat lloc a una curiosa història que encara que siga molt breument no puc resistir-me a ressenyar: dos dels polls que han vingut a Pego són coneguts a Escòcia perquè el seu niu compta amb una webcam instal·lada per la Woodland Trust Scotland que, pel que es veu, és seguida per molt gent; el cas és que aquesta temporada els animalets no eren alimentats pel pare com calia i començaven a veure's molt debilitats, per la qual cosa es va proposar treure'ls del niu i incloure'ls al projecte valencià. Ara, tots dos estan ja al seu hacking a la Muntanyeta Verda, i de la notícia --i del projecte-- se n'ha fet ressò fins i tot la BBC: com diu el portaveu de la Woodland Trust, "Scotland has reintroduced species such as beaver, red kite and sea eagle thanks to other nations gifting us their animals. I think it is great that Scotland is giving this gift to Spain and we are proud this Arkaig pair are going to be a part of that". Per cert: probablement ja jo hareu deduït a aquestes alçades, però iolair-uisge ("àguila d'aigua") és el nom de l'espècie en gaèlic escocès. I si, també m'agrada molt... 

A casa

Superat el breu però intens parèntesi de llunyania del cap de setmana passat, torne de nou a l'àmbit de les proximitats, a les quals i de fet he pogut dedicar, aquesta setmana i per motius de feina, alguna de les estones que de tant en tant em permeten eixir del despatx. Paisatges de tardor, per bé que marcadament diferents, a la Marjal de Pego i Oliva i al Carrascal de la Font Roja: tots els reflexes de l’aigua, en el primer cas, i tots els colors del bosc --del verd al roig, o viceversa-- en el segon. Molt probablement, i a banda de complir amb la tradició de visitar la Fira de Tots Sants de Cocentaina --prolongada enguany un cap de setmana més per veure de reduir, sembla que sense massa èxit, les també tradicionals aglomeracions de visitants--, part del cap de setmana que tot just comença se n’anirà en seguir gaudint dels atributs tardorencs pels paratges que em queden més a prop. Però sobretot, crec que aquest serà un d’aquells caps de setmana, propis també de l’estació, en que allò que més abelleix és quedar-se a casa. Perquè les llunyanies estan bé, sense cap dubte; però anar-hi cansa. I perquè encendre --per primera volta enguany-- la llar, i seure davant el foc amb un poquet de condonyat, un gotet d’herbero i un bon llibre a les mans, no deixa de ser una forma tan bona com qualsevol altra de gaudir de la tardor. O almenys, a mi m'ho sembla.

A banda de l’inevitable cansament acumulat, la pel demés magnífica escapada a l’Atlas ha tingut com a conseqüència imprevista una avaria a la càmera de fotos que m’ha privat, sembla que temporalment, de poder-la fer servir. Pel moment, vaig tirant mà d’una de prestada i del mòbil quan es pot, però sense que abans les meues fotos foren res d'extraordinari, trobe que no és el mateix, així que espere que sabreu disculpar-ho. Que descanseu, també, si fora el cas, i bon cap de setmana!