"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



dilluns, 22 de gener del 2024

Catorze (i fins prompte)

Volcà Ojos del Salado, foto de sergeif a la wikipedia

D'ençà que la línia va començar el seu trajecte un ja llunyà 24 de gener de 2010, han estat comptats els anys en els quals he reparat en l'efemèride (i he deixat al respecte alguna cosa escrita) en la data que realment corresponia. Allò més habitual, en tractar-se d'aquest aniversari, ha estat arribar com se sol dir a misses dites (en ocasions, redites), així que la situació d'enguany, en la què me n'he recordat de l'esdeveniment uns dies per davant, no deixa de ser excepcional i fins i tot hauria estat possible que en aquesta ocasió haguera dit alguna cosa quan tocava si no fora perquè, amb permís de les reprogramacions dels vols i de la vaga general contra Milei, el dia assenyalat jo hauria d'estar ja per terres argentines i amb els Andes a la vista. El cas és que, atenent al costum consolidat de que aquest blog commemore els seus aniversaris per aproximació, no veig tampoc cap inconvenient en fer-ho enguany de forma anticipada, i aprofitar també l'avinentesa per dir-vos que, ara si, tanque per un temps i ens veurem de nou per ací en unes setmanes. I, per suposat, que moltes, moltíssimes gràcies per haver estat ací tots aquests anys; catorze, ja...


Parlant de tradicions: supose que arribarà un punt en què ja no hi haurà manera, però en fer una ullada per la xarxa per veure també enguany de vincular la cervesa i els anys del blog, m'he trobat  amb aquesta cerveseria de Denver, Colorado, que a més de vindre'm bé per allò del nom, resulta que se'n diu així pels cims de més de 14.000 peus d'altitud (un poc més de 4.200 metres) que hi ha a l'Estat, i amb la conservació dels quals es veu que col·labora. Espere poder-la tastar algun dia (i, posats a desitjar, potser conèixer també les muntanyes de Colorado), però pel moment, amb cervesa o amb el que més vos abellisca, salut, gràcies i a pels quinze!



divendres, 19 de gener del 2024

Neguits

Amb la perspectiva de l’imminent viatge ocupant cada volta més espai en el meu cap, però també amb la ferma voluntat de deixar resolts a la faena tants assumptes com fora possible per tal que no quedaren pendents fins la tornada, ha estat una setmana --ja me n’havia fet compte que seria probablement així-- notablement atrafegada i bastant amoïnadora. Tampoc no han ajudat gens, quant a tràfecs i desficis, ni les temperatures inusitadament altes que ens ha deixat la ponentada --els dies al voltant de Sant Antoni tenen fama de ser dels més freds de l’hivern, cosa que no s’ha complit enguany ni de bon tros, amb registres localment per damunt fins i tot dels 25ºC-- ni l’enèsima constatació, malauradament gens sorprenent, de l’absolut menyspreu amb el qual Madrid ens sol respondre, als valencians i valencianes, quan es tracta de reclamar els nostres drets. El cas és que ha arribat finalment el divendres, i encara que pel que fa als neguits que ens venen de ponent --siguen cosa del vent o de la gent-- tot el que podem fer és seguir plantant-los cara, pel que fa als altres he de dir que al remat la cosa tampoc no ha anat tan malament, amb la taula raonablement aclarida de papers i tot el cap de setmana --llarg a més a més, que dilluns és Sant Vicent de la Roda i per tant festa a València-- per pensar en allò que em falta per guardar a l’equipatge; un neguit, també i segons es mire, però me’n venen al cap uns quants bastant pitjors...




dilluns, 8 de gener del 2024

Etologia (d'anar per casa)

Va haver un temps en què un dels riscos principals per a la integritat física de les plantes de casa --incloent-ne moltes de les que teníem al patí, especialment les més joves i/o les que manteníem en cossiols-- era l'enrònia escarbadora dels nostres gats. Malgrat tindre al seu abast la civilitzada alternativa (almenys des d'una perspectiva humana) dels caixons areners, i a desgrat dels diferents obstacles físics amb els què tractàvem de limitar aquesta irritant activitat, els felins amb els quals compartim casa quasi sempre trobaven la forma d’arribar fins el seu objectiu, amb la consegüent i enutjosa escampadissa de terra vessada i plantes arrencades. Tot i que al final vam acabar donant-nos per vençuts, i sense saber per quina causa (potser va ser l'edat; la dels gats, vull dir), les malifetes van anar fent-se cada volta més ocasionals fins pràcticament desaparèixer; però des de fa alguns mesos, la inquietant imatge de plantes arrencades i terra espargida vora els cossiols ha tornat a ser habitual al nostre pati, encara que els malfactors en aquest cas no són mamífers domèstics sinó aus salvatges: supose que ho fan per buscar cucs i altres invertebrats que hi puguen viure i dels quals s'alimenten, però els estralls provocats per les merles a les nostres jardineres han deixat de ser anecdòtics i comencen a fer-se habituals i preocupants, fins el punt d'haver provocat ja baixes sensibles i d'obligar-me a confinar dins de casa algunes plantes delicades que m’aprecie especialment i per les quals aquests ocells, indubtablement estimables pel demés, semblen haver desenvolupat una especial i inoportuna preferència.

Pel que he vist a la xarxa, sembla ser que aquest comportament no és ni nou ni estrany entre les merles, i hi ha no poca gent que se’n queixa --iradament, en ocasions-- dels seues efectes sobre  jardins, balconades i terrasses. Quant al nostre cas, això de posar-se a regirar en el substrat dels cossiols si que és relativament recent perquè allò normal fins ara havia estat veure-les bambant pel pati engrescades a remoure terra i fullaraca amb un notable èxit i afectant a volums de vegades sorprenents per a ocells d'aquesta mida. La novetat, en tot cas, sembla resultar-los ben abellidora, i ni la nostra presència ni la de les gates les dissuadeix de la seua activitat fins i tot en les plantes que tenim al mateix ampit de les finestres. No gosaria assegurar quina ha estat la causa d'aquest canvi d'actitud en uns dels nostres més antics veïns de pati, però en fer-me l'efecte que prefereixen actuar --ja siga en terra o en cossiol-- a les plantes a les què hi ha més humitat, he pensat que potser siga aquest un factor a tindre en compte. Tot i que no assoleix encara la gravetat d’uns altres llocs, la sequera comença a fer-se notar a casa nostra després d'una tardor excepcionalment eixuta; a falta de pluja, i amb un pati eminentment de secà en el què tan sols reguem --i sovint només quan la situació s'acosta al límit-- els cossiols i alguns exemplars plantats a terra que resulten més sensibles, serien aquests punts els únics susceptibles d'oferir-los a les aus la possibilitat de cercar els llombrígols i altres menges a les què, en períodes més humits, poden accedir arreu i fàcilment. Fora desitjable, si més no per testar adequadament la hipòtesi, que arribaren prompte pluges generals i generoses, però com que em tem que no puc ser quant a això massa optimista, ho mantindré pel moment com una possible explicació pendent de contrastar. I almenys fins saber alguna cosa més, i encara que haja de recuperar alguna de les mesures dissuasives destinades originàriament als gats, tractaré de ser una mica comprensiu amb els ocells: quan pense en alguna "civilitzada alternativa" que poguera ser d'utilitat en aquest cas, els humans no eixim molt ben parats. 





dijous, 4 de gener del 2024

Arabí

Tot i que en aquell moment no vaig deixar constància en aquestes planes, la primera muntanya que vaig pujar el 2023 va ser el Pico del Obispo, sostre amb 2.014 m de la veïna regió de Múrcia i cim culminant del massís conegut com a Revolcadores, en una eixida de la què guarde molt bons records pel camí, les vistes i la companyia, però també per un dinar memorable ja de tornada a Inazares. El cas és que, amb ganes de començar també aquest 2024 visitant alguna muntanya fora d'aquelles que ens queden més a mà, vam decidir repetir incursió a terres murcianes, on tenim encara massa assignatures pendents, per recórrer el Monte Arabí, modest per extensió i per altitud però ben conegut pels seues excepcionals valors ambientals, paisatgístics i culturals. Protegit com a Monument Natural, l'Arabí és un dels paratges més emblemàtics de l'extens terme de Iecla, amb la qual cosa la visita ens permetia també conèixer  un poc millor aquelles terres per les quals el Tractat signat a Elx el 1305 va traçar la frontera entre les Corones de Castella i d'Aragó: la mateixa Iecla, malgrat que els acords adoptats un any abans a la Sentència de Torrellas la reconeixien com a valenciana, com a part de la primera; Jumella i Favanella, valencianes  també pels acords d'Elx però perdudes a mans castellanes després de la Guerra dels Dos Peres; i sobretot Cabdet, part que fou del regne de València fins que el malànima de Felip V va castigar el seu suport a la causa austracista reduint-la a aldea de la Villena castellana i excloent-la del país del qual havia format part des de feia quatre segles.

Quant a la muntanya, i tot i que caldrà tornar-hi fora del període en què l'accés al cim es troba restringit per protegir les espècies d'aus que hi nien, cal dir que la visita --curta però intensa-- mereix sobradament la pena: el recorregut, per camins ben abalisats però amb rastres evidents d'una elevada freqüentació, permet aproximar-se fàcilment als principals punts d'interès identificats en el paratge; si he de destacar-ne alguns que van impressionar especialment, crec que em quedaria amb els extraordinaris petroglifs vinculats al jaciment de l'Edat de Bronze de l'Arabilejo, i la preciosa (i fotogènica) Cueva de la Horadada, una de les nombroses cavitats obertes a la zona per l'erosió de les calcarenites que la formen i en algunes de les quals s'han trobat també pintures rupestres especialment rellevants. Una breu però interessant passejada, ja de vesprada, a la vila de Cabdet, a la què costa no considerar d'alguna forma com a pròpia, va tancar una jornada esplèndida pel camí, les vistes, la companyia... i el dinar. I tot i que dos anys són indubtablement pocs per a treure conclusions, ves a saber si amb açò d'anar a pujar serres murcianes al principi de l'any no estarem iniciant alguna cosa: al remat, com he llegit en algun lloc, no hi ha cap tradició que no començara sent, en el seu dia, una novetat.