Contra la indecència

9 d'Octubre, terra i dignitat

Hui es quedaran les senyeres a casa, però prompte tindrem ocasió de treure-les de nou per recordar-los que nosaltres, que per a bé i per a mal sí que sabem d'on venim, tenim també molt clar on volem anar per llarg i difícil que siga el camí i per més entrebancs que ens hi vulguen posar. Per una terra que vergonyosament tornen a oferir al millor postor, per la dignitat que ens neguen amb la seua incompetència criminal i les seues mentides indignes. Però enguany, sobretot, per la memòria dels morts que hauran de carregar per sempre més a la seua consciència, seguirem lluitant fins que acaben al lloc que mereixen; ells, i tots els qui en són còmplices, per acció o per omissió. Un any més, pel País Valencià, malgrat tot i més que mai, visca la Terra i feliç Diada!

El pas dels maulets

Il·lustració de Manolo Boix per al disc "Quan el mal ve d'Almansa" d'Al Tall (1979), de la xarxa

No pot sorprendre que als hereus d’aquells que van voler fer-nos desaparèixer com a poble els

moleste especialment que hagem convertit aquesta data infausta en una demostració del seu fracàs. Ni la dura derrota patida tal dia com hui de fa tres-cents divuit anys, ni la ruïna, la repressió i l’espoli que van seguir-la --i que en massa aspectes s’allarguen encara fins a hui de forma ben palesa-- van aconseguir el seu objectiu, i ací estem una volta més i malgrat tot per a donar-ne testimoni. No són temps senzills (ja sabeu: “ens poseu la cova en casa, i des d’ella governeu”) i sabem bé que el camí serà, seguirà sent, llarg i feixuc; però persistirem, i no hi haurà massó, mazon ni cap altre traïdor botifler mesquí i renegat, que ens ho puga impedir. Pel País i pel futur, bona Diada i visca la terra!

Alçar-se

La veritat és que no he tingut ànims per escriure res aquestes últimes setmanes. De fet, tinc sovint la sensació de què des de l’última volta que ho vaig fer ha passat molt, moltíssim temps; tant, que crec que a aquest País res --ni ningú-- no podrà ser ara igual com era abans d’aquell maleït dimarts. En tot cas, poca cosa podria dir, a aquestes altures, que no haja estat ja dita una i mil vegades, tret potser d’allò que molts voldríem haver sentit: una disculpa sincera per part de qui no va estar a l’altura que li pertocava, i l’anunci de la seua immediata dimissió, encara que només fora per respecte a les víctimes de la seua incompetència. No ho hem sentit ni crec que ho fem mai perquè la seua misèria moral ha quedat ja suficientment acreditada, com tampoc puc confiar en que una justícia que rarament mereix tal nom puga exigir-los algun dia que facen front a la seua responsabilitat. És per tot això que em costa encara escriure: per la pena profunda per tants morts, pels amics i amigues que ho han patit --ho estan patint-- en la seua pròpia carn, pel les mentides fastigoses i el fàstic que provoquen els miserables malparits que se n’aprofiten, per la indignació que provoca veure’ls, a uns i a altres, més preocupats per mesquins càlculs partidistes que per aportar solucions; em dol, tot això, i em pesa, però també necessite mirar més enllà. Tractarem doncs d’ajudar per a que qui ho ha perdut tot, o quasi tot, puga tornar a alçar-se el més prompte possible, i no renunciarem a reclamar que els responsables no queden, una volta més, impunes. Però també seguirem insistint en què, sense deixar de banda les responsabilitats concretes, tot el que ha passat posa també de manifest el fracàs col·lectiu d’una societat majoritàriament resignada al seu estatus de colònia, que es fa governar reiteradament per ineptes, hipòcrites, mentiders i corruptes, i que ha ignorat --quan no ha ridiculitzat-- les veus que li advertien que, tard o d’hora, l’aigua reclamaria els terrenys que li són propis. I estic disposat a acceptar que hi ha, ara mateix, altres qüestions més urgents, però alçar-se és, també, reconèixer en què hem pogut contribuir a la desfeta, i tractar d’evitar que es repetisca. Potser amb no moltes esperances, és cert; però sense donar-se mai, i molt menys ara, per vençuts.

 

Tampoc no he tingut darrerament molt de lleure perquè, a més dels (des)ànims, tampoc ha acompanyat molt la tecla de la què parlava l’altre dia, encara que les proves semblen indicar que és un assumpte més molest que preocupant. Només la setmana passada vaig eixir una estona a veure com avança la tardor per la sempre estimable (i ara també, de nou, amenaçada) vall del Polop. I com que de fotos de fang i destrucció ja n’heu vist prou, em quede amb les imatges d’aquell paisatge extraordinari que de cap manera ens podem permetre deixar perdre. Bé, i també d’una inesperada i sorprenent collita de rossinyols de carrasca, que mai no havíem vist per aquella zona i que van arrodonir un bon matí; ens feia falta...

D'orígens

Un any més i malgrat tot, recordem els nostres orígens perquè sabem qui som i d'on venim, però també i sobretot on volem anar. I com que no tinc ganes hui de dedicar ni un sol segon a hipòcrites, toreros, ignorants, arribistes i beates, ho deixarem així: no són, és evident, temps fàcils, però ni els feixistes declarats ni aquells que, amb cínica complaença, els han obert les portes per a què vagen avançant-los la faena bruta, han de poder amb nosaltres. Pel País Valencià, ara i sempre, visca la terra i feliç Diada!

Repasse allò que he escrit ací al llarg dels anys tal dia com hui, i seguisc quedant-me amb la que va ser la primera entrada un 9 d'Octubre allà pel 2010. La qual cosa, segons es mire, no deixa de ser un poc depriment: no solament els feixistes segueixen fent de les seues, sinó que ara ens governen. Seguim ací, en tot cas, i la lluita serà llarga ...

El curs dels esdeveniments

Han estat només uns dies, però entre aquesta entrada i l'anterior han passat algunes coses d'aquelles que, tot i esperades, deixen marca duradora. La primera, i sense dubte la més rellevant als meus efectes, és que ja he passat pel quiròfan (sabreu disculpar que no haguera dit res, però com s'ha dit sempre a casa no m'abellia molt anar fent bando), m'han tret allò que m'havien de treure i, bastant abans del termini que m'havien avançat, m'han enviat ja cap a casa a completar una recuperació que diria que progressa adequadament. Encara estaré un poc espatllat durant unes setmanes, però ateses les circumstàncies no puc dir que em trobe massa malament, i a més i segons sembla es confirmen també els pronòstics favorables; veurem què van dient d'ara endavant les proves, però pel moment m'ho estic agafant amb la calma que pertoca, i també amb tot l'ànim del món, que sé que m'esperen ben aviat unes tanques amb flors sota el sol, sota la lluna al vespre...

No pinta igual la cosa pel que fa a la segona, igualment anunciada però profundament atziaga: per si algú tenia cap dubte, a la dreta local i majoritària li ha faltat literalment temps per llançar-se als braços de l'ultradreta i obrir-li de bat a bat les portes de la Generalitat. Cosa, en tot cas, poc sorprenent, i no solament perquè de la solidesa i la fiabilitat de les "conviccions" dels populars ja en sabem bastant en aquesta terra: al remat, l'única cosa que els diferencia, sobretot quan es tracta del seu odi irracional cap a tot allò que no siga l'espanyolisme més ranci i tronat, és que uns se n'amaguen un poc més de dir-ho en públic, i ja es veu que cada volta menys... És l'avantatge innegable de tindre clares les prioritats: sobren rituals, disfresses i escenificacions (algú se'n recorda, ara, del llarguíssim part del primer Botànic?), que hi ha molt per (des)fer i no s'ha de perdre passada; com més prompte comencen, més temps tindran per a allò que realment els importa i que rarament apareix als titulars, mentre els altres (o alguns d'ells) segueixen defugint l'autocrítica, es mantenen entretinguts amb memes de toreros i es preparen per entregar-se amb fruïció --tan de bo m'equivoque-- a la noble, progressista i valencianíssima tasca d'autodestruir-se... I amb tot, i a l'espera que es confirme qui se'n farà càrrec, per dir-li d'alguna forma, de les qüestions mediambientals i per tant del meu àmbit directe de treball, em negue a caure en el desànim. Encara que només siga perquè, també amb açò, no queda més remei que resistir, avançar-se sempre que es puga al curs dels esdeveniments, i tractar de fer-los front. Altra cosa serà veure com, i amb qui, i durant quant de temps haurem de fer-ho, però vull creure que de túnels més foscos hem eixit. Encara que només fora per entrar, tot seguit, en el següent.

No va ser premeditat, però ara que estaré un temps sense poder eixir a caminar (ni disposaré, per tant, de noves fotos), m'ha vingut bé que la darrera passejada fins la Sarga transcorreguera en part per la via verda que ocupa el que havia de ser el traçat de ferrocarril d'Alcoi a Alacant, i de la què ja he parlat ací mateix alguna volta. Pel demés, és evident que estic fotut (i molt) per això de la política, i que crec que és imprescindible que dreta i ultradreta assumisquen, com més prompte millor, que som molts els que no pensem callar ni donar-nos per vençuts, però ara com ara, i pel que fa a veure la llum al final del túnel, tinc unes altres prioritats. I ho tindré ben present, vos ho assegure. 

Farem

Era possible que passara, deien les enquestes, i ja sabeu que al remat ha passat, i no ha estat per poca diferència. I no cal dir que, per a aquells que tenim un cert concepte del País --els qui creiem en els serveis públics, la defensa de la llengua i la cultura o la preservació del medi ambient, posem per cas-- és, sense cap matís, una pèssima notícia. Pel que ha passat, i per com ha passat, perquè no és el mateix no guanyar que perdre, i perquè aquesta volta, per si no en teníem prou amb aquells als qui ja coneixem de sobres, haurem de veure'ls de la mà de l'ultradreta més carca i reaccionària, definitivament i dolorosament blanquejada, tractant d'imposar la seua agenda ja veurem fins a quin punt. No faré, però, cap anàlisi o valoració ni de per què ha passat el que ha passat, ni del que pot passar a partir d'ara: no solament és que no em sent en absolut capacitat, sinó que sobretot, ara mateix, em fa una peresa immensa. Em conformaré, per tant i pel moment, amb anar mirant amb interès allò que escriuen aquells que en saben més d'aquestes coses, i si trobe algun diagnòstic un poc més afinat i aclaridor que els que he pogut llegir fins ara, i encara que només siga per veure de no repetir les mateixes errades, potser vos ho faré saber. Això, i com vaig afrontant els temps que venen, perquè ara mateix, més enllà d'algunes idees vagues i no massa convincents sobre la resistència i les trinxeres, tampoc tinc massa clar com m'ho faré. Segurament és que, sense voler llevar-li a tot açò gens d'importància, tinc ara mateix el cap en altres coses. O que m'he fet major, que també podria ser. Però fer, farem, que no tinguen cap dubte: és evident que no estem, ni de bon tros, allà on voldríem, però hem fet camí, i si hem arribat fins ací no ha estat precisament per resignar-nos.   

Calma (tensa)

D'ací a dues setmanes, els valencians i valencianes haurem d'escollir de nou entre seguir fent tímides passes (timidíssimes, diria, amb massa freqüència) cap a una certa normalitat com a poble, o be tornar a posar el nostre destí col·lectiu en mans d'aquells que, no fa tant de temps, van dur el País a les més altes cotes de corrupció, inoperància, irrellevància i autoodi. O encara pitjor, fins i tot, a poc que l’extrema dreta “explícita” (la dreta suposadament no extrema, ací, ja fa temps que se li assembla tant que sovint es fa difícil distingir-les) tinga la capacitat de condicionar qualsevol àmbit rellevant de decisió. A hores d'ara, totes les enquestes, encara que oscil·len cap a un o altre costat quan es tracta de vaticinar quin dels blocs serà finalment el guanyador, coincideixen en pronosticar un resultat notablement ajustat, més encara que el que va decidir el segon govern del Botànic ara fa quatre anys. Així que en això estic, pendent d'unes enquestes de les que no m'en refie massa, amb una preferència evident sobre quin voldria que fora el resultat de les eleccions (i no solament com a ciutadà; aquells que governen els pròxims quatre anys la Generalitat hauran de decidir també quins seran els meus caps a la faena...) i instal·lat en una espècie de calma tensa a l'espera de veure com anirà finalment la cosa. Espera activa, en tot cas: no és molt el que puc fer, i tampoc és que m'entusiasme especialment cap de les opcions polítiques que tenen opcions reals de formar part d'un eventual tercer Botànic, però encara que siga només (ai!) per pragmatisme, i per tímides que seguisquen sent les passes, faré tot el que puga per evitar que cap vot que puga allunyar la perspectiva d'un govern de dreta (i d'extrema dreta) es quede a casa el 28 de maig. I ja veurem, al remat, què és el que passa: si cal tornar a picar pedra, que ningú no dubte que ho farem; però estaria bé poder mirar endavant, i dedicar l'esforç a una altra cosa... Bon cap de setmana!

 

El context preelectoral no l’únic “pre” que em té capficat ara mateix: també en unes setmanes, hauré de passar pel quiròfan –la cirurgia ha estat el tractament escollit finalment per a la meua malaltia— i ara mateix ja em trobe, a tots els efectes, en fase preoperatòria. Espere (podria dir “estic convençut”, però el meu convenciment em sembla ara com ara poc rellevant a aquests efectes) que tot anirà bé, i que en uns pocs mesos podré tornar a estar pujant muntanyes, que ja m’han dit els metges que durant un temps m’ho hauré de prendre amb calma. Però mentre arriba el moment, vaig a veure si aprofite i en puge tantes com puga, encara que siga a prop de casa. Almenys, de llegir no m’han dit res. Ni d’escriure, tampoc.

Ara i sempre

Feia temps --des de bastant abans de l'obligada pausa pandèmica-- que no em deixava caure per cap manifestació. Però aquesta vegada, sense saber molt bé per què, vaig estar convençut des del primer moment que calia anar-hi. Potser per Fuster, de qui no vaig poder escoltar en directe aquell discurs, també a Castelló, el 1982, però a qui dec molt del que pense sobre allò que som i el que podríem arribar a ser. O bé pel risc evident de que aquells que diuen estimar-se aquesta terra però només actuen pel seu propi benefici acaben una volta més amb els minsos avanços (molts menys i en molts menys aspectes del que voldria, però avanços al remat) que els valencians i valencianes hem pogut assolir els últims anys. O simplement, perquè m'abellia tornar a ser una veu més, entre moltes altres, cridant que el País Valencià segueix ben viu i actiu, decidit a seguir avançant malgrat tots els entrebancs, els riscos, els càlculs i els oportunismes. I és cert que m'hauria agradat que haguérem estat molta més gent, ahir, als carrers de Castelló, però les hores de viatge van pagar de llarg la pena: per retrobar a vells amics a qui feia temps que no veia, per l'emoció de tornar a veure les muixerangues aixecant-se; però sobretot, per la sensació de que tot i que tenim encara per davant un llarg camí, res ni ningú podrà acabar amb la nostra ferma voluntat de seguir fent-lo. Ara i sempre. 

Poble

Ja he dit altres voltes que mai no he acabat de sentir-me còmode amb tot el que envolta aquesta data: lluny som --o hauríem de ser-ho-- de records inútils i de velles passions. Però em costa també resignar-me a veure-la reduïda, any rere any, a banal festeta autonomista o, encara pitjor, a festí propiciatori per a feixistes, botiflers i altres infames carronyaires. Així que ho deixarem, com altres voltes i un any més, en allò que el 9 d'Octubre té de símbol, de desig d'un futur per al País Valencià que encara és lluny però al qual no renunciem. Visca la terra, doncs, ara com sempre, i feliç Diada!

Poble, recorda't

del que de tu s'espera

al cap dels segles.

Dus, damunt els teus muscles,

el feix de l'esperança

Poble, retroba't

en la profunda argila

de compartides

passió i confiança.

Retroba't en la fúria!

Vicent Andrés Estellés

Fem país

 

Des de casa, també enguany, però amb la mateixa determinació de sempre, que la lluita és llarga i encara queda molt per fer. Per la llengua i la cultura, per tot allò que ens fa ser el que som, i per tot allò que volem ser i que serem. Feliç Diada, i visca la terra!

En la pell i la batalla

Perquè era verda i encara pot ser verda.

Perquè és la veu dels morts que l'estimaren.

Perquè era una i encara pot ser una.

Perquè és cançó d'un mar sense memòria.

Perquè era clara i neta i no sabia

dir paraules de parla estrangera.

Perquè és batec a les goles incendiades.

Perquè era nostra i encara pot ser nostra.

Perquè és un cor que agonitza entre cadenes.

Perquè era blat i gavina en el matí.

Perquè ens la volen morir com si fos núvol.

Perquè encara naix fills amb l'alegria

de saber-se-la en la pell i la batalla.

Marc Granell, "Terra lliure"

"València era guanyada, s'havia perdut Balànsiya", podria dir-se, estrafent al mestre Saramago, d'aquell 9 d'octubre de fa set-cents vuitanta anys. Nosaltres vam quedar, per atzar de la Història, del costat dels vencedors, i per això en férem, d'aquell fet, símbol i Diada. Valga, doncs, com a tal, i com a tal l'agafe; però no per mirar cap al passat, sinó per seguir bastint un futur que encara hui se'ns nega: ens la volen morir com si fos núvol, però encara és nostra, malgrat tot, en la pell i la batalla... Visca la terra, i feliç 9 d'Octubre!

Conserve, com una relíquia, alguns d'aquells mítics cartells d'Andreu Alfaro --com aquest de més amunt-- que feia servir Acció Cultural del País Valencià, diria que cap a finals dels anys de 1980, per convocar els actes del 9 d'Octubre. D'acord, podria haver-ne tingut més cura; però és el cas que, tot i que un poc esvaïts i amb alguns esvorancs, han sobreviscut als anys i les mudances. Com allò en el que crec, si fa no fa...

Som

Hi ha molt per fer, és evident. I hi ha dies, molts, en que això pesa, perquè tot el que queda per fer ho hem de fer nosaltres mentre ells, els de sempre, ho fan i ho faran tot contra nosaltres. Però hi ha dies també en què cal parar-se un poc, agafar aire i mirar tot el que ja s'ha fet, el llarg camí que ja hem recorregut i que ens ha dut fins ací malgrat tot, malgrat ells i molts com ells; dies per reafirmar la pròpia voluntat de ser, una voluntat que ha sobreviscut a temps foscos --més foscos, encara-- i a silencis estrictes, i que mira decididament cap al futur mentre ells, els seus insults, la seua ràbia i el seu menyspreu, estan condemnats a ser passat. I hui, 9 d'Octubre, és un bon dia per recordar-ho. Bona diada, valencians, i visca la terra!

25 d'abril

És evident que no és, ni de bon tros, la conseqüència més remarcable de la derrota d'Almansa. Però tal dia com hui, amb el soroll dels trons encara retronant en els oïts, no està de més recordar que les festes d'Alcoi van estar prohibides --en el seu vessant no religiós-- entre 1708 i 1741, quan el Real y Supremo Consejo de Castilla, a instàncies d'un "Memorial" presentat pel veïns (i promogut, segons les fonts, per l'aleshores Gobernador y Justicia Mayor de la Villa i Tinent General dels Exèrcits, Don Luis de Costa y Quiroga) va tindre a bé autoritzar el seu restabliment, amb una estructura molt similar a la que ha arribat fins als nostres dies. Han passat més de tres segles, i el País Valencià ha perviscut, malgrat tot i contra tot. Però seguim entestats, encara, en enviar "memorials" a Madrid per demanar, si no és molèstia, que algú tinga a bé donar-nos allò que, per justícia, és nostre. També això s'acabarà, però, perquè la història ja és passada i el conjur no dura sempre, i tard o d'hora hem d'acabar entenent què significa, realment, que ja n'hi ha prou.

La Diada de Sant Jordi se m'ha passat, enguany, com s'espera que la passe un alcoià: entre moros i cristians, amb un got de cafè-licor a la mà i el blog tancat fins que passaren festes. Espere, en tot cas, que tinguéreu un gran dia; jo, ja ho veieu, no em puc queixar. I de Messi, ja ni en parlem... 

25 d'abril

Potser una de les herències més feixugues de tants anys de resistències, frustracions i desenganys siga una mena d'escepticisme essencial que fa que molts valencians --bé, deixem-ho en "alguns valencians"; o millor encara: "jo i potser algú més"-- ens agafem amb una notable prudència i un punt de descreença els canvis, pel demés indubtables, que està experimentant aquest País. Però fins i tot els més prudents tenim dret, de tant en tant, a donar-nos permís per creure que potser si, que les coses estan canviant de veres, que el camí que s'ha encetat serà llarg i costerut, però que són --som-- molts, molts més del que ens pensàvem, els qui hem decidit, finalment, mamprendre'l. Ho vaig sentir dissabte passat, com feia molt de temps que no ho sentia, pels carrers de València i a la Plaça de Bous. Des de l'escepticisme actiu i la prudència constructiva, inevitablement; però també un poc menys descregut que altres voltes, emocionat encara pel que vam poder viure dissabte passat a València: potser ja ha arribat l'hora que torne, per als Maulets i per al País, el bon vent que tant de temps se'ns ha negat.

Aire nou

No hi ha prou amb obrir les finestres: quan han estat molt de temps tancades, és necessari que passe un temps per tal que la brisa, en circular, vaja renovant l'aire antic, viciat i resclosit. Després d'haver seguit, amb inquietud general i algun que altre desànim puntual, els esdeveniments que van acabar donant lloc a l'anomenat Acord del Botànic --finestres obertes, finalment--, les últimes setmanes he estat pendent del procés --desconcertant a voltes, però també engrescador a mesura que anaven coneixent-se noms, detalls i intencions-- de formació del nou govern, amb l'esperança que el canvi que necessita aquest país i pel qual es va pronunciar una majoria de valencians passe finalment de les paraules als fets; però també amb l'interès afegit de qui tindrà, amb alguns d'aquests noms, una relació professional més o menys directa, segons de quin esglaó es tracte: sis setmanes després, ja tenim el què, i --quasi-- també el qui. El següent pas (diguem-li el com), és imminent i, probablement, també és el més important de tots; almenys, a mi, és el que més m'interessa, perquè d'alguna forma és a això --al com-- al que m'hi dedique. Però també perquè, obertes les finestres i amb l'aire renovat, allò que toca és començar, per fi, a respirar.

Imarge de José Soler, a la Veu del País Valencià

Al País Valencià comença a córrer, metafòricament parlant, l'aire, perquè l'altre, el de de veres, més que córrer crema: mai no he sentit massa simpaties pel juliol, però quan a més ve adobat amb aquestes calorades inclements --i cada volta més habituals, em tem-- se'm fa francament feixuc. I a més, aquest any i ves a saber per què, sembla que la calor se m'ha tirat a la panxa. Per dir-ho en relatius, ara que sembla que estan de moda: posats a demanar, m'aniria d'allò més bé estar ara mateix en un altre quan un poc menys estival. O, alternativament, poder canviar d'on, ni que fóra només uns dies. Sort que després vindrà l'agost...

No res i avant

Es tractava d'ajuntar-se, passejar i celebrar com cal allò què, ara com ara, mereix ser celebrat sense condicions ni matisos: el segon triplet del Barça en sis anys. D'altres eventuals celebracions, i de les esperances i malfiances que ens desperten, s'hi va parlar també, i molt; però això és, en tot cas, una altra història. La d'aquest diumenge va ser compartir una estona esplèndida amb gent que s'estima la seua terra i a qui li agrada compartir tot el que sap d'ella, ja siguen castells, fòssils o paraules: uns què magnífics, amb els millors qui. I amb un com francament interessant, també.

Per si interessa: el castell és el dels Alcalans; els fòssils, les espectaculars formacions d'ostreïds del Miocè, que a Montserrat anomenen --no sense certa lògica, com podeu veure en la imatge-- "paladars"; i de paraules, la collita va ser notable, però per triar-ne alguna, em quede amb el feixcar, que és com es deia la trenella d'espart amb què es lligava la fornilla.

I per cert, veig que he dit "eventuals celebracions" però, pensant-ho bé, me'n desdic: a aquestes alçades, i passe el que passe d'ara endavant, em costa veure que hi puga haver res a celebrar. Vull creure --prudent encara, i raonablement tranquil, i pacient també-- que de tot aquest embolic acabarà eixint alguna cosa de trellat, i potser fins i tot tindrem un bon govern els pròxims quatre anys i jo, òbviament, me n'alegraré moltíssim. Però si volen, que ho celebren ells per què a mi, entre els uns, els altres i els acòlits respectius, m'han llevat les ganes. Ara, tampoc passa res: jo vaig fent i, si això, ja ens veiem treballant un dia d'aquests. Sense preses, quan els vinga bé.

I cauen...

Havia fet propòsit --ho apuntava ja en l'entrada anterior-- d'ajornar les celebracions fins el moment en què tinga una seguretat raonable de què el pròxim govern de la Generalitat servirà per deixar definitivament enrere aquesta època nefasta de misèries i corrupcions. Però les circumstàncies m'ho estan posant difícil, això de l'ajornament: si després de veure (i escoltar) a l'inefable Marcos Benavent ja vaig estat temptat de treure el xampany que tinc posat a refrescar des de diumenge passat, la detenció, hui, de l'eminent iberista i habilíssim caçador Don Serafín Castellano representa una prova més --i més dura, encara-- per a la meua determinació. Pel moment, una volta superats els dubtes inicials, crec que podré resistir sense destapar la botella. Però una cosa vos dic: si mentre espere que comencen de deveres els nous temps va i cau Cotino, el xampany no se salva de cap manera. Així que quasi que vaig a posar a la fresca un parell de botelles més, no siga cas...

Imatge de Vilaweb

Potser és cert --m'ho han dit unes quantes persones, aquests últims dies-- que hauria de tindre més paciència i no ser tan desconfiat. Val a dir que, malgrat tot el que he vist --i el que no he vist-- des de diumenge passat, encara crec que el trellat acabarà imposant-se perquè és molt, moltíssim el què ens hi juguem; però això no lleva que estiga un poc inquiet i que m'estime més no dir blat fins que estiga al sac. En tot cas, vaig a fer també un propòsit quant a això: des d'ara mateix, faig vot de confiança i, llisca el que llisca i senta el que senta, deixe de dir res sobre la qüestió. A qui ha de negociar, sort i coneixement; i penseu també en nosaltres...

L'oportunitat

Reconec que, en matèria d'eufòries, sóc persona més aviat continguda. I no és, hauria d'aclarir, perquè no siga capaç d'entusiasmar-me, exaltar-me o emocionar-me; cosa que, com sap bé qui em coneix, faig amb relativa freqüència, per motius diversos i diria que, fins i tot, amb certa tendència a l'excés. Quasi sempre, però, i tret de comptades excepcions (em ve al cap, ara mateix, el futbol, on tot és més senzill: o s'hi guanya, o s'hi perd, simplement; potser és per això que m'agrada tant...) emocions, exaltacions i entusiasmes acaben sent tamisats, de vegades molt ràpidament, per la meua inevitable i un poc feixuga inclinació a analitzar, valorar i matisar-ho quasi tot. I així, la immensa alegria que anava sentint diumenge passat a mesura que anava coneixent els resultats de l'escrutini, anava sent alhora temperada --que no enterbolida-- per la gens menyspreable quantitat de vots que, malgrat totes les seues malifetes, ha arreplegat encara el Partit Popular, per les males notícies que anaven arribant d'alguns municipis --com ara Gandia-- que m'estime especialment, com també per la constatació que alguna de la gent que més s'ha distingit per la seua capacitat de treball aquesta legislatura --i sense la qual, estic convençut, molt del que estava passant no hauria estat possible-- anava a quedar fora de les Corts. En tot cas, quan em vaig gitar diumenge --un poc menys que eufòric o un poc més que molt content, tan se val-- ho vaig fer convençut que el resultat de les eleccions al País Valencià --i més encara, al Cap i Casal-- havia estat, és, una fita històrica i una oportunitat excepcional; però amb plena consciència, també, de les dificultats de tota mena a les què caldria fer front des d'aquell mateix moment. Començant, evidentment, pel la mateixa constitució del nou govern.

Només han passat tres dies des de les eleccions, però hui he escoltat ja unes quantes converses al voltant del mateix tema: com és que encara no s'han posat d'acord? Acabaran barallant-se com sempre? Què esperen per començar a treballar? Potser és només una qüestió de memòria, però no recorde haver vist mai, entre la gent diguem-ne del carrer, aquesta sensació d'urgència, de que cal començar a fer net i cal començar a fer-ho ja. Hi ha, és evident, requisits formals i terminis legals que cal complir i que condicionen els temps del procés, com també sembla obvi l'interès, per part de determinats mitjans de comunicació, per escampar una sensació de discòrdia i de desgovern (de "batiburrillo", ja vos ho havíem avisat...) molt adient per als seus propis interessos. Però trobe què aquesta inquietud, aquesta gana de fer visible el principi del canvi que es palpa en tantes converses, és un símptoma al qual convé parar atenció. No sóc tan ingenu com per no comptar amb que els legítims interessos de partit són, també, un factor a tindre en compte en una equació que mai no és senzilla de resoldre; però també estic convençut que l'oportunitat excepcional, la fita històrica, requereix dels qui a hores d'ara són els principals protagonistes de la funció un esforç, potser suplementari, però imprescindible per a que la màquina comence a funcionar. I un esforç, també i especialment, de transparència: no solament perquè és l'única forma d'evitar manipulacions, interpretacions, suposicions i oracles (malintencionats o no), sinó també per simple coherència amb els nous temps que, estic convençut i pese a qui pese, estan a punt de començar. Si s'està parlant, que es diga, i que s'explique de què; si no, que es diga també, i sobretot que es diga per què no.

Personalment, faig meua la frase que he escoltat tantes vegades aquestes últimes setmanes: més que de qui, allò que importà és el què. S'ha aconseguit --i no ha estat gens senzill, bé que ho sabem els qui ja tenim una edat-- el mitjà necessari: impedir una nova majoria parlamentària d'aquells que han estat els màxims responsables, per acció i per omissió, de la misèria econòmica, moral i social del País. Però per començar a avançar cap a l'objectiu --eixir del pou, ajudar a qui més ho necessita, començar a redreçar aquesta situació-- no s'hauria de perdre ni un segon. Si més no, ni un segon més del que siga estrictament necessari.

D'aci endavant

Sense temps --ja veieu com va la cosa, darrerament-- per posar per escrit tot el que em passa pel cap i pel cor des d'ahir a la nit, i menys encara per a aventurar anàlisis, valoracions, matisacions o pronòstics. Però reconeixent el caràcter de dietari virtual que, d'alguna forma, sempre han tingut aquestes planes, i encara que siga només a aquests efectes, no puc estar-me de deixar-ne testimoni: queda, bé que ho sabem, molt de camí per recórrer i molta faena per fer; però hui, vint-i-cinc de maig de dos mil quinze, és, també per a mi, un dia que val la pena recordar. Després del teu silenci estricte, camines decididament...