A la vista

No duc un compte precís, però són de segur els dos cims als què més voltes he pujat al llarg de la meua vida. Ajuda indubtablement la proximitat, perquè tots dos els tinc ben a la mà i a la vista des de casa. Però també que, en algun moment, m'hi interessara específicament per estudiar el patrimoni natural de les serres de les què formen part i, sobretot, que malgrat la seua modesta altitud (1.389 m en el cas del Montcabrer, 1.104 en el de Benicadell), l'un i l'altre mostren a bastament tots els trets --geogràfics, ecològics, culturals i simbòlics-- que fan de la muntanya allò que és, i que a algunes persones ens atrau de forma irresistible. Aquests dies passats he tornat a pujar-los, divendres un i dissabte l'altre, i una volta més ha pagat sobradament la pena: per la bona companyia, per les vistes que mai no deceben i per retrobar-hi, un any més, els entranyables i amistosos bardissers. I com que hui és el Dia Internacional de les Muntanyes --l'únic d'aquests "dies" al què, no sabria dir ben bé per què, encara preste alguna atenció-- ja em va bé, també, aprofitar per recordar-ho. I tan de bo que arribe, algun dia, el dia en què no calga. 

Tornar a la seguida

Hi ha hagut, és innegable, diferències notables amb el Nadal de l’any passat. La primera, evidentment, les vacunes, que ens han donat la relativa tranquil·litat de saber-nos molt més protegits front a afeccions greus. Però també el moment, perquè si al 2020 el virus ens va afectar al mateix nucli de les Festes (un bon coronadal, en deiem llavors), enguany els seus efectes s’han desplaçat cap a la perifèria i s'han fet notar tant abans com --principalment-- després de les dates més assenyalades. En tot cas, i afortunadament, ni l’any passat ni aquest les conseqüències del virus han passat, per a qui l’ha patit directament (que ve a ser, en el nostre cas, pràcticament tothom tret de mi, que ves a saber per què encara forme part, i toque ferro, dels cada volta més escassos negatius) dels símptomes lleus i la molèstia necessària dels confinaments i les distàncies. I amb això estem, de fet, ara mateix: adaptant-nos a la situació, mascareta en boca i tests a mà, i retardant un poc més el necessari i desitjat retorn als ritmes quotidians d’en passar reis; ritmes que, si fa no fa, venen a coincidir amb allò que que per aquestes terres solem anomenar la seguida, i que més enllà de la lacònica definició (“acció de seguir”) del DIEC, té per a nosaltres unes connotacions molt més àmplies (“continuïtat i orde en l'activitat”, diu el DNV, però també "faena, ocupació", “camí o conjunt d'etapes que porten a un resultat” o fins i tot “línia de conducta adequada”) i, com veieu, majoritàriament positives. I bastant diferents, a poc que hi penseu, d'allò que solem anomenar rutina…

A falta d’altres opcions de major envergadura que hauran d’esperar el seu moment, les vacances nadalenques han donat per a no poques caminades, sempre a prop de casa i per camins ben coneguts però gens rutinaris: per més voltes que haja recorregut –i n'han estat moltes-- l’emblemàtic Barranc del Cint i la seua rodalia, mai no deixa de sorprendre’m el seu paisatge abrupte i colpidor i totes les belleses i singularitats que aixopluguen els seus cingles. I en arribar allà on comença, recordar un poc més l’Ovidi, que ja sabeu que hi fa vacances... Cuideu-vos molt, i bon cap de setmana!

Geografies efímeres

No buscava, hui, ni plantes, ni animals, ni pedres. Amb opció de dia lliure a la faena, i amb el pronòstic de que les espectaculars boires d'advecció que s'han vist a la costa aquestes últimes jornades remuntaren hui cap a l'interior, he eixit a Mariola amb la idea de gaudir de la boira i de les efímeres i sorprenents geografies que dibuixa quan cobreix aquestes valls i dilueix els contorns coneguts de les muntanyes. I amb l'esperança, també, de poder fer-ho sense la gentada que, sobretot des de fa uns mesos, es congrega cada cap de setmana al Montcabrer, fins el punt que feia temps, per això, que no hi pujava. S'han complert, per sort, els pronòstics, pel que fa a la boira i també a la tranquil·litat. Ha hagut, inevitablement, pedres, plantes i animals; però em quede sobretot amb el camí, canviant a cada segon de llum i d'aspecte, mil voltes trepitjat però recorregut (i redescobert) hui com si fora la primera... Ja ho he dit, ací mateix, altres vegades: potser és cosa meua, però sempre m'ha semblat que hi ha boires que amaguen, i boires que esclareixen. 

La veritat --digueu-me asocial-- és que m'ha agradat no trobar-me hui cap altre humà al cim del Montcabrer; però també comptar, una volta més, amb l'animada companyia dels eixerits bardissers que passen l'hivern a les nostres muntanyes. I per cert, vist com se les han apanyat per fer-se amb les molles del meu entrepà, em fa l'efecte que a ells, això de l'alta afluència d'excursionistes, ja els deu anar d'allò més bé.

 

Ocells d'hivern

Està el fred, per suposat. I sovint el vent, i aquelles vistes tan clares i obertes que solen acompanyar-lo. Fins i tot, de tant en tant, està la neu. I després, estan també ells, i les seus corredisses entre les penyes espigolant les molles que deixen els excursionistes. Diuen els qui ho entenen que no se sap encara molt bé d'on venen ni on se'n van, i hi ha qui porta ja molts anys tractant de saber més dels seus secrets. Però siga com siga, en dates com aquestes, no puc imaginar-me els paisatges de Montcabrer, Aitana, Benicadell o Bèrnia sense l'alegre presència dels bardissers, part tan irreemplaçable dels nostres hiverns muntanyencs com el fred, el vent i les vistes. I, de tant en tant, la neu. Bon cap de setmana!