"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



divendres, 12 d’agost del 2011

Somien els blogs amb platges virtuals?




Hi ha divendres, i divendres!. I aquest és, evidentment, dels segons. El particular i pictòric compte enrere que ha anat apareixent aquests últims dies a la dreta d’aquestes ratlles ha arribat al seu final i, des d’aquest mateix moment, em declare oficialment de vacances. Passaran encara uns quants dies abans que emprenga camí (primer cap al nord, a la muntanya; després, a l'est per cercar mar i illa), però enguany he decidit que aquest blog s'ha guanyat un descans, i vosaltres també. Bé estarà, doncs, que deixem reposar la Línia durant algunes setmanes, amb la idea de carregar piles i tornar, si tot va bé, quan setembre s’haja instal·lat definitivament i el llençol comence a recuperar la seua funció primordial.

Gràcies, ara com sempre, per haver-vos deixat caure per aquestes planes durant aquests mesos; ha estat un autèntic plaer, i espere veure-vos a la tornada. I ja siga que feu vacances com que no, que passeu –o seguiu passant-- el millor dels estius possibles. Salut, i fins prompte!


and after all the violence and double talk
there's just a song in all the trouble and the strife
you do the walk, you do the walk of life




dijous, 11 d’agost del 2011

Mèrits i idoneïtats

És evident que qui designa algú per ocupar un lloc tot i saber que no compta amb el perfil exigible per a exercir-lo amb les mínimes garanties, assumeix una responsabilitat directa sobre les conseqüències de la seua decisió. Ho faça per amiguisme, per afinitats més o menys confessables o, fins i tot, per pròpia incapacitat per a valorar objectivament mèrits i destreses, qui fa la proposta esdevé, com a poc, còmplice necessari, i cal demanar-li comptes quan la més que previsible desfeta es confirme. Però això no eximeix de culpa a qui, sense disposar d'allò que resulta òbviament necessari per a reeixir decorosament, accepta sense pudor ni neguit l'encàrrec o l'oferta de què es tracte.

Des del meu punt de vista, i donant per descomptades les evidents aspiracions econòmiques i l'afany de notorietat (raons bàsiques que subjauen en tots --o quasi tots-- els casos), qui està disposat a desafiar la seua manifesta incompetència atribuint-se la capacitat de fer allò que no sap, tendeix a respondre a dos perfils bàsics i no necessàriament excloents. Per una banda, hi ha qui encara que reconega més o menys obertament la seua ineptitud per a acomplir amb dignitat les tasques que se li encomanen, careix totalment dels escrúpols necessaris per rebutjar-les. Tan se val que siga perquè, en última instància, li importe una merda que el vaixell se'n vaja a pic, o bé perquè confie --per pròpia percepció o a instància de part-- que ja hi haurà algú convenientment disponible a qui culpar dels més que esperables fracassos o a qui encolomar-li la feina que no té cap capacitat per a fer; aquesta mena de gent fa gala d'una poca vergonya infinita, i no es pren ni la molèstia de dissimular-la.

Hi ha d’altres, però, que tot i acceptant –de forma més o menys explícita—la seua escassa o nul·la capacitat en la matèria, opten per mostrar la major disposició a tractar d’adquirir les habilitats necessàries per a poder acomplir l’encàrrec de què es tracte de forma un poc més decorosa. Podria deduir-se, d’aquesta actitud, una certa modèstia, una mínima responsabilitat derivada tant del reconeixement de les pròpies limitacions com de la necessitat de superar-les. Però en el fons, i tot i els matissos, aquesta opció no es diferencia tant de l’anterior. Probablement, ningú amb un mínim de trellat adoptaria una posició tal –“és cert que no en sé, però n’aprendré”-- si es tractara, posem per cas, d'exercir com a neurocirurgià, expert en nanoelectrònica o pilot d'avió. Qui pensa així no solament està menyspreant a qui sí que s’ha format, de vegades durant anys i a costa de molts esforços, per desenvolupar com cal una tasca determinada; també està reconeixent que, al remat, aquesta tasca tampoc no ha de ser tan difícil ni important, i que les errades que en el seu cas es produisquen fins que en sàpiga –si és que finalment en sap-- no es notaran molt ni tindran cap efecte significatiu.

En resum: que no sé de qui va ser la idea de proposar a Uma Thurman (una actriu ben remarcable quan s'adapta a altres registres) per a un paper tan poc convincent ni adaptat al seu perfil com el d'anunciar, amb una posa forçada i un joc de paraules més forçat encara, la tònica en qüestió. Però és que ella hauria d'haver tingut també un poc més de trellat i, per simple dignitat, haver rebutjat l'oferta, per més diners que li oferiren. Que tampoc és que el doctor House ho fera molt allà, però ja se'l notava una mica més posat, i almenys no donava tant la impressió de no haver-se begut un got mai de la vida ni de voler escopir el glopet, amb cara de fàstic, només es tallara el rodatge de l’anunci.




I encara sort que aquestes coses no solen passar quasi mai quan es tracta, posem per cas, de medi ambient. Si no, malament aniriem... What did you expect?






dimecres, 10 d’agost del 2011

I glaceres i volcans

És un d'aquells llocs que, sense comptar com a prioritat immediata, saps que voldràs acabar coneixent més prompte o més tard. Començant amb l'Snæfellsjökull vernià i seguint amb la fascinació adolescent pels víkings, t'hi vas construïnt una imatge que vas completant a poc a poc amb noves lectures ocasionals, amb altres informacions sobre la singularitat d'aquella terra i la gent que l'habita... Ara, mentre espere saber un poc més d'Islàndia de la mà de qui encara hui recorre aquells paisatges, ja puc dir-ho: no serà enguany, segurament tampoc l'any que ve, però no passarà molt de temps abans que hi haja d'anar.




(Que ho seguiu passant d'allò més bé, i que la tornada al sud i a l'estiu us siga benèvola).

dimarts, 9 d’agost del 2011

De Cuba

De l’Havana ens han portat, a banda dels sempre estimables productes de la terra (en el meu cas, a més d’una guayabera que m’ha fet molta il·lusió, rom i cigars que serviran per a celebrar com cal les victòries del Barça dels pròxims mesos), una bona collita de sensacions i sentiments que traspuen de tot allò que ens conten i ens mostren aquells que hi van viatjar. Allò que nosaltres percebem ara a través dels seus ulls no pot ser més que un pàl·lid reflex del que sentirien mentre hi eren allà; però no es difícil imaginar les emocions vivíssimes, la petjada duradora que ha de produir una experiència tan intensa com aquesta a qui ha tingut ocasió de viure-la. Compartir-la, a través seu, és indubtablement un gran privilegi.


Jaume, d'Alcoi, i Jaime, de l'Havana. Dos cosins germans
--fills de bessons-- que es coneixen finalment als setanta anys...

El retrobament ha estat fèrtil, també, quant a detalls sobre la petita història familiar, tant per les anècdotes recollides a l’Havana, com per una contribució imprevista: Pepe Rulán, que ara viu a Miami amb la seua família, ens ha fet arribar un parell de missatges especialment emotius a propòsit del que vaig escriure al blog, del qual diu que, malgrat la dificultat amb la llengua, “entendi todo lo que escribiste con tanto sentimiento”. Dels records d’uns i d’altres ha anat sorgint l’evocació de la dolorosa decisió d’abandonar Cuba en un viatge del que ja s’intuïa, també, la dificultat del retorn: segons conten, l’àvia Verònica va lamentar molt deixar a l’Havana família, mare i germans (un d’ells, el seu jimagua o bessó Jaime, pare i avi dels cosins que ara han anat a visitar), i sempre va enyorar profundament el seu país. Hem sabut també del viatge en el “Marqués de Comillas” des de l’Havana fins a Barcelona, via Nova York –conta Pepe d’un gallec que anava en el vaixell “que se quiso quedar en USA y se tiró al agua”, però va ser rescatat i tornat a embarcar; el dur descobriment dels freds de l’hivern, ja en el mateix trajecte (el riu Hudson estava congelat) però sobretot en arribar a la Península i, especialment, a aquestes muntanyes; com també el contrast entre la prosperitat de l’Havana luxosa i decadent d’aquells anys, i la convulsa situació d’una Barcelona a les portes de la proclamació de la Segona República.


El vapor "Marqués de Comillas". Foto de la xarxa 

Com deia l’altre dia: fils per anar seguint, vincles amb un passat sense el què ningú no seriem el que som i al què, només per això, paga la pena conéixer i reconéixer, siga on siga que es trobe. Per cert: segons em diuen, dels dos Rulán més joves de l'Havana (Ernesto i Carlos), un és del Barça i l’altre del Madrid. En totes les famílies ha d'haver qui entenga més de futbol, i qui n'entenga menys…

dilluns, 8 d’agost del 2011

Llegir per pèls

Crec que puc dir, sense pecar d’immodèstia, que gaudisc d’una abundant i vigorosa mata de cabell. La qual cosa, a banda de despertar algunes tírries comprensibles entre amics i familiars proclius a la indigència capil·lar, té un efecte perceptible sobre els meus hàbits lectors. La proximitat geogràfica entre la perruqueria a la que acudisc des de fa molts anys, i la meua també tradicional llibreria de capçalera, fa que m’haja habituat, amb una perseverància quasi ritual, a fer coincidir totes dues obligacions. I així, més o menys cada sis o set setmanes –interval aproximat que tarda la meua botja en deixar de ser amanosa-- aprofite la visita a Alcoi per posar el meu cap, de forma successiva, en mans del meu experimentat perruquer, que me’l buida de pèls, i de la meua llibretera preferida, que me l’ompli d’històries.


Com que, en general, no dispose per llegir de tot el temps que m’agradaria, els quatre o cinc llibres que vinc a carregar de mitjana en cada viatge estètico-literari (pel que fa a obres tècniques o capricis diversos, faig servir habitualment la compra on line) cobreixen adequadament les meues necessitats durant el període corresponent. Però la recent setmana de vacances anticipades m’ha dut a exhaurir prematurament les reserves, tot i haver fet provisió que considerava suficient en varietat i durada. D’entrada, com que no havia aconseguit trobar en cap racó dels meus prestatges cap exemplar de “Camí de sirga” (ves a saber ara a qui li'l vaig deixar), l’he restituït amb un de nou, i de nou he tornat a gaudir del llenguatge i les històries de Jesús Moncada tant com la primera vegada. Vaig seguir amb “La solitud dels nombres primers”, de la què m’havien parlat tan bé que –com sol passar—m’ha deixat un poc fred, tot i que he de reconéixer que és una novel·la interessant, correctament escrita, i que l’autor aconsegueix transmetre l’aire inquietant que envolta als seus protagonistes. També ha caigut, per recomanació de la meua filla gran, “L’evolució de la Calpúrnia Tate”, un curiós llibre jovenil que, amb un llenguatge senzill, conta l’efecte que provoca el descobriment de les teories de Darwin en una joveneta rebel i de bona família en el Texas del segle XIX. Finalment, he trobat també el moment per gaudir amb els contes del magnífic “Hòmens i falagueres” de Toni Cucarella. Mai cap obra seua m’ha decebut, i tampoc ho ha fet aquesta; de fet, encara que tots els relats tenen alguna cosa de remarcable, el que dóna nom al recull m’ha semblat especialment reeixit, fins el punt que el posaria al nivell dels seus millors escrits.

Per tant, i a pocs dies d’escomençar vacances, s’imposa fer provisió de nou. I com que avançar la visita al barber sense tindre’n necessitat és massa, fins i tot per a un maniós com jo, no em quedarà més opció que trencar amb el costum ancestral i deixar-me caure per la llibreria. Encara que aquesta vegada no siga pels pèls...


divendres, 5 d’agost del 2011

Deus ex machina

És que abans, almenys, s'ho curraven una mica més... Hi havia, no sé com dir-t'ho, un sentit de l'espectacle, un gust pel guió i pels detalls que ara ja no es cuida gens... Túniques vistoses, rics ornaments d'or i porpra, tocats abigarrats de plomes exòtiques... I el cerimonial? On vas a parar. Aquells escenaris grandiosos de temples corprenedors, catedrals tenebroses, volcans a punt d'entrar en erupció i cims de muntanyes amb un eclipse de sol... I la música, que molta o poca mai no en faltava. És que encara que sabies que al final anaven a fotre't igual, fins i tot en la forma de fer-ho hi havia una intenció diferent, molt més original i distingida: els sacrificis humans massius, els actes de fe --quina bona idea, les fogueres, per aquells hiverns tan durs--, no et dic ja això de llançar verges a la lava roent, quina estètica més vigorosa, quina abnegació en el gest... Ara, en canvi, a base d'hipoteques, retalls socials i d'altres eufemismes ridículs i indignants, van xuclant-te la sang tan a poc a poc que quasi no t'adones: res d'immolacions èpiques, només la pitjor humiliació sense glòria de cap classe ni heroismes redemptors. I ni parlar-ne de marcs incomparables, salmòdies enganxadisses ni oficiants ricament vestits: només homes taciturns d'aspecte anodí, mirada esquerpa i corbata fosca, en sales de premsa vulgars i corrents, sense cap grandesa ni solemnitat... Això si, conserven el gust per recitar invocacions i sortilegis només comprensibles per a uns pocs iniciats, i he de reconéixer que els resultats, si fa no fa, també s'assemblen: governs que s'agenollen, succeïts inexplicables que aparentment només ells controlen, les seues butxaques ben plenes i el poble, com sempre, esclau dels seus designis, capricis i arbitrarietats... Ara, el que més em molesta, si t'he de ser franc, és la qüestió dels noms... Iavhè, Thor, Baal, Tangaroa... només amb esmentar-los, ja notes un no sé què de reverencial i místic... Però "Mercat"? Quina classe de déu pot dir-se així? Un poc d'imaginació, per favor... Digueu-li, jo què sé, Cthulhu... "L'evolució del deute sobirà no complau Cthulhu", "el penediment i el copagament vos faran dignes d'entrar en el paradís de Cthulhu" o "Cthulhu està hui especialment volàtil"... Veus quina diferència? Molt millor, no?


Imatge d'El Punt-Avui


dimarts, 2 d’agost del 2011

Entre parèntesis

Tanque demà aquestes breus però substancioses vacances anticipades, a l'espera de gaudir-ne, la segona quinzena d'agost, d'un altre tros un poc més ampli i de sòlides i abellidores perspectives muntanyenques (amb eventual apèndix insular inclòs). Pel moment, m'esperen uns quants dies de feina que aquest any, a més d'ubicar-se en unes dates ibèricament intempestives, es veuran influïts sense cap dubte per la situació, diguem-ne peculiar, derivada --encara-- de les eleccions domèstiques i la subsegüent remodelació de molts departaments. Però també de com es concreten, a efectes pràctics (altrament dits pressupostaris) els plans i les intencions del flamant president de la Generalitat. I, atès que una part substancial del meu treball té a veure amb les relacions amb el Ministeri del ram, també del nou panorama obert amb la confirmació de l'avanç electoral a Madrid. Seran només uns pocs dies entre parèntesi i parèntesi, però poden ser realment entretinguts. I de setembre ja ni en parlem.

Amb tot, i a banda de dedicar les vesprades a veure de completar una mudança que, com totes, va fent-se àrdua, espere poder enllestir dignament alguns assumptes professionals importants i relativament independents de circumstàncies sobrevingudes. Com tampoc no perd l'esperança que algunes de les incerteses relacionades amb la reestucturació organitzativa pendent --a la meua conselleria, i a la resta-- vagen aclarint-se, encara que només siga a grans trets i per saber a què atendre's. De fet, animós i confiat com sóc, acabe de fer una ullada als diaris oficials recents, no fóra que s'haguera publicat ja el reglament orgànic i funcional i ningú no haguera pensat a fer-m'ho saber... Evidement, no ha estat el cas, però ha estat revelador llegir els Reials Decrets pels quals Juan Carlos R., a proposta del president del Govern d'allà, nomena al nou president de la Generalitat d'aci, després de cessar a l'anterior "a petició pròpia" i agraint-li "els serveis prestats". La qual cosa es prestaria, probablement, a algun comentari finament irònic, però que deixaré córrer perquè demà he de matinar. "Meet the new boss, same as the old boss", cantaven els Who...