En verd propi

Malgrat el seu interès innegable pels valors naturals, patrimonials i paisatgístics que alberga, les meues visites a la banda de ponent del Carrascar de la Font Roja són molt menys habituals que les que faig per altres zones d’una serra --ho podeu veure ací mateix-- que recórrec amb freqüència. Per això ens va semblar que una caminada per aquest territori de masos, barrancs i pinedes, pel què feia temps que no ens hi deixàvem caure, era una bona opció per tal de reprendre, després de l'habitual pausa estival, les nostres eixides setmanals a les muntanyes que ens queden més a la mà. Amb l’objectiu afegit, a més a més, d’acostar-nos fins a la rodalia del Menejador, on gràcies a l’esforç de molta gent es va aconseguir que l’incendi de juliol passat, originat segons sembla per una imprudència criminal, no tinguera conseqüències molt pitjors: havent pogut preservar el bosc esponerós de l’ombria, autèntica joia del parc natural, el pas del foc és ben evident en les bosquines i els matolls de la part alta de la serra, per bé que, tal i com avançaven les primeres valoracions, els senyals d’una recuperació encara incipient comencen a ser també clarament visibles. Verd que resisteix, doncs, i també verd que renaix, que no deixa de ser una altra forma de resistència; de fet, pot ser l'única que realment tinga sentit.

No va estar l'única raó, però he de dir que almenys una part del meu “furor viatger” d'aquest últim estiu guarda relació amb les proves mèdiques que em vaig fer poc temps abans, i que ja apuntaven a un resultat que s'acaba de confirmar amb les últimes anàlisis: poc més de dos anys després de l'operació, el càncer sembla haver tornat --recidiva, en diuen-- encara que sembla que és incipient i per tant i en teoria més fàcil d’abordar amb garanties. Ara toquen noves proves per veure quins seran els següents passos d’un procés que és evident que m’hauria estimat més no haver de (re)viure, però en el què em sé acompanyat i en bones mans i que en qualsevol cas faré per encarar, com he tractat de fer fins ara, amb calma i ànim: allò viscut viscut està, el que va davant va davant, i darrere de l'u ja vindrà el dos. I a la pròxima vos contaré coses de Noruega...

Rosa safrà

Quan per casualitat em vaig trobar amb la pàgina web que els oferia no m’ho vaig pensar ni un segon. Va ser després, en rebre a casa el paquet amb una bona cinquantena de bulbs de safrà manxec, que vaig reparar en què l’espai disponible al pati no dona per a tant, així que vaig acabar encabint-los en uns quants cossiols. A hores d’ara la majoria han tret les fulles, però només uns pocs han arribat a florir, tot i que confie que no seran els únics perquè encara estem en plena temporada. Espere doncs poder gaudir, durant unes setmanes més, de les seues precioses flors, de vistosos pètals rosats però a les què devem, a causa de l’apreciat colorant que produeixen i a través del llatí crocus, la nostra forma peculiar d’anomenar el color groc. I si al final m’arribara per a arreplegar ni que fora un pessiguet de l’aromàtica i acolorida espècia, doncs tampoc no estaria gens malament.

Equinocci

Passeig sota la pluja pel cor de Mariola entre masos, bancals, carrasques i pins. Amb les tempestes de les últimes setmanes la serra, preciosa com sempre, enganya un poc per la verdor, la broma i els bolets que comencen visiblement a moure; però després de tants mesos eixuts és fàcil de veure --no brolla la font, sense anar més lluny-- que ha de ploure més, molt mes. I ara que ha arribat finalment la tardor pot ser, podria ser, un bon moment per fer-ho. Boníssim, de fet. 

Tardorejant

També per aquestes terres avança la tardor encara que no ho semble, perquè seguim esperant --i ja comença a fer-se llarg-- que ploga i que refresque, i tot apunta a que el característic canvi de color de les fulles que es preparen per a caure no passarà enguany de fugaç i testimonial: no m'he acostat encara a la Font Roja, que és el nostre escenari tardorenc per excel.lència, però vista des de lluny a penes s'hi perceben algunes taques marronoses que esguiten la verdor immutable del carrascar. Quant a les vores dels rius i dels barrancs, que solen ser el nostre últim recurs de tardoreig en anys tan poc propicis com aquest, no és molt tampoc el groc que ha resistit les ponentades de les últimes setmanes, per bé que tenint-les tan a mà he volgut deixar-ne testimoni perquè és molt probable que, quan torne a tindre ocasió de passejar-hi, no quede ja cap rastre: almenys alguns dels meus espere (els més importants, sense cap dubte) han anat complint-se en aquests dies, les proves mèdiques han eixit raonablement bé i aquesta mateixa vesprada marxe cap al Marroc durant uns dies per fer un viatge que m'il.lusiona especialment per raons que ja vos aniré contant. Així que deixe enrere per uns dies la tardor o el poc que va quedant-nos d'ella, i ja veurem com va la cosa a la tornada; amb tota seguretat, deixar d'estar pendent de les notícies per un temps tampoc no m'anirà gens malament.

Matineres farineres

Solen ser, junt amb els que ací anomenem genèricament fongos, dels primers bolets tardorencs en aparèixer per aquestes serres, i rarament falten a la cita alguna temporada: a poc que acompanyen les tempestes de finals de l'agost i principis de setembre, en dates com aquestes els capells de les blanques farineres comencen a aparèixer per les pinedes i els matossars. Diuen que són comestibles ("de baixa qualitat", sol afegir-se), però jo no les he tastades mai ni em consta que hi haja per ací costum de recollir-les, i la veritat és que sap un poc mal perquè, a banda d'assolir dimensions considerables, a rogles arriben a ser freqüents i donarien per a omplir bona cistella. Potser algun any em faré l'ànim de provar-les, però ara com ara em conforme amb anar veient com van obrint-se pas pel mig de la pinassa, perquè amb l'aparició de les matineres farineres comença quasi tots els anys la temporada de bolets a aquestes terres; la llàstima és que molt sovint --sense anar més lluny enguany, al pas que anem-- és també amb elles que s'acaba.

Partences

Sembla indiscutible que, quan es tracta d’oronetes, els fem més cas quan tornen que quan se’n van. Cosa que té, crec, la seua lògica, perquè per a moltes persones el fet que durant uns mesos aquests bellíssims ocells ompliguen els nostres cels amb els seus vols vertiginosos és motiu indiscutible d’alegria, i també perquè el seu retorn s’associa amb l’arribada de la primavera, la fi de l’hivern i el consegüent renaixement de la natura. Però res de tot això no treu que pugam veure també els aspectes positius del moment de la partença. Per exemple, per anticipar el final de les calorades estivals i l’imminent adveniment de la tardor, amb tot el que això implica. Però sobretot, perquè el fet de partir ara cap al sud, en aquest com en molt altres ocells que qualifiquem de migradors, està en la seua pròpia naturalesa en formar part d’un cicle ancestral que, almenys mentre els humans no siguem capaços també de subvertir-lo, ha de renovar-se any rere any, i que com escrivia Rachel Carson (“There is something infinitely healing in the repeated refrains of nature - the assurance that dawn comes after night, and spring after winter”) té una bellesa tan simbòlica com real. Me n’alegraré, doncs, quan l’any que ve tornen  --previsiblement-- les oronetes; però ara, estic content també que puguen marxar, perquè és així com ha ser. I perquè estic ací, ara mateix, per poder veure-ho.

 

És inevitable fer hui esment, ni que siga per motius ben diferents, a Catalunya i al Marroc. A la primera, per desitjar-li, des del sud, una feliç i fructífera Diada: hereus d’un temps de dubtes i renúncies, com deia el poeta, però sense donar-se per vençuts, i via fora. I quant al segon, profundament colpit per la magnitud inabastable de la tragèdia que ha afectat directament a una terra que m’estime especialment i a molts amics amazics, de Marràqueix i sobretot de la Muntanya, de qui sabem que han salvat afortunadament la vida però que han patit pèrdues importants en tot el demés. Fins i tot veient les imatges em costa imaginar tanta devastació, i sé que de poc serveixen les paraules en aquestes ocasions. Però no és molt encara el que podem fer, més enllà de fer-los arribar, a ells i al seu poble admirable que sap com pocs què significa fer front a les adversitats, tota la nostra estima i solidaritat, i comprometre també el nostre suport, en allò que estiga a les nostres mans, per ajudar a una reconstrucció que s’anuncia llarga i dolorosa.