"Els sicilians no voldran millorar mai per la senzilla raó que estan convençuts de ser perfectes; la seva vanitat és més forta que la seva misèria; qualsevol intromissió forastera, sigui per raó de l'origen o, en el cas que es tracti d'un sicilià, per independència d'esperit, transtorna el seu desvari de perfecció acomplida i corre el perill de destorbar la seva satisfactòria espera del no-res; (...) Sicília sempre s'ha estimat més dormir, a pesar de les invocacions de tanta gent; per què els hauria hagut de fer cas si és rica, sàvia, honesta, admirada i envejada per tothom? Si és, en una paraula, perfecta?"
Giuseppe Tomasi di Lampedusa, "El Gattopardo"
Ho reconec amb una certa recança, però també amb poc o gens de penediment: aquests últims dies m'he lliurat amb persistència al delitós i imprudent goig de posposar, fins el límit, diverses tasques urgents i importants. Cert que matins càlids i lluminosos com aquests difícilment predisposen l'ànim a encarar-se a la pantalla de l'ordinador; però, sobretot, el que m'ha mantingut temporalment allunyat de les meues responsabilitats ha estat un llibre: vaig començar, fa unes setmanes, a rellegir "
El Gattopardo", i el desig d'acabar-lo, aquestes vesprades amables de primavera anticipada, ha estat massa fort com per resistir-me. Una vegada més, m'he deixat seduir pel llenguatge esplendorós de Lampedusa --en magnífica
traducció de Pau Vidal--, per la personalitat fascinant i contradictòria del princep Fabrizio de Salina, per la sensualitat que traspua tot el llibre. Però també pel seu pessimisme, per l'ambient decadent, per la visió i les reflexions --que l'autor posa sovint en boca del mateix princep--sobre la política i la societat sicilianes en aquell moment crític de la formació de l'Estat Italià. I, una vegada més i a desgrat de totes les distàncies, he cregut veure, en moltes d'aquestes reflexions, una remota analogia amb alguns trets del meu país (perfecte) i la seua gent que dorm ("
el son és el que volen els sicilians, per això sempre odiaran qui els voldrà despertar, ni que sigui per dur-los presents"). Imaginacions meues, probablement. Però ho hauré de deixar per a altra ocasió, perquè els compromisos apremien i el límit s'acosta. Fins i tot les tasques importants i urgents han de ser acabades, algun dia. O alguna nit.
