Manual bàsic de poda (268è joc literari)

Finalment, la denominada poda kamikaze --també coneguda com esporgada banzai-- és un tipus especial d'escapçada severa, l'objectiu de la qual es limita a retallar per on siga, com més millor i de qualsevol manera, sense parar atenció a la supervivència del que es retalla ni a la integritat física de qui la realitza. Tot i que en general és considerada com una estratègia poc eficaç i difícilment justificable, la seua utilització s'ha estès de forma notable entre alguns col·lectius (com certs serveis municipals de jardineria o la majoria dels governs neoliberals) que l'han convertida en pràctica habitual, i ha deixat com a resultat arbres horriblement desfigurats o suposats estats del benestar que a penes mereixen aquesta qualificació. Afortunadament, i com indica el seu nom, les podes kamikazes obliguen a assumir un risc considerable a aquell o aquells que les executen, de forma que no és estrany que acaben sucumbint sota el pes d'una branca mal tallada o aixafats per una revolució social: la natura, malgrat tot, és sàvia, i qui la fa, tard o d'hora, la paga.


(Per al 268è joc literari de Jesús M. Tibau, i a tall --literalment-- de les tisores kamikaze. Sense bromes: prou de podes salvatges, ni als arbres ni als serveis públics)

Imatge de la xarxa

La grandària importa

És evident que el problema no és que no se sàpiga mesurar --a aquestes alçades de la història comptem amb  dispositius i mecanismes fiables per a quantificar pràcticament totes les magnituds físiques, des de l'escala còsmica fins la subatòmica-- sinó més aïnes per què se sent la necessitat de falsejar les mesures de manera conscient i premeditada. I, quant a aquesta pràctica tan estesa com lamentable, jo diria que el problema de fons --a banda de en que hi ha qui té més barra que Napoleon-- radica quasi sempre en allò que podriem anomenar valors acceptables de referència. Verbigràcia: si, segons he vist en una ràpida ullada a a la xarxa, la grandària mitjana del penis dels espanyols és de 13,58 centímetres --no he trobat referències específiques als Països Catalans, però tampoc no em consta que existisca pel moment cap evidència d'expoli genital-- els vint-i-dos centímetres llargs que s'atribueixen al pixorro de Nacho Vidal no deixen de ser una magnitud remarcable. Probablement, si algú volguera atribuir-se --ves a saber per quina raó-- un piu de dimensions fora del normal, és d'esperar que situarà aquestes per damunt de l'esperable però dins un rang de variació raonablement ajustat als extrems que es consideren plausibles per a la nostra espècie, encara que només siga per una raó de credibilitat: posem que vint centímetres --ei, sis i mig més que la mitjana!-- poden ser versemblants sense necessitat de mostrar un certificat mèdic; però si em dius mig metre, només hi ha una resposta possible: ni de conya.

Pose l'exemple perquè, a poc que pensem, ens adonarem que cent-mil persones --si fa no fa l'aforament del Camp Nou, o una volta i mitja tota la població d'Alcoi-- és molta, moltíssima gent; tanta, que ajuntar-la en un mateix lloc i per una mateixa raó no deixa de ser una cosa ben remarcable i que, em tem, no passa més que molt de tant en tant. Però mentre semble que el valor de referència acceptable per mesurar l'èxit d'una manifestació siga, posem per cas, un milió de persones --xifra en cap cas impossible d'assolir, però realment excepcional--, cada volta que vulguem donar a entendre que una convocatòria ha sigut un èxit haurem de tornar a estirar les xifres (o minimitzar-les, sovint de forma tant o més patètica, si volem que semble el contrari), ignorant a qui ofereix --o oferia-- mesures més contrastades i, el que es pitjor, fent un ridícul comparable a qui va per ahi presumint que la té de mig metre quan tothom amb un poc de trellat sap que ni això, ni els difamatoris sis centímetres que propala una amant despitosa i vengativa. Una possible solució? Reinstaurem la figura del mostassaf. Si més no, per a les manifestacions i les vagues generals, perquè això dels penis és una cosa molt més complicada...

La manifestació d'ahir a València, d'una imatge de El País. 350.000 segons els  convocants,
30.000 segons la  policia local. 

Temporals

Dubtava, quan m'he despertat aquest matí, entre seguir aprofitant la bona temporada d'esclata-sangs, o bé aparcar temporalment el cuquet boletaire perquè diuen que la Font Roja, aquesta tardor, s'ha acolorit com feia anys i val la pena anar-hi a fer una volteta. Al final, un xàfec matiner i inoportú --i, sobretot, la perspectiva que podia anar acompanyat d'alguna cosa més-- m'ha convençut de renunciar tant a la cistella com a la càmera, i de canviar totes dues per un d'aquells matins casolans de diumenge que mai van malament, perquè sempre hi ha algun treball pendent per al qual costa trobar el moment oportú. El problema és que, en algunes d'aquestes faenes (m'he decidit, finalment, per posar un poc d'ordre a la llenyera, que ja comença a abellir tindre la llar encesa) costa poc deixar anar el cap i els pensaments, amb el risc conseqüent que els bons propòsits (ja sabeu, allò de no dur-se la merda a casa) acaben també fets ascles.

La merda, bàsicament, té a veure amb el fet que, després de molts mesos de rumors i incerteses, divendres passat es van conéixer els primers detalls de l'anunciat expedient de regulació d'ocupació que afectarà a un terç del personal de l'empresa pública VAERSA, de la qual depenen la major part dels treballadors que s'ocupen, entre d'altres àmbits, de la gestió dels espais naturals i la xarxa Natura 2000, la conservació de flora i fauna o la prevenció d'incendis forestals. De fet, molts dels meus mal de caps professionals dels últims temps tenen a veure amb aquesta situació, perquè tot i que com a funcionari l'ero no m'afecta directament --vull dir, no està en perill el meu lloc de treball-- si que ho fa, i molt, indirectament. No solament perquè condemna a l'atur a molts companys i companyes, amics i amigues amb els què he tingut la sort de treballar durant molt de temps, sinó també perquè precisament l'equip de treball que, durant aquests  últims anys, he coordinat i dirigit, es veu implicat de ple en aquest procés; i, amb ells, també la tasca que hem vingut duent a terme durant molt de temps i que ara es veu abocada a un futur com a mínim incert malgrat respondre a exigències legals derivades de la normativa comunitària.

Fóra llarg i complicat explicar com i perquè s'ha arribat a aquesta situació, i probablement hi haurà també opinions per a tots els gustos. Jo sóc del parer que, com ha passat --en general-- en tot l'entramat d'empreses, ens i fundacions públiques dependents de la Generalitat, hi ha en aquest cas moltes foscors. Durant molts anys, les necessitats creixents de personal tècnic derivades de les majors exigències de gestió mediambiental pública --a causa, per exemple, de l'entrada en vigor de noves normatives de diferent rang-- han estat absorbides per VAERSA, fins el punt que, que jo sàpiga, seguisc sent un dels últims biòlegs que es van incorporar per oposició a l'administració ambiental valenciana... ara fa vint anys! Aquest caràcter d'administració paral·lela (i, en gran mesura, il·legal) i els innegables abusos que s'han produït a mesura que l'empresa ha anat creixent --ni tots els processos de selecció de personal han estat igualment transparents, ni tots els increments de contractacions en segons quins departaments semblen igual de justificats--, han despertat sempre els recels del personal funcionari, tot i que no hem estat pocs els qui hem hagut d'acabar acceptant aquesta dinàmica com a l'única alternativa possible per poder complir les obligacions que s'ens exigeixen com a treballadors públics.

Però també és cert que, a hores d'ara, hi ha molts treballadors i treballadores de VAERSA que no tenen res a veure amb una visió política esbiaixada que veia --i veu-- en la funció pública una rèmora i un entrebanc per a les seues aspiracions no sempre legítimes; que no han accedit al seu lloc de treball de forma tèrbola ni sospitosa, i que desenvolupen la seua tasca amb responsabilitat i professionalitat. Molta més, sense dubte, que la rècula d'eventuals, assessors, recomanats i altres paràsits que, servint-se d'aquest sistema, han acabat proliferant pertot arreu i que, presumiblement, no es veuran afectats per aquest procés. La reestructuració del que ha vingut anomenant-se sector públic empresarial valencià, i de VAERSA en particular, és una necessitat inajornable, especialment en aquests moments de limitació pressupostària; però aquesta reestructuració hauria de fer-se prenent com a punt de partida les necessitats reals de gestió d'un sector, com el mediambiental, que tot i no formar part de les prioritats polítiques --ni socials-- segueix sent vital per a la qualitat de vida d'una societat que només se'n recorda de Santa Bàrbara quan trona i dels boscos quan es cremen. Hauria de ser a partir d'aquesta avaluació --i no de les simples, arbitràries i conjunturals  disponibilitats de pressupost-- que es redissenyara  tot el sistema aprimant-lo allà on cal, eliminant la cessió il·legal de personal (és a dir, creant tantes places públiques com siga realment necessari) i fent que els ens instrumentals tinguen realment la funció que els atorga la legislació i les dimensions i l'estructura necessàries per exercir-la. Potser m'equivoque, però molt em tem que no serà el cas.

Bufa el gregal i segueix plovent. Jo, encara que no vulga, seguiré pegant-li voltes al cap --moltes menys, amb tota seguretat, que aquells i aquelles que poden perdre el lloc de treball d'ací uns mesos-- pensant en futurs incerts i temporals a capejar. I en que, un any més, haurà passat Sant Martí sense que a tants i tants porcs els haja arribat encara la seua hora. Potser a l'any que ve...