De reis i de pastors

En parlava no fa molt sobre el cas del pinsà vulgar i el pinzón real. i m'ha tornat a vindre al cap a tall del timó reial, que és com li diem a Alcoi al dictam o gitam: diu l'Alcover-Moll que, en aquest context, reial (o real, en la llengua col·loquial) es fa servir per designar “algunes espècies d'animals i plantes considerades principals dins el seu gènere”, i la veritat és que entre els primers i, sobretot, entre les segones, d'exemples en tenim una bona garbera. Altra cosa fóra esbrinar què és allò que fa que una planta o un animal haja merescut ser singularitzada com a "principal" entre tots els seus congèneres. Amb freqüència, i com passava també amb el nom castellà del pinsà mec, diria que un motiu de distinció front als semblants (siguen o no parents) és un aspecte atractiu o un port que es percep com a distingit respecte a aquells amb els quals es relaciona. El baladre, per exemple, tot i no guardar-ne cap relació de parentiu, hauria esdevingut en alguns llocs llorer reial per tindre unes fulles similars però una floració evidentment molt més vistosa, mentre que la reina entre les malves (la malva reial) ho seria també per la seua espectacular floració, que contrasta amb les flors, similars però en general molt més petites, d’altres espècies pròximes. Altres vegades, en canvi. fa l’efecte que la distinció no tindria tant a veure amb l'aspecte com amb altre tipus de característiques, com la raresa, el simbolisme (que podria ser la causa de que s'anomene falcó reial al falcó pelegrí) o alguna altra apreciació especial: a les sajolides se les anomena també timó reial en algunes zones, la qual cosa potser hauria d'atribuir-se a que es tracte de plantes especialment apreciades per les seues propietats, superiors d'alguna forma a les de la resta. 

Quant al cas del Dictamnus hispanicus, el timó reial per excel·lència (si més no a la meua comarca), no gosaria dir si l'epítet majestàtic hauria de justificar-se per les seues bellíssimes flors (a les que en tot cas cal aplicar un poc d’imaginació per associar-les a les del timó ver o farigola, al que no pot dir-se que s'assemble pràcticament en res), pel seu aroma singular, penetrant i inconfusible, o bé per les moltes i reconegudes virtuts medicinals que se li atribueixen, objecte d'ús ancestral i de nombrosos estudis, i que han fet d'ell component fonamental i imprescindible del tradicional licor que en aquestes terres anomenem herbero. En tot cas, resulta cridaner que mentre que a molts llocs de l’Alcoià, el Comtat o la Vall d’Albaida el nom més habitual siga com s'ha dit el de timó reial, a comarques veïnes com la Marina o la Safor (i fins i tot en alguns pobles de les comarques abans esmentades) la planta siga àmpliament coneguda com alfàbega de pastor, la qual cosa la duu pràcticament d’un extrem a l’altre de l’escala social tradicional i la convertiria en un exemple del que temptativament podria denominar-se fitonímia interclassista. 

De plantes "de pastor", en tot cas, en tenim també una llarga llista (des de cireres a raïm, passant per culleres, pomeres, pesoleres o fins i tot cadires), i la meua impressió és que el qualificatiu es refereix més al caràcter salvatge, rústic o de muntanya de les espècies a les quals s'aplica, que a un intent de vulgaritzar el referent, en general cultivat --en aquest cas, la també aromàtica, medicinal i apreciadíssima alfàbega-- al qual s’hi aplica. Per cert: mentre que en moltes llengües europees els noms populars del Dictamnus fan referència al foc o les cremades per les lesions que la planta --com altres espècies de la seua família-- pot produir a la pell, no he trobat en català cap referència a aquest fet. Ni tampoc en castellà, on els noms més habituals per a la planta (i per al seu parent pròxim, el lletimó o Dictamnus albus) solen ser fresnillo, per la similitud de les seues fulles amb les del fleix; tarraguillo, que segons sembla procedeix del català "tàrrec", sàlvia, i hierba gitana, probablement derivat també del català "gitam". Res de reis ni de pastors, doncs, per als nostres veïns, que sembla que van optar per no calfar-se molt el cap; potser és perquè no coneixen l'herbero...

Vaig pensar en aquestes coses després d’acompanyar fa un parell de vesprades a l’amic Rafa a la Serra de Quatretonda a  collir alguna fulleta de timó reial per al seu reputat herbero casolà, i encara vam tindre temps per fer una ullada a algunes de les singularitats botàniques que, com l'endèmic ull de perdiu, sovintegen a la zona. Jo, entre unes coses i unes altres, ja fa temps que no en faig, d'herbero, però sempre estic disposat a sacrificar-me tastant el que fan amics i coneguts. I per cert, una última nota sobre això dels noms: segons l'extraordinari Corpus de Fitonímia Catalana, de consulta obligada en aquestes qüestions, formes com "monreal" o "tamo real", recollides per Joan Pellicer, apunten la possibilitat que el "timó" del timó reial no fera realment referència a la farigola, sinó que fóra una deformació de la forma original "diptamon", de la que procedeixen també dictam i gitam. Ausades que són entretingudes, les plantes i les paraules...

De dalt a baix: flor, mata i fruit de timó reial (Dictamnus hispanicus); ull de perdiu (Silene diclinis), ajocasapos (Cistus crispus); herba pucera (Pulicaria odora), balladores (Briza maxima), tomaní o cantueso (Lavandula stoechas) i cresta de gall (Bartsia trixago).