Descolada

Si no heu llegit La voz de los muertos d'Orson Scott Card, i teniu intenció de fer-ho algun dia, potser fóra millor que no seguíreu llegint aquestes ratlles, perquè no puc garantir que no hi trobeu algun spoiler que vos faça menys plaent la lectura d'aquest esplèndid llibre, el segon de la saga que l'autor va començar amb el famós El joc d'Ender i de la qual ja vaig parlar ací mateix fa temps. La major part de la trama --pel demés, complexa i rica en matisos-- de La voz de los muertos transcorre en un planeta anomenat Lusitania, en el qual prospera un estrany virus conscient --la descolada-- d'efectes letals per als humans, però al qual semblen haver-se adaptat les poques espècies originàries del planeta, entre elles la raça intel·ligent dels pequeninos. Entre altres particularitats, els pequeninos tenen un marcat dimorfisme sexual entre mascles, femelles fèrtils i femelles estèrils, cadascun dels quals té al seu torn --i per no fer-ho molt llarg-- un cicle vital complex que inclou una fase larval, en la què prenen la forma de petits cucs; una fase de vida lliure, en la qual els pequeninos recorden petits porquets intel·ligents i capaços de comunicar-se amb altres espècies; i una última, en la qual es transformen en arbres, també masculins (pares) i femenins (mares), que tanquen el cicle. La relació entre aquest peculiar cicle vital i el fet que el virus de la descolada actua sobre l'ADN de les espècies a les que afecta, desencolant-lo i tornant-lo a reconstruir, és potser un dels detalls que, si no heu atès a la meua advertència inicial, no vos faça massa gràcia conèixer ara.

He tornat a pensar en el planeta Lusitania i les seues extraordinàries criatures, a tall d'una foto que l'amic Rafa Enguix em va fer arribar l'altre dia. en la qual es veuen unes cridaneres excrescències de color taronja creixent sobre les branques d'un càdec. Es tracta, com probablement haureu intuït, d'un fong que afecta aquest arbrissó; però es tracta, també, d'un fong peculiar i del que, de fet, ja vaig parlar en el blog a tall del seu cicle de vida: les banyes taronja que van cridar l'atenció del meu amic són els cossos fructífers --els telis-- corresponents a una de les fases de la vida d'un fong del gènere Gymnosporangium. I dic 'una de les fases' perquè, com passa sovint amb aquest grup de sers vius --i com comentava, en el seu moment, en aquesta entrada-- el cicle d'aquesta espècie requereix dos hostes diferents als qual infectar (els ginebres i savines, d'una banda, i diverses espècies de rosàcies, com ara els garbullers o les pomeres, d'una altra) i produeix fins a quatre tipus de cossos fructífers, entre ells els ja esmentats telis, i els anomenats ecis, que donen als fruits dels cirerers de pastor infectats el peculiar aspecte hirsut que va fer que m'hi fixara en ells quan van aparèixer al pati.

Telis, dalt, i ecis, baix: dos moments en la vida de Gymnosporangium

És evident que, tot i la seua innegable singularitat, el cicle vital de Gymnosporangium i les seues fases --tan diferents entre elles que, durant molts anys, es va creure que es tractava d'espècies distintes-- està molt lluny de les vides (i de les morts: "siempre que sigas naciendo, está bien morir a veces", diu Ender) dels éssers fascinants creats per l'acció de la descolada i nascuts de la fèrtil imaginació d'Orson Scott Card. Però amb tot, els nostres fongs segueixen tenint, respecte a aquests, un gran avantatge: no cal canviar de planeta per admirar-los.

Vides desdoblades

Enguany, els fruits del garbuller del pati --un supervivent recuperat de les poc acurades obres d'una carretera pròxima, les flors del qual han servit de tant en tant per il·lustrar la capçalera d'aquest blog-- pareixen de tot menys fruits de garbuller. Allò que, a primera vista, sembla una espècie d'estrany i cridaner hirsutisme, ha desfigurat els petits poms encara verds i els ha donat un aspecte que evoca vagament als entranyables germans Macana (o si voleu, amb un poc més d'imaginació, als ZZ Top). No es tracta, però, de cap fenòmen excepcional: la causa de la incontrolable pilositat de les cireretes de pastor és un fong anomenat Gymnosporangium clavariiforme, i com sovint passa amb els representants d'aquest grup fascinant d'éssers vius, els detalls del seu cicle de vida em semblen massa singulars com per deixar-los passar sense fer-ne almenys un esment.

A diferència del que comentava fa uns mesos sobre els enigmàtics mixomicets, Gymnosporangium és un fong autèntic, estretament relacionat per tant amb els esclata-sangs o els xampinyons. Però quasi totes les espècies del grup al qual pertany --els Pucciniomicets-- es comporten com paràsits de plantes superiors, a les quals provoquen diverses malalties que es coneixen en conjunt com rovells, i que han tingut una gran incidència en l'agricultura al llarg de la història i arreu del món. El temut rovell dels cereals podia causar enormes danys en les collites, fins el punt que els romans tenien un déu (Robigus) consagrat específicament a protegir-les d'aquest mal. Una de les principals dificultats per previndre i tractar els rovells en alguns cultius deriva del cicle de vida complex que caracteritza aquest grup de fongs, i que segons les espècies pot incloure fins quatre o cinc fases distintes, i afectar a un o a dos hostes diferents. Aquest últim és, precisament, el cas de Gymnosporangium clavariiforme, que per completar el seu cicle de vida requereix infectar dos grups molt diferents de plantes: els ginebres o savines (Juniperus) i diverses espècies de rosàcies com el cirerer de pastor, el corner o la perera.

De les quatre fases en què es divideix el cicle vital de Gymnosporangium, delimitades per la formació de diferents tipus de cossos fructífers i d'espores, dues --les que corresponen a allò que els micòlegs anomenen telis i basidis-- tenen lloc sobre ginebres o savines. El resultat més visible d’aquesta part del cicle són precisament els esmentats telis, una mena de petites banyes de color groc o taronja que cobreixen les branques dels Juniperus afectats. Però les espores produïdes per aquests cossos no poden tornar a infectar als mateixos arbres, sinó que han de ser transportades pel vent fins que troben una planta adequada --com ara el cirerer de pastor-- sobre la qual es desenvoluparan les dues fases següents (la formació d'espermogonis i d'ecis), que al seu torn donaran lloc a noves espores que hauran de trobar un ginebre o una savina per tancar el cicle.

Els pèls que cobreixen els fruits del meu garbuller, per tant, són en realitat ecis, cossos fructífers que representen la darrera de les fases vitals del fong que l'infecta. Els ecis són tan diferents a l’altra manifestació visible de la vida del Gymnosporangium --els telis ataronjats i mucilaginosos que naixen sobre els Juniperus-- que, fins que es va poder confirmar que es tractava de fases diferents d’una mateixa forma, van ser considerades com una espècie diferent (i anomenada com Roestelia lacerata). De fet, hi ha encara moltes formes de fongs --s’estima que entre quinze i vint-i-cinc mil-- de les quals només hom coneix una part del seu cicle vital, generalment la fase asexual, i que per això no han pogut encara ser enquadrats dins de cap dels grups coneguts. Totes elles s’agrupen en una mena de calaix de sastre taxonòmic, antigament conegut com Deuteromicets i que ara s'anomena fongs imperfectes, en el qual s’inclouen per exemple nombroses floridures o diversos fongs que poden provocar malalties als humans.

Lluny de la meua intenció seguir avorrint-vos amb més noms estranys, cicles complexes i disquisicions taxonòmiques. Però valguen aquestes ratlles, nascudes de l’observació d’unes cireretes peludes en un cap de setmana d’indolència diürna i discomòbil nocturna, com a recordatori de l'extrema complexitat que poden adquirir moltes formes de vida que ens passen habitualment desapercebudes, i que encara ens amaguen molts dels seus secrets. I després alguns encara ens pensem que la nostra vida és complicada...