Primavera d’hivern

Crec que l’única mostra significativa de comportament coherent, aquesta setmana, he d’atribuir-la a la tardor, que com calia esperar d’estació tan complidora, ha començat puntualment i amb la pluja de rigor. Pel demés, aquests dies hem anat ben servits de curioses contradiccions i equilibris conceptuals. Compteu: hi ha hagut uns que, en juliol, van votar una llei prohibint les corregudes de bous, i en setembre una altra que defensa i consolida altra modalitat evident de maltracte –que és com jo veig els correbous, ens agraden més o menys --, sota l’argument de que aquesta última, que és més nostrada, baqueteja per diversió els pobres animals però no els mata (deliberadament). D’altres que, només per veure d’arrapar un grapat de vots i poder dir-li una brofegada al govern socialista, que també s'ha lluït, eixen una estona de la caverna i es converteixen en activistes antinuclears i ecocombatius. O jo mateix, sense anar més lluny, que com ve sent tradicional, he celebrat –un any més—el dia europeu sense cotxes fent-li al meu més de tres-cents quilòmetres i abocant a la pobra atmosfera diòxid de carboni per un tub (d’escapament). I d’Antonio Asunción ja ni en parlem.

Certament, no sempre és fàcil mantindre la desitjable correspondència entre el que pensem que caldria fer i el que realment fem, i ja ho diu el savi Ripoll, que “qui estiga lliure de pecat...” Però tot i això, i encara assumint que la perfecció --també en açò-- puga ser una utopia inabastable, fóra bo seleccionar acuradament quins són els llindars d’incongruència que no estem disposats a superar, o a tolerar que siguen superats per part d'aquells que suposadament ens representen. I si, malgrat tot i per la raó que fóra, calguera excedir els límits, també convindria, ja posats, no acceptar ni fer servir arguments falaços o excuses més o menys patètiques per tractar de justificar el que quasi sempre és injustificable. La coherència cotitza a la baixa i és cara de mantindre. Però tendir-ne asimptòticament és un objectiu prudent, i acostar-s'hi tant com es puga pot ser també una exigència (pròpia i aliena) raonablement assumible.

Fora d’això, només diré que no sóc d’aquells que es posen lànguids i melancòlics quan arriba la primavera d’hivern; si m'apureu, em passa més aïna el contrari. I si fóra any de bolets, que pareix que vulga ser-ho, ja ni vos conte. Així és que pemetreu que prescindisca pel moment de la tardoral (i, per altra banda, bellíssima) Gymnopédie núm 1 de Satie, perquè el que em demana el cos és alguna cosa animadeta, posem que de la Steve Miller Band. “Jet Airliner” --del mític disc Book of Dreams-- hauria estat bé, però la deixe per a una altra ocasió en què m'abellisca parlar del grup i la seua trajectòria. Hui crec que em quede amb “The Joker”, que tinc el dia gamberro i estaria bé tindre també la nit. Que gaudiu de la fresqueta, i bon cap de setmana!

Efectes col·laterals

Tot i que no calia, des de Presidència s'han afanyat a comprovar que el gran Home, vestit de llums, no perd gens de la seua elegància connatural perquè tots els vestits li queden com un guant li'ls pague qui li'ls pague. Des d'allí mateix, s'ha sol·licitat d'urgència a un jutge molt amic que faça un informe per veure de promoure, a l'empara d'un Estatut que sí que és constitucional de que te cagues, un decret-llei que faça obligatòries les corregudes de bous en tots els municipis valencians de més de cent habitants. Simultàniament, diferents departaments han començat ja a repartir-se la faena per tal de fer front a la greu situació creada per la irresponsabilitat dels de sempre. N'hi ha qui ensenyarà ecografies de fetus de bous per demostrar que no solament són bous des del mateix moment de la concepció, sinó que ja se'ls veu clarament en la careta que allò que més desitgen és ser lidiats en noble i ancestral lluita, com Déu mana. Un altre ha exigit als seus assessors que li preparen, per a la ueb i per a demà, uns continguts -en castellà, anglès i xinès--sobre "Educació per a la tauromàquia", atenent a un clam social evident que desdiu altres visions sectàries i òbviament interessades.

Per la seua banda, el reputat estratega que enfonça les seues arrels en la nit dels temps i el mig de la Ribera, està acabant d'enllestir un sòlid argumentari que demostra de forma fefaent que les corregudes les han prohibides els catalans per què són tots socialistes, o bé a la inversa si fóra el cas i convinguera. També aquella ha dit la seua: ha proposat, perquè li sonava, que les corregudes foren declarades BIC ja mateix, però com tots els demés s'han pensat que això era un bolígraf, l'han ignorada i fins i tot han deixat escapar alguna rialleta condescendent... Al balcó del palau que hi fita, el virreiet de les terres del mig crida compulsivament (però sense singularitzar-ho en ningú en concret) "fills de puta, són tots uns fills de puta", mentre promet repartir tres o quatre milions d'euros a uns toreros d'elit que casualment ell coneix des de xicotet. L'opinió de l'Ajuntament del cap i casal no ha trascendit encara perquè el traductor de brams està de vacances i s'espera al substitut d'un moment a l'altre. Pèro mentre s'aclareixen aquestes qüestions i altres detalls que es definiran quan siga oportú, la televisió ha començat ja a preparar programes especials i totalment imparcials, amb un desplegament sense precedents de mitjans tècnics i humans, per tal de facilitar que valencians i valencianes ens formem una opinió: una, i prou.


I ara seriosament: amb tot el respecte a les opinions contràries (he de dir que algunes en conec de ben sustentades, per bé que jo no les compartisc perquè done més importància a altres qüestions), les felicitacions més sinceres, a tots aquells i aquelles que l'han fet possible, per la decisió adoptada pel Parlament. I, sobretot, per la lliçò de democràcia que traspua de tot aquest procés. Encara no han passat unes hores, i ja em tem que els efectes col·laterals poden ser, per a nosaltres i per a alguns més, durs, molt durs. Però no dubteu que haurà pagat la pena. Algun dia, també nosaltres ens sumarem a la civilització.