Volia escriure quatre ratlles, aquesta vesprada, sobre una travessia perfecta per unes muntanyes que mai deceben a qui les visita: imatges i paisatges d'una tardor esplenderosa que s'aferren al cervell --i, perquè no dir-ho, alguna que altra costera que s'aferra, hui, a les cames. Però he decidit que ben bé poden esperar, ratlles i imatges, perquè hui n'hi ha d'altres de les que
cal parlar. Ara més que mai, cal parlar del
Sahara. Encara que molts de nosaltres no sempre els tinguem tan presents com potser deuriem, encara que no puguem anar a les
concentracions, encara que semble que no es pot fer res contra la barbàrie de la força i la vergonyosa complicitat dels nostres democràtics governs occidentals. Pel que està passant, pel que ha passat, perquè la gent d'aquella terra aspra i oblidada té el mateix dret que nosaltres a guanyar el seu futur, i per tots els companys i companyes que, també des d'ací, lluiten per ajudar-la a aconseguir-ho, hui cal parlar-ne. I demà també. Sahara llibertat!
