En progrés

El de la dreta de la foto és Hades, un mascle que va nàixer a Berlín però que  abans de vindre ací ha estat un temps a Viena. Hera, una femella, ve de Jerez. Els seus  noms, escollits com sempre per la població local --i molt mitològics enguany-- havien de començar per hac, segons pràctica habitual en aquest tipus de projectes, perquè n’han passat ja huit d’ençà que el 30 de maig de 2018 els dos primers polls de crebalòs van ser alliberats a la Tinença de Benifassà. Amb ells es va encetar un llarg camí que esperem que culmine amb la tornada d’aquesta majestuosa au a aquelles terres, i que comença a donar alguns senyals esperançadors: des de l’any passat, Amic i Bassi --dos dels mascles alliberats els primers anys i que a penes acaben d’assolir la seua maduresa sexual-- s'han emparellat, i s’espera que puguen donar lloc, amb la futura incorporació d’una femella, a una de les unitats reproductives poliàndriques que no són excepcionals en aquesta espècie fascinant.

Feia ja alguns anys que, per unes coses o per unes altres, no m’acostava al preciós poblet de Bel a donar la benvinguda als polls facilitats per la Vulture Conservation Foundation, entitat que des del primer moment ha donat suport a un projecte que compta també amb la participació i la col·laboració de moltes institucions, entitats i persones sense les quals no haguera estat possible arribar fins a aquest punt, amb un record especial per a l’amic Martí Surroca, que ens va deixar abans de temps. Em va alegrar molt, per tot això, poder tornar a saludar a tanta gent estimable a qui feia massa temps que no veia, i em va agradar comprovar com el projecte segueix en les millors mans i gaudeix de molt bona salut. Quant a Hera i Hades, espere que tinguen molta sort i que, com molts dels qui els han precedit en aquests anys, comencen prompte a solcar els cels de la Tinença: si voleu mantenir-vos al corrent podeu fer una ullada a la Gaseta del Crebalòs, però si passa alguna cosa rellevant serà difícil que no em passe per ací a contar-vos-la.  

Camí de tornada

Fa unes setmanes, Tella --la de la imatge de l'esquerra-- i Génova, dues femelles adultes de trencalòs procedents del Pirineu d'Osca, van ser alliberades als terrenys del Mas del Peraire, a la Tinença de Benifassà. Abans d'elles, i des de la primavera de 2018, altres deu exemplars (sis polls i quatre adults) han anat arribant a la Tinença, en el marc d'un projecte en el qual he tingut la sort immensa de poder participar i que tracta d'aconseguir que aquesta emblemàtica espècie torne a aquelles terres on se'l coneixia com a crebalòs i que a penes conservaven viva la seua memòria. A hores d'ara, i de tots els alliberats, fins a set exemplars --quatre dels polls i tres dels adults, tots ells equipats per al seu seguiment via satèl·lit-- sobrevolen aquelles muntanyes que confinen entre Aragó, Catalunya i el País Valencià, en ocasions després d'haver fet llargs desplaçaments d'anada i tornada a altres serralades. De la resta, només un dels polls va morir (aparentment, després de l'atac d'una àguila daurada) poques setmanes després de volar, mentre que els altres adults han anat tornat als Pirineus, d'on procedien. Queda molt de camí encara fins que l'objectiu del projecte --la instal·lació en la zona d'una població reproductora estable-- puga donar-se per assolit; però és evident que en aquests anys s'han fet passes fonamentals en aquesta direcció, i no em puc resistir a fer un poc de memòria.

L'última volta vaig escriure ací dels crebalossos va ser l'abril de 2017, a tall d'un viatge a Jaca per conèixer de primera mà l'experiència aragonesa en el maneig de l'espècie. I la veritat és que la meua primera idea va ser partir d'aquell punt per ressenyar, amb una visió més aviat tècnica --i, per tant, voluntàriament asèptica-- algunes de les fites principals d'un projecte que en aquell moment i després d'un parell d'anys de treballs previs es trobava ja sòlidament perfilat. Ha estat l'amic i company Juan Jiménez, peça clau (junt amb els també amics i companys Juan Antonio Gómez i Martí Surroca) en tot el procés, qui m'ha convençut de provar un enfocament alternatiu: en primer lloc, perquè ja n'hi ha disponible un relat tècnic exhaustiu i detallat de tot el procés, des dels seus inicis fins a finals de 2019, al qual em remet i que vos anime a llegir si vos interessa conèixer les passes fetes fins aquell moment; però també, i sobretot, perquè Juan em suggeria aprofitar la llibertat del blog per contar algunes coses que no solen aparèixer en els informes oficials però que, en última instància, condicionen un procés com aquest i constitueixen  lliçons apreses que poden resultar útils per a casos comparables. No espereu, en tot cas, confessions sorprenents ni revelacions comprometedores; simplement, m'he posat a pensar en alguns d'aquests "factors ocults", no per misteriosos sinó per ser rarament esmentats; i, tal i com els recorde, els tractaré de contar...

I crec que el primer d'aquests factors al qual hauria de referir-me és, precisament, la motivació que va portar a un grup de tècnics, treballadors públics amb una extensa fulla de serveis (i, si em permeteu que ho diga, amb una cotna notablement desenvolupada després de decennis de treballar en i per a  l'administració), a anar més d'enllà de les seues tasques diguem-ne habituals i proposar-se desenvolupar un projecte complex i incert que, al remat, havia d'exigir un esforç suplementari gens menyspreable. La resposta més evident a aquesta qüestió és que es tractava --es tracta-- d'un projecte bonic: pel caràcter emblemàtic de l'espècie implicada, per la innegable atracció de l'àrea escollida per a la seua implementació, per la possibilitat d'experimentar una estratègia de reintroducció diferent a la seguida habitualment (translocació d'exemplars adults front al hacking de polls; haureu d'anar al informe tècnic abans indicat per a més detalls), fins i tot per ajudar a fer visible la rellevància del País Valencià, en matèria de conservació, en un marc estatal i fins i tot internacional. Estic convençut, però, que més enllà d'aquestes motivacions més o menys racionals, hi va haver un component d'oportunitat relacionat amb el moment en que es va plantejar la possibilitat d'iniciar el projecte, en un context de canvi --després de molts anys-- de govern i amb la percepció de que amb els nous aires que començaven a respirar-se pagava la pena intentar-ho, una volta més. Posar-se, de nou, un repte; com a tècnics, també, però sobretot com a persones.

Portada del pla de viabilitat, i algunes de les reunions tècniques prèvies al desenvolupament formal del projecte; la feina dels conservacionistes no sempre és tan glamurosa com es pensa...

Afortunadament, no vam ser els únics seduïts per la idea. Posar en marxa (i, sobretot, mantenir en funcionament cada dia) una iniciativa d'aquestes característiques representa un esforç ingent que només és possible gràcies a la implicació, discreta però imprescindible, de molta gent. I va ser molta, en efecte, la gent que s'hi va implicar per acabar formant un equip de treball extraordinari, per bé que tampoc no va faltar qui va tractar de posar --sense massa èxit, per sort-- tots els entrebancs possibles. Però si aconseguir aquesta implicació és un factor fonamental, encara ho és més comptar amb el suport (o, almenys, amb la conformitat) de les autoritats responsables que, en última instància, havien de ser les que decidiren la viabilitat del que es pretenia dur a terme. I crec que, també en aquest cas, va haver un factor d'oportunitat --en aquest cas, política-- gens menyspreable: vincular la recuperació d'una espècie emblemàtica extingida al discurs de Reconstrucció del País que prevalia en aquells primers compassos del Govern de Botànic no requeria un gran esforç d'imaginació. Restablir allò que s'havia perdut, recuperar l'orgull dels valencians --també-- pel seu patrimoni natural, posar en valor en el context estatal i internacional els esforços en la conservació d'aquest patrimoni (deixar de ser perifèrics i reclamar-nos com a centrals, en diem), i fer-ho a més a més en una zona severament afectada per processos de despoblament rural, van ser algunes de les idees força que --junt amb el compromís de que seria un projecte barat i, perquè no dir-ho, la valentia política d'encetar un camí nou i de resultats encara incerts-- van fer que la llavors consellera Elena Cebrián donara el seu suport decidit i imprescindible al projecte. I m'atrevisc a dir que també ella recordarà durant molt de temps aquell dia d'abril de 2018 en què, junt amb la Vicepresidenta Mónica Oltra, els alcaldes de Rossell, Vallibona i la Pobla de Benifassà i més d'un centenar de persones de la zona, vam donar la benvinguda a Bel als primers polls de crebalòs que retornaven a la Tinença. 

Cartell del projecte, presentació a Rossell i benvinguda als primers polls lliurats per la Vulture Conservation Foundation,  a Bel, l'abril de 2018, abans del seu trasllat als hackins prèviament enllestit. 

No voldria, arribats a aquest punt, fer-ho molt més llarg; potser en altre moment, perquè la veritat és que la cosa donaria encara de si. Però no puc estar-me d'esmentar, ni que siga per damunt, un últim factor que crec que mereix ser tingut en compte, i que de fet ha estat per a mi una de les majors fonts d'aprenentatge en tot aquest procés: les pròpies característiques de l'espècie i el disseny de les actuacions dutes a terme han exigit un esforç especial i permanent de coordinació, creació de complicitats i recerca d'acords entre persones i entitats molt diverses. D'entrada, i sense anar més lluny, amb els governs de Catalunya i Aragó i el propi Ministeri, que han fet seu el projecte i amb qui s'han establert vincles estrets de col·laboració, tant a nivell tècnic com institucional. Però a més, i en ser el crebalòs una espècie amenaçada i especialment emblemàtica, qualsevol iniciativa implica no solament una tutela estricta per part de les administracions, sinó també una especial atenció per part dels científics i els investigadors que, en ocasions, fa molt de temps que s'hi dediquen i que en alguns casos poden acabar desenvolupant un cert sentiment patrimonial sobre ella. Ha calgut parlar molt (en reunions, sovint, però també amb un gitam davant quan ha fet falta) i algun que altre ego ha requerit un esforç afegit, però fins ara les línies bàsiques acordades i els compromisos adquirits per totes les parts implicades segueixen vigents; i vull creure que la modèstia, gens impostada, amb la que vam encarar aquest projecte des del primer moment, ha estat un element clau per aconseguir-ho. I quant a mi, només puc dir que haver pogut viure-ho i participar-hi --en un moment professional, a més a més, molt més lligat a papers i a despatxos que al treball de camp-- ha estat un autèntic privilegi; que gràcies a aquest projecte, n'he après molt --sobre crebalossos i sobre les persones, ja ho heu vist-- i he conegut a gent extraordinària amb la qual estaré en deute permanent. I que tan de bo que, algun dia, l'espècie complete aquest camí de tornada que tot just s'acaba d'encetar, i el primer crebalòs nascut a la Tinença sobrevole de nou aquelles terres esquerpes i bellíssimes; i jo que ho veja, si pot ser.

De dalt a baix, la "Gaseta del Crebalòs", eina de comunicació del projecte confeccionada pel Parc Natural de la Tinença de Benifassà; moviments mensuals d'un dels exemplars, que poden seguir-se a la mateixa Gaseta; i un dels polls i un dels adults dels alliberats a la zona. 

Aprendre per a emprendre

És evident que no ho faig tant com m'agradaria, i crec que fins i tot molt menys del que caldria; però ja sabeu que, encara que siga molt a la llarga i assumint el preu que hauré de pagar després per a tornar a posar-me al dia en papers rebalsats i obligacions ajornades, encara faig tot el possible per canviar de tant en tant despatxos, reunions i ordinadors per un poc del medi natural amb el qual, i almenys sobre el paper (mai millor dit), té a veure la meua faena. L'oportunitat, aquesta vegada, ens l'han brindada els companys que es dediquen a la conservació de flora i fauna en el Govern d'Aragó, amb la seua amable invitació per conèixer, de primera mà i sobre el terreny, la gestió que duen a terme des de fa anys amb els emblemàtics i majestuosos trencalossos del Pirineu. Ha estat, necessàriament, una visita curta; però quan t'acompanyen les persones adequades, poc més d'un dia pels espectaculars paisatges de la Jacetània dóna per a veure, i per a aprendre, moltes coses. Ens en queden pendents moltes altres que haurem d'anar aprenent pas a pas, perquè el camí que va començar --o recomençar-- fa un parell d'anys no serà ni curt ni senzill; però hi ha camí, que no és poca cosa, i ganes de caminar-lo. Ja veurem, finalment, fins on ens porta.

Ja ho he dit més amunt: ha estat pràcticament una visita llampec, però tardaré molt de temps en oblidar la imatge de més de quaranta trencalossos sobrevolant un dels menjadors habilitats per a l'espècie i baixant a alimentar-se dels ossos preparats per a aquesta finalitat. Gràcies a Manolo, Chema i la resta de companys que ens han explicat el seu treball rigorós i entusiasta i ens han acompanyat a conèixer aquests racons extraordinaris. L'última foto, per cert, és d'un dels polls nascuts enguany al centre de cria en aïllament humà de La Alfranca, a prop de Saragossa, que encara hem tingut temps de veure de tornada a València. 

La memòria del crebalòs

Al principi, com deia aquell, va ser la paraula. La paraula, en aquest cas, és crebalòs, i hi vaig arribar a ella gràcies a un treball d'Abilio Reig Ferrer --referent ineludible per a tots aquells que ens interessem per la distribució històrica de la fauna en les nostres terres-- en el qual al·ludia, al seu torn, a un curiós opuscle publicat en València el 1545 pel sacerdot i escriptor Joan Baptista Anyés. A més d'una extensa obra de temàtica religiosa, Anyés (Johannes Baptista Agnesius, en la forma llatinitzada) va deixar escrita una obra profana, coneguda com les Apologies, de la qual forma part una "Apologia in uenatores, pro auibus, ad illustrem Olivae comitem, cum expositione multarum auium, sermone graeco, latino atque ualentino".  En "Pro avibus..." (obra que mereix, com el propi Anyés, una atenció més detallada de la que li prestaré en aquestes ratlles i que deixe per a una altra ocasió), s'hi inclouen els noms comuns, en valencià, de diverses espècies d'aus, acompanyats amb nombroses referències a autors clàssics grecs i llatins, i amb algunes consideracions i curiositats sobre aquestes espècies. D'aquesta obra, i de la resta de les Apologies, hi ha disponible una magnífica edició crítica, que inclou a més la seua traducció al català.

Doncs bé, en referir-se a allò que els autors clàssics anomenaven barbata o ossifraga --el nostre trencalòs--, Anyés diu: "Ossifraga vero a nostris vulgo crebalos dicitur et harpella". "Harpella" (o arpella), i els seus derivats "arpellat" i "arpellot", se senten amb freqüència aplicades a diverses espècies de rapinyaires, com també a l'aufrany o miloca. Però mai no havia escoltat dir-li "crebalòs" --paraula, per demés, que trobe especialment bonica; "encertadíssima", la qualifica el traductor al català de les Apologies-- a aquesta espècie emblemàtica, ni tampoc sembla que es tracte d'una forma recollida en els diccionaris: no apareix en el de l'IEC ni tampoc en el de l'AVL, i tot i que l'Alcover-Moll inclou una entrada amb aquesta paraula, s'hi refereix a un "coltell de trencar ossos", o bé --en una accepció que després he pogut confirmar que segueix viva en els Ports-- a un "home de poc enteniment, que no discorre". En tant que paraula, per tant, crebalòs semblava haver seguit el mateix destí, en terres valencianes, que l'espècie a la qual designava: l'extinció.

Crebalòs (Gypaetus barbatus), de la Viquipèdia

Quan es tracta de paraules i d'extincions, però, la toponímia sol ser un camp interessant a explorar. L'antiga presència del trencalòs (o del crebalòs) en terres valencianes és un fet conegut i confirmat per diverses fonts. El mateix Abilio Reig ha estudiat amb detall les referències recollides per la família d'ornitòlegs alemanys Brehm (Christian Ludwig i els seus fills Alfred i Reinhold) respecte a la seua presència, ben avançat el segle XIX, en Oriola i en Xàtiva, on ells mateixos capturaren un exemplar de mascle jove el 1856. Pagava la pena, per tant, veure si la paraula havia deixat algun rastre toponímic, en especial en aquelles àrees --com ara les comarques de Castelló-- en les que hom considera que van viure els últims exemplars valencians de l'espècie. I el resultat, facilitat pels avantatges que atorga la xarxa per donar resposta a aquesta mena de desficis, va ser positiu: Aureli Ferrando, en la seua "Aproximació a la toponímia de Culla", dóna referència d'una Roca del Crebalòs, ubicada en aquest terme de l'Alt Maestrat, i que vincula amb el trencalòs, "però amb un nom més arcaic, probablement mossàrab, tot i que ni Coromines ni el DCVB porten aquest nom". Però els avantatges innegables de l'Edat del Google no s'acaben ací: gràcies a l'Institut Cartogràfic Valencià, una cerca una mica més detallada va permetre trobar les coordenades de la roca en qüestió; fins i tot, una ràpida ullada virtual --via ortofotografies-- a la zona va oferir un aspecte esperançador, amb nombroses cingleres i penya-segats que, almenys en teoria, podrien haver albergat en el passat un niu de l'espècie. La visita a la Roca del Crebalòs esdevenia, per tant, tan necessària com inevitable.

L'últim capítol --pel moment-- d'aquest relat va resultar, però, inesperat i sorprenent: vista sobre el terreny, la mola en la que segons les dades cartogràfiques s'ubicava la Roca té unes característiques potencialment apropiades per a què hi haguera nidificat el crebalòs, amb bona cosa de cingleres, covatxols i relleixos que, de fet, són ocupats a hores d'ara pels voltors i les miloques. Però la indicació geogràfica concreta del topònim no s'hi referia a cap d'aquests llocs, sinó a un dels estreps del tossal, ocupat per una clapissa i, per tant, aparentment incompatible amb l'eventual presència de nius d'aquesta espècie. Un poc despagats, i atesa l'aparent abundància d'altres indrets més o menys pròxims que, segons la nostra apreciació, haurien merescut dur el nom del crebalòs, vam barallar la possibilitat que es tractara simplement d'una errada d'ubicació; però llavors vam reparar que, en el mas que s'aixeca als peus de la mola, uns homes recollien ametles, i ens hi vam dirigir amb la idea que ens confirmaren --o no-- les nostres impressions. Amb un resultat que cal qualificar, com a mínim, d'imprevist: sense cap vacil·lació, el més major dels llauradors ens va confirmar que la Roca del Crebalòs era un petit roquer al capdamunt d'una clapissa ("dalt d'aquell sargallar", ens va dir). Però en preguntar-li si coneixia el perquè del nom, ens ho va aclarir tot: ell no ho havia arribat a veure, però els seus avis li havien contat, sent ell un xiquet, que el crebalòs ("que és un ocell molt gran, com un voltor") feia servir aquella roca per deixar caure els ossos i trencar-los, en el que resulta ser un comportament característic de l'espècie. No era un niu, doncs, el que buscàvem, sinó un trencador; però no hi ha dubte de com d'apropiat és --o era-- el topònim a l'indret al qual s'aplica...

Si tot va bé, en uns mesos tractarem encara d'explorar alguns indrets de la zona que semblen especialment escaients per a haver albergat un niu de crebalòs: les seues característiques dejeccions --que s'anomenen "clarions" pel seu contingut en carbonat càlcic-- i la presència significativa de restes de teixits d'espart són elements distintius que perviuen durant molts anys i que han permès identificar, en altres zones de la Península Ibèrica, diversos nius històrics de l'espècie. Aquesta, però, serà una altra història, i ja veurem com acaba: potser, a més de recuperar la paraula, puguem recuperar algun dia alguna cosa més.

Va ser un autèntic luxe poder compartir la recerca de la 'Roca del Crebalòs' amb els amics Juan Jiménez i Juan Antonio Gómez, a més de Martí Surroca i les companyes del Centre de Recuperació de Fauna del Forn del Vidre; tots ells, d'aquestes coses, saben barbaritats, i és un plaer poder aprendre de la seua experiència. Quant al crebalòs, totes les dades --coherents amb el que ens va contar el nostre amable informador vora el Mas de la Serra d'en Porta-- situen la seua desaparició de les serres dels Ports i el Maestrat cap a finals del segle XIX, amb la qual cosa és molt probable que la seua memòria estiga també a punt de desaparèixer amb les últimes persones que, potser, van sentir parlar als seus avis d'aquell ocell grandot que deixava caure ossos per trencar-los...