O potser, atenent al cas, fóra millor dir-li antipont perquè, al remat, el que s'ha
esdevingut enguany ha estat que una setmana feinera -aquesta-- se m'ha quedat interposada entre les dues meitats de les vacances. Per necessitats del servei, bàsicament; però tot plegat tampoc m'ha vingut gens malament, tant per veure de tancar alguns assumptes que van quedar pendents abans de la primera tongada vacacional com, sobretot, per anar embastant-ne d'altres que caldrà mamprendre decididament quan s'acabe la segona.
El cas és que, encara en plena digestió de la garbera de sensacions que m'he portat des del Nepal, però amb la vista posada ja en una pròxima i imminent escapada (enguany m'ha quedat un estiu d'allò més viatger; carpe diem, que diuen, ara més que mai...) m'he trobat recuperant per uns dies la seguida quotidiana de matinades, telèfon i ordinadors. I mira, no sé si per l'efecte benèfic de les mitges vacances ja passades, o bé per la previsió de les mitges que em queden per passar, però he de dir que, si més no fins ara, la cosa està anant bastant bé. Ja veurem que en pense el divendres, que una setmana --sobretot, una com aquesta, de pont, o d'antipont-- pot donar per a molt. Per a bé, i per a mal.
El març d'enguany, mentre La línia es trobava en fase de pausa, em vaig assabentar de la mort de Lyam O'Flynn, mestre indiscutible de la gaita irlandesa i causa, en bona mesura, de la meua predilecció per les músiques tradicionals en general, i per l'anomenada "música celta" en particular. Valga, doncs, aquest "pont" (droichead), amb el meu admirat Mark Knopfler, com a record i homenatge. Per cert, la meua destinació de la setmana que ve té a veure alguna cosa amb Knopfler. I amb el verd. Ja vos contaré...
