Van arribar, al principi de la primavera, de sobte i sense previ avís: d'un dia per l'altre, dotzenes de teuladins van començar a ocupar, a la caiguda del sol i amb la notable xilladissa que els sol acompanyar, les branques del lledoner del pati. I, amb idèntica i bulliciosa cerimònia, cada matinada, entre dues claroretes, reprenien la seua animada conversa fins que, a poc a poc, anaven abandonant el seu atapeït dormidor per retornar a les seues ocupacions habituals. Durant mesos, ens vam acostumar a la seua presència diària, fins el punt que la seua esvalotada irrupció vespertina, adaptada en cada moment als canvis horaris de l'estació, marcava també i d'alguna forma el nostre ritme quotidià. Va arribar la tardor, però, i de forma tan intempestiva com van vindre, van deixar un dia de comparèixer en el pati; potser va ser la nuesa incipient del lledoner, que fins llavors els havia aixoplugat, el senyal per a buscar un recer més segur i confortable per a l'hivern que començava a insinuar-se.
Ara, tardor avançada i a desgrat d'alguna visita més o menys ocasional de merles, cua-roges o reiets, el pati sembla haver esdevingut territori quasi exclusiu dels inquiets tallarols o busqueretes, que en Alcoi anomenem xennes i que revolen sense descans entre els arbres atipant-se d'arboços, murtons i olivetes d'ullastre. Alegra escoltar, mentre salten de cimal a cimal, el característic espetec que tenen per cant, però d'ençà que els teuladins marxaren les vesprades a casa, cada cop més curtes, són també molt més silencioses i un poc anodines. Ara com ara, no sabria dir si el seu pas pel pati va ser un episodi merament circumstancial --ben mirat, fa ja anys que hi vivim, i mai fins enguany havíem gaudit de tan animada companyia-- o si per contra, passat l'hivern, potser quan el lledoner torne a vestir-se de fulles, les seues sorolloses bandades s'hi tornaran a llançar, com si es deixaren caure, des dels terrats propers. Es tancaria, així, una mena de cicle dels teuladins, un altre a afegir als ritmes que, cada any, marquen la vida de la vida que viu al pati. I a mi, personalment, m'agradaria que fora així; ignore que pensaran, al respecte, els tallarols.
