Agostejar

Comence hui mateix la segona part de les vacances, discontinues també enguany, i me n'adone que, d'alguna forma i arribats a aquest punt, totes les accepcions del verb agostejar em fan paper: referma amb força la calor, es perd la poca ufana que encara resistia, i les serres i els camps i els rius i el cap mostren ja de forma concloent l'efecte esllanguidor de l'estiatge. Però crec que em quede, sobretot, amb allò d'anar a pasturar altres rostolls, entenent com a tals, en aquest cas, nodrir-me per un temps d'uns altres verds i uns altres blaus. Plegue veles doncs, i xorre també xarxes (socials) per una temporada, fins que arribe el moment, d'aci poc temps, de canviar de mes i de verb i poder dir, amb el poeta, "Voluptuosament desfaig camí / sense anar enlloc. Jo també setembrejo". Bon estiu, i fins ben prompte!

Història d'una manta

La vaig comprar, com fan milers de turistes, en un mercadet a prop del llac Manyara, sense saber molt bé que faria amb una típica manta massai en arribar a casa: fer-la servir de cobrellit, potser, o bé donar-li qualsevol altra utilitat vagament decorativa. El cas és que la manta no va arribar a casa perquè, amb la resta de l'equipatge, es va extraviar en el viatge de tornada. La companyia aèria va indemnitzar adequadament tot el material desaparegut, però pel que fa a la manta massai (i a algunes altres coses: un fruit de baobab, un parell de potets amb terra del Kilimanjaro...) em va quedar una profunda sensació de pèrdua. Tanta, que en les setmanes següents a la tornada em vaig dedicar, de forma quasi obsessiva, a buscar informació sobre els massais i, evidentment, sobre les mantes en qüestió, que ells anomenen shúkà i que sembla que no fa molt que van ser introduïdes en Àfrica Oriental pels missioners escocesos. Vaig llegir pàgines i articles sobre la història i la cultura d'aquest poble fascinant, sobre els intents del govern de Tanzània per fer-los abandonar la seua indumentària tradicional o illkarash ("Operation Dress-up", va anomenar-se), fins i tot vaig tractar, sense èxit, de comprar en alguna botiga on-line una shuka que substituïra aquella que va quedar irreparablement perduda en algun aeroport africà... A poc a poc, però, vaig anar oblidant-me del tema, fins que fa uns dies Paloma i Javi, que han estat de viatge de noces per aquelles terres i coneixien la història de la manta perduda, me n'han portat una. No cal dir que m'he alegrat moltíssim, i que els ho agraïsc més encara: la nova shuka ja s'ha estrenat com a oportú cobrellit aquestes nits fresques i plujoses de finals d'agost, i m'ha retornat imatges i sensacions d'aquell viatge inoblidable. Però també m'ha fet adonar-me'n d'un fet cridaner, potser un poc inquietant: mai he apreciat tant les típiques mantes massais com aquelles setmanes després d'haver-ne perdut una...

Imatge de la xarxa

Plou, encara i després de tres dies, i no se m'acut millor manera d'anar encarant la imminent tornada a la faena. Ni per preparar la que podria ser una esplèndida temporada d'esclata-sangs. Moltes coses han de passar, encara, per a que siga així; però el primer pas ja està donat... Bon cap de setmana!  

Midnight Special

L’estat d’ànim --contractura severa amb tendència a l'espasme-- demanava alguna cosa dràstica, solemne. De l’estil del “Famous blue raincoat” del mestre Cohen (“You’re living for nothing now, I hope you’re keeping some kind of record”). Però ve el cap de setmana, i tot i el pronòstic insegur potser la boira es dissiparà: sempre ho fa, tard o d'hora. Per això, al final i com tantes altres vegades, m’he decidit per la Creedence. Ben mirat, no deixa de ser una cançó de pressoners. M’agrada --sempre m’ha agradat-- el tren com a imatge de la vida; i també la possibilitat d’entendre-la com un cant a l’esperança, o exactament el contrari. En un cas o en un altre, la sortida és la mateixa: let the midnight special shine a everlovin´ light on me.