Habitualitats

Anar donant eixida al rebals inevitable de tasques a la faena, reprendre allí on els vaig deixar els llibres i altres coses que van quedar pendents quan vaig marxar, tornar a caminar per paisatges familiars i indubtablement més manegívols... També aquesta vegada --ja em va passar una cosa pareguda quan vaig tornar fa uns mesos del meu últim periple marroquí-- està costant-me bastant recuperar el ritme normal de les coses, potser perquè almenys una part de tal “normalitat” em fa, francament, molta peresa. A poc a poc, però, m’hi vaig sobreposant, i la llista d’habitualitats finalment recuperades després del parèntesi viatger va incrementant-se dia rere dia. Hui mateix, sense anar més lluny, hi afegisc tornar a escriure al blog; començar a preparar algun pròxim viatge, no haurà d’esperar massa a incorporar-se.

Veig, repassant entrades antigues del blog, que alguna cosa he deixat dita sobre els voltors que a hores d’ara sobrevolen Mariola, però pràcticament res de l’escenari físic --les Pedreres Blanques o de Sant Cristòfol-- del projecte que va aconseguir que aquesta emblemàtica espècie tornara a les comarques del sud valencià de les què havia desaparegut feia molts anys. Deixe doncs pendent per a una altra ocasió dir també alguna cosa d’aquest paratge singular, modelat per segles d’acció humana però que ha assolit a hores d’ara una rellevància ambiental innegable, i pel qual sempre paga la pena tornar a caminar. I a tall, per cert, de l’habitualitat com a paraula: mentre que el diccionari de l’AVL l’admet senzillament com a “qualitat d’habitual”, no la trobe recollida al DIEC però si al Vocabilari Jurídic del Termcat, on es defineix com a “grau de recaiguda en la comissió d'una mateixa infracció penal per part d'un mateix subjecte”; crec que, quant a mi i si més no en aquest context, em fa més paper la primera accepció...

Al niu

A mi em va tocar la part més fàcil: carregar part del material d'escalada fins al capdamunt del Pic Negre, i esperar que els companys de FAPAS-Alcoi i el Centre Excursionista Contestà, que van descendir fins als nius, acabaren el seu treball per tornar-lo de nou fins els cotxes. El treball: marcar els polls de voltor que han nascut enguany en aquesta petita colònia, una més de les que, a partir de l'emplaçament principal del Barranc del Cint i com a resultat del Projecte Canyet, estan començant a aparèixer, en els últims anys, per diverses serralades de l'Alcoià i el Comtat. Potser a la pròxima m'animaré jo també a posar-me l'arnès, tot i que em tem que hauré de fer prèviament un curset intensiu perquè tinc la tècnica molt rovellada; pel moment, ja em va anar bé quedar-me dalt del cingle per deixar testimoni gràfic de part del procés --la part que que es veia des de dalt; les imatges dels nius, entre elles la del poll marcat que hi ha més avall, les van prendre els qui hi van baixar-- i del paisatge que s'albira des del Pic i que, ni que fóra només per un moment, ens va posar a l'alçada dels voltors que han tornat a sobrevolar-lo.

Calorades i cansaments han fet que aquestes setmanes de silenci no hagen estat tampoc de molt caminar, la qual cosa no lleva que, de tant en tant, haja fet alguna escapada modesta per les muntanyes de la rodalia. Com ara aquesta, a finals del mes passat, que m'he retrobat fa una estona posant ordre en les fotos pendents --el blog no ha estat l'únic que he tingut abandonat darrerament-- i de la que no m'he pogut resistir a deixar constància. Els polls, a aquestes alçades, ja fa temps que hauran volat, i gràcies a les marques sabrem més del futur que els espera; prometedor, vull creure...  

Cent a volar

Pel que em van contar –jo he estat un parell d'anys sense poder acudir-- la d'enguany ha estat una de les edicions que ha tingut una assistència més multitudinària. Però la veritat és que no sorprèn que siga així, perquè de les diferents activitats que duu a terme FAPAS-Alcoi en el marc del Projecte Canyet, del qual ja he parlat ací altres vegades, el marcatge tardorenc de voltors és una de les més vistoses, per bé que també siga de les més delicades i laborioses. Però sobretot, el marcatge és una actuació extremadament útil per poder obtenir més informació sobre la biologia d'aquesta espècie, sobre la qual encara ens queden moltes coses per aprendre, i sobre les vicissituds de tota mena que experimentaran al llarg de la seua vida els exemplars marcats, la majoria d'ells joves de l'any que fan, en aquesta època, el que els ornitòlegs anomenen migració postnupcial.

He de reconèixer, però, que aquesta vegada vaig estar més per documentar la jornada que per enfangar-me amb els voltors i la seua manipulació, tot i que he de dir en el meu descàrrec que, amb tants i tan qualificats col·laboradors com hi havia, tampoc crec que se'm trobara molt a faltar: a més de la gent de FAPAS –i d'algun grup imprevist de senderistes que, atrets per l'enrenou, es van deixar caure a veure què--, membres d'altres entitats amigues, estudiants de veterinària –la Universitat de Múrcia ja fa anys que participa en aquesta jornada-- i, en general, amics i amigues interessats en la conservació de la fauna que aporten la seua feina i la seua experiència. I ja va bé comptar amb aquesta ajuda, perquè el procés, per a cada exemplar, duu el seu temps: cada voltor s'ha de treure del gabiot on prèviament han estat capturats, s'identifica amb anelles i marques alars, se li prenen les dades biomètriques pertinents, se li extrauen mostres de sang per tal de dur a terme diverses anàlisis i, finalment, és alliberat –un poc atalbat però llest per a alçar el vol al cap de pocs minuts-- a les mateixes instal·lacions del Canyet.

Tot i que veure de prop aquestes majestuoses aus és per a nosaltres una experiència apassionant, cal suposar que els voltors s'ho miren amb altres ulls i que, des del seu punt de vista, passar per aquest tràngol no deu ser gaire agradable. Però gràcies a actuacions com aquesta s'obtenen dades molt valuoses –des del sexe de cada exemplar fins a les rutes que segueixen en els seus desplaçaments-- per a millorar les iniciatives de conservació de l'espècie, que al remat és del que es tracta i l'objectiu que persegueixen projectes com aquest. O, contradient el refrany: només ens val voltor a la mà si, gràcies a això, podem aconseguir que hi haja cent a volar.

Moltes de les imatges --les millors-- són de la meua filla Teresa, que va ser ahir una voluntària més del Projecte. I per cert: en unes setmanes, des de FAPAS-Alcoi encetarem un projecte de micromecenatge per veure d'adquirir un vehicle --el que teniem s'ha espatlat definitivament-- per poder dur-los menjar als voltors. Ja vos contaré...

Sorolls

En part és perquè, a aquestes alçades, necessite que una pluja com cal s’emporte definitivament aquesta calor que sembla més pròpia de plens estius que d'estiuets tardans i residuals. Però crec que també és perquè en el fons --i sense rebutjar certes expansions tan ocasionals com oportunes-- sempre he estat poc procliu als estrèpits i els enrenous. El cas és que, entre unes coses i altres, acabe aquesta curta setmana laborable –la Generalitat Valenciana no veu amb bons ulls que treballem demà— amb una notable sensació d'atordiment: tot plegat, em sembla, ha estat massa brogit per a una sola setmana.

Reconec que una part del soroll, al qual jo mateix he contribuït dins de les meues modestes possibilitats, ha vingut des de les files diguem-ne amigues, i per tant --no puc negar-ho-- ha resultat bastant divertit. Però la principal contribució al baluern general han estat els crits guturals i els habituals escarafalls procedents de la caverna, amplificats --com sempre-- per la ignorància, la intransigència i la mala fe, però també per la por: malament han de veure el seu futur quan a l'entranyable i tradicional sainet de les sacrosantes "señas de identidad de la comunidad" han afegit enguany altres greuges més subtils però igualment imaginatius. I de Wert i la FAES, ja ni en parlem.

Sóc conscient, en tot cas, que açò no ha fet més que començar, així que caldrà armar-se de paciència, perseverança i, eventualment, ibuprofén. Però sobretot, caldrà no descuidar l'orella, no siga que, entretinguts pels gests grandiloqüents i els bramuls desmesurats, acabem passant per alt altres sorolls molt menys evidents però potencialment més perillosos: per localitzar els corcons que roseguen d'amagat la fusta --o els drets civils, o els serveis públics-- és necessari un cert silenci. I després de setmanes com aquesta, jo diria que ells (Wert i la FAES, però també Fabra, Mas i tota la resta) ho saben.

Imatge de la xarxa

Parlant de tot: demà, tot i que amb un poc de retard --enguany ha caigut així; cap relació, per tant, amb la data o la seua significació-- en FAPAS-Alcoi celebrarem el dia mundial de les aus amb una Jornada de portes obertes al Canyet de Sant Cristòfol. Si algú s'anima, només ha d'avisar i allà ens veurem.

Memòria feta

Ja vaig avançar, en alguna entrada anterior, que el 2010 es compliren deu anys d'ençà que es va encetar l'experiència de reintroducció del voltor comú a les muntanyes de l'Alcoià i el Comtat. Tot i que les primeres temptatives del que acabaria sent el Projecte Canyet es remunten a principis dels anys noranta, no va ser fins l'any 2000 que es va constituir FAPAS-Alcoi, i és per això que hem escollit aquesta data com la de l'inici formal del projecte. Per tal de celebrar-ho, i coincidint amb el Dia Mundial del Medi Ambient, el proppassat diumenge inauguràrem a Alcoi una exposició en la qual es detallen les característiques principals del projecte, així com el seu desenvolupament des dels inicis fins a la consolidació d'una colònia estable de voltors en la serra de Mariola --i a la recent aparició d'altres nuclis reproductors en altres serres de la comarca.

Evidentment, deu anys donen per a molt. Són moltes les lliçons que hem hagut d'aprendre durant aquest temps, i moltes les persones que, d'una o altra forma, hi han participat i han aportat el seu esforç per aconseguir que el projecte avançara; és d'això, precissament, que tracta l'exposició. Però en remuntar-se als primers anys, hi apareixen dues figures la participació de les quals va ser vital per passar de la teoria a l'acció: en la primavera de 1998, dos dels principals especialistes en la conservació dels voltors --Roberto Hartasánchez, president del Fondo para la Protección de los Animales Salvajes-FAPAS, i Ernesto Álvarez, coordinador de GREFA-- van atendre amablement una invitació per visitar Alcoi i reunir-se amb Àlvar Seguí i la resta del grup de voluntaris que promoviem el projecte. La seua visita, i la informació que ens facilitaren a partir de la seua llarguíssima experiència en treballs de conservació i reintroducció, va resultar vital per a la concreció del projecte i la seua execució posterior. L'elecció de les Pedreres de Sant Cristòfol com a lloc adient per a la instal·lació del menjador, la metodologia a seguir per a la fixació dels exemplars o l'aportació de molts dels primers voltors alliberats, són només alguns dels deutes que tenim amb ells i les seues entitats.

Durant aquests anys, Roberto i Ernesto han mantingut la seua vinculació amb el Projecte Canyet, al qual han seguit assessorant activament i prestant-li el seu suport permanent i desinteressat. Hui, amb motiu precisament de la presentació a la premsa de l'exposició i l'aniversari, tots dos han tornat a Alcoi. Ha estat un plaer poder recordar, amb ells i amb l'amic Juan Jiménez --un altre dels recolzaments amb els què, des del primer moment, ha pogut comptar FAPAS-Alcoi-- la feina feta durant aquests anys, les dificultats que ha calgut superar, i les no poques satisfaccions que proporciona una actuació com aquesta. Però el millor ha estat tornar a constatar com, de vegades, és gràcies als animals que hom pot tindre la sort (i el privilegi) de conéixer persones realment especials.

La feina em porta, per al que queda de setmana, a Madrid. Allí estaré lluny d'aquestes planes i, molt probablement, de les novetats que puguen anar produint-se al voltant de la constitució del nou govern valencià, del què pel moment ja sabem que no formarà part l'actual conseller de Medi Ambient, què ha estat cridat a altres ocupacions en les Corts. A banda d'això, estic segur que les concentracions previstes per a demà en defensa de l'ensenyament en valencià seran un èxit, i els demostraran que no van a tindre-ho fàcil. Jo ja ho explicaré, a Madrid; però ja vos dic que no tinc moltes esperances que m'entenguen...

Fent memòria

Tot i que reconec que no va molt amb el meu caràcter, de vegades convé ser un poc previsor i administrar el temps amb certa prudència. La setmana s’anuncia de nou densa i complicada i, a més, tinc prevista per al pròxim cap de setmana una curta però desqueferada escapada insular que em mantidrà allunyat d’altres ocupacions. Per això, tot i que amb una certa malícia per no haver tret a aquest estiuet anticipat tot el profit possible, aquests últims dies he optat pel confinament domiciliari com a condició necessària per complir dignament amb compromisos prèviament adquirits. Els compromisos: des de FAPAS-Alcoi hem decidit commemorar el desé aniversari del Projecte Canyet i, en un moment de debilitat dels què amb certa freqüència em sobrevenen, vaig quedar encarregat --gustosament, en tot cas-- de redactar els textos per a una exposició sobre el particular. De moment, la cosa avança; ja vos contaré com acaba, per si vos abellira vindre a veure-la.

La qüestió és que pensant, llegint i escrivint sobre com va sorgir la idea de reintroduir els voltors a les nostres comarques, i sobre el trajecte –llarg, complicat i no poques vegades descoratjador—que ha calgut travessar per dur-la finalment a la pràctica, he pogut constatar de nou dues evidències que, per bé que sabudes, no deixen mai de resultar un poc inquietants. La primera, que el temps passa ràpid, molt ràpid... Tot i que hem escollit l’any 2000 com a data de referència per a l’inici del projecte (coincidint si fa no fa amb la constitució formal del grup i l’arribada dels primers voltors a les instal·lacions del canyet de les Pedreres de Sant Cristòfol), la primera dada documental que hem pogut recollir  –una crida, publicada en la revista Quercus i feta des de la Colla Ecologista la Carrasca, sol·licitant informació sobre projectes comparables-- es remunta a l'estiu de 1991. La segona, íntimament relacionada amb aquesta, té a veure amb les passades que, sovint, ens juga la memòria: no solament tendim a oblidar molt més del que recordem, sinó que a més un mateix fet pot ser evocat amb matissos diferents –i, fins i tot, contradictoris—per les persones que el visqueren. És per això que, de tant en tant, convé airejar alguns records perquè revifen; i si pot ser amb aquells i aquelles que en foren, també, protagonistes, molt millor.

Ja veieu: cavil·lant, una vegada més, sobre el pas –inexorable, diu el tòpic—del temps i els anys... i la lluita, no sempre reïxida, per tractar d’aprofitar-los al màxim. Siga el que siga el que signifique, al capdavall, aprofitar-los.

Dos assumptes rellevants haurien merescut, hui, que els haguera dedicat aquestes ratlles. Però com que d'altres blocs amics ho han fet amb més traça de la que jo podria posar-li, em permet suggerir-vos que els feu una visita. El primer, l'incendi que aquest cap de setmana ha tornat a assolar les terres de La Safor, i respecte al qual vull fer meues les encertades paraules de Carles Tomàs des del seu lloc. El segon, el divuité aniversari de l'assassinat de Guillem Agulló, que --com molta altra gent-- recorda el blog de Feliu Ventura: com ell mateix diu, records adolorits, obstinada memòria...

Propostes de divendres: Canyet i Microvinya

Aquest cap de setmana, a les terres de l'Alcoià i el Comtat, anirem embolicats en parell de propostes que potser vos resulten temptadores si és que vos pega a prop o no vos fa peresa acostar-s'hi. La primera, per al dissabte pel matí: aprofitant que el primer cap de setmana d'octubre se celebra, des de fa ja anys i a instàncies de BirdLife International, el Dia Mundial de les Aus, des de FAPAS-Alcoi convidem, a qui vulga, a vindre a conéixer de primera mà el Projecte Canyet, del qual ja he parlat de passada en alguna ocasió, i les seues instal·lacions a les Pedreres de Sant Cristòfol. La idea és fer un passeig --a l'abast de totes les cames-- per aquesta part de la Mariola, i poder veure els voltors (sempre que ells estiguen també per la feina), des de l'amagatall que tenim preparat per aquestes ocasions. Com probablement sabeu, fa ara deu anys que aquest projecte de reintroducció del voltor comú es va posar en marxa, i en fa ja uns quants que, a partir de les aus alliberades, s'ha instal·lat una colònia reproductora a les cingleres del Barranc del Cint, a les mateixes portes d'Alcoi. I, a més, parlarem d'altres assumptes importants per a la conservació de les nostres serres i la seua fauna. FAPAS-Alcoi, per cert, és una de les entitats que formen part d'Avinença, i per tal de dur a terme els seus projectes fa servir els acords de custòdia del territori, tant amb administracions públiques (com ara l'Ajuntament d'Alcoi) com amb propietaris privats.

I de custòdia del territori parlarem també per la vesprada a Muro, perquè dins de la VI Fira Gastronòmica que se celebra a la localitat (i què és el segon dels suggeriments per a aquest cap de setmana), l'amic Joan Cascant, del Celler la Muntanya, ens ha convidat a parlar de la relació entre la conservació, l'agricultura i el consum responsable. Del Celler la Muntanya i del seu projecte Microvinya he deixat caure també, en alguna entrada anterior, un parell d'idees i algun enllaç que potser haureu visitat. Però, amb tot, convé insistir en què les iniciatives d'aquesta gent activa i imaginativa (i amb els peus ben plantats a terra) mereixen que se'ls preste una atenció especial. Començant, òbviament, per la mateixa idea de les microvinyes, aparentment senzilla però realment interessant. En la base, un compromís convençut per la defensa d'un paisatge mediterrani basat en els minifundis --una de les senyes d'identitat del Celler i els seus projectes-- i en la cultura, la història, la gent i els ecosistemes associats a aquells. Per això, el projecte busca incorporar a petits llauradors de diversos municipis (la iniciativa no deixa de créixer des de que es va posar en marxa fa uns pocs anys), als quals se'l faciliten les varietats de raïm més adequades i, si fora el cas, la formació i la informació necessària sobre les condicions del seu cultiu, i de la producció dels quals obté el celler la matèria primera per el·laborar els seus vins. Uns vins què, diuen els entesos --els meus coneixements enològics són molt limitats; només puc assegurar que jo els trobe molt bons--, són molt meritoris i que van fent-se cada vegada més coneguts en els cercles especialitzats. El projecte, en tot cas, ha arrelat amb força i segueix creixent: a través de l'Associació Elviart, vinculada a aquestes actuacions, es va organitzar fa uns mesos un interessantíssim Congrès Nacional sobre el Minifundi com a defensa de l'Ecosistema Mediterrani, a més d'altres activitats relacionades amb la cultura del vi en un sentit ampli. Una metodologia similar a la de les microvinyes està sent utilitzada també per a la producció d'un oli d'oliva d'alta qualitat a partir de varietats autòctones, i fins i tot s'ha implicat a diversos centres educatius, què han plantat les seus pròpies microvinyes com a iniciativa didàctica. La setmana passada, precissament, va fer-se la primera verema d'aquestes vinyes, i d'ella són les fotos de baix. I, a més, d'ara endavant faran servir taps de suro certificat de la Serra d'Espadà. Segur que, des del Celler, estaran encantats d'ampliar-vos qualsevol informació si és que esteu interessats.

Acabe. Per si no ens veiem demà per Alcoi o per Muro, passeu un bon cap de setmana. I deixeu-me que vos deixe amb una cançò d'un grup cors (I Muvrini) del qual em compromet també a parlar --d'ells, i de la seua illa-- en un altre moment. La cançò es diu "Terra", i m'ha semblat adient. Però sobretot és què, com les aus, el bon vi i la gent que treballa per la terra i el seu futur, m'agrada.