"Malament, si les teues opinions no són conseqüència de les teues passions; pitjor encara, si les teues passions són conseqüència de les teues opinions". Joan Fuster



Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esclata-sangs. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris esclata-sangs. Mostrar tots els missatges

dilluns, 16 d’octubre del 2023

Camins, encara

Ja m`ha passat altres vegades, i quasi sempre amb algun indret que em queda ben a prop i que m’aprecie especialment. Aquesta volta ha estat amb l’alcoiana ermita de Sant Antoni, un lloc al qual dec haver anat dotzenes de vegades i d'on guarde moltíssims records des de ben xicotet: arran de l’entrada que vaig escriure sobre el camí vell entre Alcoi a Xixona, buscava l'altre dia al meu ordinador alguna imatge digital de Sant Antoni, amb el sorprenent resultat de que no en vaig trobar cap. Coses, estic convençut, de la coneguda tendència, de la qual ja he deixat ací mateix algun altre testimoni, que ens duu sovint a no prestar l’atenció que mereix a allò que ens resulta més proper i familiar. L'avantatge en aquests casos és que la proximitat, a banda de ser probablement una de les causes principals de que això passe, facilita també posar-li remei, així que fa uns dies ens vam acostar cap a l’ermita a la què, aquesta volta sí, vam dedicar una estona suficient per tal d'atendre tant els seus propis i innegables mèrits com els del lloc, tan bonic com avinent, al qual va ser bastida fa més de sis segles.


Oportunament reparada la llacuna documental, semblava bon moment per apamar el traçat del camí per aquesta zona, en la qual l’antic trajecte, després de superar la notable pujada des d’Alcoi i de passar vora l’ermita, que també va ser hostal des del segle XV, es dividia en dos ramals: el ja esmentat que portava, travessant la Carrasqueta, fins a Xixona i Alacant, i un altre que girava cap a ponent en direcció a Ibi, Castalla i Villena. D’aquest darrer, que va ser també camí públic i cabdal, vam poder constatar que pràcticament no queda, a hores d’ara, cap tram que es puga transitar. També té el pas barrat un tros del traçat primitiu del de Xixona que coincideix a més a més amb l’assegador de la Canyada del Port; almenys, en aquest cas, hi ha un trajecte obert alternatiu, a diferència del que passa amb altres vies pecuàries de la zona aparentment tallades sense cap contemplació, la qual cosa ja s’ha fet saber a l’administració competent per a que adopte les mesures oportunes: en aquest cas, amb la llei a la mà i si no passa res estrany, no ha de ser molt difícil instar als propietaris a restablir el trànsit lliure; però pel que fa als “camins vells”, i a falta d’un inventari municipal de camins públics, la cosa serà molt més complicada. I creieu-me si vos dic que ja em sap greu no haver pogut fer més, per aquestes qüestions, en aquells temps en què tenia un poc més de marge per a fer-ho. O si més no, jo m’ho pensava.





 

A mode de dietari, i encara que siga només per deixar-ne constància també ací: amb el temps que fa que no plou per aquestes serres i la calor de les últimes setmanes, estàvem ja pràcticament resignats a donar per perduda la temporada de l'esclata-sang. Així que l’imprevist i un poc sorprenent culet de cistella que ha caigut aquest cap de setmana ens ha sabut a glòria, i menjar-nos-els, encara més. Potser que, si tenim un poc de sort, no siguen els últims d'enguany, però el que va davant va davant...






divendres, 12 de novembre del 2021

Tocats del bolet

Bolets d'estepa o fredolics (Tricholoma terreum)
Tot i tractar-se d’una zona amb una llarga i antiga tradició boletaire (Font i Quer, en el seu extraordinari llibre sobre plantes medicinals, la situa pràcticament com la més meridional de les regions històricament micòfiles de la Península Ibèrica), no hi ha dubte que aquesta pràctica té, a les comarques del sud del País Valencià, unes peculiaritats innegables, atribuïbles en última instància a les característiques ecològiques pròpies d’aquest territori i, en conseqüència, al poblament fúngic que li resulta propi. Un poblament que, sense ser en absolut desdenyable quant a diversitat, si més no en algunes àrees concretes (al parc natural del Carrascal de la Font Roja s’hi han identificat més de 560 espècies diferents de basidiomicets), si que condiciona notablement l’afició dels que ens reconeixem com tocats del bolet, atesa la manca --o l’extrema raresa-- de moltes de les espècies que són objecte habitual de recol·lecció en altres territoris. Ceps, ous de reig, rossinyols, camagrocs, cama-secs o trompetes, per citar-ne només algunes de les més conegudes, falten per complet o són excepcionalment escasses en aquesta zona, i per trobar-ne ens hem de desplaçar centenars de quilòmetres cap al nord o cap l’interior. En compensació, tampoc és fàcil trobar a la meua terra espècies perilloses per la seua toxicitat: a banda de la gírgola d’olivera, freqüent i ben coneguda a la zona per la seua perillositat, només en alguns llocs comptats apareixen farineres bordes, i altres bolets potencialment mortals com Galerina marginata o diverses especies petites del gènere Lepiota, no desperten cap interés ni poden ser fàcilment confoses amb cap espècie comestible. 

Dalt, girgola d'olivera (Omphalotus olearius, una de les poques espècies perilloses que es fan a aquestes comarques. Baix, mapa de les regions micòfiles (caps als anys de 1950) del deliciós "Plantas medicinales" de Pius Font i Quer; si teniu ocasió, no vos perdeu l'apartat del llibre dedicat als fongs, on entre altres coses repassa breument l'afició boletaire en aquells anys, sobretot a Catalunya.



Esclata-sang ver (Lactarius sanguifluus)
A hores d’ara, la major part dels buscadors de bolets que recorren a la tardor aquestes muntanyes tenen com a objectiu pràcticament únic el que ací denominem esclata-sang (en pobles pròxims es coneix com rovelló o pebràs),  nom que en realitat engloba diverses espècies del gènere Lactarius fàcilment reconeixibles pel seu làtex més o menys rogenc; L. sanguifluus és l’espècie més habitual per aquestes terres i també la més apreciada, però també solen trobar-se a les cistelles L. semisanguifluus --molt similar a l’anterior, de la qual es diferencia pel barret verdós i el làtex que vira del taronja al roig-- i L. deliciosus (el conegudíssim pinetell), tot i que aquest últim, fàcil de distingir pel seu làtex immutablement ataronjat, té una pitjor reputació a la meua zona, on se la considera com a menys gustós que els anteriors. Potser l’única espècie que pot competir com a objecte de desig amb els esclata-sangs és el rubiol o bolet de xop,  també molt apreciada en aquestes terres, per bé que no compta a aquests efectes per donar-se pràcticament tot l’any en els llocs adequats --sobretot, com el seu nom indica, a les xopades que voregen rius i barrancs-- i sempre que les condicions de pluja hagen estat també les apropiades.

Farinera (Amanita ovoidea), comestible d'escassa qualitat poc buscada malgrat ser localment abundant i assolir una grandària respectable.

Morenes (Agaricus sp)

La preferència actual pels esclata-sangs entre els boletaires de les meues comarques més pròximes no vol dir, però, que no hi haja qui se n’interesse per altres espècies. Fins i tot abans de la popularització de la caça de bolets que s’ha produït en els últims anys, i que ha obert la recerca a espècies que fins llavors comptaven amb poca o cap tradició a la zona, n’hi havia d’altres que, si bé de forma més minoritària, han comptat des de sempre amb els seus addictes. A Alcoi, per exemple, les morenes (nom que engloba diverses espècies de xampinyó silvestre o Agaricus) o les primaverals gírgoles (Morchella), que a casa sempre he sentit anomenar com a múrgoles, compten amb autèntics entusiastes, mentre que d’altres com les turmes, les orelletes, les punxetes, les poagres o les mocoses eren també ben conegudes pels buscadors de més edat, per bé que en molts casos havien deixat de ser recollides fins que la popularització recent de l’activitat ha servit també per a que alguns d’aquests bolets tornaren a fer-se coneguts. Un cas curiós d’aquest fet és el bolet d’estepa (Tricholoma terreum), buscat en altres èpoques i esdevingut ara de nou popular, tot i que és simptomàtic constatar que la majoria dels nous recol·lectors no coneixen el nom local i fan servir el més estès de fredolic. Tot i que en menor grau, el mateix passa amb espècies com la cama de perdiu o el bolet de panical, molt més conegudes ara que fa uns anys, mentre que espècies com ara l’apagallums, el bolet de tinta, la pimpinella morada o el carlet, de les que no em consta cap tradició de recol·lecció a la zona, són ara buscades i recollides, si més no per part d’alguns buscadors diguem-ne il·lustrats.  


Dalt, judio (Boletopsis grisea), recollida antigament i que havia de ser bullida abans de consumir-la per llevar-li l'amargor. Baix, bolet de panical (Pleurotus eryngii), comestible excel·lent cada volta més buscat i apreciat

Però a més de les espècies que s'hi poden trobar, diria que un altre tret singular --per bé que no exclusiu-- d’aquesta feréstega zona és la forma de buscar-les. Recorde les primeres voltes, fa ja molts anys, que vaig anar a buscar bolets a les pinedes de Terol o a la Serranía de Conca, i la impressió que em provocar trobar els esclata-sangs --i moltes altres coses-- pràcticament exhibint-se sobre la molsa i entre la pinassa, en un paisatge de pinedes obertes, pendents moderades i sense plantes punxoses. A la meua zona, omplir una bona cistella --sobretot si hom fuig dels indrets més accessibles i que solen concentrar la major part dels buscadors-- representa quasi sempre recórrer distàncies notables per barrancs abruptes i costeres empinades cobertes d’argelagues i coscolles, i tractar d’intuir el possible senyal de la presència del bolet en un bony de la fullaraca o al peu de les estepes i els ginebres. Una forma de buscar que sorprèn sovint a qui està més habituat a fer-ho en altres paisatges, i que va donar lloc a ferramentes específiques com els coneguts a la comarca com a ganxos d’alcoià, uns estris actualment (i afortunadament) prohibits, quasi sempre fabricats expressament per a aquesta finalitat pels manyans locals, que consistien en un mànec llarg acabat en dues puntes i que recorde haver vist utilitzar a la gent major per alçar una mica la fullaraca buscant la cobejada aleta, amb una delicadesa tal que després no es notava que algú hi havia estat recercant. Res a veure, doncs, amb el rastre lamentable que, amb ganxos o sense ells, deixen a la serra alguns “buscadors” actuals en forma de terra remoguda i desenes d’exemplars --alguns d’espècies que altres coneixen i aprecien, però tots ells respectables pel seu paper com a part fonamental dels ecosistemes en què prosperen-- arrencats i llençats a perdre sense cap profit. 

Cresta de gall (Clathrus ruber), sense cap interés gastronòmic però fonamental, com la resta de fongs, per la seua funció ecològica als boscos i matollars

En el que no som gens originals, en aquestes terres, és en el goig que fa una cistella plena --més encara si és amb caputxó, açò és, amb unes branquetes de romer tot rodant per augmentar-ne l’altura i per tant la seua capacitat-- i un bon plat posat a la taula... Però això, si vos sembla, ho deixem per a una altra ocasió. 



Potser m’estic posant un poc pesat amb aquestes coses dels bolets, però feia temps que volia escriure sobre el tema i m’ha semblat que ara, quan la temporada comença a acabar-se, era un bon moment. Per cert, si voleu saber més sobre aquestes qüestions, podeu fer una ullada a aquest treball del mestre i amic Antoni Conca, a qui dec pràcticament tot el (poc) que sé al respecte. I quant a la setmana, doncs un poc atrafegada --estem de canvis, a la feina, i això sempre es nota-- i amb un ull posat, sense moltes esperances, a Glasgow; ja en parlarem, també, d'això, si en fora el cas. Pel moment, i com demana el divendres, que passeu un bon cap de setmana... amb permís de Blas i les seues conseqüències.



dimecres, 20 d’octubre del 2021

En resum


"Cassana era una vila gran, com una ciutat petita, amb tots els seus estaments perfectament diferenciats. Devers sis mil habitants hi convivien, en una extensió de terme potser desproporcionada. Despenjant-se pel coster d'un puig penyalós i enlairat, coronat per un castell mig en ruïnes com tants d'altres del país, s'estenia en bona part en el pla, on hi havia les millors places i els més aristocràtics carrers. De la part alta del poble, la replaça de l'ermitori de la Mare de Déu dels Dolors podia obsequiar els visitants amb una vista senzillament meravellosa sobre la vall i les serres boscoses o de penya viva que l'encerclaven. Per un port devers xaloc, els dies clars, una blavor quasi imperceptible donava testimoni lleu de la mar fonda i llunyana, remota en la geografia i sobretot en la ment de la gent de Cassana, gent llauradora, de terra ferma”.

Enric Valor, “Sense la terra promesa


Pot ser per visitar el seu castell, magníficament restaurat, i conèixer un poc millor aquest enclavament clau en la que va ser la primera frontera històrica entre els regnes de Castella i de València (“Aquest fos lo partiment de les terres: que l’infant hagués Almansa, e Sarafull e el Riu de Cabrivol: e nós que haguéssem Castalla, e Biar, e Relleu, e Seixona, e Alarc, e Finestrat, e Torres, e Polop, e la Mola que és prop d’Agües, e Altea“). I també per gaudir de les muntanyes que envolten la seua Foia, menjar --preneu-vos el seu temps, que bé ho mereix-- el típic gaspatxo de la terra, i assistir a una partida de l’ancestral joc de bola a braç. O per passejar pel carrerons estrets i costeruts del casc antic i recórrer sense presa el carrer Major tot evocant la immensa figura del mestre Enric Valor, fill il·lustre de la vila a la que va retratar en els seus llibres, nascut al número 22 d’aquell mateix carrer en una casa que espera des de fa anys ser transformada en un museu tan merescut com necessari... Tot i que de vegades no ho semble a la vista del trellat (escàs) dels resultats, quasi sempre que em plantege escriure alguna cosa al blog tracte de pensar abans en allò que, al remat, voldria transmetre a aquells que teniu encara la bondat de passar-vos per ací. I hui, el que volia dir és, en resum, poc més que això: si en teniu ocasió, no deixeu de visitar Castalla. I també de llegir, o rellegir, a Enric Valor. Estic convençut que no vos en penedireu, de cap de les dues coses. 





Castalla, com fa a penes uns dies Biar, és un d’aquells llocs que malgrat els seus innegables atractius (i de tindre’ls tan a la mà: no més de vint minuts de cotxe des de casa) puc haver estat anys sense visitar amb la pausa i el detall que mereixen. Hi he tornat aquests dies, aprofitant l’escàs temps lliure que em deixa, en aquests caps de setmana, una temporada d’esclata-sangs que si no plou prompte --que sembla que podria ser que si-- no s’allargarà molt més per aquestes terres, però que estic gaudint com feia anys: em feia un poc de por deixar el vímet i canviar-me a una d’aquelles cistelles modernes i plegables, però pel que es veu també aquesta funciona perfectament.





dimarts, 12 d’octubre del 2021

Producte local


Era qüestió de temps i de paciència, i d'encertar el rotgle entre tots aquells que coneixem gràcies als avis que ens hi portaven i els que hem anat trobant al llarg dels anys. I pot semblar posa cosa amb les xarxes enceses a hores d'ara amb imatges de ceps i d'ous de reig, però que voleu que vos diga: amb les cames un poc adolorides de pujar i baixar costeres i barrancs i les mans i els braços plens d'arraps i de llardons, però quin goig fa veure els primers esclata-sangs mostrant l'aleta entre les estepes i el fenàs. I tornar a casa amb una bona mitja cistelleta perquè, ja ens ho deien els avis, els que es fan per aquestes serres són, de llarg, els millors de tots. I els primers, encara més. 




Doncs això, que sembla que la cosa dels bolets comença ja a moure ací pel sud (no només esclata-sangs; també abunden morenes i llenegues, i una bona varietat d'altres espècies que em tindran entretingut determinant-les), i que el pont, que enguany si que tocava, se n'ha anat recercant entre les soques i amb alguna escapadeta per la comarca, perquè no cal anar molt lluny per conèixer, o reconèixer, llocs tan estimables com Biar. Producte local, ja ho veieu...