Despausa

Me n’adone, a la vista de l’arxiu, que no sol haver-hi terme mitjà: pel que fa a l’activitat del blog en les setmanes que envolten el Nadal, ha hagut anys especialment prolífics amb entrades pràcticament a diari, i uns altres en què les publicacions van ser com a molt ocasionals, quan no simplement inexistents. Enguany ha estat, com haureu pogut comprovar, un d’aquests darrers, per bé que la que podria denominar-se "pausa nadalenca" ha estat més aviat la prolongació d’un parèntesi que va començar unes quantes setmanes abans, i que vull atribuir a una d’aquelles èpoques de cap dispers i cos un poc carranquejant en les què allò que més abelleix, fora de les inevitables obligacions, és instal·lar-se per un temps en la indolència. Però només per un temps, en tot cas, perquè fins i tot quan encara persistisquen dispersions i carranquejos, mai no convé allargar aquests períodes d’atonia més enllà del que resulte estrictament inevitable. Done doncs i pel moment el blog per despausat, i ja anirem veient com va la cosa. I encara que a deshora, deixeu-me que no deixe de desitjar-vos, un any més i de tot cor, que tingueu un molt bon any 2025.

Tal i com ja ha estat dit, els dies lliures de què vaig poder disposar aquest Nadal passat van ser majoritàriament dedicats a no fer res, perquè era precisament res el que apetia. L’excepció van ser, evidentment, les trobades familiars pròpies de les dates, però també (i encara que un poc a espentes perquè el cos no donava per a més) dues tradicions nadalenques que ja fa temps que conreem: una trobada --la “Sant Silvestre”, en solem dir-- amb bons i vells amics que ens va dur enguany a conèixer alguns dels extraordinaris tresors arqueològics que amaga la vila de Llíria i dels què potser que diré alguna cosa en un altre moment; i el més recent però igualment afermat costum, del qual en són testimoni les imatges que acompanyen aquestes ratlles, de començar l’any creuant la ratlla amb Múrcia per recórrer alguna de les seues muntanyes. En aquesta ocasió, i per allò de canviar un poc, vam triar la costa de Portmán, on un senzill recorregut pel denominat “Monte de las Cenizas”, al parc regional de Calblanque, posa a l’abast del caminant, a més del lamentable testimoni d’una de les majors desfetes ecològiques recents a la Mediterrània, preciosos paisatges costaners, una vegetació realment singular --amb una de les poques poblacions europees considerades naturals del xiprer de Cartagena--  i nombroses i variades restes de la secular activitat humana a la zona, des de mines i camins a pintoresques instal·lacions militars... i acabar amb un caldero, per allò de poder-lo comparar amb el nostre amb coneixement de causa. I per cert, i a tall del meu desig de bon any, caic ara en el compte de que si més no en cert sentit no vaig gens a deshora, perquè és precisament hui (almenys al Marroc; a altres llocs és fa el 12 o el 13 de gener) que se celebra el Yennayer o any nou amazic. Bon any, doncs (el 2975, segons el seu calendari) a tots els imaziguen, i en especial als nostres amics de l’Atles. Assegas ameggaz! ⴰⵙⴻⴳⴳⴰⵙ ⴰⵎⴻⴳⴳⴰⵣ!

 

Arabí

Tot i que en aquell moment no vaig deixar constància en aquestes planes, la primera muntanya que vaig pujar el 2023 va ser el Pico del Obispo, sostre amb 2.014 m de la veïna regió de Múrcia i cim culminant del massís conegut com a Revolcadores, en una eixida de la què guarde molt bons records pel camí, les vistes i la companyia, però també per un dinar memorable ja de tornada a Inazares. El cas és que, amb ganes de començar també aquest 2024 visitant alguna muntanya fora d'aquelles que ens queden més a mà, vam decidir repetir incursió a terres murcianes, on tenim encara massa assignatures pendents, per recórrer el Monte Arabí, modest per extensió i per altitud però ben conegut pels seues excepcionals valors ambientals, paisatgístics i culturals. Protegit com a Monument Natural, l'Arabí és un dels paratges més emblemàtics de l'extens terme de Iecla, amb la qual cosa la visita ens permetia també conèixer  un poc millor aquelles terres per les quals el Tractat signat a Elx el 1305 va traçar la frontera entre les Corones de Castella i d'Aragó: la mateixa Iecla, malgrat que els acords adoptats un any abans a la Sentència de Torrellas la reconeixien com a valenciana, com a part de la primera; Jumella i Favanella, valencianes  també pels acords d'Elx però perdudes a mans castellanes després de la Guerra dels Dos Peres; i sobretot Cabdet, part que fou del regne de València fins que el malànima de Felip V va castigar el seu suport a la causa austracista reduint-la a aldea de la Villena castellana i excloent-la del país del qual havia format part des de feia quatre segles.

Quant a la muntanya, i tot i que caldrà tornar-hi fora del període en què l'accés al cim es troba restringit per protegir les espècies d'aus que hi nien, cal dir que la visita --curta però intensa-- mereix sobradament la pena: el recorregut, per camins ben abalisats però amb rastres evidents d'una elevada freqüentació, permet aproximar-se fàcilment als principals punts d'interès identificats en el paratge; si he de destacar-ne alguns que van impressionar especialment, crec que em quedaria amb els extraordinaris petroglifs vinculats al jaciment de l'Edat de Bronze de l'Arabilejo, i la preciosa (i fotogènica) Cueva de la Horadada, una de les nombroses cavitats obertes a la zona per l'erosió de les calcarenites que la formen i en algunes de les quals s'han trobat també pintures rupestres especialment rellevants. Una breu però interessant passejada, ja de vesprada, a la vila de Cabdet, a la què costa no considerar d'alguna forma com a pròpia, va tancar una jornada esplèndida pel camí, les vistes, la companyia... i el dinar. I tot i que dos anys són indubtablement pocs per a treure conclusions, ves a saber si amb açò d'anar a pujar serres murcianes al principi de l'any no estarem iniciant alguna cosa: al remat, com he llegit en algun lloc, no hi ha cap tradició que no començara sent, en el seu dia, una novetat.  

Espuña per fi

Fins i tot deixant de banda totes aquelles que no tinc més remei que considerar, per una causa o altra, com a fora de les meues possibilitats, la llista de muntanyes que aspire a poder conèixer algun dia és encara notablement extensa. No deixa de ser cridaner, però, que en aquesta llista hi figuren no poques serres que, tot i resultar-me més aviat accessibles (per característiques o per proximitat, posem per cas), no he trobat encara el moment de pujar o de recórrer. És el que em passa, sense anar més lluny, amb la pràctica totalitat de les muntanyes de la veïna Múrcia: potser ha estat per la presumpció de que allò que hi trobaria ha de ser relativament similar al que ja conec de moltes serres valencianes, o bé perquè no és estrany que tendim a deixar de banda precisament allò que ens queda més a mà, amb la idea de que no han de faltar les oportunitats d’anar-hi; però el cas és que, a poc que hi pense i deixant de banda la visita --bastant recent, per altra banda-- a la singular serra del Carxe i a les terres de parla valenciana que queden als seus peus, el meu contacte amb les muntanyes murcianes s’ha limitat fins ara a veure-les des de la distància, molt sovint de camí cap a altres cims de més renom, i a renovar cada vegada que això passa el propòsit de que algun dia hauria de fer compte d’acostar-me.

De la Sierra Espuña, que és una de les muntanyes que es troben en aquest cas, n’havia llegit ja i des de feia temps unes quantes coses: molt coneguda pel colossal projecte de reforestació que s’hi va dur a terme, des de finals del segle XIX, sota la direcció de l’enginyer Ricardo Codorniu (qui també va intenvindre, junt amb Francisco Mira, a les plantacions a les dunes que amenaçaven al poble de Guardamar del Segura) i amb molts paral·lelismes amb altres actuacions dutes a terme en terres valencianes per la mateixa raó i en la mateixa època, sabia també de l’interès muntanyenc dels seus abruptes paisatges i del valor excepcional de molts dels seus ecosistemes i de les espècies que alberguen, raó per la qual compta amb diverses figures de protecció. Espuña va ser també el lloc on el 1970 s’hi van introduir –per motius bàsicament cinegètics-- els primers arruís de la Península, des d’on han anat estenent-se a moltes altres serralades de la vessant mediterrània ibèrica. Amb tot això, a poc més de dues hores de cotxe des de casa, i amb l’al·licient afegit d’uns cims que superen els 1.500 metres, quan finalment s’ha presentat l’oportunitat de conèixer-la sobre el terreny, era pràcticament impossible deixar-la córrer.

Al remat, ha estat només un tast, però he de dir que la muntanya ha complert sobradament totes les expectatives. Sense eixir, en aquesta primera ocasió, dels itineraris més freqüentats, i renunciant al cim principal de la serra (el denominat Morrón de Espuña, de 1.583 m) per les instal·lacions militars que l’ocupen i que l’agermanen, lamentablement, amb l’Aitana, Tramuntana i tantes altres, la passejada va recórrer, quasi sempre entre la boira i els núvols, alguns dels paisatges més emblemàtics i coneguts de la serralada, des del cim de Pedro López (1.568 m) a l’encisador racó que ocupa la casa, ara mig assolada, de la Carrasca. De fet, l’altitud molt similar i el radar cimer no són els únics trets que fan pensar, d’Espuña estant, en l’Aitana: els pous de neu, les cingleres que voregen les altures principals o els espinosos matollars encoixinats que cobreixen les altures de la serra posen de manifest les relacions entre aquestes dues muntanyes, fites remarcables en el conjunt de les Serralades Bètiques. Semblances, doncs, amb paisatges que resulten familiars, però també suficients trets singulars --a la pròpia serra, però també a les terres que queden als seus peus-- com per poder assegurar que no serà, aquesta, l’única visita que faré a Espuña; almenys, i pel moment, ja puc treure-la de la llista de pendents, i passar-la a la de llocs als quals tornar.

Des de fa uns dies estem d'obres a casa --ja ho he anat dient, a qui m’ha volgut escoltar: veig com està ara mateix la cuina, i no puc deixar de pensar en el PP-- i a mi, que aquestes coses m'atabalen, cada volta em costa més trobar un lloc i un moment suficientment tranquils com per posar-me a llegir i a escriure, així que anirem fent allò que es puga. I si, ja sé que en acabar quedarà molt bé, que ja tocava, que els xics van tan ràpid com poden i tot això i allò; però se’m farà llarg, molt llarg. Almenys les gates, crec, m’entenen...