Tardorejant

També per aquestes terres avança la tardor encara que no ho semble, perquè seguim esperant --i ja comença a fer-se llarg-- que ploga i que refresque, i tot apunta a que el característic canvi de color de les fulles que es preparen per a caure no passarà enguany de fugaç i testimonial: no m'he acostat encara a la Font Roja, que és el nostre escenari tardorenc per excel.lència, però vista des de lluny a penes s'hi perceben algunes taques marronoses que esguiten la verdor immutable del carrascar. Quant a les vores dels rius i dels barrancs, que solen ser el nostre últim recurs de tardoreig en anys tan poc propicis com aquest, no és molt tampoc el groc que ha resistit les ponentades de les últimes setmanes, per bé que tenint-les tan a mà he volgut deixar-ne testimoni perquè és molt probable que, quan torne a tindre ocasió de passejar-hi, no quede ja cap rastre: almenys alguns dels meus espere (els més importants, sense cap dubte) han anat complint-se en aquests dies, les proves mèdiques han eixit raonablement bé i aquesta mateixa vesprada marxe cap al Marroc durant uns dies per fer un viatge que m'il.lusiona especialment per raons que ja vos aniré contant. Així que deixe enrere per uns dies la tardor o el poc que va quedant-nos d'ella, i ja veurem com va la cosa a la tornada; amb tota seguretat, deixar d'estar pendent de les notícies per un temps tampoc no m'anirà gens malament.

Familiarment

Va costar un poc trobar una data que ens vinguera bé a tots, però al remat ho vam poder quadrar perquè ens abellia molt repetir la trobada familiar que ara fa poc més d’un any ens va portar al Delta de l’Ebre. Enguany, per allò d’anar canviant i per conèixer (o reconèixer) unes altres zones, vam escollir per a l'aplec terres manxegues: entre el Xúquer i el Cabriol, a banda i banda de la ratlla que marca a hores d'ara els límits valencians, pobles singulars marcats per una història de frontera, i preciosos paisatges de planes, vinyes, gorges i congosts. I si, potser he trobat un poc a faltar que els colors de la tardor estigueren més presents a les riberes, i haguera estat també apropiat que el dia que vam anar a conèixer Fuentealbilla hagués guanyat el Barça; però això no deixen de ser detalls sense importància perquè l’objectiu fonamental, que era ajuntar-nos i gaudir de la companyia, s'ha cobert a bastament. Anirem pensant en la de l'any que ve, a veure cap a on peguem.

La pista dels caquiers

Aquests dies, com solc fer cada any en dates com aquestes, m'he acostat a veure com els senta la tardor als caquiers bords que creixen vora el riu d’Alcoi a la preciosa vall de  Perputxent. I em tem que també enguany hauré de deixar sense resposta moltes de les qüestions que em plantegen aquests arbres d’ençà que vaig saber de la seua presència a aquesta zona, procedents --i aquesta és una de les poques certeses que tinc respecte a aquest assumpte-- d’algun cultiu antic. Perquè posats a dubtar, dubte fins i tot sobre quina és l’espècie a la qual atribuir-los, ja que tot i estar generalment acceptat que es tracta d’exemplars d’allò que els botànics denominen Diospyros lotus (una espècie de pròpia de l’Àsia sud-occidental i l’est d’Europa considerada sovint com una de les plantes cultivades més antigues), hi ha trets com ara la grandària i el color dels fruits que fan pensar més aviat en l’espècie americana anomenada Diospyros virginiana, rarament cultivada a Europa malgrat haver estat introduïda a Anglaterra al segle XVII però extensament utilitzada, com l’anterior, com a portaempelt: els caquiers més extensament cultivats a hores d'ara, els quals pertanyen a l'espècie Diospyros kaki i es caracteritzen pels seus caquis grans i d'un viu color taronja o rogenc, procedeixen quasi sempre de peus femella que no requereixen ser pol·linitzats per a fer fruit (és a dir, són partenocàrpiques) i que s'empelten sobre peus de les espècies esmentades. De fet, aquest paper com a portaempelt podria ser, sense perjudici de l’espècie de la qual es tracte finalment, l’origen més probable d’aquesta població que va escampant-se per les proximitats del riu i a la qual s’atribueix a hores d’ara un caràcter invasor. Com passa amb moltes altres espècies conreades que s’empelten sobre patrons silvestres, l’abandonament del cultiu fa que aquests últims prosperen fins acabar emmascarant i substituint les primeres, amb les quals fins i tot hi ha voltes --també en el cas d'aquest gènere-- que poden produir híbrids amb característiques intermèdies. 

De dalt a baix, fruits de la població de Diospyros naturalitzada a Perputxent entre Beniarrés i l'Orxa, amb 3-4 cm de diàmetre i color carabassa quan maduren; els del D. lotus típic tenen un color més fosc, fins i tot tirant a negre, i rarament superen els 2,5 cm de grandària; aspecte dels arbres que creixen a la zona, amb les seues fulles típicament pèndules que els donen un aspecte característic; caquis tallats per mostrar l'interior i les llavors; i un exemplar de caquier  presumptament híbrid (els fruits, molt més grans, recorden als caquis conreats) fotografiat l'any passat al Barranc de l'Encantada, a Planes, amb les xennes de cap negret fent-se'n un fart. 

Però també podria ser, i no puc descartar-ho pel moment a falta de més dades, que allò que s’hi va cultivar en el seu dia a aquestes terres riberenques foren directament els mateixos caquiers de fruits petits que trobem ara --ja siguen lotus, virginiana o fins i tot alguna forma híbrida entre elles--  perquè tot i produir com ja s'ha dit caquis més menuts i fortament astringents si es consumeixen en fresc, de totes dues espècies hi ha constància de cultiu pels seus fruits, també a terres valencianes. Ara pràcticament no es fan servir ni apareixen als diccionaris, però noms com guaiaver o guaiacaner --tots dos d’origen inequívocament americà, originats per analogia amb espècies d’aquella procedència i, en el segon cas, utilitzat ja a finals del segle XVIII per referir-se en castellà al caquier bord-- s’aplicaven molt probablement a aquests arbres per diferenciar-los del veritable caquier. Ja veieu, doncs, que els meus dubtes persisteixen, i que caldrà seguir-li encara la pista al caquiers per veure de donar resposta a aquestes qüestions certament poc rellevants però que tant m'encurioseixen. I per cert, ja veieu a les imatges que, com era d'esperar tal i com va la temporada, la tardor, als caquiers, no els senta ara mateix de cap manera. Veurem al mes que ve, o potser a l'altre. 

Fruits encara verds dels caquiers, que conviuen amb altres peus on els fruits estan totalment madurs i fins i tot caiguts a terra. Tot i ser bastant més grans, tenen un aire als llidons, la qual cosa justificaria que en castellà es conega també a aquests arbres com "lodoñeros".

A més a més d'allò del nom dels guaiavers, guaiacaners i altres variants similars --alguna de les quals sembla viva encara a la Vall de Perputxent-- que he trobat recollides a la tesi de Joan Giner Monfort sobre la parla de la Safor, em va resultar molt curiós saber d'aquella referència del segle XVIII a la que m'hi referia més amunt, i que té a veure amb l'"hort botànic" del Palau que l'Arquebisbat de València tenia a Puçol, posat en marxa, segons Cavanilles, per l'Arquebisbe Andrés Mayoral però impulsat sobretot --com a jardí d'aclimatació-- pel seu successor Francisco Fabián, i on es van mantenir i aclimatar moltes plantes procedents d'ultramar. Doncs bé, el 1784, Manuel Peris, que feia de jardiner i conservador del Jardí de Puçol, va remetre a Casimiro Gómez Ortega, catedràtic del  Real Jardín Botánico de Madrid, unes mostres "del árbol de Pusol que tenemos con el nombre de huaiaco, no podemos saber que especie del sea", i que Gómez Ortega va identificar a volta de correu com a Diospyros lotus o "guajacana"; si fins i tot un jardiner experimentat com Peris el desconeixia, no devia ser llavors un arbre gens habitual. Quant a Diospyros kaki, l'espècie no va arribar a Europa fins el 1869 (i amb ella, molt probablement, el mateix nom de caqui).

A més de pels seus fruits comestibles, el gènere Diospyros és conegut per la qualitat de la seua fusta, amb espècies com ara el banús que en formen també part. La de Diospyros mespiliformis, freqüent a l'Àfrica subsahariana --aquest exemplar és de Botswana-- és molt apreciada per a la construcció de canoes al Delta de l'Okavango, on també es consumeixen els seus fruits.

Espere

"... Car tot assaig se causa d’esperar", diu un vers d’Ausiàs Marc. I en efecte: tot assaig humà, qualsevol intent que l’home pugui emprendre --"assaig", ací, equival a temptativa--, s’origina o «es causa», sempre, en una forma concreta d’esperar. Sota els mòbils clars de cada acció, de la més insignificant i de la més sublim de les accions, s’amaga un gra d’esperança, que les permet i les anima. Obrem perquè "esperem": perquè esperem aconseguir tal o tal altra cosa amb el nostre gest, amb el moviment que iniciem. (...) Confiem que "allò que desitgem" es realitzarà, i per això provem de realitzar-ho. "Allò que desitgem" serà gros o petit, decisiu o mediocre, brillant o apagat: tant se val. Ara: sense la confiança de poder-ho realitzar, no ho intentaríem, no ho assajaríem. Si no hi ha esperança --esperança de reeixir-hi--, ¿quin sentit tindria començar i insistir? El desistiment, la paràlisi, les conviccions passives ens impedirien de fer res... L’observació del vell Ausiàs, com podem veure, tradueix una obvietat aclaparadora. És una evidència trivial. Ho és tant, que fins i tot peco d’ingenu en exhumar-la.

Joan Fuster,  pròleg a "Causar-se d'esperar" 

. 

Que ploga, per exemple, i que refresque, i que arribe per fi una tardor digna de tal nom. I també que s'aclarisquen els canvis que, segons tots els senyals, estan a punt d'haver allà on treballe i en base als quals hauré prendre algunes decisions. I que arribe el moment, d'ací unes setmanes, de poder tornar al Marroc, i un poc abans d'això de fer-me les proves programades, i que els resultats isquen com cal... Tot això, i encara més, espere ara mateix, i ho faig amb la doble accepció d'aquell que es queda en un lloc o difereix una acció fins a l'arribada d'algú o d'alguna cosa, però que alhora té la confiança (es podria dir l'esperança, però com deia també Fuster potser la paraula quede, per solemne, un poc fora de lloc) en que allò que desitja serà realitat. I bé, quant a que ploga o refresque, no és molt el que puc fer; però de la resta, almenys en el que està a les meues mans, per provar-ho (per assajar-ho, vaja) que no quede.

Ganes de pluja, i no només pels bolets: no és ni de bon tros la volta que més buit he vist el pantà de Beniarrés (les dades oficials diuen que ara mateix, després d'haver desembassat aquest estiu per l'avís de DANA, està al 44,44 % de capacitat, que no està gens malament: a l'agost del 2016 estava al 7,8 %) però la falta d'aigua comença a notar-se ja de forma manifesta a fonts, barrancs --només baixa un filet per l'Encantada-- i a la mateixa vegetació. A veure si es compleixen els pronòstics i açò comença a millorar... Per cert, i ara que ve al cas: segons el lloc on mireu, trobareu que l'embassament va ser construït el 1958 o el 1971, la qual cosa obeeix en realitat a les dues fases en què ver ser bastit: a partir d'un avantprojecte redactat el 1925 i readaptat després de dur a terme diversos estudis, les obres van començar el 1945 fins culminar com ja s'ha dit el 1958, amb la presa ja completada i funcional, però a falta dels sobreeixidors i la culminació del dic; més avall podeu veure una imatge de l'estat del pantà en aquell moment. La segona fase de l'obra va ser adjudicada el 1964 --amb polèmica, als pobles afectats, per les expropiacions de terres-- i finalitzada el 1971, i li va donar el seu aspecte actual, incloent-hi la carretera que hi discorre per damunt i que uneix els pobles de Beniarrés i Planes. I encara una última cosa: cap al 20 de desembre d'aquell any de 2016 al que m'he referit abans, el pantà va passar només en 24 hores d'un 17 % a un 79 % de la seua capacitat. Feu-vos compte de tota l'aigua que va caure...

Dalt, l'embassament el 1963, del llibre "La primera Confederación Hidrográfica del Júcar (1934-1942)", abans que es començaren les obres que li van donar, a partir del 1971, l'aspecte actual que es veu (o s'intueix) a la foto de baix.

L'espectacle de la natura

Abans d’escampar les seues aigües sobre la depressió que ocupa el delta, el riu Okavango travessa, procedent de terres angoleses, un estret territori actualment sota sobirania de Namíbia i conegut com a Franja de Caprivi. La franja, que deu el seu nom al militar i explorador alemany Leo von Caprivi, ha estat subjecta des de fa temps a disputes territorials --fins i tot amb l’aparició, entre 1994 i 1999, d’un moviment secessionista-- entre els diferents estats de la regió: la seua part oriental va ser delimitada el 1976 com un bantustan de l’Àfrica del Sud-oest, i és considerada per l’actual Namíbia com un enclavament estratègic en permetre l’accés des de la resta del seu territori fins al riu Zambezi. De fet, i sense menystenir l’extraordinari patrimoni natural que alberga, va ser sobretot per això --per facilitar notablement l’accés, encara que calga entrar i eixir d’un altre país, entre el Delta en el qual havíem estat fins ara i l’extrem nord-oriental de Botswana, on preveiem acabar el nostre viatge-- que part del nostre recorregut va transcórrer també per aquest territori. El dia 21, després d’una última passejada pels voltants de Gunitsoga, ens acomiadàvem d’aquesta zona per desplaçar-nos per carretera fins a Mohembo, lloc fronterer amb la veïna Namíbia al qual la recent obertura d’un espectacular pont que salva l’Okavango ha facilitat notablement l’accés, i des d’allí fins a Divundu i al confortable lodge on anàvem a passar la nit, situat a la vora del riu que ací es coneix com a Cubango. Un canvi notable, tal i com es preveia, respecte a les condicions dels dies passats a les tendes de campanya, per bé que amb un denominador comú respecte a aquells: les cerveses, a Namíbia, segueixen ser molt bones.

Un mokoro, becplaners africans (Platalea alba) i fredeluga coronada (Vanellus coronatus) als aiguamolls de la rodalia de Gunitsoga; el pont sobre l'Okavango a Mohembo, la frontera de Namíbia i vistes del riu des del nostre allotjament. 

Una part substancial de la Franja de Caprivi --incloent-hi el mateix lodge en el qual estàvem allotjats-- forma part del Parc Nacional de Bwabwata, del qual no tenia cap referència prèvia però del què he sabut després que té diversos trets que el fan especialment remarcable. Per exemple, la seua rellevància per a la protecció d’espècies tan emblemàtiques com el gos salvatge africà; però sobretot, el fet que a diferència del que sol ser habitual en els parcs nacionals africans, dins del seu perímetre hi ha diversos nuclis habitats (sobretot, per San) que intervenen activament en la gestió de les terres comunals incloses en el Parc, i que estan dividides entre àrees destinades a la conservació i el turisme, i les que són objecte d’aprofitaments humans diversos, com ara la ramaderia. Malgrat que l’objectiu fonamental del dia era, com s’ha dit, completar el desplaçament a través de la Franja, vam tindre ocasió de fer també una breu visita a una de les àrees de conservació del parc nacional, en aquest cas de la ma de guies locals: tot i que no ho havien fet saber (Jordi, una volta més, va haver d’improvisar), els que ens havien acompanyat des de Botswana no comptaven amb els permisos necessaris per treballar als parcs namibians  i van haver de tornar enrere. Encara que lluny del que tindríem ocasió de veure l'endemà, va ser una visita indubtablement interessant a aquesta zona protegida, dins l’àmbit de la qual vam seguir durant un tram el nostre viatge per carretera fins a Katima-Mulilo, a la vora sud del riu Zambezi. Setanta quilòmetres després, un poc justos de temps perquè la frontera de Ngoma tancava a les sis de la vesprada, creuaven el riu Kwando --nom que rep el Chobe en aquest tram-- per a entrar de nou a Botswana. La nit, a un guesthouse de Kazangula, va transcórrer sense incidències tret d’un problema imprevist amb la reserva prèvia: la propietària del lloc on havíem d’anar inicialment, tot i haver-la confirmat, va decidir ignorar-la, la qual cosa va obligar de nou a Jordi a buscar ràpidament una alternativa que, una volta més, no ens va anar gens malament.

Parc Nacional de Bwabwata: francolí bec-roig (Pternistis adspersus); serpentari bru (Circaetus cinereus); antílop jeroglífic o bushbuck (Tragelaphus scriptus); cercopitec verd o vervet (Chlorocebus pygerythrus); un grup de cobs lichi o lechwe (Kobus leche); diverses espècies d'agrons als aiguamolls del riu; baobab (Adansonia digitata) a la frontera de Ngoma, i posta de sol sobre el Kwando a la mateixa frontera. 

Kazangula és una petita ciutat (dues, de fet, perquè a la vora nord del riu Zambezi, dins ja del territori zambià, hi ha un altre nucli homònim) a la rodalia de la qual conflueixen les fronteres de Botswana, Namíbia, Zàmbia i Zimbàbue. Aquesta ubicació, que li atorga una evident rellevància com a node de comunicacions a la regió, ens venia també molt bé a nosaltres perquè ens deixava a una distància raonable de les nostres dues últimes destinacions: les Cascades Victòria, a les quals aniríem en dies successius, i el Parc Nacional de Chobe, que té en la veïna ciutat de Kasane --la més important de la regió-- una de les seues portes principals d’accés, i al qual anàvem a dedicar la jornada completa del dia 23 d’abril, diada assenyalada encara que fora en la distància. D’aquest parc nacional si que n'havia sentit parlar, sobretot per la seua rellevància per a al conservació de l’elefant en trobar-se en una zona clau per a les seues migracions i que, com també Bwabwata, forma part de la major àrea de conservació transfronterera del món. Amb el riu Chobe (o Kwando) com a eix, el parc alberga una notable diversitat d’ambients; el riu, que naix a les terres altes d’Angola i avança inicialment cap al sud-est, canvia després bruscament de rumb cap al nord-est, fins a la seua confluència amb el Zambezi, en veure’s afectat per la falla anomenada de Linyanti: malgrat ser molt menys coneguda  que altres aspectes ambientals, la geologia i la tectònica d’aquesta zona d'Àfrica que enfonsa les seues arrels en l’antic continent de Gondwana, és tan complexa com apassionant i dona testimoni dels processos que, encara hui, estan configurant activament aquestes terres. Tota la vora sud del Chobe --la nord forma part del territori de Namíbia-- està inclosa en el parc nacional, que vam tindre ocasió de recórrer amb un safari en 4x4 pel matí (a remarcar la perícia i l’experiència del nostre guia George, profund coneixedor del parc i del comportament dels animals que hi viuen) i un recorregut fluvial en barca per la vesprada. I puc assegurar que tots dos van pagar sobradament la pena.

Entrada al Parc Nacional a Kasane; espais que formen part de l'àrea de conservació KAZA, vistes del parc, i alguns dels animals que veiérem al llarg del dia: hipopòtam (Hippopotamus amphibius), lleó (Panthera leo), girafa (Giraffa giraffa), búfal (Syncerus caffer), cudú gros (Tragelaphus strepsiceros), facoquer (Phacochoerus africanus), elefant (Loxofonta africana), papió chacma (Papio ursinus), fredeluga de capell blanc (Vanellus albiceps), gaig blau de clatell verd (Coracias caudatus) i varà del Nil (Varanus niloticus). Francament, va ser un dia interessant...

Encara ens quedava, per culminar aquest viatge extraordinari, una última etapa. A poc més de seixanta quilòmetres de Kazangula però ja dins del territori de Zimbàbue, el Zambezi es precipita al buit en allò que hom qualifica --ara sé que de forma sobradament justificada-- com una de les meravelles naturals d’Àfrica: les cascades que Livingstone va rebatejar en honor de la reina Victòria, però que els locals coneixen des de sempre com Mosi-oa-Tunya, que diuen que vol dir "el fum que trona". El dia 24, després d’una segona nit a Kazangula i de travessar la frontera, deixàvem definitivament Botswana per dirigir-nos a la turística ciutat zimbabuesa de Victoria Falls, porta d’accés a les celebres cascades que li donen nom i que tinguérem ocasió de visitar tant des d’aquesta banda com --previs els passos necessaris, d’anada i tornada, per la frontera-- des de la ribera zambiana del riu. Una i altra, en tot cas, tenen en comú la seua innegable capacitat de deixar al visitant literalment sense paraules: amb el riu en un moment de nivells màxims, i tot i que acostar-s'hi un poc representava acabar amerat de dalt a baix (tot l'entorn de les cascades està ocupat per una esponerosa selva tropical humida originada per la ruixada permanent), l’espectacle va justificar sobradament una visita que em va impactar molt més profundament del que esperava. Encara hi va haver, després de les cascades, el sopar de comiat amb espectacle inclòs, l’agradable lodge de la darrera nit a Victoria Falls, els vols --amb una lamentable incidència per a la companya Anabel, que va haver de quedar-se sola un poc més a Zimbàbue per l’injustificable excés de zel d’un empleat i un petit desperfecte al passaport-- i les escales... I tornar de nou a casa, quinze dies justos després d’haver marxat, amb la sensació d’haver viscut, per moltíssimes raons, un d’aquells viatges que es recorden de per vida.

No és casualitat que vulga acabar aquesta crònica recordant --ja ho he dit altres vegades-- que, en aquesta mena de viatges, la possibilitat de conèixer a gent interessant és també un factor que els fa especialment atractius, i aquesta volta no va ser en absolut una excepció. Tret de Pako, que és qui al remat té la culpa de tot açò i amb qui ja he tingut la sort de fer altres viatges, a tota la resta del grup, incloent-hi al gran Jordi i el seu equip, la vaig conèixer en començar el nostre recorregut. I he de dir sincerament que, també amb això, s’ha superat de llarg qualsevol expectativa: persones diferents, procedents d’àmbits ben diversos, però amb el desig comú de viure una experiència de les que deixen petjada, i amb qui ha estat un autèntic plaer compartir aquests intensos dies. German, César, Toni –sofert company d’habitació i de tenda--, Mili i Benja, Javier, Elisa, Ricardo i Àgueda, Ander i Paula, Anabel i Ana, sense vosaltres res no hauria estat igual, moltes gràcies per fer-ho tot tan fàcil, tan de bo que ens vejam prompte de nou.