El nom i el territori

Al sud-oest de Mariola, a l'àrea en la qual se situa la incerta capçalera del riu Vinalopó i molt a prop del castell conegut a hores d’ara amb aquest mateix nom (o, simplement, com a Les Torretes), hi ha les restes d’una altra fortificació molt menys aparent i coneguda però d’un gran interès per la seua possible datació en els segles VIII o IX, en els primers moments per tant de la presència musulmana a aquestes terres. Situada al capdamunt d'una lloma anomenada l’Era (o Ereta) dels Moros, l'únic element visible que ha perviscut fins els nostres dies és el basament d'una muralla de pedra en forma d’ela, amb un únic bastió quadrangular adossat, que protegia la plataforma superior del tossal pel sud i l’est, on la topografia natural del terreny el fa més vulnerable; a l'oest i sobretot al nord, on el curs del riu voreja la lloma --el paratge dels Brulls s'hi troba pràcticament als seus peus-- els pendents més pronunciats i algunes petites cingleres actuarien com a defensa natural de l'enclavament, sobre la interpretació del qual hi ha encara moltes incògnites i que només ha pogut ser datat a partir dels fragments de ceràmica recuperats en superfície a l'interior de l'espai emmurallat.

L'Ereta vista des de ponent, restes de la muralla, i diferents vistes des de dalt de la lloma:
el castell del Vinalopó, al tossal contigu, i les valls que queden als peus de l'Ereta cap al nord i el sud 

Assut dels Brulls, actualment sec (el toll és
d'una tempesta recent), sobre el llit del riu (o rambla)

Malgrat la poca informació disponible sobre les restes de l’Era dels Moros, si s'assumeixen com a correctes la datació proposada i el caràcter defensiu de les estructures que hi perviuen, és certament temptador relacionar-les amb l’origen del topònim Vinalopó, respecte al qual s’han proposat almenys dues hipòtesis alternatives: una de caràcter orogràfic, que el fa derivar a través de l’àrab Binalûb del llatí Pinna Lupi ("Penya del Llop"), i una altra, àmpliament acceptada per la majoria dels investigadors, que remet precisament al poblament andalusí per la presència del patronímic àrab ibn. És el cas de Coromines, qui s'inclina per vincular-lo amb un suposat caràcter ramader ("on peixen les vaques") de l’enclavament original, per al que proposa  com a possibles noms Ibin-al-labbûn o Bina-l-labbû, mentre que altres autors remeten també al llop com a partença, però en aquest cas a través d'un apel·latiu clànic d’origen llatí (Ibn-lubb) vinculat amb aquest animal, el qual hauria donat lloc també a altres topònims de la zona com Benilloba o Benillup i que segons Josep Torró i Pere Ferrer podria referir-se a “clans o llinatges de formació autòctona, però és més probable que es tracte d’afârîq: berbers inicialment cristians procedents de la zona de Tunis”. En un cas o en altre, sembla raonable suposar que va ser el llogaret, del qual no queda a hores d’ara cap rastre i que probablement se situaria als peus o molt a prop de les Torretes, qui va acabar per donar nom primer a la fèrtil partida en la qual es va aixecar i, per extensió, al riu que s'hi origina.

La Rambla del Vinalopó aigües amunt
de l'Era dels Moros

Va ser precisament mentre buscava actualitzar informació sobre el topònim, que em vaig trobar amb un interessantíssim treball de Gabino Ponce i Ángel Sánchez, geògrafs de la Universitat d’Alacant, en el què defensen --m’ha semblat que de forma sòlida i ben fonamentada-- que la visió actual del riu Vinalopó com una unitat hidrogràfica des del seu naixement fins que desemboca (o hauria de fer-ho) a la rodalia d’Elx, és en realitat una construcció cultural atribuïble en gran mesura a Cavanilles, qui en les seues Observaciones va convertir en un sistema únic allò que en realitat en serien dos de diferents: un que podria anomenar-se Vinalopó (més o menys) estricte, des del seu naixement mariolenc fins a perdre’s als fondals de la Vall de Biar; i un altre, que drena els aiguamolls de la depressió de Villena, conegut històricament com a riu de la Fuente del Chopo, de Villena o de las Virtudes, i que arriba fins al Camp d’Elx. El tram que enllaça tots dos sistemes correspon en realitat a un llit pràcticament sec fora de temporals excepcionals (una rambla, nom que sovinteja a molts trams del caixer), sobre el qual es van dur a terme --almenys des del segle XIII, però sobretot des del XVIII fins el XX-- diverses obres d’adequació que van acabar connectant-los funcionalment. Segons els autors, és molt probable que en no haver analitzat amb detall el terme de Villena, part llavors del Regne de Múrcia, Cavanilles no valorara de forma adequada la realitat física del territori i la seua complexitat hidrogràfica. Siga com siga, el resultat ha estat que el nom Vinalopó, impròpiament utilitzat segons aquesta hipòtesi en fer-se extensiu al llit més enllà de la Vall de Biar, no solament ha acabat ocultant els topònims històrics --especialment, el de río de Villena-- aplicats al corrent que discorre entre aquest terme i l’horta d’Elx, sinó que a hores d'ara dona nom a una extensa unitat territorial àmpliament acceptada. Un llarg viatge, doncs, per a un topònim, i no solament a través del temps sinó també de l’espai: de designar un modest llogaret andalusí a la porta de la Mariola del qual no hem pogut trobar fins el moment cap vestigi material, a identificar un extens territori que s’estén des de la muntanya fins a la mar i que abasta tres comarques valencianes (quatre, en la proposta comarcal de Joan Soler) que porten el seu nom. 

El riu Vinalopó desbordat el maig de 2022 al paratge dels Fondets, entre els termes
 del Campet, la Canyada i Biar. Enfront, la Serra de la Fontanella. 

Malgrat haver estat a la vora desenes de vegades, mai no havia pujat a l'Ereta dels Moros fins que fa unes setmanes --i a causa en gran mesura d'haver tornat a llegir sobre ella arran de la visita al Castell Vell d'Albaida-- em vaig decidir a posar remei i traure-la per fi de la llista de la Mariola pendent. Com sol ser habitual, buscar després informació a la xarxa no deixa de ser aventurar-se per camins incerts que poden dur, com ha estat en aquest cas amb el tema dels topònims i la hidrografia del Vinalopó, a terrenys imprevistos sobre els quals deixe pendent fer alguna altra incursió amb més temps i calma; la qual cosa no lleva que, pel que fa a l'ús actual del nom de Vinalopó aplicat a segons quines comarques, aprofite l'avinentesa per manifestar una volta més el meu convenciment de que la Vall de Biar i els pobles que la formen haurien de formar part de la comarca que anomenem l'Alcoià, i que em sume de nou a les veus que ho defensen malgrat massa silencis clamorosos. I com no, des del País Valencià i com cada Onze de Setembre, perquè encara és forta la lluita i queda tant fer, bona Diada i visca la terra!

2-O

Em desperte, hui, constipat i de vacances. Bé, i també --és evident-- profundament colpit, encara, per tot el que es va viure ahir a Catalunya, i expectant --il·lusionat, però també preocupat-- pels esdeveniments que hem de viure encara en els pròxims dies; esdeveniments que apunten no solament a la imminent proclamació de la República Catalana, sinó també --i això és, ara com ara, el més important per als valencians i valencianes-- al previsible esfondrament de l'Espanya nascuda de la transición i, per tant, a la necessitat indefugible de reclamar per al País Valencià un nou marc que supere la posició obertament colonial en què ens van situar els foscos acords entre els post-franquistes i els neo-demòcrates espanyols, i que ens garantisca la capacitat de decidir lliurement el futur del nostre poble. Seguiré, per això, raonablement pendent de les notícies, les anàlisis i les decisions que marquen, i marcaran, aquests dies que duraran anys; però només en la mesura justa, perquè hui, el dia després de l'1 d'octubre, m'he despertat amb la impressió --no sé molt bé com dir-ho-- que necessite posar un poc de distància amb els esdeveniments històrics, treure'm de damunt el constipat i, sobretot, aprofitar tot el que puga aquestes vacances. Malgrat la boira.

Pendent d'aquests quinzena de vacances ajornades i amb la voluntat de deixar, en la faena, tants assumptes tancats com fóra possible, la setmana passada no vaig poder dedicar-li gens de temps al blog. Si ho hagués pogut fer, hauria parlat molt probablement de Catalunya, però també tenia pensat dir alguna cosa de la que, al remat, va ser la primera escapada mediterrània de tot l'estiu, feta finalment quan ja s'havia acabat l'estiu. Deixe per a un altre moment parlar-ne amb més detall de les destinacions (els parcs naturals de la Serra d'Irta i el Prat de Cabanes i Torreblanca) perquè totes dues ho mereixen a bastament; però no volia, almenys, deixar de posar algunes de les imatges que ho justifiquen... 

 

Ara

Sincerament, veig les notícies i no em surten les paraules, perquè els fets parlen per ells mateixos. Però no puc deixar de pensar que hui, 20 de setembre de 2017, és un dia que haurem de recordar durant molts anys; i he pensat, també, que volia deixar-ho escrit encara que siga només per recordar-ho, quan torne algun dia a aquestes pàgines. Per la democràcia, i per la llibertat --la vostra i la nostra-- hui més que mai, visca Catalunya!

Diria Catalunya

I, com deia Estellés, diria molt poc més. Diria, si de cas, allò que ja s'ha dit: que som molt els qui, des del sud, estem al vostre costat, per tot el que ens uneix i perquè ens estimem més, ara com sempre, estar del costat de la democràcia. Dic, diem Catalunya, i acariciem amb els dits la terrosa cal·ligrafia, com s'acaricia un desig llargament cobejat i que ara és tan a prop. Des del País Valencià, com tantes altres voltes però com mai abans, bona Diada!







Hui hauria volgut parlar d'alguna muntanya a la que esperava haver pujat ahir, i fins i tot és molt probable que haguera pogut posar ací alguna foto de la senyera feta des del cim. Però les circumstàncies manen, i la notable pedregada que ens va caure damunt la matinada del dissabte em va mantindre ocupat tot el diumenge retirant fulles --moltes-- del pati i tractant de recompondre, en la mesura possible, els danys ocasionats pel pas de la tempesta. Danys estètics, en tot cas, i per tant poc remarcables, sobretot per comparació amb el mal que pot haver fet a les oliveres i a altres conreus. I a més, sent positiu, tota la fullaraca que he arreplegat ara no l'hauré d'arreplegar a la tardor... 

Tres-cents u

Amb el desig, sincer i compartit, de que el Tres-cents dos siga, alhora i sobretot, l'any Primer d'una nova història per a Catalunya --i també, estic convençut, per a nosaltres els valencians. Des del sud, bona Diada i via lliure!

Braços lliures i boques i mans

La vaig portar l'altre dia des de Barcelona --la que la va precedir es va perdre, però va ser per una causa digna-- i hui, 9 de novembre de 2014, lluirà al balcó de casa. Però no per demanar que voteu per nosaltres: ja sabrem fer-ho, també, quan arribe l'hora. Hui, sou vosaltres qui feu un pas més per decidir lliurement el vostre futur; però recordeu que, com moltes vegades abans, som molts els valencians i valencianes que vos fem costat, que compartim les vostres il·lusions i esperances perquè creiem que, encara que siga pas a pas, arribarà el moment en què tot el país acabarà guanyant la llibertat, i lluitem cada dia per aconseguir-ho. Hui som molts, a aquesta banda de la Sénia, els qui pensem que aquest futur està un poc més a prop, i volem celebrar-ho amb vosaltres. Des del País Valencià, força i endavant!

Serà blava i tranquil·la la mar.

Serà verda i espessa la vall.

Serà gran i dolça la muntanya.

Serà un dia que durarà anys.

Gent de mar, de rius i de muntanyes,
Tindran mar i prats i rius i boscos.

Tindran tot. I es parlarà de vida.

Les ciutats seran rius plens de gent.

Floriran flors i cants i alegries.

Floriran crits i cors i paraules.

En el dia que durarà anys,

braços lliures i boques i mans.

V

De Voler, de Vèncer, de Viure. Però V, també, de Valencians: d'aquells que van deixar la vida en els murs de Barcelona defensant, ara fa tres-cents anys, els mateixos drets que poc abans ens havien arrabassat també a nosaltres; dels qui hui compartiran, en el carrer, el vostre crit; però, especialment, de tots aquells que no hem pogut estar presents en aquesta jornada històrica però que fem nostra la vostra lluita per una llibertat que, més prompte que tard, aspirem a compartir. Des del sud, amb el cor --més que mai-- mirant al nord i amb v de valencià, que tingueu una bona Diada!

Murèth 1213

imatge de la xarxa

"E aquell dia que féu la batalla havia jagut ab una dona, si que nós oïm dir depuis a son reboster, qui havia nom Gil, e fo puis frare de l'Espital, qui havia estat en aquell consell, e altres qui ho viren per sos ulls, que anc a l'Evangeli no poc estar en peus, ans s'assec en son seti mentre es deïa. E ans que fos la batalla volia's metre En Simon de Monfort en son poder per fer sa volentat, e volia's avenir ab ell; e nostre pare no ho volc prendre. E quan viren açò lo comte Simon e aquells de dins, preseren penitència, e reeberen lo cos de Jesucrist, e dixeren que més amaven morir al camp que en la vila. E, sobre açò, eixiren combatre ensems en una. E aquells de la part del rei no saberen rengar la batalla ni anar ajustats, e feríen cada un ric hom per si, e feríen contra natura d'armes. E per lo mal ordonament, e per lo pecat que era en ells, hac-se a vençre la batalla, e per la mercè que no hi trobaren aquells qui eren de dins. E aquí morí nostre pare; car així ho ha usat nostre llinatge totstemps, que en les batalles que ells han feites ne nós farem, de vençre o morir." 

Jaume I, "Llibre dels Feits" 

Si ahir va fer dos-cents noranta-nou anys de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques, hui en fa huit-cents de la batalla de Muret (Murèth, en occità gascó), en la què va perdre la vida el rei Pere, pare de Jaume I. Muret és considerada com el final de la influència catalanoaragonesa i l'inici de la dominació francesa sobre les terres que ara anomenem Occitània, i tret del que he pogut anar espigolant ací i allà, poca cosa més puc dir sobre aquest tema; però no volia deixar passar l'ocasió de fer-ne esment, encara que només siga per lamentar la la meua ignorància --i de la majoria dels valencians i valencianes, em tem-- sobre un (altre) episodi sense el qual, probablement, la nostra història podria haver estat molt diferent. I per recordar també aquell País germà, tan proper i tan llunyà alhora, que lluita, malgrat tot, per sobreviure.

Tot i que viscuda des de la distància, resulta difícil posar en paraules l'emoció d'haver pogut presenciar ahir una expressió de voluntat de ser de la magnitud i la rotunditat de la Via Catalana. Potser em quedaria, simplement i tal com deia ahir mateix Vicent Partal, amb la sensació d'estar vivint un moment històric. Històric, evidentment, per Catalunya; però també per a nosaltres, pel que té de simbòlic i encorajador veure com una part del País, espentada per la pròpia societat, ha encetat un camí que no té marxa enrere. I emocionant, també, poder resseguir baula a baula la cadena de blogs que, gràcies a l'esforç i l'entusiasme de Carme, Assumpta i Sargantana --moltíssimes gràcies!--, ha enllaçat aquests últims dies més de tres-centes veus, de llocs diferents i amb diferents accents, però amb una mateixa idea: serem allò que vulguem ser. 

Via Catalana a Vinaròs. Imatge de la Veu del País Valencià

Enllaçat: una baula i una flor

M'arriba, la cadena, des del Quadern de mots, i segueix avant cap a Jo Rai!. Jo només hi pose, amb accent valencià i des dels peus de Mariola, una baula més. Perquè el Sénia no és frontera i com més curt ens lliguen, més perill tindran. Perquè crec que Catalunya és també una part de la meua terra, i la vull lliure. I perquè aspire a que el País Valencià hi puga compartir, algun dia, aquest futur en llibertat. No és miracle, ni és un malson: m'ha tocat, i és la meua feblesa...

Hi ha molts països que tenen flors o plantes com a símbol, des del card escocès al ceibo argentí, tot passant pel roure basc, la dàlia de Mèxic o el lliri d'aigua d'Etiòpia, per citar només uns pocs exemples. Alguna volta, com a passatemps sense més pretensions, he pensat quina planta podria fer aquest paper als Països Catalans. Mai he gosat passar d'ahi, perquè hi ha massa factors --històrics, simbòlics, estètics-- que ignore i que caldria prendre en compte; però quasi sempre, quan pense en aquestes coses, acaba venint-me al cap el bruc d'hivern, que al sud anomenem també cepell. I sobretot ho fa, ho reconec, per les meues inclinacions biogeogràfiques: sense ser exclusiu de les nostres terres --es troba també en la Mediterrània Central i en el nord d'Àfrica--, l'extrem occidental de la seua distribució s'estén per les Balears i les terres baixes de Catalunya i el País Valencià. Però també perquè forma part fonamental de les nostres frugals i tenaces brolles, i pels seus encisadors ramells de flors rosades, que comencen ara a esclatar i que ompliran de color les nostres muntanyes durant tot l'hivern. Segurament, hi ha moltes altres espècies amb mèrits molt majors per a ser elevades a la categoria de símbols. Però a mi, quan pense en aquestes coses, m'agrada dir que sóc del país en el què floreix el cepell...

Annex: kulsi yeggan...

...ala taben'emmet d waman. Que vol dir que "tot (el que existeix) dorm, excepte la rancúnia i l'aigua"... Les quatre ratlles maldestres que vaig escriure l'altre dia sobre els imazighen m'han dut, aquests darrers dies, a rebuscar en la meua descurada biblioteca alguns dels llibres que en parlen. He retrobat, entre ells, el magnific llibre de Miquel Barceló, Helena Kirchner i Carmen Navarro "El agua que no duerme. Fundamentos de arqueología hidràulica andalusí", que deu el seu nom al proverbi berber que encapçala aquesta entrada, i que he tornat a rellegir amb el mateix interés que la primera vegada. També he rescatat alguns artícles del mateix Barceló --els interessants "Loquella barbarica" publicats a Faventia, o "Els Ayt-Iraten i els altres: inmigració i assentaments berbers a Sharq al-Andalus"--, i he repassat de nou a Glick en "Paisajes de conquista. Cambio cultural y geográfico en la España Medieval".

No és poc, tot plegat, el que s'ha escrit sobre els berbers a València, però sempre des de la perspectiva històrica i per referència a l'Edat Mitjana; podeu fer una ullada, per exemple, a Harca, on s'amplia informació amb les bases adequades i s'hi indiquen algunes referències més. Una situació que contrasta amb el que podeu trobar si poseu a un buscador "amazigh" (o amazic) i Catalunya: entre les primeres referències, hi trobareu la recentment creada Casa Amaziga de Catalunya, una entitat que neix "amb la voluntat de ser el referent del Poble Amazic a Catalunya i punt de trobada entre la ciutadania amaziga i catalana". També trobareu l'Observatori Català de la Llengua Amazigha, un organisme "que treballa en l’àmbit de la investigació, l’ensenyament i la divulgació de la llengua i la cultura amazigues, creat el 7 de novembre de 2007 per mitjà d’un conveni marc de col·laboració entre Linguamón - Casa de les Llengües, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Cadis", i que publica, entre d'altres, un interessant butlletí.

A la web de l'esmentada Casa Amaziga --que té el suport, entre d'altres, del Departament d'Acció Social i Ciutadania de la Generalitat-- podeu trobar el següent: "A Catalunya, es calcula que el 80% de la població d’origen magrebí es considera d’origen amazic. Aquest fet, situa a la llengua amaziga com la tercera llengua més parlada en el nostre territori, després del català i del castellà." A València, l'Observatori Valencià d'Immigració --depenent de la Conselleria de Solidaritat i Ciutadania, com comprovareu ràpidament-- disposa d'uns interessants documents, denominats "Miradas sobre la inmigración" i coeditats en col·laboració amb la Fundación CeiMigra. He fet una ullada ràpida als dedicats al Marroc i Algèria (el 2005, 45.000 i 16.000 empadronats al País Valencià, respectivament) i no he sabut trobar cap referència que donara la idea de què, als Estats d'origen, hi ha cap realitat distinta de l'oficial o hegemònica. Malauradament, se'm va passar una presentació sobre “El poble Amazic al nord d’Àfrica i als Països Catalans. Situació i perspectives” que va fer-se el febrer passat a la Societat Coral El Micalet de València.

Tot el que existeix, dorm. A València, plàcidament.