Colors

Passeig primaveral pel cor de Mariola i la seua fillada de fonts que corren, amb la idea principal de veure com avança enguany la temporada d’orquídies, però no solament això. Fins i tot havent-la caminat tantes vegades, la serra sempre guarda alguna cosa per mostrar, i més encara en aquesta època de l’any. Tant, que al llarg de tot el dia no em puc treure del cap un pensament: si el pas del temps ens ha de fer colors, que siguen, si pot ser, com els d’aquesta esplèndida primavera mariolenca.

Incidentalment: en haver aprofitat el dilluns de la festa de Sant Vicent Ferrer per a fer aquesta ja tradicional visita orquidofílica a la Mariola, l’apagada elèctrica em va agafar de ple, encara que jo no me’n vaig assabentar --no estava molt pendent del mòbil, i no és estrany per aquestes serres quedar-se de tant en tant sense cobertura-- fins unes quantes hores després, quan vaig tornar al cotxe i vaig posar la ràdio. Com li deia després a un amic al facebook: que l’apocalipsi t’agafe mirant flors a la muntanya no sembla el pitjor pla per a una fi del món...

 

Aialt i primavera

A força de ser punt de partida i arribada de moltes i molt notables caminades (cap a la Xortà i la seua extraordinària rodalia, per exemple, o bé per arribar-se, pel camí que puja pel Cocoll, fins al cim que diuen del Molló o Tossal de Migdia), sovint no se li presta, al Pla d’Aialt de Castell de Castells, tota l’atenció que mereix per propis mèrits. I és fàcil que a nosaltres ens haguera passat el mateix també aquesta vegada, si no haguera estat perquè les recents i generoses pluges li han donat a l'encisador fondal un aspecte ufanós i vagament marjalenc que va fer inevitable que li dedicàrem almenys una estoneta; dues, de fet, sota els núvols a l’anada i ja a ple sol a la tornada. I entre mig, un preciós trajecte que, a més de pujar al cim, ens va dur a recórrer, ja dins del veí terme tarbener, la preciosa clotada d’Albirec (una dolina, com el mateix Aialt, el nom de la qual ve de l'àrab al birak i vol dir precisament llacunes) i la cabdal Cova de Dalt. Per cert, a més del seu interès natural i paisatgístic, tant Sa Cova com Aialt són enclavaments d'un excepcional valor arqueològic i patrimonial: de la primera, objecte de lamentables espolis anys enrere i pendent encara i pel que sé d'una investigació profunda i sistemàtica, s'han recuperat abundants materials que es remunten al Neolític antic i a l'Edat de Bronze (mil·lennis V i III aC) que demostrarien que va ser utilitzada com a lloc d’habitació i també d’enterrament. Quant a Aialt, a la seua rodalia es va aixecar una interessant alqueria andalusina que ha estat estudiada amb detall pel bon amic Josep Torró per tractar-se d'un dels escassos exemples de poblament, a Xarq al-Àndalus, que no s'associen amb un perímetre irrigat sinó que semblen basar-se en els conreus de secà i l'activitat ramadera, present encara actualment a la zona; segurament, que a la vora d’alguns dels corrals bastits sobre les restes medievals hi cresquen a hores d’ara garrofers de moro --alguns d'ells, d'una grandària respectable-- no deixa de ser una casualitat. O no.

Fa un poc més de tretze anys li vaig donar ací mateix la benvinguda, i malauradament ha arribat ara el moment d’acomiadar-la: uns dies després de que li diagnosticaren una gravíssima malaltia de la què fins fa a penes una setmana no havia mostrat cap símptoma aparent, Isis ens va deixar ahir. Ens consola pensar que no sembla haver patit molt, que ha tingut fins el final el que pensem que pot considerar-se com una bona vida, i que la seua companyia ha fet també la nostra més feliç tots aquests anys. Però res d'això no lleva, evidentment, que ens sàpiga molt mal, i que la trobem molt a faltar. I crec que Mixi i Blanca també. 

Marcejant

Si el rècord, l'any passat, va ser de pluja, aquest és de calor: marceja març, que te fama merescuda de variable i inconstant, i mentre València es prepara per a unes falles --multitudinàries, diuen-- que em tem que també enguany viuré de forma més aviat superficial, pel poble van veient-se els senyals de l'arribada imminent de la primavera. Van tornant les fosques oronetes, que espere que tinguen enguany una temporada millor que la passada; i tornen també les abelleres --pel moment, fosques també-- i amb elles el costum d'anar perseguint-les, càmera en mà i genoll a terra, per marges i pradells. Març marceja, ja sabeu, i la gent bogeja. Però tal com està el mon, em sembla que hi ha bogeries molt pitjors... 

D'orquídies i arnes

L'orquídia de Darwin (Angraecum sesquipedale). Imatge de Wilferd Duckitt
(Wikimedia commons)

És probable que alguna volta hageu sentit parlar de la denominada ‘orquídia de Darwin’, una preciosa espècie originària de Madagascar coneguda pels botànics com Angraecum sesquipedale, perquè la seua suggeridora història és, si més no en els seus trets més generals, relativament popular i es fa servir extensament com a exemple de la perspicàcia del gran naturalista anglès i, sovint de forma un poc excessiva, de la capacitat predictiva de la teoria de la selecció natural. El cas és que fa unes setmanes, mentre rellegia algunes notes sobre la pol·linització de les orquídies, em va vindre de nou al cap aquest cas, i malgrat que és fàcil trobar a multitud de fonts un relat més o menys detallat del mateix, no em puc resistir a recollir-lo ací tant pel seu innegable interès com pel fet que, tot i que no sempre se cita com a part d’aquesta història, implica directament a Alfred Russel Wallace, sant patró --amb les seues llums i les seues ombres-- d’aquest blog i objecte, com és sabut, de la meua més sincera admiració. A grans trets, la història en qüestió comença amb un passatge del llibre publicat per Darwin el 1862 sobre la fecundació de les orquídies (“On the various contrivances by which British and foreign orchids are fertilised by insects, and on the good effects of intercrossing”), en el qual s'hi fa referència a l'esmentat Angraecum, descrit uns pocs anys abans de Madagascar, i que va cridar l’atenció del naturalista --que disposava d'exemplars facilitats pel cultivador James Bateman-- per l'esperó desproporcionadament llarg de les seues flors. A partir de les seues observacions sobre altres espècies del grup, Darwin va postular que, tot i que encara no havia estat descrit, havia d’existir a Madagascar un pol·linitzador adequat per a les característiques d’aquesta flor: “No obstant això, és sorprenent que cap insecte puga arribar al nèctar: les nostres esfinxs  angleses tenen probòscides tan llargues com el seu cos: però a Madagascar hi ha d'haver arnes amb probòscides capaces d'estendre's fins a una longitud d'entre deu i onze polzades!”. En la seua versió abreujada, la història culmina amb el descobriment, el 1903, d’una espècie d’arna les característiques de la qual coincidien amb allò postulat per Darwin, per bé que no va ser fins el 1997 quan es va poder confirmar definitivament la relació entre aquesta i l’orquídia, a la qual efectivament pol·linitza.

Darwin i Wallace. De la xarxa

La intervenció de Wallace en aquesta història es va produir a causa de la publicació, el 1867, d'un llibre escrit per George Campbell, huité duc d’Argyll, titulat “The Reign of Law” (“El Regne de la Llei”) en el qual tractava de refutar els plantejaments darwinians sobre la selecció natural, i on al·ludia directament al cas de l’Angraecum. Per a Campbell, l’artifici i la bellesa en la Natura eren proves inequívoques de la presència d’una ment creadora, i l’extraordinària orquídia a la qual s’hi havia referit Darwin (com també a la seua "comprensió parcial" sobre com havia pogut evolucionar fins la seua forma actual) era un exemple clar d’aquest fet. Com a resposta a aquestes crítiques, Wallace va publicar el mateix any un article (“Creation by Law”) en el qual rebatia les afirmacions de Campbell, que atribuïa almenys en part a la forma d’escriure de Darwin (“El senyor Darwin s'ha exposat a moltes idees errònies i ha donat als seus oponents una arma poderosa amb el seu ús continu de la metàfora per descriure les meravelloses coadaptacions dels éssers orgànics”) i on incloïa, a més a més, una nota al peu relativa al possible pol·linitzador d’Angræcum. En aquesta nota, Wallace no solament recolzava el postulat de Darwin sobre l'existència d'aquesta espècie encara desconeguda, sinó que fins i tot aventurava qui podria ser-ne un candidat adequat: “He mesurat acuradament la trompa d'un exemplar de Macrosila cluentius d'Amèrica del Sud a la col·lecció del Museu Britànic, i he trobat que té nou polzades i un quart de llarg! Un d'Àfrica tropical (Macrosila morganii) fa set polzades i mig. Una espècie amb una trompa de dos o tres polzades més llarga podria arribar al nèctar de les flors més grans d'Angraecum sesquipedale, els nectaris de les quals varien de llargada de deu a catorze polzades. Es pot predir amb seguretat que aquesta arna existeix a Madagascar; i els naturalistes que visiten aquesta illa haurien de buscar-la amb tanta confiança com els astrònoms van buscar el planeta Neptú, i tindran el mateix èxit!”. La predicció de Wallace (i de Darwin) es va veure com ja s’ha dit confirmada uns anys després amb el descobriment i la descripció, per part dels entomòlegs britànics Walter Rothschild i Karl Jordan, d’una subespècie malgaix de Macrosila morganii, la qual anomenaren --després de citar expressament Wallace al seu treball-- M. morganii praedicta. Des de l'any 2021, la denominada arna esfinx de Wallace és considerada una espècie independent, amb el nom acceptat de Xanthopan praedicta.

Xanthopan praedicta i la seua descomunal probòscide, o la grandària si que importa.
Imatge de Wikimedia commons.

Darwin, que va morir el 1882, no va a arribar a conèixer el nom del pol·linitzador del seu Angraecum, i no he estat capaç de trobar en l’extensa obra de Wallace, qui va viure fins el 1915, cap referència a aquesta qüestió després de la descripció de Xanthopan praedicta per Rothschild i Jordan. Darwin i Wallace, en contra del que de vegades hom pensa, mantingueren una relació cordial, i estic convençut que, fins i tot més que per veure confirmada la seua predicció, els agradaria saber que la relació entre l'orquídia i el seu pol·linitzador és encara hui objecte d'estudi sobre els processos --molt més complexos del que ells imaginaven, però decididament apassionants-- que s'hi troben implicats en l'evolució dels sistemes de mutualisme; però això, si de cas, ho deixarem per a un altre dia...

Il·lustració de Thomas William Wood inclosa en l'article "Creation by law" de Wallace,
 i que recrea el possible aspecte de l'arna, llavors encara desconeguda, pol·linitzadora d'Angraecum, De la wikipedia. 

Esguards

"L'esguard del botànic, més folgat, es vol circumscrit, precís, analític; el guia la raó, l'afany ordenador de la ment racional. L'esguard del caminant és global i divagador, en plaent deriva, i alhora molt detallista; el guia el sentiment de la bellesa i de l'enigma, els batecs del cor, el vol de l'ànima." 

Joan Pellicer, Flora pintoresca del País Valencià

Deixant de banda l'escassa i extravagant orquídia pudent, de la qual a penes es coneixen alguns exemplars que creixen ací i allà per aquestes serres, solen ser les modestes epipactis, representades ací per unes poques espècies de flors més aviat petites i no sempre fàcils de distingir entre elles, les que tanquen la temporada de floració d'aquest grup fascinant a les comarques que em queden més a prop. Tot i ser relativament freqüents (Epipactis kleinii creix habitualment, a vegades abundant, a les vores i clarianes de pinedes i bosquines), no és estrany que la seua presència  passe desapercebuda per als caminants apressats o més interessats en altres vistes i belleses, però sempre paga la pena detenir-se un moment per descobrir el detall de les seues flors menudes i efímeres, molt menys cridaneres que les d'altres membres del seu grup, però igualment atractives, en la seua elegant modèstia, per a qui les contempla amb la mirada adequada. Siga aquesta la que siga.

Convergències

Tot i que en català (o en castellà) el sentit de la paraula síndrome ha acabat associant-se a l’àmbit clínic
(“conjunt de símptomes d’una malaltia” o “agrupament de símptomes amb personalitat clínica acusada descrit per un determinat autor”, diuen els diccionaris normatius), hi ha altres llengües com ara l’anglès que, més fidels a l’origen etimològic del terme, l’apliquen també a qualsevol conjunt de fenòmens, trets o característiques distintives que es presenten de forma conjunta i concurrent. És amb aquesta accepció que els botànics del segle XIX encunyaren el concepte de síndrome floral (o de pol·linització) en observar que les flors d’espècies vegetals no necessàriament emparentades però que comparteixen un mateix sistema de pol·linització, tendeixen a mostrar un conjunt determinat de trets morfològics comuns, els quals haurien evolucionat com a resposta a la selecció imposada pel diferents vectors pol·línics, ja siguen abiòtics --com ara el vent-- o biòtics. La pol·linització mitjançant papallones diürnes és un exemple d’aquest últim cas, i ha donat lloc a un conjunt característic de trets florals (una síndrome) entre els quals hi figuren unes flors vistoses i aromàtiques, de colors rosats o malva, forma típìcament tubular i òrgans productors de nèctar --la recompensa preferida pels seus pol·linitzadors-- situats en llocs, com ara els esperons florals, als quals només poden arribar les llargues llengües de les papallones. 

Les orquídies piramidals o barretets, que floreixen ara en abundància a les serres per les quals solc caminar i la reproducció de les quals va ser estudiada ja pel mateix Darwin, constitueixen un exemple típic de flors adaptades a la pol·linització per papallones, de les quals diverses espècies (entre elles, les bellíssimes gitanetes) han estat confirmades com a vectors efectius. Les seues flors petites i aromàtiques, d’un preciós color rosat, s’agrupen en una densa inflorescència, la qual cosa facilita que les papallones s’hi puguen posar més fàcilment. A més a més, i tot i que algunes fonts les consideren com una espècie deceptiva --és a dir, que enganya als pol·linitzadors fent-los creure que podran obtindre una recompensa que en realitat no existeix-- els seus esperons semblen ser productors de nèctar, que com s’ha dit és la recompensa més habitual quan es tracta d’atreure a aquest grup d’insectes. El cas és que, després de passar una bona estona fent-ne fotos l’altre dia, em vaig adonar que, pràcticament al seu costat, hi començaven també a florir les esponeroses herbes de Sant Jordi, faveres bordes o valerianes roges. No cal ser una persona especialment observadora per reparar en les similituds que mostren quant a la floració totes dues plantes i que, de fet, semblaven ser també evidents per a les mateixes papallones que anaven passant d’orquídies a valerianes i viceversa. Va ser llavors quan vaig recordar, d’aquells temps remots en què feia de botànic i començava a interessar-me pel camp fascinant de la biologia reproductiva de les plantes, tot allò de les síndromes florals, la coevolució entre plantes i pol·linitzadors i la convergència adaptativa, i m’ha agradat passar des de llavors alguna estona rellegint papers i buscant informació més actualitzada sobre el tema. I per cert, tot i la meua suposició de que l'orquídia guanyaria còmodament, m’ha sorprès un poc comprovar, si més no fent servir el Google com a indicador, que l’interès que semblen despertar entre els humans els barretets i les herbes de Sant Jordi està molt més equilibrat del que pensava. I no seré jo qui diga que no ho trobe merescut.

He hagut de furgar un poc per internet per esbrinar per què al tipus especial d'entomofília (pol·linització per mitjà d'insectes) que és dut a terme per papallones diürnes se l'anomena psicofília, que sembla voler dir una altra cosa. I ho sembla amb fonament, perquè pel que he vist, en grec antic psyché (ψυχή) designava tant a l'ànima com a les papallones, ja que la primera adoptava aquesta forma quan sortia volant per la boca del cos mort. Les plantes són curioses, però sovint les paraules no se'ls queden en absolut enrere...

El perquè de tot plegat

És molt probable que almenys alguns o algunes de vosaltres, amables visitants d’aquestes planes que formeu part també del col·lectiu --cada volta més reduït-- que encara manté algun blog en actiu, vos ho plantegeu també de forma més o menys habitual. Jo, ho reconec, ho faig amb certa freqüència, i no sempre em resulta fàcil respondre a la pregunta de què faig, a aquestes alçades, fent servir encara aquest invent. Perquè a més de tractar d’estar present amb certa assiduïtat en allò que en algun temps vam convindre en anomenar la blogosfera, em deixe caure també de tant en tant per altres xarxes --ara com ara mantinc comptes més a menys operatius a Twitter, Facebook i Instagram; amb TikTok encara no he gosat-- que, almenys en el meu cas i a banda d’altres consideracions i especificitats, crec que donen bastant menys feina que voler posar-se a escriure un text amb una mínima pretensió de coherència i, sobretot, amb voluntat de sobreviure a la vertiginosa fugacitat que caracteritza a altres plataformes. No voldria caure en generalitzacions injustes, treure-li importància a la tasca dels creadors (i creadores) de continguts ni posar-me, com dirien les meues filles, massa boomer, però em fa l'efecte que encetar una discussió a colp de piulada, donar difusió a convocatòries més o menys interessants o mantenir un oportú registre gràfic, preferentment de certa qualitat, de les activitats o els interessos personals, no solament sembla més senzill, sinó que a més a més té l’avantatge d'una vida útil tan curta que, fins i tot quan les coses no acaben d'eixir com tu voldries, no te n'has de preocupar per gaire temps; si fa no fa, el que ve a durar una story...   

Ho vinc a dir, tot açò, perquè aquest cap de setmana passat, en una de les caminades de les que en el seu moment m’agradarà també escriure alguna cosa per ací, vam poder visitar --gràcies, Núria, per portar-nos-- una extraordinària població de la planta que solem anomenar curraià pàl·lid, una de les tres orquídies del gènere Cephalanthera presents al nostre territori (les altres són el curraià blanc, C. longifolia, i el vermell, C. rubra). El pàl·lid, de nom científic Cephalanthera damasonium i al què corresponen les imatges, no és una espècie massa comuna però, com vam poder comprovar sobre el terreny, pot arribar a ser localment abundant quan les condicions --en aquest cas viu en herbassars frescos i humits sota un bosc de ribera, i se'n comptaven com a poc per dotzenes-- són les adequades. El cas és que tot i que el nom comú d’aquest grup d’orquídies sempre m’ha resultat com a mínim cridaner, mai fins ara m’hi havia parat a pensar-hi i a furgar un poc sobre la paraula curraià. I encara que tampoc n’haja pogut treure massa l’entrellat, la situació, després d'una estoneta de consultes i d'estirar algun que altre fil, seria la següent: d’entrada, la visita imprescindible a l'Alcover-Moll, la primera font a la que solc recórrer en casos com aquest, no va donar cap resultat perquè ni la paraula ni cap de les que raonablement podrien estar fonèticament relacionades (em moc, també en açò, entre la més absoluta  ignorància i la simple i atrevida especulació, però curraià em sona, no sé com dir-ho, com a bastant oriental) apareixen entre les seues entrades. La paraula si que consta, en canvi, al DIEC i al DNV, però només per referència al curraià vermell sense cap altre comentari addicional, i tampoc Coromines sembla aportar massa llum al cas, ja que he sabut, per referències indirectes, que en el seu Diccionari Etimològic i Complementari es limita a assenyalar una possible (i diria que remota) relació amb el poblet berguedà de Correà,

Arribats a aquest punt, la consulta al colossal Corpus de fitonímia catalana esdevé el següent pas lògic, i tot i que a diferència d'altres casos la informació que he trobat sobre el particular és més aviat limitada, sí que ha obert la porta a seguir un camí alternatiu: en parlar dels curraians, i a més de panís bord, recollit al Delta de l'Ebre, s'hi fa referencia a una forma corrallà (recordeu allò de la fonètica) procedent de la zona dels Ports, que tot i que tampoc he sabut trobar a cap diccionari català (ni castellà), sí que apareix en alguns vocabularis antics en aquesta darrera llengua com un mot procedent del caló que significaria collaret, amb alguna indicació específica de que es tractaria d'un de perles. I el més probable és que siga només una casualitat, però m'ha semblat que a la planta, això de dir-li collaret (sobretot, de perles, i a les imatges em remet) potser no li aniria malament del tot, i que ves a saber si el curraià no podria ser, com altres paraules catalanes (xaval, dinyar o cangueli, per citar-ne només algunes), un préstec procedent del romaní alterat per les diverses formes que tenim de pronunciar-la... I ací és, al remat, on volia arribar: amb tantes i tan variades coses que em desperten l'interès --i els romanços que escric per a contar-les--, amb unes imatges que arriben en el millor dels casos a la categoria de passables i que a penes donen per a un feed en condicions, i amb la idea, en quasi tot allò que deixe escrit, de que a algú li puga resultar interessant o útil més enllà dels cinc primers minuts després d'haver-ho publicat, la blogosfera segueix sent-me, ara com ara, una xarxa social imprescindible. I si vos sembla que no tinc raó, ens veiem al Twitter quan vulgueu i ho discutim.

De rambla a riu

Si preguntàreu, a alguna persona de la zona, sobre el lloc on naix el riu Vinalopó  --un dels tres corrents fluvials principals, junt amb el Clariano i el riu d'Alcoi, que tenen la capçalera de les seues conques en la important unitat  hidrogeològica que constitueix la serra de Mariola-- allò més probable és que vos dirigira a l'encisador enclavament de la Font de la Coveta. En aquest punt, un brollador que naix de l'escletxa de la roca alimenta amb un cabal variable però permanent el llit del riu, que a partir d'ací discorre, flanquejat a trams per un dens bosc de ribera, a través d'un pintoresc recorregut entre tolls i salts i en el qual sovintegen també els testimonis dels antics aprofitaments agrícoles i fabrils tan habituals en aquestes comarques. Però tampoc no seria estrany que vos parlaren d'un indret anomenat Els Brulls, un paratge situat uns pocs centenars de metres aigües amunt, als peus de l'antic castell del Vinalopó que probablement va donar nom al mateix riu, i que tret dels períodes més eixuts sol ser el punt on el cabal, magre encara, comença a discórrer de forma permanent llit avall gràcies a l'aigua que brolla --d'ahi el nom-- des del fons pedregós de la mateixa llera.

Des dels Brulls cap amunt, i fins el punt on assoleix el seu límit superior, el caixer només porta aigua de forma ocasional, sobretot després de fortes pluges, i per això se'l sol conèixer com a Rambla del Vinalopó o de Mariola, el llit de la qual travessa un dels sectors més singulars d'aquesta serra. En aquesta part de la muntanya, la volta del potent anticlinal que la conforma va acabar cedint a les forces tectòniques per donar lloc, en esfondrar-se, a una àmplia vall vorejada a nord i sud per llomes i relleus arbrats, i ocupada des d'antic per masos i conreus que configuren, junt amb les clapes de pineda i carrascar, un paisatge amable i divers que contrasta amb l'abrupta Mariola de cims elevats i pendents vertiginoses que s'aboca, cap a l'est, sobre la vall del riu d'Alcoi. Al fons de la valleta, la rambla va ascendint suaument cap a la seua capçalera, situada al denominat Pla de Bodí, als peus del mas del mateix nom; tot i que el pla, com la immediata Foia del Bovalar, s'hi troben ocupades a hores d'ara per extenses àrees de cultiu, és encara possible resseguir entre els bancals els regalls i escorrentius que, a partir de les fonts i els brolladors que sovintegen a la zona, acabaran confluint poc després per donar lloc al llit principal.

Amb tot el que s'ha dit, convindreu que no calen massa excuses per a recórrer els vells caminals que travessen aquests paratges. Però per si en feren falta, aquesta volta teníem un parell de bons motius per a afegir. Per una banda, i en haver vist fa uns dies que la Rambla, poc més amunt dels Brulls i a l'altura de la casa que porta el mateix nom, baixava amb bona cosa d'aigua, teníem certa curiositat per comprovar fins a quina altura del seu llit es mantenia un cabal significatiu després de les últimes i generoses pluges. I per una altra, és precisament als peus dels turons que envolten la vall on apareixen algunes de les orquídies més boniques i interessants de les que es fan a la muntanya, la majoria d'elles en flor en aquestes dates. Quant al primer, val a dir --i no recorde haver-ho vist massa vegades-- que l'aigua no solament començava a regallar, esgolant-se entre els bancals, des de la mateixa capçalera, sinó que els barrancs i rierols que hi menen baixaven també ben animats. I quant a les segones, quasi que em remetré a les imatges que vam anar prenent al llarg del dia. Flors i aigua, doncs, una volta més aquesta primavera extraordinària; i més dies que tinguérem per tant com hi ha per veure, que açò no ha fet més que començar...

Me n'adone, després d'haver caminat aquest cap de setmana passat a vora rambla, que fa també prou temps que no m'acoste al tram on el Vinalopó comença a fer de riu; faig propòsit de fer-ho, i de parlar-ne, tan prompte com trobe un moment, perquè també ha de pagar la pena veure'l amb tota l'aigua que ha caigut. I quant a les orquídies, allò que buscàvem sobretot eren les bellíssimes papilionàcies i les singulars purpúries, i ja veieu que l'objectiu es va complir a bastament; les abelleres (grogues, blaves i becades), els homenets i els curraians ens van anar eixint al pas per completar, al remat, un matí magnífic.