En progrés

El de la dreta de la foto és Hades, un mascle que va nàixer a Berlín però que  abans de vindre ací ha estat un temps a Viena. Hera, una femella, ve de Jerez. Els seus  noms, escollits com sempre per la població local --i molt mitològics enguany-- havien de començar per hac, segons pràctica habitual en aquest tipus de projectes, perquè n’han passat ja huit d’ençà que el 30 de maig de 2018 els dos primers polls de crebalòs van ser alliberats a la Tinença de Benifassà. Amb ells es va encetar un llarg camí que esperem que culmine amb la tornada d’aquesta majestuosa au a aquelles terres, i que comença a donar alguns senyals esperançadors: des de l’any passat, Amic i Bassi --dos dels mascles alliberats els primers anys i que a penes acaben d’assolir la seua maduresa sexual-- s'han emparellat, i s’espera que puguen donar lloc, amb la futura incorporació d’una femella, a una de les unitats reproductives poliàndriques que no són excepcionals en aquesta espècie fascinant.

Feia ja alguns anys que, per unes coses o per unes altres, no m’acostava al preciós poblet de Bel a donar la benvinguda als polls facilitats per la Vulture Conservation Foundation, entitat que des del primer moment ha donat suport a un projecte que compta també amb la participació i la col·laboració de moltes institucions, entitats i persones sense les quals no haguera estat possible arribar fins a aquest punt, amb un record especial per a l’amic Martí Surroca, que ens va deixar abans de temps. Em va alegrar molt, per tot això, poder tornar a saludar a tanta gent estimable a qui feia massa temps que no veia, i em va agradar comprovar com el projecte segueix en les millors mans i gaudeix de molt bona salut. Quant a Hera i Hades, espere que tinguen molta sort i que, com molts dels qui els han precedit en aquests anys, comencen prompte a solcar els cels de la Tinença: si voleu mantenir-vos al corrent podeu fer una ullada a la Gaseta del Crebalòs, però si passa alguna cosa rellevant serà difícil que no em passe per ací a contar-vos-la.  

Iolair-uisge

El procés, com sol ser habitual en casos com aquest, va començar en realitat bastant abans, perquè hi ha molts aspectes (científics, administratius, legals i socials) que cal dissenyar, aclarir i posar a punt de forma prèvia. Però si hom considera com a punt de partida l'arribada i posterior alliberament dels primers animals, pot dir-se que el projecte per a reintroduir l'àguila pescadora al País Valencià va començar el juny de 2019, quan els primers quatre polls de l'espècie, procedents en aquell moment d'Andalusia i Balears, van arribar a la Marjal de Pego i Oliva. Han passat des de llavors moltes coses --des dels dos primers anys, que poden considerar-se com d'aprenentatge i que es descriuen en detall en aquest informe, fins a les diverses vicissituds patides per tots els exemplars alliberats fins ara i que han anat quedant també enregistrades cada temporada-- fins que divendres passat es van presentar en societat els dotze polls, procedents d'Escòcia, que en unes setmanes sobrevolaran les costes i els aiguamolls de la Marina i que esperem que algun dia hi tornaran per a fer niu. Un objectiu que no serà --mai ho és, en aquests casos-- ni ràpid ni senzill d'aconseguir, però que compta a hores d'ara amb una sòlida xarxa de complicitats i moltes persones de procedències molt diverses compromeses amb l'èxit del projecte. A mi, que feia ja algun temps que estava en altres coses, em va agradar molt tornar a veure-les --amb algunes absències significatives com la de l'amic Miguel Ferrer, de la Fundación Migres, a qui espere tornar a veure ben aviat en plena forma-- perquè tot i que cada volta tinc la vista més posada en els anys que em falten per a poder-me jubilar, també va bé mirar de tant en tant enrere per veure que, ni que siga només un entre molts altres, almenys algun granet de sorra hem anat deixant pel camí. I tan de bo que no ens falte un poc de ganes i de força per posar-ne encara algun altre.

La procedència escocesa dels polls que seran alliberats enguany, que cal agrair a l'estreta col·laboració de la Roy Dennis Wildlife Foundation i que no vos negaré que m'alegra especialment atesa la meua reconeguda debilitat per aquell país, ha donat lloc a una curiosa història que encara que siga molt breument no puc resistir-me a ressenyar: dos dels polls que han vingut a Pego són coneguts a Escòcia perquè el seu niu compta amb una webcam instal·lada per la Woodland Trust Scotland que, pel que es veu, és seguida per molt gent; el cas és que aquesta temporada els animalets no eren alimentats pel pare com calia i començaven a veure's molt debilitats, per la qual cosa es va proposar treure'ls del niu i incloure'ls al projecte valencià. Ara, tots dos estan ja al seu hacking a la Muntanyeta Verda, i de la notícia --i del projecte-- se n'ha fet ressò fins i tot la BBC: com diu el portaveu de la Woodland Trust, "Scotland has reintroduced species such as beaver, red kite and sea eagle thanks to other nations gifting us their animals. I think it is great that Scotland is giving this gift to Spain and we are proud this Arkaig pair are going to be a part of that". Per cert: probablement ja jo hareu deduït a aquestes alçades, però iolair-uisge ("àguila d'aigua") és el nom de l'espècie en gaèlic escocès. I si, també m'agrada molt... 

Neguits

Amb la perspectiva de l’imminent viatge ocupant cada volta més espai en el meu cap, però també amb la ferma voluntat de deixar resolts a la faena tants assumptes com fora possible per tal que no quedaren pendents fins la tornada, ha estat una setmana --ja me n’havia fet compte que seria probablement així-- notablement atrafegada i bastant amoïnadora. Tampoc no han ajudat gens, quant a tràfecs i desficis, ni les temperatures inusitadament altes que ens ha deixat la ponentada --els dies al voltant de Sant Antoni tenen fama de ser dels més freds de l’hivern, cosa que no s’ha complit enguany ni de bon tros, amb registres localment per damunt fins i tot dels 25ºC-- ni l’enèsima constatació, malauradament gens sorprenent, de l’absolut menyspreu amb el qual Madrid ens sol respondre, als valencians i valencianes, quan es tracta de reclamar els nostres drets. El cas és que ha arribat finalment el divendres, i encara que pel que fa als neguits que ens venen de ponent --siguen cosa del vent o de la gent-- tot el que podem fer és seguir plantant-los cara, pel que fa als altres he de dir que al remat la cosa tampoc no ha anat tan malament, amb la taula raonablement aclarida de papers i tot el cap de setmana --llarg a més a més, que dilluns és Sant Vicent de la Roda i per tant festa a València-- per pensar en allò que em falta per guardar a l’equipatge; un neguit, també i segons es mire, però me’n venen al cap uns quants bastant pitjors...

Cabrera

Van ser només unes poques hores, a penes un parèntesi abans de tornar de nou al tràfec del despatx i dels papers. Però l'oportunitat ho mereixia, i no solament perquè visitar Cabrera, ni que fora fugaçment, era una assignatura que tenia pendent des de feia molt de temps: poder-ho fer de la mà de qui se n'encarrega de vetlar per la conservació del seu extraordinari patrimoni (natural, per suposat, en la terra i en la mar; però també, tal i com vam poder comprovar, cultural i històric) va ser un autèntic privilegi. Unes poques hores, doncs, però que van donar per a molt gràcies a l'amabilitat dels companys i companyes del Govern Balear que ens van acompanyar --alguns d'ells, amb molts anys d'experiència en aquesta tasca no sempre senzilla ni apreciada-- i dels quals esperem seguir aprenent, perquè és molt el que ens uneix, també en aquestes coses, a banda i banda de la mar. Pel moment, ens queda el record d'un dia magnífic (tancar-lo amb la posta de sol a l'emblemàtic arenal d'Es Trenc, ara també parc natural, va ser tot un encert), però també el desig de saber més sobre l'illa i tot el que representa. I de poder tornar-hi prompte, per suposat; i si poguera ser, per un poc més que per unes poques hores.

Doncs ja ho veieu, jo de veres que ho intente, però aquesta volta està costant-me especialment arrencar de nou el blog, perquè de ganes no me'n falten però les hores cada volta em donen per a menys. Ja em queda poc, en tot cas, per retornar a una vida més tranquil·la --així estava acordat d'ençà que vaig acceptar canviar temporalment de lloc de treball fa ja alguns mesos-- de la que espere que aquestes planes puguen tornar a formar part amb l'assiduïtat que m'agradaria; del trellat, tampoc aquesta volta, no vos puc prometre res... Cuideu-vos molt, i bon cap de setmana!

A vora terra

Veure com va la cria de les corbes marines emplomallades, seguir les poblacions de la silene d'Ifac, reforçar els contingents de l'escassíssima falzia marina o controlar la presència i la proliferació d'espècies invasores a les illes i els illots. Faenes de la faena que cal fer de tant en tant al litoral de Dénia i Xàbia, i en les què els últims anys no havia pogut participar per estar capficat en altres menesters. Si que ha pogut ser enguany, i tot i que l'oratge no ha acabat d'acompanyar aquesta volta, poder fer una mà, aprendre coses noves i navegar unes hores per les bellíssimes costes de la Marina junt amb els companys de la Iniciativa PIM, que també s'han implicat activament en la conservació d'aquesta zona, ha estat com sempre un privilegi. Les coses, a la mar i a la terra que hi confronta, segueixen sent complicades i queda encara molt camí per fer; però vull creure que, almenys en aquest cas, s'estan posant les bases per a que administracions, pescadors, usuaris i altres col·lectius rellevants hi puguen treballar conjuntament per tal que mar i terra no acaben sent, només, un fons bonic per a les fotos. 

Per segon any, aquests dies no hi ha hagut als carrers d'Alcoi ni gent, ni música, ni moros ni cristians. Justificat i comprensible, sense dubte, però no deixa de resultar tot molt estrany... Tan de bo que l'any que ve, tal dia com hui, puguem estar a la Plaça de Dins, plis-plai en mà, celebrant com cal el dia del Patró. Pel moment, i per a enguany, ho deixarem en un llibre, una rosa i un sentit Visca Sant Jordi; bé, i un plis-plai que potser també caurà aquesta nit. Feliç Diada!

Camí de tornada

Fa unes setmanes, Tella --la de la imatge de l'esquerra-- i Génova, dues femelles adultes de trencalòs procedents del Pirineu d'Osca, van ser alliberades als terrenys del Mas del Peraire, a la Tinença de Benifassà. Abans d'elles, i des de la primavera de 2018, altres deu exemplars (sis polls i quatre adults) han anat arribant a la Tinença, en el marc d'un projecte en el qual he tingut la sort immensa de poder participar i que tracta d'aconseguir que aquesta emblemàtica espècie torne a aquelles terres on se'l coneixia com a crebalòs i que a penes conservaven viva la seua memòria. A hores d'ara, i de tots els alliberats, fins a set exemplars --quatre dels polls i tres dels adults, tots ells equipats per al seu seguiment via satèl·lit-- sobrevolen aquelles muntanyes que confinen entre Aragó, Catalunya i el País Valencià, en ocasions després d'haver fet llargs desplaçaments d'anada i tornada a altres serralades. De la resta, només un dels polls va morir (aparentment, després de l'atac d'una àguila daurada) poques setmanes després de volar, mentre que els altres adults han anat tornat als Pirineus, d'on procedien. Queda molt de camí encara fins que l'objectiu del projecte --la instal·lació en la zona d'una població reproductora estable-- puga donar-se per assolit; però és evident que en aquests anys s'han fet passes fonamentals en aquesta direcció, i no em puc resistir a fer un poc de memòria.

L'última volta vaig escriure ací dels crebalossos va ser l'abril de 2017, a tall d'un viatge a Jaca per conèixer de primera mà l'experiència aragonesa en el maneig de l'espècie. I la veritat és que la meua primera idea va ser partir d'aquell punt per ressenyar, amb una visió més aviat tècnica --i, per tant, voluntàriament asèptica-- algunes de les fites principals d'un projecte que en aquell moment i després d'un parell d'anys de treballs previs es trobava ja sòlidament perfilat. Ha estat l'amic i company Juan Jiménez, peça clau (junt amb els també amics i companys Juan Antonio Gómez i Martí Surroca) en tot el procés, qui m'ha convençut de provar un enfocament alternatiu: en primer lloc, perquè ja n'hi ha disponible un relat tècnic exhaustiu i detallat de tot el procés, des dels seus inicis fins a finals de 2019, al qual em remet i que vos anime a llegir si vos interessa conèixer les passes fetes fins aquell moment; però també, i sobretot, perquè Juan em suggeria aprofitar la llibertat del blog per contar algunes coses que no solen aparèixer en els informes oficials però que, en última instància, condicionen un procés com aquest i constitueixen  lliçons apreses que poden resultar útils per a casos comparables. No espereu, en tot cas, confessions sorprenents ni revelacions comprometedores; simplement, m'he posat a pensar en alguns d'aquests "factors ocults", no per misteriosos sinó per ser rarament esmentats; i, tal i com els recorde, els tractaré de contar...

I crec que el primer d'aquests factors al qual hauria de referir-me és, precisament, la motivació que va portar a un grup de tècnics, treballadors públics amb una extensa fulla de serveis (i, si em permeteu que ho diga, amb una cotna notablement desenvolupada després de decennis de treballar en i per a  l'administració), a anar més d'enllà de les seues tasques diguem-ne habituals i proposar-se desenvolupar un projecte complex i incert que, al remat, havia d'exigir un esforç suplementari gens menyspreable. La resposta més evident a aquesta qüestió és que es tractava --es tracta-- d'un projecte bonic: pel caràcter emblemàtic de l'espècie implicada, per la innegable atracció de l'àrea escollida per a la seua implementació, per la possibilitat d'experimentar una estratègia de reintroducció diferent a la seguida habitualment (translocació d'exemplars adults front al hacking de polls; haureu d'anar al informe tècnic abans indicat per a més detalls), fins i tot per ajudar a fer visible la rellevància del País Valencià, en matèria de conservació, en un marc estatal i fins i tot internacional. Estic convençut, però, que més enllà d'aquestes motivacions més o menys racionals, hi va haver un component d'oportunitat relacionat amb el moment en que es va plantejar la possibilitat d'iniciar el projecte, en un context de canvi --després de molts anys-- de govern i amb la percepció de que amb els nous aires que començaven a respirar-se pagava la pena intentar-ho, una volta més. Posar-se, de nou, un repte; com a tècnics, també, però sobretot com a persones.

Portada del pla de viabilitat, i algunes de les reunions tècniques prèvies al desenvolupament formal del projecte; la feina dels conservacionistes no sempre és tan glamurosa com es pensa...

Afortunadament, no vam ser els únics seduïts per la idea. Posar en marxa (i, sobretot, mantenir en funcionament cada dia) una iniciativa d'aquestes característiques representa un esforç ingent que només és possible gràcies a la implicació, discreta però imprescindible, de molta gent. I va ser molta, en efecte, la gent que s'hi va implicar per acabar formant un equip de treball extraordinari, per bé que tampoc no va faltar qui va tractar de posar --sense massa èxit, per sort-- tots els entrebancs possibles. Però si aconseguir aquesta implicació és un factor fonamental, encara ho és més comptar amb el suport (o, almenys, amb la conformitat) de les autoritats responsables que, en última instància, havien de ser les que decidiren la viabilitat del que es pretenia dur a terme. I crec que, també en aquest cas, va haver un factor d'oportunitat --en aquest cas, política-- gens menyspreable: vincular la recuperació d'una espècie emblemàtica extingida al discurs de Reconstrucció del País que prevalia en aquells primers compassos del Govern de Botànic no requeria un gran esforç d'imaginació. Restablir allò que s'havia perdut, recuperar l'orgull dels valencians --també-- pel seu patrimoni natural, posar en valor en el context estatal i internacional els esforços en la conservació d'aquest patrimoni (deixar de ser perifèrics i reclamar-nos com a centrals, en diem), i fer-ho a més a més en una zona severament afectada per processos de despoblament rural, van ser algunes de les idees força que --junt amb el compromís de que seria un projecte barat i, perquè no dir-ho, la valentia política d'encetar un camí nou i de resultats encara incerts-- van fer que la llavors consellera Elena Cebrián donara el seu suport decidit i imprescindible al projecte. I m'atrevisc a dir que també ella recordarà durant molt de temps aquell dia d'abril de 2018 en què, junt amb la Vicepresidenta Mónica Oltra, els alcaldes de Rossell, Vallibona i la Pobla de Benifassà i més d'un centenar de persones de la zona, vam donar la benvinguda a Bel als primers polls de crebalòs que retornaven a la Tinença. 

Cartell del projecte, presentació a Rossell i benvinguda als primers polls lliurats per la Vulture Conservation Foundation,  a Bel, l'abril de 2018, abans del seu trasllat als hackins prèviament enllestit. 

No voldria, arribats a aquest punt, fer-ho molt més llarg; potser en altre moment, perquè la veritat és que la cosa donaria encara de si. Però no puc estar-me d'esmentar, ni que siga per damunt, un últim factor que crec que mereix ser tingut en compte, i que de fet ha estat per a mi una de les majors fonts d'aprenentatge en tot aquest procés: les pròpies característiques de l'espècie i el disseny de les actuacions dutes a terme han exigit un esforç especial i permanent de coordinació, creació de complicitats i recerca d'acords entre persones i entitats molt diverses. D'entrada, i sense anar més lluny, amb els governs de Catalunya i Aragó i el propi Ministeri, que han fet seu el projecte i amb qui s'han establert vincles estrets de col·laboració, tant a nivell tècnic com institucional. Però a més, i en ser el crebalòs una espècie amenaçada i especialment emblemàtica, qualsevol iniciativa implica no solament una tutela estricta per part de les administracions, sinó també una especial atenció per part dels científics i els investigadors que, en ocasions, fa molt de temps que s'hi dediquen i que en alguns casos poden acabar desenvolupant un cert sentiment patrimonial sobre ella. Ha calgut parlar molt (en reunions, sovint, però també amb un gitam davant quan ha fet falta) i algun que altre ego ha requerit un esforç afegit, però fins ara les línies bàsiques acordades i els compromisos adquirits per totes les parts implicades segueixen vigents; i vull creure que la modèstia, gens impostada, amb la que vam encarar aquest projecte des del primer moment, ha estat un element clau per aconseguir-ho. I quant a mi, només puc dir que haver pogut viure-ho i participar-hi --en un moment professional, a més a més, molt més lligat a papers i a despatxos que al treball de camp-- ha estat un autèntic privilegi; que gràcies a aquest projecte, n'he après molt --sobre crebalossos i sobre les persones, ja ho heu vist-- i he conegut a gent extraordinària amb la qual estaré en deute permanent. I que tan de bo que, algun dia, l'espècie complete aquest camí de tornada que tot just s'acaba d'encetar, i el primer crebalòs nascut a la Tinença sobrevole de nou aquelles terres esquerpes i bellíssimes; i jo que ho veja, si pot ser.

De dalt a baix, la "Gaseta del Crebalòs", eina de comunicació del projecte confeccionada pel Parc Natural de la Tinença de Benifassà; moviments mensuals d'un dels exemplars, que poden seguir-se a la mateixa Gaseta; i un dels polls i un dels adults dels alliberats a la zona.