Aprenent (en verd)

Ja ho apuntava l'altre dia, abans de marxar cap al nord: partim de situacions --polítiques, socials i econòmiques-- diverses i no sempre equivalents, però molts dels nostres problemes són comuns i comparables, i sempre és bo saber com se'ls està tractant de fent front en altres llocs i des de perspectives sovint molt diferents. Compartir aquests dies amb la gent d'Europarc i els tècnics de moltes comunitats autònomes ha estat, en aquest sentit, interessant i profitós, no solament per la possibilitat de conèixer sobre el terreny algunes iniciatives envejables --sempre m'impressiona l'extraordinària combinació de solvència i entusiasme de les companyes i els companys que es dediquen a aquestes coses en Euskadi-- sinó sobretot per les reflexions compartides i les idees recollides. Són temps difícils (ací i arreu) i tot fa pensar que encara ho seran més; però precisament per això resulta més necessari que mai trobar eines noves per fer front a problemes nous, i també a no pocs d'antics. I Urdaibai, vist de la mà de qui el coneix millor que ningú, encara sembla més esplèndid; però d'això, si de cas, ja anirem parlant-ne, que ara tinc molt de verd per digerir. Bon cap de setmana!

Divendres

Tenint en compte que ha estat la primera després de les vacances, em sorprén comprovar que aquesta setmana m'ha passat, literalment, volant. El que més em desconcerta, però, és que per més que hi pense no acabe de decidir-me sobre si me n'alegre, o si més bé em sap mal que haja estat així... Tan se val, en tot cas: a la setmana que ve m'hi fixaré més, i ja decidiré. Bon cap de setmana!

Canvi de moliner

Diumenge que ve, si no es produeix cap cataclisme d'última hora, milions de persones validaran amb els seus vots les enquestes que, des de fa temps, atorguen a la dreta espanyola --i al seu inefable i sibilant líder-- una majoria aclaparadora al parlament de Madrid. Milions de persones entre les què s'hi trobaran molts dels beneficiaris de l'extraordinària gestió que el mateix partit ve aplicant, des de fa molts anys, al País Valencià i que, citant a Marx, ens porta camí d'assolir les més altes cotes de la misèria (econòmica, territorial i moral). Però a la vista de les xifres, cal pensar que el partit en qüestió també rebrà el vot de molts altres treballadors, assalariats i aturats --actuals i imminents-- d'arreu l'Estat que, legítimament i per les raons que siguen, han decidit que ha arribat l’hora de canviar de moliners. Supose que els experts en sociologia (o, eventualment, els entesos en trastorns de la personalitat) tindran una explicació que faça al cas. A mi, el que em sembla, és que al remat només es tracta de completar, amb una estètica un poc més conjuntada, l’ètica de dretes que ha presidit l’exercici de govern dels últims anys. Tot plegat, per tant, poc més que una qüestió de decoració i interiorisme, sense tocar cap envà.

Amb tot, no voldria caure en la simplificació –per altra banda gens innocent—de considerar que tots els polítics o els partits són iguals: dins la majoritària submissió als dictats despòtics i immorals de qui realment ostenta el poder (allò que anomenem eufemísticament mercats, però que té noms, cognoms, iots i comptes en paradisos fiscals) sempre hi ha ritmes, matisos i detalls, i amb els temps que corren aquestes petites diferències poden tindre una importància cabdal per a moltíssimes persones. Però una vegada més, i com era previsible vist el panorama general, he experimentat la més absoluta decepció pel que he vist, sentit i llegit quant a les propostes de tots els partits i coalicions que, suposadament, es disputen el meu vot. En general, corrues d’eslògans buits i consignes antiquades, molt pocs arguments --i escassament consistents-- i pràcticament cap al·lusió a l’arrel autèntica dels problemes que ens afecten. En el millor dels casos, allò que ens proposen és seguir abocant benzina per a apagar l'incendi (és a dir, anar trampejant amb açò del deute via retallades públiques, eurobons o el que calga, només per veure de seguir endeutant-nos indefinidament), o bé seguir clamant en el desert sobre com és de dolent el propi incendi i els piròmans que el provoquen, però sense reeixir a trencar, amb propostes concretes, il·lusionadores i viables, la frustració, la desesperança i la resignació que s’han instal·lat en molta, massa gent.

Que les coses no són fàcils i que ningú –tampoc jo, evidentment— té solucions màgiques resulta, a hores d’ara, una penosa obvietat. I tampoc voldria ser injust amb molta gent que, des dels partits de l’esquerra més o menys testimonial o minoritària, segueixen pensant que és des de dins que les coses canviaran. Però jo, si més no pel moment, no ho veig gens clar. Açò que anomenem crisi és, per a mi, el resultat lògic i esperable de la dinàmica natural d’un sistema socioeconòmic que basa la seua pròpia supervivència en un principi que sembla haver impregnat, també, la major part de la societat: ja que és inevitable que hi haja rics i pobres, fem-ho de manera que de la taula dels primers caiguen molles suficients per a que els segons vagen fent. El problema és que els senyorets, que ja no necessiten ni criats perquè els paren la taula,  no volen soltar ni les molles; i els poders “democràtics”, quan tímidament opten per fer alguna cosa, és sobre això –sobre incrementar un poquet la producció de molles—sobre el que s’hi fixen, quan el que podríem esperar és que d’una vegada començaren a fer passes per repartir millor el pa sencer. Per a ells, la injustícia i l’expoli no són corregibles, ni tan sols qüestionables; només s’han de mantindre en nivells discrets i que no generen una alarma excessiva. Aquesta democràcia espúria i manipulada que viurà diumenge una altra de les seues festes, ha deixat de ser –si és que ho ha estat alguna vegada—una via per canviar el sistema, i ha esdevingut, cada vegada de forma més evident i impúdica, un dels principals mecanismes per a garantir la seua estabilitat per damunt dels interessos i els desitjos reals de la majoria de la població a la qual diu servir.

I així, al final d’una setmana encesa de feines, amb el diferencial per damunt dels cinc-cents punts i absolutament estupefacte per la substitució de proxenetes per tecnócrates en països als què ens assemblen molt més del que voldríem, se suposa que hauria de saber a qui votaré diumenge. Però una vegada més hauré de deixar la decisió per a l’últim moment, perquè cap de les opcions que se’m presenten em provoquen molt d'entusiasme. Per això, em tornaré a debatre entre votar aquells que defensen dir prou al llast que representa per a la nostra economia –i per a la nostra vida—seguir formant part de l’Estat espanyol, o fer-ho als que ni que siga de passada encara creuen en els criteris ecològics com a base per a un canvi real i efectiu de sistema; segurament, acabaré inclinant-me per una de les dues opcions. O també podria ser que ho fera per les dues alhora: posar dues paperetes al mateix sobre es considera vot nul, el qual --i en aquestes circumstàncies-- és, probablement, un del menys nuls de tots els vots possibles.

Per davant, un cap de setmana que s'espera plujós, especialment adient per a mantindre vives les meues esperances micològiques i per encarar-se, també, als últims llibres que esperen torn (si, he tornat a anar a la perruqueria). Jaume Cabré, Borges i Montserrat Roig amb la llar encesa, l’Atles enharmònic d’Arthur Caravan, i un platet de codonyat casolà i formatge de Maó per acompanyar. Si vos abelleix, només heu de dir-ho. Bon cap de setmana!

Clar com la nit

La història de la poesia universal demostra, sense deixar lloc a cap dubte, que tot es veu diferent sota la llum de la lluna. Potser és per això que, cada cop més, centres excursionistes, col·lectius diversos o simplement colles d'amics proposen ascensions nocturnes a moltes muntanyes, sovint coincidint amb les llunes plenes de l'estiu. Aplegar-se en una d'aquestes nits als cims de Benicadell, el Montgó, Montcabrer o Penyagolosa, permet copsar matissos inèdits --i sovint insospitats-- d'uns camins i uns paisatges recorreguts mil vegades a la llum del dia, però que adquireixen una dimensió singular i sorprenent quan no és la vista el sentit que predomina. Sabreu disculpar el tòpic, però si alguna vegada heu recorregut les muntanyes deixant-vos guiar només per la claror de la lluna, comprendreu com de difícil resulta pensar --o escriure-- sobre això sense fer servir la paraula màgia.

Tal i com avançava ara fa una setmana, dissabte passat vaig atendre l'amable invitació del Grup d'Amics de la Natura de Marxuquera per acompanyar-los en la Pujada Nocturna al Mondúber, que organitzen des de fa onze anys amb la col·laboració de diverses entitats excursionistes i conservacionistes de la Safor. No ha estat la primera nit que he passat pels barrancs i els trencalls del Mondúber i el Buixcarró, perquè també les plantes (i alguns dels seus pol·linitzadors) viuen per la nit, i de vegades és necessari saber què passa quan la llum no les il·lumina per conéixer-les un poc millor. Però mai ho havia fet al mateix cim --al que queda d'ell, ocupat com tants altres per les probablement necessàries però indecoroses antenes-- abocat a les planes i les platges saforenques, i en tan bona i concorreguda companyia. Una bona colla de gent, molts amics i amigues que acudiren, com cada any, a la crida dels organitzadors, i que en una clara i calorosa nit de juliol tornaren a reclamar unes muntanyes i uns paisatges amb futur; molta gent (ho deiem allí mateix) que es reconeix com a part d'aquella terra, i que està disposada a seguir fent un esforç per escoltar els arbres, per evitar que només quede vent...

Francament, fins i tot dir "bon cap de setmana" se'm fa difícil hui, després de llegir les notícies que segueixen arribant des d'Oslo i Utøya. Simplement, no hi ha paraules. Només la profunda foscor d'una nit sense lluna, ni cap esperança de que surta...

Prediccions

Estic raonablement convençut que l'inefable Harold Camping es va confondre amb els seus càlculs i, per tant, no espere escoltar demà les trompetes del judici final. La qual cosa obri la possibilitat que tampoc no és complisquen les infaustes prediccions per al dia següent; o, almenys, que no ho facen amb la rotunditat i la malastrugança que auguren alguns oracles. Potser les eventuals majories siguen menys absolutes del que s'esperava, potser hi haurà a les Corts i els ajuntaments més veus honestes i decents del què alguns haurien volgut... No sembla fàcil, però res no hi ha escrit encara i la paraula és nostra. I hi ha moltes veus que reclamen a crits que les escolten. Alli on estigueu --i molt especialment, si esteu en alguna plaça-- bon cap de setmana!